Clica aquí per veure la versió pdf

Fragments del llibre Esperança i llibertat, que acaba de publicar  Raül Romeva:

La presó és com un castell: infranquejable i impenetrable. Els murs i els filats aïllen la persona presa del món que l’envoltava abans d’entrar-hi, i tard o d’hora, milers de sensacions cauen en l’oblit. Qui és dins oblida racons, mirades, abraçades, olors, gustos, però sobretot pateix per si qui és fora s’oblida d’ell.

Aquí dins, només l’esperança i les ànsies de llibertat et poden protegir de l’oblit.

Davant d’un judici injust, fermesa i serenor

[…] El problema persistirà, però també la nostra voluntat constructiva i el nostre compromís polític restaran intactes.

Cada dia privats de llibertat ha estat una vergonya per a aquells que saben que han instruït un procés polític. No és només a nosaltres a qui jutjaran. Jutjaran a milions de persones, a les que volien votar, i a tots els ciutadans que a l’Estat entenen el significat de la llibertat, de la fraternitat i de la vertadera justícia. Ens trobaran carregats de raons i il·lusió, dignes i plens d’esperança en un futur millor. Els anys de presó que ens demanen no ens dobleguen, la presó ha estat dura i plena d’acarnissament, però no la vam témer, ni la temem ara, i si el preu de la llibertat és una llarga presó, l’assumirem.

Abans de nosaltres molts altres van pagar un preu molt alt, la llibertat no ens la regalaran. Ens podeu condemnar, sí, però sabem que amb el judici no acaba res. Tot just comença.

La vigília del judici que determinarà una part del nostre futur -el polític, potser; el personal, segur- només podem cridar, de tot cor:

Visca la República!

Raül Romeva

Raül Romeva és a la presó des del 23 de març del 2018

Raül Romeva

(Madrid, 1971), doctor en Relacions Internacionals i llicenciat en Ciències Econòmiques, és diputat al Parlament de Catalunya i exconseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència del Govern de la Generalitat.

Ha estat investigador sobre pau al Centre UNESCO de Catalunya i a l’Escola de Cultura de Pau de la Universitat Autònoma de Barcelona, sotscap de l’Oficina de la UNESCO a Bòsnia i Hercegovina, supervisor electoral per a l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, coordinador de campanyes de desarmament a Intermón Oxfam i professor d’Afers Europeus i Relacions Internacionals en diverses universitats. Entre el 2004 i el 2014 va ser diputat al Parlament Europeu.

Ha publicat mitja dotzena d’assajos i quatre novel·les, la més recent Pont de cendra (Amsterdam, 2015).

 

Clica aquí per veure la versió pdf

El judici ja ha començat. Ells fa temps que s’hi preparen. Avui llegirem unes paraules dels dos Jordis que ens mostren amb quina actitud l’encaren.

Diu Jordi Sànchez:

El jutge Marchena va perdre l’oportunitat de ser considerat honorable el dia que va sortir a la llum el seu nom com a resultant del pacte entre el PSOE i el PP.  Aquell dia,  hauria hagut de dir que ell no era un instrument al servei de la política… No ho va fer.

Marchena podrà mirar-me als ulls quan em tingui assegut al banc dels acusats, sabent com tothom sap que la seva serà una actuació parcial i partidista, amb la qual condicionarà tota la sala segona? Jo sí que el podré mirar a la cara a ell.

I mentrestant seguiré esperant des de la presó que es faci justícia. I seguiré convençut que com més aviat marxem d’aquest estat més aviat podrem construir un país on la justícia i el dret, on les llibertats, no estiguin sotmesos al capritx dels poderosos. Porto més d’un any injustament a la presó. Aguantaré els que vindran, però no em faran callar. No els tinc por.

Jordi Sànchez

De l’article: Magistrat Marchena, publicat al diari Ara el 20 de novembre de 2018

*  * *

Jordi Cuixart, diu:

És imprescindible enfocar el procediment políticament, que no vol dir renunciar a fer-ho tècnicament, sinó mantenir fermament tot el que s’ha fet, perquè s’és conscient que no és cap delicte. […]

Assumir la desobediència civil, que per definició només pot ser si és pacífica, com a instrument de transformació social, i amb tot allò que comporta de resistència no violenta. Això suposa també assumir-ne les conseqüències. Així, cal reivindicar que la seva existència és una prova de la veritable salut d’un estat de dret social i democràtic.

