Avui llegirem un text de l’escriptora Teresa Pàmies, de qui enguany es commemora el centenari. Teresa Pàmies, des de molt jove, va estar compromesa amb les Joventuts Socialistes Unificades de Catalunya i el 1939 va haver de marxar a l’exili. Tenia 20 anys. Va viure més de trenta anys entre Amèrica i Europa, i aquest fet és evocat molt sovint en les seves obres.

Viatge de tornada
Fragment de la novel·la Va ploure tot el dia

El tren surt a les vuit quinze del vespre. Tens por de perdre’l i a les set ja ets a l’estació d’Austerlitz; dèria de tornar a casa. I si passés quelcom que no hi poguessis entrar? I si a la frontera hi hagués uns senyors que et diguessin: «Usted no entra»? Un segon exili se’t faria insuportable. Quin desfici de sentir-te a casa! Treus la clau de la senalla i te la mires. La clau del pis i la clau de la porta del carrer; la petita clau de la bústia de les lletres. Això és tot: un joc de claus. Les claus de casa.

Faràs el viatge amb cinc persones més, tres de les quals són catalanes. Tornen a Girona i a Barcelona després d’uns dies de vida nocturna a París…. Tres catalans que s’ho passaran dormint com a troncs damunt les lliteres. Tu romandràs desperta pel desfici d’entrar a casa, per la por soterrada que no t’hi deixin entrar. […]  T’agradaria que algun dels tres catalans veïns de llitera et parlés, et preguntés què hi feies, a París. Però els tres catalans estan morts de cansament després de les follies de París que els han deixat buits de butxaca i d’energia. Tu has viscut tretze anys seguits a París i no saps què és París by night.

Però el coneixes bé, el barri del can-can… Vas treballar dos anys a l’Sporting i un any a la rue Fontaine, fent faldilles a casa d’aquell jueu que les venia al mercat de les puces. […] Feies faldilles al taller del Sam, casat amb una refugiada madrilenya que et deia: «Si ganan los degolistas nos daran por partida triple: por judios, por refugiados españoles y por comunistas». I el Sam anava cada matí a vendre al mercat les faldilles que tu i altres desgraciades sense papers en regla fèieu gràcies al bon cor dels jueus de la rue Fontaine.

[…] Ai, el meu exili de la rue Fontaine! Vaig aprendre a fer unes faldilles fabuloses, amb roba de cortines… Una dotzena de faldilles cada dia i guanyava una misèria. Però tampoc no guanyaven el Sam ni la madrilenya… Ah, la solidaritat del Sam i la madrilenya bé valia un exili!

Teresa Pàmies     (Balaguer, 1919 – Granada, 2012)

Va ploure tot el dia
Teresa Pàmies
Un testimoni viu, lúcid i apassionat.

Sinopsi:
Va ploure tot el dia és la història íntima d’una resposta en el fons inexpressable i sempre posposada: per què i com es torna de l’exili? Estructurada a partir del pretext argumental d’un interrogatori en un dia de pluja, la novel·la és l’exposició dels motius que van forjar el retorn al seu país d’una dona que -com Teresa Pàmies- va passar quaranta anys a l’exili.

https://www.grup62.cat/llibre-va-ploure-tot-el-dia/106626

Clica aquí per veure la versió pdf

Llegirem el testimoni d’un dels primers insubmisos catalans, ara que fa 30 anys que uns quants nois van començar la campanya de desobediència civil que va acabar amb el servei militar obligatori.

Trenta anys d’insubmissió: la força de la desobediència civil no-violenta
Article publicat a la revista digital Directa.cat el 20 de febrer de 2019

Un 20 de febrer de fa trenta anys una colla de joves que havien de fer el servei militar es van presentar davant de diferents jutjats militars per declarar-se insubmisos. A Barcelona van ser vuit (57 a tot l’Estat) i el jutge va ordenar la presó preventiva de tres. […] Aquell 20 de febrer es considera l’inici d’una campanya de desobediència civil no-violenta que va acabar amb la fi del servei militar obligatori i la prestació substitutòria, i que va contribuir al descrèdit —ja molt considerable— del militarisme i les seves institucions.

Cadascú dels qui vam participar en aquella campanya té la seva perspectiva. A mi em va tocar una de les poques condemnes fermes que hi va haver a Catalunya, de dos anys quatre mesos i un dia de presó i inhabilitació, per negar-me a fer la prestació substitutòria.  […] Però a Catalunya hi va haver moltes més presons preventives que condemnes fermes. […] Per això, una primera lliçó d’aquella experiència va ser que el poder judicial és força imprevisible.  […]

La segona lliçó per a mi va ser constatar el poder de la desobediència civil no-violenta. La insubmissió va aplegar persones molt diverses, d’ideologies i visions del món molt diferents, cosa que a vegades va comportar discussions ben agres. Però ens unia l’estratègia de desobeir, de manera que al costat d’alguns desacords més o menys estèrils, en el fons l’enorme diversitat del moviment antimilitarista compromès en la campanya d’insubmissió va resultar un element molt positiu per fer-la avançar.  […] Vam arribar a ser milers i milers de desobedients. […]

Ara bé, sense l’enfrontament explícit i organitzat —horitzontal, autònom, divers, però organitzat— tampoc no s’hauria aconseguit res… La desobediència civil no-violenta obliga la comunitat a plantejar-se si les lleis que suporta són o no són mínimament justes i adequades. Per això cal desobeir obertament, públicament.

