Versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem un poema de Miquel Martí i Pol.

Nascut a Roda de Ter el 1929, ell ens ha ensenyat la profunditat de la vida des de la senzillesa i la claredat. Amb una proximitat que ha permès que les seves paraules també siguin les nostres.

De Miquel Martí i Pol:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.
I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.
De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.
Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Versió pdf (cliqueu aquí)

Carta d’Anna Gabriel a la militància de la CUP
Publicada al diari Vilaweb l’11 de setembre de 2019

«Que estrany es fa un Onze de Setembre sense vosaltres, un Onze de Setembre lluny de casa. […] 

  L’exili són moltes coses, però també és en certa manera… haver-me de limitar a contemplar aquestes hores que vénen, sense poder baixar als carrers que són els meus de sempre… Però segueixo aquí. […] I segueixo mantenint la convicció que mentre hi hagi repressió, l’exili té tot el sentit del món. Ni l’exili, ni la presó, ni la repressió no fan que renunciem al somni ni que deixem de treballar per a fer-lo realitat. I això vol dir superar tots els obstacles. […]

  Hi ha tant per refer, tant per reaprendre i tant per reescriure, que efectivament, cal tornar-ho a fer, per a poder-ho fer millor. […]  I per a fer-ho millor, cal no autoenganyar-se, cal mirar la realitat de cara i cal assumir el pes del futur. Cal saber que la unitat, com la veritat, és concreta i no es pot basar en el buit. Cal saber que les bases són solides si estan fonamentades i que hi hauria d’haver una correspondència entre el que es diu en públic i la realitat. […]

  I no podem fer-ho de qualsevol manera: cal analitzar què ha passat al nostre país en els darrers temps, veure què és allò que ens va permetre guanyar credibilitat i legitimitat, i constatar també què és el que va faltar. I tot i que el context repressiu fa difícil la feina, és imprescindible revisar allò que no es va fer bé… […]

  Sense aquesta revisió acurada, sense la claredat dels instruments i els mitjans necessaris, sense la determinació d’aquells dies de setembre i aquell Primer d’Octubre, i l’amplitud d’aquell 3 d’Octubre, la unitat és una paraula buida… […]

    I és que el context excepcional no és només la presó o l’exili.

  L’excepcionalitat també són els milers d’encausats i encausades al nostre país per defensar l’autodeterminació, i…  per defensar molts altres drets fonamentals. L’excepcionalitat és la pobresa, l’extrema i aquella que no es defineix a sí mateixa com a tal, sinó que s’explica dient que només és un mal moment, i que ja vindran temps millors.

L’excepcionalitat és aquesta Mediterrània nostra que fa massa temps que ha esdevingut un cementiri a causa de les polítiques migratòries de la Unió Europea i els seus estats.

  Excepcionalitat és despertar-se cada dia amb notícies de violacions o d’assassinats masclistes.

  Excepcionalitat és un planeta en perill per un sistema de producció i de consum que considera sagrats els beneficis […]

  I excepcionalitat és, finalment, que cada vegada sigui una veritat suposadament més inqüestionable que la seguretat equivalgui a invertir més en policies, exèrcits i més armes,  això és, més mort, i no en invertir en més vida, això és, més igualtat, més justícia social, més educació crítica i lliure i més salut per a tota la humanitat . […]

  Calen respostes que enxarxin les resistències que avui s’expressen arreu del món, contra aquesta injustícia i aquesta amenaça sistèmica. […]

  Així que deixeu que enviï una forta abraçada a totes les que fan de la seva vida compromís, a totes les que creuen en la dignitat personal i en la col·lectiva, com a valor de lluita. […]

  Hem après que no hi ha receptes màgiques, i hem hagut de desfer algun camí. Però ens queda l’opció de no renunciar al somni. I de fer-lo realitat».

Anna Gabriel i Sabaté
Ginebra, setembre de 2019

***

Article i text íntegre de la carta:
https://www.vilaweb.cat/noticies/anna-gabriel-pressio-antirepressiva-carta-diada/

Versió pdf (cliqueu aquí)

La desobediència civil 

La desobediència civil és el rebuig actiu d’una persona o grup de persones a obeir certes lleis, demandes i ordres d’un govern, o d’un poder d’ocupació. Com va dir Martin Luther King, aquesta desobediència no es pot considerar un menyspreu per la llei, sinó tot el contrari, expressa el màxim respecte per aquesta llei.

