Article Diari Ara, Sobre la lluita no-violenta, 26.10.2019, n.39

Versió pdf (cliqueu aquí)

Huelga general en Cataluña en protesta por la sentencia del procés

Article publicat al diari Ara  el passat 16 d’octubre i signat per quatre persones implicades des de fa molts anys en la lluita no-violenta

Sobre la lluita no-violenta contra la sentència 

L’actuació repressiva del Reino de España contra l’exercici de drets i llibertats de la ciutadania, confirmada per la sentència contra els líders socials i polítics catalans, posa en evidència el caràcter autoritari d’aquest estat que fa inviable confiar només en la via cívica, pacífica i democràtica seguida fins a l’1 d’octubre del 2017.

Més enllà de la resignació, l’únic camí possible i desitjable per conquerir els drets i llibertats és la lluita no-violenta. Però perquè pugui ser efectiva no n’hi ha prou amb invocar-la ni amb llançar convocatòries en el seu nom sense tenir en compte les seves característiques apreses de nombroses experiències arreu del món.

En un estat formalment democràtic però amb tendències autoritàries cal començar per denunciar la violència estructural que l’estat exerceix amb lleis discriminatòries, amb estructures i decisions judicials, amb polítiques arbitràries. També cal denunciar la violència cultural en criminalitzar la dissidència equiparant-la a les ideologies i règims més negatius de la humanitat. També cal denunciar les accions violentes de les policies, sigui perquè segueixen ordres, sigui perquè estan fora de control.

La lluita no-violenta renuncia a tota violència perquè vol aconseguir objectius polítics amb mitjans ètics. No creu que l’espiral de violències sigui efectiva ni coherent amb el país que vol aconseguir.

La lluita no-violenta demana acordar uns objectius compartits i una estratègia per aconseguir-los. Aquesta continua sent la prioritat de les organitzacions polítiques i socials. La seva absència desorienta i provoca respostes sense nord.

La lluita no-violenta demana aprendre a gestionar la por, la ràbia, la tristesa, la impaciència… perquè cadascú pugui donar una resposta més intel·ligent que la resposta instintiva que vol provocar les violències estructurals, culturals i repressives.

La lluita no-violenta demana unes accions coherents amb aquesta estratègia que canalitzin aquestes actituds intel·ligents, que tinguin objectius concrets, assolibles, que portin a l’objectiu final.

Sabem que la repressió dificulta acordar i gestionar aquesta estratègia, aquestes emocions i aquest tipus d’accions. Però sense avançar en aquests reptes la lluita no-violenta no podrà generar la seva força, que és la força de la gent entrenada, activada i organitzada.

En l’actual context, la crida a la mobilització no pot ser només la crida a accions de carrer que fàcilment permeten construir relats d’enfrontaments i que poden fer confondre qui són els adversaris reals.

L’objectiu de la lluita no-violenta és aconseguir el marc de diàleg entre iguals que permeti trobar una solució política al conflicte. La confrontació no-violenta –amb accions de denúncia, de no cooperació, de desobediència civil, d’exercici de sobiranies– busca forçar aquest diàleg.

Catalunya, a les 10 del matí del 15 d’octubre del 2019

Lluís Fenollosa i Coral (Barcelona, 1937)
Marxa Ginebra – València per la Llibertat de Pepe Beunza (detingut i jutjat, 1971)

Arcadi Oliveres i Boadella (Barcelona, 1945)
Copresident Pax Christi (1974) i president Justícia i Pau (2001) (detingut a la Marxa de la Llibertat, 1976)

Pepe Beunza Vázquez (Beas de Segura, Jaén, 1947)
Primer objector no-violent (empresonat i jutjat, 1971-1973), vicepresident de Novact

Núria Breu i Benach (Barcelona, 1948)
Del primer equip de suport als objectors al servei militar (1970), Fundació Randa – Lluís Maria Xirinacs

 https://www.ara.cat/opinio/lluita-noviolenta-Fenollosa-Oliveres-Beunza-Breu_0_2326567429.html

