El govern espanyol i el poder autonòmic s’han unit en un atac contra els joves que des de dilluns són al carrer protagonitzant la resposta a la repressió i la violència de la policia. És profundament decebedor el contrast d’això que estem vivint amb aquell govern orgullós del 2017, amb aquells alcaldes que alçaven la vara en comptes de suplicar ser rebuts a Madrid i amb el digne comportament, en les situacions més difícils, del conseller d’interior Quim Forn i dels Mossos comandats pel Major Trapero. Tant hi fa ara, però. El temps ja posarà a tothom en el seu lloc i tenim coses més urgents.
El que és preocupant de veritat, en aquest moment, és la campanya de criminalització de la nova generació de joves, dels nostres xiquets, les vostres nétes, els nebots i nebodes, els fills i les filles dels vostres amics, que fa dies que planten cara sense descans a l’autoritarisme i a la inenarrable violència policial que estem patint en els carrers de les nostres ciutats. A una violència policial que està a la vista de tothom que ha arribat a extrems més pròxims als excessos habituals d’una dictadura que no pas al que és justificable en cap democràcia per a controlar l’ordre públic. Avui, en aquest sentit, hauria estat d’esperar que la classe política catalana, sobretot el govern, el president, ERC i Junts per Catalunya, haguessen defensat la població, en comptes de sumar-se a la criminalització de l’estat, que només cerca la humiliació i la submissió. Fent el que han fet han perdut una oportunitat històrica i han obert una crisi de confiança que veurem fins on ens porta.
Perquè tots els qui hem trepitjat els carrers aquests dies i aquestes nits hem vist el mateix. Hi ha una generació jove que ha decidit que ara és el combat de les seues vides perquè si no el guanyen, ells no tindran futur, ni ells ni Catalunya. I el volen guanyar. I estan disposats a fer el que siga per guanyar-lo.
Que hi ha infiltrats? Sí, és clar. Que hi ha gent que no té res a veure amb l’independentisme i s’apunta? És clar que sí. En quin món us pensem que vivim? Els infiltrats fan la seua feina i amb això hem de comptar sempre. La qüestió no és, però, aquesta. La qüestió és que la immensa majoria dels qui s’estan enfrontant a la policia, en defensa de tots nosaltres, són els nostres joves i no els podem deixar sols ni tenim dret a criminalitzar-los.
Perquè no s’ho mereixen de cap manera. Podem estar d’acord o no amb els seus mètodes, podem quedar desconcertats davant alguna acció, podem témer, temem molt, per ells i pel que estan fent i pel que els poden fer. Però com podeu estar contra ells? Si sou vosaltres els qui els vàreu portar a totes les manifestacions de la mà prometent-los un país nou on es viuria amb dignitat i que estava a punt d’arribar. Si els heu comprat les samarretes i les banderes, sí la negra també. Si els vàreu ensenyar vosaltres mateixos a cridar ‘1-O, ni oblit ni perdó!’. Si us varen veure cridar indignats el dia del referèndum, encesos d’ira amb la mateixa policia que ara els apallissa a ells. Si els vàreu consolar la nit del referèndum mentre ploraven d’indignació perquè l’estat espanyol havia pegat als seus familiars, als pares dels seus amics. Si els vàreu explicar amb emoció com havien circulat les urnes i com la guàrdia civil no n’havia trobat cap, com Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont per esquivar la policia, com en un poble s’havien posat a jugar a escacs per amagar l’urna i en un altre feien el recompte en missa. Si els vàreu prometre que no anàvem a parar fins a guanyar.
Des de la proclamació de la república han passat dos anys de mobilitzacions immenses, d’una enorme dignitat però que hem de reconéixer que no han pogut moure ni un sol mil·límetre la posició autoritària de l’estat espanyol. L’Europa oficial no té cap estímul per preocupar-se de les violacions constants dels drets humans a Catalunya i el món ens mira, sí, però de molt lluny i sense ficar-s’hi. Perquè el món mira Hong Kong o Tunísia, o Equador. Durant aquests dos anys els nostres joves, que són infinitament més globals que nosaltres, han anat traient lliçons de tot plegat en silenci fins dilluns. Fins que Espanya va cometre l’error final i el més greu de tots i el temps prudencial que aquests joves ens havien concedit per intentar aconseguir alguna cosa tangible es va acabar.
Anit, de matinada, vaig fer aquesta una foto al Passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via, de casualitat. A davant meu mateix diverses furgonetes de la policia espanyola van envair la vorera a tota velocitat perseguint tres xiquets que corrien amb una estelada. Podien haver mort persones amb aquella actuació criminal, una més de les moltíssimes que estan fent a cada moment. En comprovar la foto vaig descobrir una pintada que s’acabava de fer i que crec que resumeix a la perfecció el que està passant: ‘Ens heu obligat a fer-ho’. Una frase que resumeix una altra d’històrica pronunciada el 1962, pel president dels Estats Units John F. Kennedy, abans de ser assassinat. Kennedy va proclamar, enmig de la revolta pels drets humans i la igualtat que sacsejava el seu país, que ‘aquells que fan impossible una revolució pacífica fan inevitable la revolució violenta’.
I aquests, els qui han fet impossible una revolució pacífica, són Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Ells tenen la culpa de tot el que està passant aquestes nits. Ningú més. I la tindran mentre no accepten que la solució és ‘Pau, Llibertat i Autodeterminació’, els tres punts de la revolta democràtica catalana que va proposar la consellera Ponsatí i que avui ha adoptat el Consell per la República. Els incidents s’acabarien aquesta mateixa nit si el govern espanyol acceptés negociar sobre aquests tres punts. És tan senzill com això: que s’acabe la violència policial, que alliberen els presos i que puguem ratificar el primer d’octubre en un referèndum acordat. I per això tota la pressió ha d’anar en aquest camí.
Criminalitzant els nostres joves l’estat intenta trencar-nos per la meitat separant ‘independentistes bons’ d”independentistes dolents’. Però ho fa amb un cinisme tan gran que hauria de bastar per no fer caure a ningú de vosaltres en la trampa. O no recordeu que els independentistes bons, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, es van jugar tot el seu prestigi personal per frenar qualsevol violència i el seu premi ha estat la presó? I que us penseu que espera un altre destí que no siga la presó a qui col·labore avui amb Espanya, quan demà aquesta ja no el necessite? Tan innocents sou? Tan poques coses heu aprés de l’octubre del 2017?
La gent gran m’heu sentit en diverses ocasions aplaudir i alabar amb emoció l’enorme dignitat de la vostra mobilització. M’he sentit i em sent molt orgullós de la vostra generació, d’aquella que va ser enganyada en la transició i que ha estat tan honrada com per a reconéixer-ho i tan digna com per a lluitar incansablement per reparar l’error. Avui us suplique que no us deixeu entabanar. Cal que eixiu al carrer i mostreu la vostra solidaritat amb els nostres joves. Ajudeu-los en tot, especialment als qui estan ingressant en presó, que ja n’hi ha uns quants. Ells estaran en la primera línia fins que siga necessari, saben com fer-ho i estan disposats a fer-ho tant temps com siga necessari. Però és imprescindible que sàpiguen que els admirem i que n’estem orgullosos d’ells.
I convencem-nos que tots junts, grans i joves, podem ara i aquí de derrotar la tirania si tanquem files i no perdem el nord. Pau, Llibertat i Autodeterminació.
Vicent Partal
19-10-2019
https://www.vilaweb.cat/noticies/prou-mentides-son-els-nostres-xiquets-els-fills-de-l1o-volen-guanyar-i-mereixen-del-nostre-suport/
Mots x República 