 Fragment d’un article del jurista  Joan Queralt al diari El Nacional:

… En determinats moments, fins i tot qui és incondicional de la disciplina, l’ordre i l’obediència, s’ha de rebel·lar contra el sistema del qual forma part. Quan?… Tema punyent, sens dubte, però d’acció política pràctica. Una bona resposta la vam tenir ben a prop. Ho va dir la cancellera Merkel: hi ha moments en que la desobediència és un deure. I ho va dir, en una cerimònia amb cadets militars alemanys.

Aquesta és una qüestió filosòfica i política, certament. Però com totes les qüestions morals fonamentals, és una qüestió eminentment pràctica, gens nova per altra banda, i de primer ordre: quan cal rebel·lar-se? Quan seguir obeint converteix el subjecte en còmplice de la injustícia. La qüestió moral capital no és obeir, sinó quan desobeir.

D’exemples en tenim per donar i per vendre. I ben a prop. Òbviament no es tracta d’adoptar decisions dràstiques, sinó, coneixent la història, d’actuar abans que arribi el cataclisme. Desobeir, doncs, és un valor moral màxim. Per això, desobeir és un model de resistència.

Joan J. Queralt

«La desobediència: el pilar cívic», publicat a  elnacional.cat el 4 d’agost de 2019
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/joan-queralt-desobediencia-pilar-civic_409123_102.html

*******

https://www.ub.edu/dret-professorat/cat/joan.queralt.ub.edu.html#

Versió pdf (clica aquí)

Llegirem un article de Jordi Cabré publicat al setmanari La República el 9 d’agost passat.

 Ara plou

 És estiu, ja ho sé. Però ja fa dos anys que, per a l’independentisme, plou. Com diria Prat de la Riba, “és hivern”. Hi ha cicles, en els moviments polítics. Cicles estacionals. […]  Vivim ara mateix sota una tempesta estranya, estressant, feta de repressió i de represàlia, però també de desunió i de desorientació interna. No sempre pot ser primavera, no sempre es pot estar a punt de guanyar una revolució. Ara, plou.

Hi ha molt a fer, mentre plou: provar d’agrupar-se, provar de reflexionar, aprendre, llegir, muscular, descansar, recollir-se, o fins i tot contemplar l’espectacle de llamps i trons des de sota el sostre. O fins i tot sortir a fora de tant en tant i mullar-se, i durant una estona, no tant desafiar la pluja com cantar sota la pluja. Es poden fer moltes coses, mentre plou, excepte una: desesperar-se perquè no fa bon temps. Deprimir-se perquè ho teníem a tocar. Desconsolar-se perquè no estem tan preparats com pensàvem, o perquè continuem encara esforçant-nos a no estar-ho gens ni mica. Potser ara plou en molts sentits, per a l’independentisme: però jo aconsello no prometre res, mentre plogui. No prometre el sol i el cel blau … I molt menys de manera immediata. I encara menys limitar-se a esperar que faci bon temps, sinó mantenir-se en actiu com les formigues. I diria que estem fent tot el contrari, o en tot cas estem donant aquesta imatge.

Prat de la Riba anuncia a la Nacionalitat catalana que sempre arriba de nou la primavera dels pobles, i si es fa la feina de l’hivern la próxima primavera pot ser del tot esclatant. Com deia ell, una nació és un fet natural. No hi ha força humana que pugui aturar l’arribada de l’hivern, però tampoc la seva desaparició. El problema és si l’hivern el dus a dins. Llavors ja no hi ha res a fer.

 Jordi Cabré
(Escriptor, guanyador del Premi Sant Jordi de novel·la d’enguany)

Jordi Cabré (Barcelona, 1974) és advocat i gestor cultural. Literàriament ha cultivat en especial el gènere novel·lístic i l’assaig. L’any 2000 publicà la primera novel·la, Postal de Krypton, i el 2007 La pregària del Diable, guanyadora del premi El Lector de L’Odissea. El 2004 ja va ser finalista del premi Sant Jordi amb Rubik a les palpentes i, dos anys després, obtenia el premi Ciutat de Palma-Llorenç Villalonga de novel·la amb El virus de la tristesa. És articulista del diari Avui i El Punt, com també col·laborador en diversos mitjans radiofònics o audiovisuals com TV3, RAC1 i Catalunya Ràdio.