Vicent Partal, Prou mentides: són els nostres xiquets, els fills de l’1-O, volen guanyar i mereixen del nostre suport 19.10.2019, n.38

Versió pdf (cliqueu aquí)

Mots-X-R-38-Imatge-2

El govern espanyol i el poder autonòmic s’han unit en un atac contra els joves que des de dilluns són al carrer protagonitzant la resposta a la repressió i la violència de la policia. És profundament decebedor el contrast d’això que estem vivint amb aquell govern orgullós del 2017, amb aquells alcaldes que alçaven la vara en comptes de suplicar ser rebuts a Madrid i amb el digne comportament, en les situacions més difícils, del conseller d’interior Quim Forn i dels Mossos comandats pel Major Trapero. Tant hi fa ara, però. El temps ja posarà a tothom en el seu lloc i tenim coses més urgents.

El que és preocupant de veritat, en aquest moment, és la campanya de criminalització de la nova generació de joves, dels nostres xiquets, les vostres nétes, els nebots i nebodes, els fills i les filles dels vostres amics, que fa dies que planten cara sense descans a l’autoritarisme i a la inenarrable violència policial que estem patint en els carrers de les nostres ciutats. A una violència policial que està a la vista de tothom que ha arribat a extrems més pròxims als excessos habituals d’una dictadura que no pas al que és justificable en cap democràcia per a controlar l’ordre públic. Avui, en aquest sentit, hauria estat d’esperar que la classe política catalana, sobretot el govern, el president, ERC i Junts per Catalunya, haguessen defensat la població, en comptes de sumar-se a la criminalització de l’estat, que només cerca la humiliació i la submissió. Fent el que han fet han perdut una oportunitat històrica i han obert una crisi de confiança que veurem fins on ens porta.

Perquè tots els qui hem trepitjat els carrers aquests dies i aquestes nits hem vist el mateix. Hi ha una generació jove que ha decidit que ara és el combat de les seues vides perquè si no el guanyen, ells no tindran futur, ni ells ni Catalunya. I el volen guanyar. I estan disposats a fer el que siga per guanyar-lo.

Que hi ha infiltrats? Sí, és clar. Que hi ha gent que no té res a veure amb l’independentisme i s’apunta? És clar que sí. En quin món us pensem que vivim? Els infiltrats fan la seua feina i amb això hem de comptar sempre. La qüestió no és, però, aquesta. La qüestió és que la immensa majoria dels qui s’estan enfrontant a la policia, en defensa de tots nosaltres, són els nostres joves i no els podem deixar sols ni tenim dret a criminalitzar-los.

Perquè no s’ho mereixen de cap manera. Podem estar d’acord o no amb els seus mètodes, podem quedar desconcertats davant alguna acció, podem témer, temem molt, per ells i pel que estan fent i pel que els poden fer. Però com podeu estar contra ells? Si sou vosaltres els qui els vàreu portar a totes les manifestacions de la mà prometent-los un país nou on es viuria amb dignitat i que estava a punt d’arribar. Si els heu comprat les samarretes i les banderes, sí la negra també. Si els vàreu ensenyar vosaltres mateixos a cridar ‘1-O, ni oblit ni perdó!’. Si us varen veure cridar indignats el dia del referèndum, encesos d’ira amb la mateixa policia que ara els apallissa a ells. Si els vàreu consolar la nit del referèndum mentre ploraven d’indignació perquè l’estat espanyol havia pegat als seus familiars, als pares dels seus amics. Si els vàreu explicar amb emoció com havien circulat les urnes i com la guàrdia civil no n’havia trobat cap, com Puigdemont va canviar de cotxe sota un pont per esquivar la policia, com en un poble s’havien posat a jugar a escacs per amagar l’urna i en un altre feien el recompte en missa. Si els vàreu prometre que no anàvem a parar fins a guanyar.

