Set Anys de Música per la Llibertat

Set anys. Set anys d’una lluita persistent, una flama encesa contra la injustícia. Set anys de resistència no violenta, una presència constant i incòmoda per a aquells que neguen la nostra veu. Des del 12 de novembre de 2017, quan la repressió de l’Estat espanyol va empresonar els nostres representants polítics, vam alçar la veu per defensar els drets i les llibertats del poble català. Aquell dia, la necessitat de mobilitzar-nos es va fer imperiosa, una crida a la dignitat davant l’opressió.

Aquesta protesta, sostinguda gràcies a la convicció i l’esforç de Músics per la Llibertat, Òmnium Cultural, l’ANC, Consell Local de la República, Marxa de Torxes per la Independència, el poble i tantes entitats, ha estat un far d’esperança durant aquest temps. Els primers anys, ens manifestàvem cada dia de la setmana fent visible el nostre rebuig. Després de l’alliberament dels presos polítics, vam concentrar els esforços en les trobades dels divendres, que han esdevingut un símbol de resistència i perseverança. Hem estat aquí, davant de l’Ajuntament, mostrant el nostre desacord amb la política repressiva d’un Estat que encara arrossega les cadenes del passat. Hem creat un espai de trobada, un escenari per a les veus del nostre poble, on hem tingut l’honor de comptar amb el suport de personalitats rellevants del país, reforçant la legitimitat de la nostra causa.

Hem resistit fins que els presos i encausats de l’1 d’octubre van sortir de la presó, un primer pas, una victòria agredolça. Però la lluita continua. Encara queden exiliats lluny de casa, molts encausats esperant justícia, pendents d’una amnistia que un Estat inflexible es nega a concedir. Som conscients que encara no hem assolit la plena llibertat del nostre poble, que encara queda camí per recórrer.

Aquesta protesta, la nostra protesta, ha servit per desemmascarar les febleses d’una democràcia que empresona persones per posar urnes i forma part d’un moment clau de la història del nostre país, en el que hem après que, junts, som imparables, com vam demostrar aquell inoblidable 1 d’octubre, un dia que va sacsejar les consciències i que ens inspira per seguir endavant. Però també recordem les dificultats, per no caure en la temptació, tan catalana, de celebrar les derrotes (com l’11 de setembre) sinó d’aprendre d’elles per aixecar-nos amb més força.

Durant aquests set anys, no hem estat sols. Vosaltres, el poble, heu estat al nostre costat, divendres rere divendres, donant suport a la nostra causa, fent pinya, aguantant estelades, llegint els textos abans de cantar Els Segadors. Sense vosaltres, res d’això hauria estat possible. Gràcies pel vostre compromís. Sols el poble salva el poble.

Avui, divendres, 27 de desembre, posem punt final a les nostres concentracions periòdiques. Tanquem una etapa amb l’orgull d’haver estat un exemple de constància i compromís amb els valors de la llibertat, la democràcia i la justícia. Però aquest no és un adéu, sinó un canvi d’estratègia, una reformulació de la nostra lluita. Seguim endavant, amb la mateixa determinació que ens ha mogut des del 2017, buscant noves maneres d’avançar en la defensa dels drets del nostre poble. La lluita continua.

Volem tenir un record especial per totes les persones que han recolzat la nostra causa i ja no hi són, especialment els nostres amics músics, el Miquel, el Joan i el Guillem, que van venir a tocar per donar-nos suport.

Divendres vinent no tocarem aquí, però seguirem immersos, en el nostre dia a dia, en la lluita per fer lliure el nostre país, els Països Catalans.

Visca Catalunya lliure !!!
Visca la República Catalana !!!
i Visca el poble !!!

Músics per la Llibertat Alt Penedès
27 de desembre de 2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Reconeixement als Músics

Bon vespre,

Si els números no em fallen fa 2602 dies, concretament el 12 de novembre del 2017, els músics, van portar la música per la llibertat al carrer. Més concretament aquí, a la Plaça. Crec que parlo en nom de molts que hem tingut el privilegi i l’honor de poder fer-los costat. Els motius de tots són prou coneguts: el País estava en lluita. Ells hi van posar la música; però diré més, van fer evident, que malgrat la repressió, com a país, teníem l’obligació de no callar i denunciar, cada dia si calia, que no volíem ser un poble sotmès; vull dir que a més a més de la música hi van aportar la dignitat de país.

