versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem uns fragments d’una publicació d’Antoni Comín, titulada  La igualtat, una fita pendent que va ser editada l’any 1999.  Molt abans, doncs, que fos nomenat conseller del Govern de la Generalitat de Catalunya.

La igualtat

L’ideal de la igualtat ha sofert, en aquest final de mil·lenni, profundes commocions de tipus cultural i polític que l’han deixat sense fonament. L’anomenada postmodernitat i el fracàs del principal intent històric de “socialisme real” semblen haver deixat els partidaris de la igualtat en una situació de profunda confusió….  […]

¿Hem de continuar aspirant a construir una societat igualitària o és millor que, en un sacrificat esforç de realisme, renunciem a aquesta “utopia inútil”?  

En aquestes pàgines defensem que l’ideal de la igualtat, com a principi de justícia que organitza la convivència entre els éssers humans, pot retrobar el seu fonament mitjançant un diàleg de la raó amb el món que s’obre a la persona a través de l’experiència espiritual. La realitat espiritual que s’ofereix a la persona quan aquesta és capaç d’estar a l’escolta de la dimensió mística de les coses, és la realitat en què la raó humana es juga la possibilitat de donar una justificació i un fonament a la igualtat i, amb ella, a la llibertat i a la felicitat. 

Aquesta “realitat” és present en totes les facetes de la vida. En podem tenir experiència a través de l’art, sens dubte, o en el nostre contacte amb la natura, per exemple, o en les nostres relacions humanes més determinants. El més important és adonar-se que aquest món, el món de l’esperit, transcendeix la raó  […] i en ell és possible reconciliar la felicitat i la justícia, la realització de la pròpia vocació individual i el respecte als altres… 

 Si la reflexió sobre el socialisme és capaç d’entrar en diàleg amb la reflexió sobre el costat místic de la realitat i sostenir-s’hi, l’ideal d’una societat igualitària, superada la seva crisi actual, tornarà a ser un horitzó desitjable i possible de l’evolució de la història humana.

Antoni Comín

Antoni Comín és a l’exili des del  30 d’octubre de 2017

https://www.cristianismeijusticia.net/la-igualtat-una-fita-pendent

Versió pdf (cliqueu aquí)

Avui, vigília de Sant Joan, llegirem un poema del nostre gran poeta, Joan Maragall, que ens parla dels focs de Sant Joan com a símbol d’unió i llibertat de tots els Països Catalans.

Els focs d’aquest Sant Joan

Ja les podeu fer ben altes,
les fogueres aquest any:
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
i en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà.

Que la terra està revolta
sota el peu dels occitans,
i convé que se’n recordin,
de l’antiga germandat.

Des que fou esquarterada
no s’havia vist pas mai
redreçar-se alhora els trossos
cadascú pel seu costat.

Miracle! gent d’Occitània
l’esperit d’Oc s’ha despertat!
Tots la passaren en vetlla,
eixa nit de Sant Joan.

Tots la passaren en vetlla
al voltant dels focs més alts,
perquè es parlin uns amb altres
com llengües de l’Esperit Sant.

Parlaran de serra en serra,
i de la més alta als plans…
Pirineu, si resplendisses
tot encès de mar a mar,

remembrant als fills en vetlla
les memòries del passat,
les fiances del pervindre
i els misteris d’eix atzar

que fa que els fills d’una mare,
que els homes d’un sol parlar
tinguen els braços en l’aire
tots alhora bracejant;

i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!

JOAN MARAGALL   (juny 1907)

http://www.joanmaragall.cat/

Versió pdf (clica aquí)

Avui llegirem un fragment de l’últim llibre del filòsof Josep Maria Esquirol.
Penedesenc – de Sant Joan de Mediona – Esquirol és professor de filosofia a la  Universitat de Barcelona, on dirigeix un grup de recerca sobre el pensament contemporani. Ha publicat  un centenar d’articles i diversos llibres.

Fraternitat
Fragment del llibre La penúltima bondat

És ben sabut que la fraternitat és el tercer dels eslògans revolucionaris; el tercer, però en veritat l’únic gràcies al qual els altres dos – llibertat i igualtat – poden veure’s realitzats no només formalment sinó també de fet i concretament. L’acció política moguda per la fraternitat no està mai mancada d’ànima ni d’ànims. I no és mai acció política degenerada, ni és mai aparença d’acció política. Tots els seus fruits, per petits que siguin, formen part de la comunitat que viu, que no és una comunitat idíl·lica, ni utòpica, ni perfecta, ni angelical ni paradisíaca, sinó la comunitat humana dels afores, imperfecta, però acollidora i curadora. La comunitat en la qual la pau no és la correlació de forces, ni l’estabilitat del sistema, sinó la mirada i el gest de l’un per l’altre.

La comunitat que viu correspon al que el filòsof txec Jan Patocka anomena la «solidaritat dels commoguts», que és la solidaritat d’aquells que relativitzen tot allò que és relativitzable i que per això mateix s’ajunten.

Doncs bé, la política de la comunitat que viu es nodreix d’una constel·lació d’elements vigorosos . Alguns d’aquests elements són paraules que ens salven i que cal salvar. Paraules com ara reconeixement, generositat, companyonia, agraïment, tacte, reflexió.