Des de la proclamació de la república han passat dos anys de mobilitzacions immenses, d’una enorme dignitat però que hem de reconéixer que no han pogut moure ni un sol mil·límetre la posició autoritària de l’estat espanyol. L’Europa oficial no té cap estímul per preocupar-se de les violacions constants dels drets humans a Catalunya i el món ens mira, sí, però de molt lluny i sense ficar-s’hi. Perquè el món mira Hong Kong o Tunísia, o Equador. Durant aquests dos anys els nostres joves, que són infinitament més globals que nosaltres, han anat traient lliçons de tot plegat en silenci fins dilluns. Fins que Espanya va cometre l’error final i el més greu de tots i el temps prudencial que aquests joves ens havien concedit per intentar aconseguir alguna cosa tangible es va acabar.

Anit, de matinada, vaig fer aquesta una foto al Passeig de Gràcia cantonada amb Gran Via, de casualitat. A davant meu mateix diverses furgonetes de la policia espanyola van envair la vorera a tota velocitat perseguint tres xiquets que corrien amb una estelada. Podien haver mort persones amb aquella actuació criminal, una més de les moltíssimes que estan fent a cada moment. En comprovar la foto vaig descobrir una pintada que s’acabava de fer i que crec que resumeix a la perfecció el que està passant: ‘Ens heu obligat a fer-ho’. Una frase que resumeix una altra d’històrica pronunciada el 1962, pel president dels Estats Units John F. Kennedy, abans de ser assassinat. Kennedy va proclamar, enmig de la revolta pels drets humans i la igualtat que sacsejava el seu país, que ‘aquells que fan impossible una revolució pacífica fan inevitable la revolució violenta’.

I aquests, els qui han fet impossible una revolució pacífica, són Mariano Rajoy i Pedro Sánchez. Ells tenen la culpa de tot el que està passant aquestes nits. Ningú més. I la tindran mentre no accepten que la solució és ‘Pau, Llibertat i Autodeterminació’, els tres punts de la revolta democràtica catalana que va proposar la consellera Ponsatí i que avui ha adoptat el Consell per la República. Els incidents s’acabarien aquesta mateixa nit si el govern espanyol acceptés negociar sobre aquests tres punts. És tan senzill com això: que s’acabe la violència policial, que alliberen els presos i que puguem ratificar el primer d’octubre en un referèndum acordat. I per això tota la pressió ha d’anar en aquest camí.

Criminalitzant els nostres joves l’estat intenta trencar-nos per la meitat separant ‘independentistes bons’ d”independentistes dolents’. Però ho fa amb un cinisme tan gran que hauria de bastar per no fer caure a ningú de vosaltres en la trampa. O no recordeu que els independentistes bons, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, es van jugar tot el seu prestigi personal per frenar qualsevol violència i el seu premi ha estat la presó? I que us penseu que espera un altre destí que no siga la presó a qui col·labore avui amb Espanya, quan demà aquesta ja no el necessite? Tan innocents sou? Tan poques coses heu aprés de l’octubre del 2017?

La gent gran m’heu sentit en diverses ocasions aplaudir i alabar amb emoció l’enorme dignitat de la vostra mobilització. M’he sentit i em sent molt orgullós de la vostra generació, d’aquella que va ser enganyada en la transició i que ha estat tan honrada com per a reconéixer-ho i tan digna com per a lluitar incansablement per reparar l’error. Avui us suplique que no us deixeu entabanar. Cal que eixiu al carrer i mostreu la vostra solidaritat amb els nostres joves. Ajudeu-los en tot, especialment als qui estan ingressant en presó, que ja n’hi ha uns quants. Ells estaran en la primera línia fins que siga necessari, saben com fer-ho i estan disposats a fer-ho tant temps com siga necessari. Però és imprescindible que sàpiguen que els admirem i que n’estem orgullosos d’ells.