Com deia el poeta, han passat anys, molts anys, han passat moltes coses. Aquí, en aquesta plaça, s’hi ha respirat, m’atreviria a dir, gairebé de tot: ràbia, impotència, fàstic… però també il·lusió, esperança i un crit, una veu única, sense distincions ni colors polítics: la lluita continua. Barrejats o, més ben dit, acompanyats per la seva música dos mots: LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA. Això, i el que em deixo, ha estat possible gràcies als músics.

Amb la complicitat d’Òmnium Cultural i l’ANC, la Plaça ha esdevingut un altaveu on totes les reivindicacions hi han tingut cabuda, així com també, moltes altres entitats hi han estat presents. La realitat és crua i dura: hi continua havent exiliats; és a dir, continuem, encara, sent un país sotmès, que no serà lliure fins assolir la seva independència; cada divendres, els músics i els que som a la plaça ho reivindiquem, entre moltes altres raons, perquè no quedi en l’oblit, ja que com deien els clàssics el poble que oblida la seva història està condemnat a repetir-la. No crec descobrir res, dissortadament, si faig palès que el País no està en els seus millors moments; raó per la qual, ara ens cal més que mai no defallir i seguir la lliçó que els músics ens han ensenyat; és a dir, la lluita continua. Si em permeteu, voldria recordar a Joan Sales: “Des de fa 500 anys els catalans hem estat uns imbècils. Es tracta de deixar de ser catalans? No, es tracta de deixar de ser imbècils!”

Avui, han decidit que seria l’últim dia, o com diuen ells: “aturen la protesta”. Evidentment, dir que ens n’alegrem seria mentir; però, dit això, tenen tot el dret del món a decidir el moment en el qual posen fi a aquesta trajectòria, i que m’atreviria a dir, difícilment igualable.

Se’m fa difícil acabar, però com que avui acomiadem els nostre músics, m’ha semblat que una manera de fer-ho és a partir de la música o, més ben dit, d’unes estrofes d’una cançó del Lluís Llach que tothom coneix:

Si em dius adéu vull que el dia sigui net i clar / Què demà mancarà el fruit de cada pas; per això, malgrat la boira, cal caminar / Que tinguem sort, que trobem tot el que ens va mancar ahir…

Moltes gràcies per tot, gràcies per ser-hi i fins aviat!

Visca Els músics !

Josep Font, 27 de desembre de 2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Després de 7 anys de convicció i persistència,

Darrera actuació periòdica
🎷🎻 Músics x Llibertat

🗓 Divendres 27 de desembre 2024
🕚 2/4 de 9 vespre
📍Pl. de la Vila
🏘 Vilafranca del Penedès

Veniu i acompanyem-los !

Però, … La Lluita continua !!!!

I SI ENS REFEM ?

Exactament avui, 13 de desembre, fa 15 anys que Vilafranca va engegar el camí inequívoc cap a la plena sobirania com no ho havia fet mai abans. La Consulta sobre la Independència del 13D, va marcar un abans i un després en la implicació dels vilafranquins en aquest anhel històric de la nostra nació.

Han estat quinze anys durs. Plens d’il·lusions i de desànims, d’esperances i de traïcions. Quinze anys on hem après que amb l’àrbitre comprat és molt difícil guanyar el partit. Quinze anys d’un partit massa llarg que fa dies que hem perdut, encara que alguns jugadors es resisteixen a deixar el camp.

Ha arribat l’hora de girar full. D’abandonar aquest embat, sense retrets entre nosaltres, de repensar-nos i d’encetar-ne un de nou amb tot el que hem après tots aquests anys. De no repetir errors però amb l’orgull de tot el que s’ha fet bé. De deixar de fer les coses per rutina i començar a fer-les amb sentit tàctic.

