Versió pdf (clica aquí)

Fragments d’un article publicat a Vilaweb el 27 de maig de 2019

 La dignitat del silenci

L’estiu del 1941, amb França ocupada pels alemanys, l’escriptor Jean Bruller va escriure la novel·la El silenci de la mar. La publicà secretament sota el pseudònim de «Vercors» i de seguida esdevingué un referent de la resistència. L’argument és molt senzill… Un home d’edat avançada i la seva neboda es troben obligats a hostatjar un oficial alemany. Aquest home, compositor a la vida civil, tracta els hostes amb perfecta correcció. Sap que la seva presència és forçada, però els parla ingènuament de la germanor entre els dos països, víctima crèdula de la propaganda nazi. Però per més que s’esforci a semblar gentil i encara que ho sigui objectivament, no aconsegueix d’arrencar cap paraula dels seus hostes. Aquests, practicant allò que avui s’anomena resistència passiva, fan del silenci un argument insuperable i eventualment insuportable contra l’invasor.

L’exquisit oficial de la novel·la, per cert, acaba considerant insostenible la seva posició. Llavors demana el trasllat al front de l’est, i s’acomiada dels hostes dient-los que se’n va a l’infern. D’ocupants tan nobles, Catalunya no n’ha conegut cap.  […]

Si els catalans som on som lingüísticament i políticament -una cosa va amb l’altra- és perquè ens esforcem a parlar com l’invasor i així hem desaprès la llengua pròpia, que és allò que fa eloqüent el silenci…

La pitjor feblesa, la gran maledicció catalana, és la por de desagradar. Sobretot de desagradar als qui han mostrat algun senyal de poder, ni que sigui el d’imposar el seu idioma. Tan senzill i alhora tan eficaç com seria d’aixecar un mur de silenci!

Joan Ramon Resina, professor de la Universitat d’Stanford als Estats Units

https://www.vilaweb.cat/noticies/dignitat-del-silenci-opinio-resina/
https://dlcl.stanford.edu/people/joan-ramon-resina
https://fr.wikipedia.org/wiki/Jean_Bruller

Versió pdf (clica aquí)

Llegirem un poema de Joan Margarit, el poeta català contemporani més llegit.

Ha publicat una trentena de llibres i ha rebut els principals reconeixements de la literatura en català, com són el Premi de la Crítica Serra d’Or, el Premi Nacional de Cultura i el Premi Jaume Fuster.  

LA LLIBERTAT

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.

La llibertat és un estrany viatge.
Va començar en les places
de toros amb cadires a la sorra
en les primeres eleccions.

És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.

La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat.
Les cançons prohibides.
Una forma d’amor, la llibertat.

 Joan Margarit (Sanaüja, 1938)
Aiguaforts. Ed. Columna. Barcelona 1995

www.joanmargarit.com/

Versió pdf (clica aquí)

Llegirem alguns fragments del llibre Lluitar amb el diable. Memòries de la presó, d’un escriptor de Kenya, que va ser un pres polític als anys 70. Va ser condemnat sense judici a una presó de màxima seguretat per haver escrit una obra de teatre en la seva llengua, el kikuiu. 

Pensaments lliures en paper de vàter

Són les 12 de la nit tocades del 12 de desembre de 1978. Com que no puc suportar l’aspror de tres mantes transparents sobre un matalàs deformat i ple de bonys durs com pedres, m’estic assegut davant la taula, sota la claror intensa d’una bombeta de 100 vats i escric en paper de vàter. … Ocupo la cel·la 16 d’un bloc en què hi ha divuit presos polítics més. Aquí jo no tinc nom. Només sóc un número en un expedient: K6,77.

* * *

Escriure m’ajuda a afrontar la vida al bloc, gairebé com si, gràcies al bolígraf «robat» i al paper de vàter «robat», lliurés un combat diari contra les forces que m’han empresonat. Sobretot fa que el temps voli.

* * *

 En un número de la revista Newsweek trobo un article que parla del meu empresonament sense judici… i esmenta cercles intel·lectuals de Nairobi que em descriuen com un «ideòleg ingenu» que no coneix els límits de la dissidència… Quan ho llegeixo em venen ganes de riure! Un ideòleg ingenu? Per haver escrit en una llengua kenyana? Per unir les mans amb els camperols per construir un teatre kenyà modern que parteix del poble? Això no és ni tan sols dissidència….