I convencem-nos que tots junts, grans i joves, podem ara i aquí de derrotar la tirania si tanquem files i no perdem el nord. Pau, Llibertat i Autodeterminació.

Vicent Partal
19-10-2019

Mots-X-R-38-Imatge-1

https://www.vilaweb.cat/noticies/prou-mentides-son-els-nostres-xiquets-els-fills-de-l1o-volen-guanyar-i-mereixen-del-nostre-suport/

 

Anna Rosselló, Vençuda Sí…, Doblegada Mai !, 12.10.2019, n.37

Versió pdf (cliqueu aquí)

Anna Rosselló, 96 anys, Vençuda sí…doblegada mai!

La lectura d’avui ens fa una il·lusió especial, perquè tenim la seva autora entre nosaltres. Es diu Anna Rosselló, té 96 anys, viu a Sant Pere de Riudebitlles i ha lluitat tota la vida per la llibertat.

Anna Rosselló i Elias va néixer a Flix el 1923. És una escriptora catalana i esperantista compromesa amb els drets de les nacions sense estat, especialment de les que va visitar a l’Amèrica del Sud i Centreamèrica, i de la seva pròpia: els Països Catalans.

El 1956 va traslladar-se al Brasil amb el seu marit, Josep Travesset, i la seva filla Carme, de dos anys i mig, fugint de la repressió franquista i també a causa de la misèria que hi havia a l’Estat espanyol. Després de residir quatre anys a Sao Paulo, van iniciar un viatge per conèixer de primera mà les nacions ameríndies que havien estat esclavitzades pels colonitzadors espanyols.

Van fer el viatge en un carruatge, que anomenaven cotxe-llar, i un cavall. Assistiren a diversos col·loquis i congressos organitzats per les universitats o bé per les entitats amb les quals contactaven. I així visitaren els estats de Brasil, Bolívia, Perú, Equador, Colòmbia, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala. Després de vuit anys al continent americà i de 26.000 quilòmetres de recorregut, tornaren a Barcelona.

A més de les seves memòries, on relata la repressió franquista que van patir ella i la seva família, també té escrits, juntament amb Josep Travesset, vint-i-dos llibres sobre els amerindis d’Abya Yala i assajos diversos sobre els catalans a Amèrica.

El text que ara llegirem expressa la seva actitud vital i resumeix la seva lluita.

Vençuda sí…doblegada mai!

Vençuda sí. Perquè no vaig poder evitar que engarjolessin el meu pare de setanta-un anys d’edat i que al cap de dos anys morís a la presó.
Vençuda sí. Perquè no vaig poder privar que agafessin el meu germà, el torturessin i el condemnessin a trenta anys i un dia, en consell de guerra
Vençuda sí. Perquè no vaig poder evitar que tanquessin el meu company.
Vençuda sí. Perquè no he pogut impedir, cap de les tres vegades, que empresonessin la meva filla, la torturessin durant cent-vint hores a la Via Laietana, estant jo fora el carrer, desesperada, sense poder-la arrencar dels seus botxins.
Vençuda sí. Vençuda!
Doblegada mai! Perquè, malgrat tot, he continuat escampant als quatre vents el meu ideal nacionalista.
Doblegada mai! Perquè els he reptat escrivint sobre la seva mentalitat immadura, contra el seu irracional pensar i obrar, contra les seves estructures repressives.
Doblegada mai! Perquè sempre he alçat de nou la testa. Mai no m’he ajupit.
Doblegada mai! Perquè un ésser que es doblega és un ésser acovardit, un acoquinat que ja no lluita, i jo mai no he deixat de fer-ho.


Ho he fet, i ho faig, perquè vull veure la meva Pàtria, Catalunya,independent.

Diuen que l’arma més potent és la literatura. Aquesta, doncs, és la meva.

Anna Rosselló i Elias  
12 d’octubre de 2019, Vençuda sí, Doblegada Mai !
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anna_Rossello_i_Elias


Bon vespre !