Josep Maria Esquirol

http://www.quadernscrema.com/cataleg/la-penultima-bondat/

De manera subtil i colpidora, aquest assaig tracta dels «infinitius essencials» de l’ésser humà: viure, pensar i estimar. I constitueix, sens dubte, una valuosa aportació filosòfica, que s’articula a partir del concepte de «replec del sentir». L’estil singular de l’autor va calant de mica en mica, com la pluja menuda, tot proposant-nos un itinerari molt revelador, amb trams relatius a la commoció, el desig, la creació, l’amistat, la revolució i l’agraïment. I anticipant-nos, ja de bell començament, allò que és més nuclear: «Aquí, als afores, la gènesi i la degeneració, la vida i la mort, l’humà i l’inhumà―car només l’humà pot ser inhumà―, la proximitat i la indiferència. Aquí, als afores, el mal és molt profund, però la bondat encara ho és més. Aquí, als afores, res té més sentit que l’empara i la generositat. Aquí, als afores, no només vivim, sinó que som capaços de vida»

Mots-x-R-20-Article_Gandhi-08-06-2019

Avui parlarem de Gandhi i del seu pensament. Mohandas Karamchand Gandhi va ser un pensador i polític indi. Se l’anomena Mahatma que significa «ànima gran». Va ser el líder del moviment nacionalista indi contra el domini britànic i un dels pares de la independència de la nació índia mitjançant l’ús de la no-violència.

Mahatma Gandhi: Un llegat per al segle XXI

Fragments d’un article publicat al diari Ara el 15 de febrer de 2015

La particularitat de Gandhi com a dirigent polític és que ell no dissociava l’ètica de qualsevol activitat social i humana, ja fos la política o l’economia…. Conseqüentment, creia que un polític o líder social havia de ser una persona honesta i coherent entre el que propugnava i la manera com vivia, capaç de predicar amb el seu exemple.

Es coneix de Gandhi la seva defensa de la no-violència, però com ell mateix va escriure “la no-violència no és covardia” i no eximeix d’oposar-se a tota injustícia social o legal. Per això va ser un defensor i practicant de la desobediència civil, que havia conegut per mitjà de Thoreau i Tolstoi, entre d’altres. […]

Un altre aspecte fonamental del missatge de Gandhi és el seu contingut social. Tot i que inicialment va postular l’autogovern per a l’Índia  dins de l’Imperi Britànic, després va assumir obertament la causa de la independència, decebut per l’actitud dels diversos governs britànics… Però per a ell l’autogovern o la independència només tenien sentit si servien per acabar amb les enormes desigualtats i injustícies.  […]

Gandhi defensava també un autèntic diàleg entre les diverses cultures, comunitats i religions que poblaven l’Índia…  Va lluitar fins al final de la seva vida per la convivència entre les diferents comunitats: hindús, musulmans, sikhs, jainistes, cristians, jueus…

Hi ha encara un altre missatge que val la pena destacar. Gandhi no dissociava el canvi social de la transformació individual… Ell creia que no es podia canviar la societat si no es treballava també, a la vegada, per millorar l’individu, però aquesta millora havia de néixer de la voluntat de la pròpia persona, no pas imposada per l’Estat. I això volia dir fomentar capacitats com la introspecció, la reflexió, l’ètica i la responsabilitat personal, valors que configurarien una societat prou adulta i madura per promoure un canvi real i profund. Per això Gandhi va ser, probablement, el revolucionari més profund i radical, si més no, del segle XX.  

Evidentment el llegat de Gandhi conté també idees i aspectes molt discutibles…Va ser un ésser humà que va buscar honestament un camí per al seu poble, també per a ell mateix, i que fos útil per a la humanitat sencera. I en aquests temps convulsos, una bona part del seu llegat podria suposar una contribució important en la recerca de sortides més justes per aquest nostre món incert.

Artur Domingo i Barnils, historiador

Article sencer: https://www.ara.cat/suplements/diumenge/Mahatma-Gandhi-llegat-segle-XXI_0_1304269562.html

Versió pdf (cliqueu aquí)

Avui llegirem un poema del poeta castellà Fernando Macarro Castillo, més conegut pel seu nom artístic de Marcos Ana.  Militant comunista des de molt jove, va ser represaliat pel franquisme i és el pres polític que va passar més temps a les presons franquistes, 23 anys. Va ser un dels primers presos polítics alliberats gràcies a l’activitat d’Amnistia Internacional, cosa que l’ha convertit en un dels símbols de la cultura antifeixista.

Mano abierta

La hoguera del pueblo tiene
aún esparcidas sus ascuas.

Ay, como el fuego se junte,
¿quien apagará sus llamas,
quién sujetará los bosques
del pueblo ardiendo en sus armas?

Tomad la mano que el pueblo
os ofrece en paz, tomadla.
No esperéis que se maduren
en el dolor las espadas.

Los diques también se rompen
bajo el martillo del agua;
el viento descuaja el árbol
por hondas que estén sus plantas
y hay volcanes que deshacen
el pecho de las montañas.

Escuchad la voz de un pueblo
que busca la luz del alba,
con la paz en sus banderas
y el amor en sus gargantas.

No dejéis que se maduren
en el dolor las espadas.

Tomad la mano que el pueblo
os ofrece en paz, TOMADLA.

Marcos Ana
Poemas de la prisión y la vida.
Ed Urano. Bcn 2011   

Sobre Marcos Ana: 
https://www.ara.cat/cultura/Mor-Marcos-Ana-politic-franquista_0_1693030909.html