Quan perds és difícil omplir el camp. Si volem veure’l esclatant de nou ens cal canviar el joc, provar noves estratègies, segurament canviar els davanters i, sobretot, abandonar aquest esperit malhumorat de minoria resistent: ningú no s’apunta a un equip perdedor.

Ho hem dit moltes vegades darrerament: hem de deixar de protestar i començar a fer, deixar de ser reactius per ser propositius, bescanviar l’amargor per la il·lusió. No és tasca fàcil, a fe de Déu, perquè a hores d’ara les propostes per avançar són poques i confuses, però no podem seguir fingint que no ha passat res. Hem perdut aquesta batalla, certament, per encara no ens han vençut. Ara, no podem seguir amb aquest posat de desfeta i pretendre, alhora, que això manté el procés viu. Només serem capaços de tornar a ser milions si generem un nou impuls d’il·lusió i futur. Ara no hi és encara, per tant cal treballar per crear-lo en lloc de revolcar-nos en el plany per uns partits que ens han traït, per una estratègia que s’ha demostrat perdedora. Deixem ja de normalitzar la derrota, si us plau.

El principal repte de l’independentisme, avui, no és convèncer ningú més. Potser n’hi hauria prou de tornar a motivar els que ja n’estan convençuts. El repte majúscul al que ens enfrontem és recuperar la convicció que la independència és possible, un futur per al qual val la pena lluitar. Hem invertit els darrers vint anys en convèncer els catalans que la independència és l’única sortida per al nostre país. Ja som una immensa majoria els convençuts. Ara només cal persuadir-nos que som capaços de fer-ho.

Comissió 11 de setembre del Penedès
13.12.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quaranta-sis anys de tenalla constitucional

Avui, 6 de desembre de 2024, la Constitució de l’Estat espanyol compleix 46 anys. Un redactat que va donar lloc a l’anomenat “Règim monàrquic del 78”, forjat amb renúncies, imposicions del franquisme i les amenaces constants dels militars. Una transició que ens van voler vendre com a modèlica, pacífica i que feia néixer un Estat plenament democràtic.

El temps ha anat demostrant la mentida d’aquella pretesa transició democràtica. Ja molt aviat, amb el cop d’estat perpetrat pel tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero, com a cap visible i amb el suport d’una xarxa militar i civil a hores d’ara encara força desconeguda.

De fet, la Constitució del 1978 va ser redactada, aprovada i votada en unes condicions poc democràtiques. No tots els partits polítics van ser legalitzats abans de els eleccions constituents, entre ells ERC. El projecte de constitució va ser modificat, que se sàpiga, almenys quatre vegades com a conseqüència de la pressió militar.

Probablement, la modificació més important de totes és la que va forçar a reformular l’article 2 introduint-hi el concepte de ‘la indisoluble unidad de la Nación española, patria común i indivisible’i, evidentment l’article 8 que remarca: “ Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.”

L’article 145, amb l’ull posat en els Països Catalans que prohibeix explícitament la federació de Comunitats Autònomes. L’article 3  que no només certifica que el castellà és l’única llengua oficial de l’Estat, sinó que tots tenim el deure de conèixer-la i el dret de fer-la servir, cosa que no passa amb les denominades “modalidades lingüísticas de España”. O el tristament conegut article 155 que va legalitzar el cop d’estat contra la Generalitat catalana l’octubre de 2017.

El 6 de desembre de 1978, el 58,97% del cens electoral votava sí al projecte de Constitució. Una Llei de lleis, a la pràctica, impossible de modificar des de Catalunya. Està prohibit reformar la Constitució amb una Iniciativa legislativa popular. La reforma ordinària requereix l’aprovació del projecte per una majoria de 3 cinquenes parts de cadascuna de les cambres. I si la reforma és sobre determinats Títols o articles es requereix que: primer, ambdues cambres l’aprovin per majoria de dos terços; aleshores les Corts Generals es dissolguin i es convoquin eleccions i les noves Corts elegides l’aprovin amb majoria de dos terços sense modificacions en el text i finalment ha de ser sotmès a referèndum.