Si ser ingenu vol dir escriure sobre l’heroisme del poble kenyà al llarg de segles de lluita contra qualsevol forma de domini cultural, polític i econòmic estranger, benvinguda sigui la ingenuïtat; sempre seré ingenu…

– Visca els camperols i els obrers «ingenus» de Kenya! Visca la gloriosa història del poble de Kenya! – crido ben alt per dins, més tard a la meva cel·la.

Ngugi wa Thiongo

En sortir de la presó, Thiongo va estar exiliat 20 anys i actualment és professor a la Universitat de Califòrnia a Irvine

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ng%C5%A9g%C4%A9_wa_Thiong’o

http://www.raigverdeditorial.cat/cataleg/lluitar-amb-el-diable/

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

Avui fa 602 dies que els Músics toquen «El cant dels ocells» per reivindicar la llibertat dels nostres presos i exiliats. Per aquest motiu, volem parlar de l’origen i el significat d’aquesta peça musical.

EL CANT DELS OCELLS

El cant dels ocells és una cançó popular catalana de Nadal en la qual els diferents ocells celebren el naixement de Jesús.

La melodia és anònima, escrita en tonalitat menor i té un caràcter melangiós. Pau Casals la interpretava al violoncel al començament de tots els concerts des del seu exili, el 1939. La seva versió s’adapta al ritme de bressolar i per això, segons Joan Amades, s’utilitza també com a cançó de bressol.

L’any 1941, el poble de Prada, on Pau Casals vivia exiliat, va tributar-li un homenatge:

“Per què em feu aquest honor?”, els digué amb veu emocionada i íntima enmig d’un silenci expectant; -“Per què em plau tant de rebre’l? Jo us ho explicaré”. I, aleshores, amb paraules simples, amb mots tots ells essencials, densos de sentit i d’emoció, els digué que, dies enrere, mentre assajava pensant en aquell concert, s’havia trobat, sense voler-ho, sense ni adonar-se’n, tocant “El cant dels ocells”, una cançó popular catalana. “Com és que aquesta cançó tan nostra, tan vostra, també, mai tocada en aquest instrument, s’havia filtrat en un moment així? Per la mateixa atracció que va dur-me, no podent viure a la meva terra, cap a aquesta terra vostra, tan nostra, també, prop del Canigó, que és una muntanya de Catalunya, ja que d’un costat i de l’altre hi ha les mateixes cançons, que vol dir la mateixa llengua …”. *

Anys més tard, a la seu de les Nacions Unides, amb motiu de l’estrena de l’Himne a les Nacions Unides, que ell mateix havia compost, Pau Casals va fer un discurs, i va interpretar al violoncel «El cant dels ocells», una melodia que, com ell mateix deia, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i que tocava com un cant de pau. Era el 24 d’octubre de 1971 i el seu discurs va començar així:

Deixeu-me que us digui una cosa… jo sóc català.

Catalunya és avui una regió d’Espanya, però què ha estat Catalunya? Catalunya ha estat la nació més gran del món. Jo us n’explicaré el per què. Catalunya va tenir el primer Parlament, molt abans que Anglaterra. Catalunya va tenir les primeres Nacions Unides: al segle XI totes les autoritats de Catalunya es van reunir en una ciutat de França —aleshores Catalunya— per a parlar de pau, al segle XI… pau al món i contra, contra les guerres, la inhumanitat de les guerres…. això és Catalunya.

Des de llavors, la melodia anònima de «El cant dels ocells» ha esdevingut un himne de pau i llibertat arreu del món, però de manera significativa a Catalunya, on  ha estat considerada com un símbol.

Així, doncs, la música de la cançó tradicional ha adquirit vida i significat propis i ara és un himne que s’interpreta en tota mena de celebracions, des de funerals fins a actes reivindicatius. Per això, els Músics per la Llibertat la toquen cada vespre en aquest acte que fem des de fa tants i tants dies. La lletra de la cançó,  que és molt extensa,** segueix essent una nadala en què els ocells celebren el naixement de Jesús.

* Fragment d’una carta de l’escriptor Joan Alavedra al crític musical, Rafael Moragas

**Lletra completa de la nadala a : https://ca.wikipedia.org/wiki/El_cant_dels_ocells