Alhora cal aprofitar el Judici oral com un dels moments clau del procediment per desmuntar la barbaritat jurídica de l’acusació de violència que han anat construint de manera maldestra. […]

Per acompanyar-nos en tot el judici oral, que ha de ser una palanca més de transformació democràtica, caldrà també la presència de la societat en una sala permanent addicional que es diu carrer. Perquè és també al carrer on tenim el repte d’aconseguir visualitzar, des de la radicalitat democràtica, i una vegada més, el gran consens de País al voltant de la defensa dels drets civils i polítics dels ciutadans, que vol dir el dret a la dissidència política, el dret a manifestació, a la llibertat d’expressió, el dret a reunió i òbviament el dret a l’autodeterminació.

Jordi Cuixart

De l’epíleg del llibre  Jo acuso. La defensa en judicis polítics de Benet Salellas

Clica aquí per veure la versió pdf

* Carta publicada al diari Vilaweb, dins la secció «Cartes per la llibertat»,
el 15 de novembre de 2018

Benvolgut Josep (Valtònyc):

M’ha agradat que en el sorteig de VilaWeb m’hagi tocat d’escriure’t a tu. No ens coneixem de res. Hem compartit poques vivències d’espai i temps, entre altres coses perquè per edat podries ser el meu fill. Et confesso que no havia escoltat les teves cançons fins que no va tenir lloc la teva causa. No per res, sinó perquè no escoltava gaire hip hop. De fet, puc dir que he après a escoltar rapers a la presó, amb alguna companya interna que el té com a estil de música preferit. Però, evidentment, sí que he seguit la teva trajectòria des que uns esdeveniments determinats ens han unit. Parlo de la repressió, clarament. Jo a la presó i tu a l’exili.

Som demòcrates abans que res més, i no entenc com tu pots ser acusat de terrorisme per les lletres de les cançons. Cap de les frases escrites per a cantar no té contingut criminal. Però, a més, en la cultura hip hop aquestes lletres són habituals i en altres països no hi ha pas rapers condemnats. […] Tu, com a artista, ets el cas més clar de manca de llibertat a l’estat espanyol. No parlem d’independència, no parlem de victimisme… Parlem de repressió, de censura i de persecució ideològica.

Tu i jo sabem que passem una etapa dura de la nostra vida. Coincidim a no poder portar a terme una vida normalitzada; la manca de llibertat, en tota la diversitat com s’expressa a l’exili o a la presó, fa que enyorem allò que més estimem: el nostre entorn. Entorn de família i d’amistats, de costums, d’hàbits i de paisatge propis… […]  De fet, podem dir que la repressió de l’estat espanyol ens ho ha pres tot, tot, fins i tot la por, oi?

Company, hi ha coses que compartim plenament: el desig del dret de les llibertats individuals i col·lectives, el dret de llibertat d’expressió, el de llibertat ideològica i fins i tot el dret de llibertat de dissidència. I això són valors de drets humans, són valors de democràcia i del país que molts volem per a viure. Per això sóc aquí i tu allà! Jo em sento independentista i republicana, i la repressió de presó o d’exili no ens canviarà les conviccions de ser demòcrates i de respectar els drets; ans al contrari, ens hi referma amb resistència i dignitat.

Desitjaria poder-te veure com més aviat millor, en plena llibertat, a qualsevol lloc de Catalunya o de Mallorca. Una cosa sí que és segura: les nostres causes es trobaran al Tribunal de Drets Humans d’Estrasburg!

Per acabar, rep una gran abraçada groga i lila a distància, com acabo els milers de cartes privades que he contestat i que resumeixen els conceptes de llibertat i feminisme, i amb el pensament que res no serà en va i ens retrobarem per abraçar-nos!

Dolors Bassa i Coll

Dolors Bassa és a la presó d’ençà del 23 de març de 2018

 

Clica aquí per veure la versió pdf

El gener del 1939, ara fa exactament 80 anys, l’exèrcit franquista ocupava Barcelona.  Milers de persones van haver de fugir per salvar la vida, entre ells molts escriptors catalans.  Alguns d’ells s’havien implicat amb el govern de la Generalitat  i d’altres havien lluitat directament a les files republicanes.  Així, Pere Calders, Joan Oliver, Carles Riba, Mercè Rodoreda, Joan Sales… entre d’altres, van arribar com van poder fins a la frontera francesa.

Joan Oliver, que utilitzava el pseudònim de Pere Quart per a la poesia, va escriure un poema –“Corrandes d’exili”– que reflecteix aquell moment i els seus sentiments al voltant del fet de viure exiliat.

CORRANDES D’EXILI

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re …
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya.)

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res”.

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

Joan Oliver (Pere Quart)