Una Constitució, doncs, que, sigui quina sigui la majoria independentista a les eleccions catalanes, sempre serà la gàbia que empresonarà Catalunya.  

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
06-12-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

ENFANGATS

La tragèdia que viu el País Valencià ha evidenciat, més enllà de la immoralitat política, el fangar en què es mou la nostra societat. I permeteu que abans expressem la nostra més indignada queixa per la manca de consciència nacional i humana d’aquesta part del país: mentre a València apilaven cadàvers, aquí féiem castells. Si 200 connacionals morts no són prou per suspendre una diada castellera, quants se’n necessiten?

Dit això no podem obviar l’evidència palmària d’en quines mans hem dipositat el nostre futur. No és ja la inoperància criminal de la Generalitat de baix, ni la displicència immoral del govern espanyol, ni tampoc el silenci inhumà de la Generalitat de dalt. És la constatació de la distància sideral que separa el poble de les institucions que l’haurien de representar, dels governs que n’haurien de ser part. Tampoc no és ja culpa de la partitocràcia, aquest càncer que està dissolent els valors socials de la política. Tot plegat és molt més profund i com més tardem a ser-ne conscients, més difícil serà sortir-nos-en sense deixar-nos pel camí aquesta destarotada democràcia que ens vam trobar.

La globalització ideològica, el neoliberalisme polític, el wokisme pusil·lànime que ha fet metàstasi en aquesta elit intel·lectual que ens alliçona dia sí dia també, han acabat deixant el poble sol, a la intempèrie amb les seves preocupacions i neguits. I quan diem poble no volem dir només les classes populars, que mai no han importat massa ningú, sinó aquesta classe mitja en què tots vivíem tant contents i feliços. De sobte ens hem adonat que no tenim cap paper en aquesta òpera bufa en què s’ha convertit el món occidental. Mentre blasmem Trump, Twitter o els 2 milions d’immigrans que han arribat a casa nostra, aquest deep state mundial se’n fot de les nostres preocupacions.

Ho hem vist a València aquests dies, tornant al principi: només el poble salva el poble. Però si esperem fins que el fang ens arribi a les aixelles, ja no tindrem esma de tombar cap estaca Serem de nou un poble d’esclaus a qui qualsevol Joan Roig farà conduir els camions de Mercadona sota el temporal. Perquè a ells mai no els passa res.

Potser que obrim els ulls d’una vegada!

Comissió 11 de setembre del Penedès
15.11.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Diada de la Catalunya Nord

Vicent Andrés Estellés, en el seu Llibre d’exilis, va escriure un poema titulat He plorat molt. Us en llegeixo un fragment:

El fang, la pluja, el fang, / els carrers plens de fang,/ l’aigua, l’aigua caient,

a dolls, de les teulades;/ els carrers plens de fang, / les sabates amb fang.

[…] He plorat molt. He vist coses…

Serveixi aquest poema com a modest i senzill homenatge al País Valencià i a tota la seva gent. En particular a totes les víctimes, als seus familiars i a tots els que estan patint els efectes de les tràgiques inundacions del cap de setmana passat.

Ahir, 7 de novembre d’enguany es van complir 365 anys del Tractat dels Pirineus, que va significar la partició de Catalunya i l’annexió de l’actual Catalunya Nord a França.

El Tractat va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d’Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l’illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i va posar punt i final al litigi de la Guerra dels Trenta Anys.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

365 anys després, el nord de la nació continua lluitant per la catalanitat i la llibertat. Malgrat la persecució i la marginalització oficial i social de la nostra llengua; malgrat l’eliminació de les institucions pròpies i malgrat la uniformització francesa en tots els àmbits de la vida.

Enguany, la commemoració del 7 de novembre, la Diada de la Catalunya Nord, tindrà lloc el dissabte 9 de novembre. Sota el lema Sem Catalunya Nord perquè volem! hi ha convocada una manifestació que sortirà de la Plaça Catalunya de Perpinyà a les quatre de la tarda. Com ja és habitual, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) fa coincidir l’Acte Final del Correllengua amb aquesta commemoració. 

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
08-11-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)