I finalment, també vaig aprendre una altra lliçó: que l’estat troba maneres de reprimir la desobediència que no despertin la indignació popular. Per culpa de la inhabilitació vaig perdre la feina de bibliotecari que tenia. La inhabilitació era molt més invisible, més indolora per l’estat que la presó. Però molt punitiva, si t’impedia guanyar-te la vida.

El meu balanç de tot allò, però, és molt positiu. La insubmissió ens va fer créixer. I allà vaig conèixer algunes de les millors persones que he trobat mai.

Pere Comelles, professor i traductor.
Membre del Moviment d’Objecció de Consciència

 

Clica aquí per veure la versió pdf

Avui proposem unes paraules de l’escriptor rus Lev Tolstoi que va néixer el 1828 i va morir el 1910. Tolstoi va ser dels primers intel·lectuals a pronunciar-se contra les guerres i  és un autor molt destacat en la història del pensament pacifista. Va tenir una gran influència sobre Gandhi i sobre altres escriptors, pensadors i activistes de la no-violència.

No mataràs

Fragment d’un article escrit l’any 1900

Perquè no oprimeixin el poble i  no hi hagi guerres innecessàries i perquè ningú no s’indigni contra aquells que en semblen els culpables i no els mati, cal aparentment molt poc, concretament només que la gent entengui les coses com són i les digui pel seu nom: sabrien que l’exèrcit és un instrument d’assassinat i que reunir i dirigir l’exèrcit és una preparació per a l’assassinat.

Si cada rei, emperador, president  entengués que la seva feina de dirigir les tropes no és una obligació digna i important, com li inculquen els aduladors, sinó una preparació vil i vergonyosa d’uns assassinats, i si cada persona individual entengués que pagar uns impostos que es gastaran en llogar i armar soldats i que fer el servei militar no són accions indiferents, sinó  vergonyoses, pel fet de tolerar i participar en la guerra, llavors desapareixeria per si mateix el poder dels emperadors, els presidents i els reis que tant ens indigna i que ara provoca que els matin.

Així doncs, no cal matar els Alexandre, els Carnot, els Humbert i tots els altres, sinó que cal explicar-los que ells mateixos són els assassins i, sobretot, no permetre’ls que matin més gent, negant-se a matar quan ells ho manin.

I per això, el que es pot fer perquè la gent deixi de matar reis i deixi de matar-se entre ella no és assassinar més, sinó despertar-se.

Això mateix intento fer amb aquest article.

LEV TOLSTOI

Contra la guerra i la violència. Angle Editorial

Aquesta és la primera antologia en català de textos pacifistes de Lev Tolstoi, un autor que ocupa un lloc destacadíssim en la història del pensament pacifista, sobretot per la influència profunda que va tenir sobre Mohandas Gandhi —el seu gran deixeble— i sobre altres escriptors, pensadors i activistes de la noviolència. Tolstoi, però, no va ser un pacifista des de jove; al contrari, arriba a les seves posicions antimilitaristes després d’una profunda crisi espiritual. Per això les seves argumentacions estan tenyides d’un cert aroma místic, essencial, profundament humà. Tolstoi és algú que es proposa lluitar contra el mal en totes les seves formes, entre les quals les guerres i la violència dels estats, i proposa solucions individuals per assolir un estat de perfecció que ha de conduir a la millora moral de la societat i, consegüentment, a la pau.

«La seva crítica pacifista i antimilitarista [de Tolstoi] ens sembla més actual que totes les apologies de les “guerres justes” fetes per les grans tradicions ideològiques.» (José Luis Gordillo, a la introducció)

Clica aquí per veure la versió pdf

Els contes que l’Oriol Junqueras ha escrit a en Lluc i la Joana, durant tots aquests mesos que ha estat injustament privat de llibertat, són una mostra d’amor, un cant a la intel·ligència i una lliçó de dignitat. En Junqueras ha sabut guanyar la distància física amb els seus estimats amb un crit de vida en forma de petites històries plenes de llum i saviesa. Perquè cap cel·la, cap mur, ni cap vidre de cap presó del món no aconseguiran apagar mai una veu i un cor ple d’esperança.

En Junqueras és un home bo i savi i, per damunt de tot, és el pare d’en Lluc i de la Joana i l’espòs de la Neus. També és l’amic, el company i veí de Sant Vicenç dels Horts. I per a tots plegats és una persona que estima el seu país i que persisteix en la defensa d’uns ideals cívics i honestos, que és el fil indestructible que l’uneix amb tots els presos i preses i exiliats i exiliades de casa nostra.

Veure créixer els fills és el millor regal que ens dona la vida i educar-los, el privilegi i la responsabilitat més meravellosa del món. Lluny de caure en el parany del desànim, l’Oriol, conscient que li han arrancat el dret d’acaronar cada dia i cada nit en Lluc i la Joana mentre els dona resposta als màgics interrogants de la infantesa, els escriu per explicar-los les meravelles del món, per descriure les petites coses de cada dia i per narrar paisatges propers i llunyans. I ho fa amb la mateixa tendresa que si els parlés a cau d’orella. Llegim l’Oriol i sentim l’Oriol. Cada mot, un batec; cada conte, un somriure.

Gràcies, Oriol, per compartir els contes que has escrit als teus menuts i que ara podrem explicar també als nostres fills. Tant de bo que a cada casa arribin aquestes històries tan boniques que són testimoni de la humanitat i la generositat del seu autor.

Lluc, Joana, teniu un pare valent i coratjós que us estima molt.

Pep Guardiola

Oriol Junqueras és a la presó des del 2 de novembre del 2017

http://www.arallibres.cat/ca/cataleg/1/1318/contes-des-de-la-preso