Després d’aquesta breu ressenya sobre l’Anna, caldria també unes paraules seves però l’edat pesa, i per tant, continuaré jo la intervenció com homenatge merescut.

Un homenatge a uns pares fidels al seu país i a unes conviccions de llibertat i justícia que sempre han guiat el seu periple vital.  En Josep, el meu pare mort ja fa anys, i l’Anna, la meva mare, van viure esperonats en la defensa de Catalunya, d’uns Països Catalans amb plena sobirania i lliures de submissió a les restes d’un franquisme que fa dècades que es fan presents en molts àmbits de la nostra existència.  Un agraïment també pel seu amor demostrat, pel seu sacrifici i enteresa quan una fatal matinada la repressió, la tortura i la presó van entrar fins el cor mateix de la família.

Un homenatge també a totes les persones que ens han precedit en la defensa de la nostra terra, quan érem tan pocs a defensar-la, a picar pedra quan tanta gent vivia la placidesa de l’autonomisme, a resistir tots els intents d’anihilació i colonització per part dels hereus d’aquell sistema dictatorial al qual molts es van acomodar.

Un reconeixement a les generacions que en temps extraordinàriament difícils van mantenir encesa la flama de la llengua i van resistir la repressió de la dictadura franquista, i posteriorment, la dels seus hereus, el règim dels Borbons, amb una pretesa democràcia que justament ara ens ensenya la seva cara més autèntica i ferotge, tot perseguint actes i idees de sobirania que la qüestionin.

Avui 12 d’octubre, no tenim res a celebrar, però sí que ens cal recordar la colonització del continent americà, i el genocidi dels pobles indígenes per l’imperialisme espanyol, el mateix imperialisme que esclafa les nostres ànsies de llibertat.

Visca Catalunya Lliure !
Visquen els Països Catalans !
Visca la solidaritat amb tots els pobles !

Carme Travesset (filla de l’Anna Rosselló i Elias)
12 d’octubre de 2019

Jaume Cabré, Paraules al Palau, 05.10.2019, n.36

Versió pdf (cliqueu aquí)

Mots-X-R-36-Imatge

Fragment del discurs de l’escriptor Jaume Cabré en recollir el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes l’any 2010 al Palau de la Música Catalana

Paraules al Palau

         L’escriptura és un afer de l’ànima. Per això, per a l’escriptor, la llengua és la seva pàtria i mirar d’assegurar la pervivència de la llengua per a mi ja és una raó de pes per treballar per la independència política del país. Que tampoc no en garantirà la pervivència, però que hi ajudarà.

         Sé que no estic sol, en aquest anhel: a més de les raons de dignitat política, social i històrica, vull una llengua que no hagi d’estar lluitant amb l’aigua al coll per sobreviure; vull que visqui en pau en igualtat de condicions amb les llengües que tenen un estat propi que les defensa, les protegeix, les alimenta, les enalteix i prestigia. Vull una llengua que no hagi de demanar ni perdó ni permís pel sol fet d’existir; no vull que li discuteixin les poques i tímides lleis que la protegeixen; vull que els seus parlants visquin sense els complexos que els porten a l’autoodi i la renúncia lingüística perquè no es molesti el veí o, encara pitjor, per una pretesa i malentesa bona educació. Vull que la meva llengua sobrevisqui amb salut en aquest món de la globalització uniformadora i no vull haver d’estar parlant constantment d’aquest tema. Sis o set raons més per treballar per la independència. I en parlo ara perquè tinc esperança en la gent…

         Els fa feredat que la gent pensi i s’aparti del pensament únic […] Però no patiu: la literatura… no s’escriu des de la confortabilitat del pensament únic sinó des de l’austeritat de les soledats infinites. La literatura ens pot salvar perquè, per sort, l’escriuen persones lliures.

Jaume Cabré
14 de juny del 2010