Versió pdf (cliqueu aquí)

Presó de Lledoners, 22 de novembre del 2019

Estimadíssims socis,

La condemna del Suprem criminalitza la protesta i la desobediència civil; la denúncia d’Amnistia Internacional ratifica l’amenaça als drets i les llibertats d’expressió i de reunió pacífica de la ciutadania. Per tant, continuem assumint la responsabilitat de tornar a exercir tots els drets condemnats per l’Estat espanyol, l’obligació ètica d’obeir la pròpia consciència i defensar els drets humans.

En Jordi Sànchez i jo som els dos únics ciutadans de la Unió Europea per a qui Amnistia Internacional demana l’alliberament immediat. Paradoxalment, la repressió d’un Estat que vulnera la legislació internacional en matèria de drets humans s’ha convertit en el nostre principal aliat.

Sí, en un escenari amb presos polítics el diàleg és possible, però incompatible amb la repressió. La violència d’Estat ha de deixar lloc a la paraula. La nostra generositat és una interpel·lació a la responsabilitat dels poders de l’Estat.

Alhora, és evident que no ho podem deixar tot només en mans dels partits polítics i les institucions. No hi ha victòries petites, i avui sabem que la mobilització constant és la principal garantia a una resolució democràtica.

La desmesura de la justícia, les amenaces permanents, la violència institucional i la sentència cerquen estendre la por per escampar la sensació que el canvi és impossible. Però la presa de consciència col·lectiva fa que cada dia els seus efectes siguin menors i, possiblement, és aquest i no cap altre el gran pas de gegant que estem fent com a societat.

Finalment, permeteu-me compartir amb vosaltres el plaer enorme de publicar, junt amb l’amic Ignasi Blanch, el conte Un bosc ple d’amor, escrit a Soto del Real. Perquè la nostra presó és també una manera de mostrar a tots els fills i filles del món el nostre amor insubornable i ple de tendresa per la vida. 

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

Versió pdf (cliqueu aquí)

Fragments d’un article publicat al diari El Nacional.cat

El doctor Gene Sharp va morir el gener de 2018 als 90 anys a Boston. Nominat al premi Nobel de la Pau diverses vegades, era fins ara el teòric més important de la resistència no-violenta. Els seus llibres han estat determinants per a la pràctica d’activistes d’arreu del món.

Gene Sharp ja es feu una reputació de bon principi. Al 1953 va refusar de participar a la guerra de Corea. Va rebutjar de ser declarat objector de consciència per coherència amb els seus principis, que el van van portar a passar nou mesos a la presó. Va ser llavors que el jove Sharp va començar a treballar les seves teories, animat per una sèrie d’intercanvis epistolars amb Albert Einstein, que li havia fet costat durant el seu empresonament. […]

 Sharp es va adonar que els moviments cívics, tot i ser molt diferents entre ells, comparteixen una característica bàsica: l’elevat grau de frustració causat per la manca de capacitat tècnica per a enderrocar el règim establert. […] Però la força dels escrits de Sharp rau en la premissa bàsica que les possibilitats de victòria no són determinades per la naturalesa de l’adversari, sinó que depenen de la capacitat que el moviment cívic tingui per a entendre el funcionament del poder i per a organitzar-se estratègicament en conseqüència.

Sharp parteix del principi establert per Étienne de La Boétie al segle XVI, que determina que tots els sistemes polítics jerarquitzats requereixen la cooperació de la població civil pel seu funcionament. Aquesta “col·laboració” és consolidada per uns pilars de poder que reforcen l’obediència […] i poden incloure les forces de l’ordre, els poders econòmics, jurídics, mediàtics, etc. Segons La Boétie, quan la gent deixa d’obeir massivament durant prou temps, el poder es desintegra.   […] 

Per tant, Sharp conclou que tota acció del moviment no-violent ha d’anar adreçada a desgastar les estructures de poder de l’adversari mitjançant accions planificades i calculades acuradament, fins al punt que caigui pel seu propi pes. […] L’èxit o la desfeta no la determinen mai la força de l’adversari, sinó la voluntat de l’oprimit per organitzar-se, sobretot per no enganyar-se respecte la força de l’enemic, no subestimar-lo, valorar-lo en la seva justa mesura, saber quan i com actuar; perseverar malgrat les traves i les ofensives de l’enemic i el desànim. I sobretot, perseverar.

Eduard Peris
Especialista en estudis de la guerra i doctorand del King’s College (Londres)

Article complet:
https://www.elnacional.cat/ca/politica/gene-sharp-noviolencia_237921_102.html 

 

http://icip.gencat.cat/ca/que-fem/publicacions/llibres/Eines012

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

“Catalogne, la République libre. An 01” (Éditions Syllepse, 2019),
llibre coordinat per Xavier Espinet i Mariana Sanchez,
que aborda el conflicte polític a Catalunya per a un públic francès, i que es presenta el pròxim 19 de novembre a París.

Catalunya és un nom de la meva geografia sentimental. Barcelona és una ciutadania que m’he concedit tot sol, com a lector, com em vaig donar també la d’Odessa, tot llegint els contes d’Isaac Babel.  

Homenatge a Catalunya, d’Orwell, em feu néixer els primers sentiments polítics; em va fer veure que, si mai hagués nascut més aviat, m’hauria unit als combatents de les Brigades Internacionals. Hom pot inscriure’s a una història precedent. Hom pot allistar-se al passat.

A aquella Barcelona, bombardejada del mar estant per les naus italianes, he viatjat, amb només el salconduit de la còlera i del sentiment de la justícia.

Catalunya és un dels tatuatges que duc sota la pell, i que només es veuen de dins.

No tinc la competència per a escriure un prefaci a aquest llibre de bones raons. Només puc afegir-hi les meves raons, personals. He llegit els relats, els testimonis dels republicans de la guerra civil. He llegit la desfeta, l’exili, el garrot obscè trencant les vèrtebres del coll del condemnat. No han deixat mai de créixer, dins meu, les raons d’aquells lluitadors.

Del meu temps, recordo les grans manifestacions contra la condemna a mort de Salvador Puig Antich, el 1974. Recordo la indignació del jovent de mig món.

Torno a ser aquí, Catalunya, torno ara al teu nom, torno al mar on m’he capbussat, al mateix mar que el de la meva ciutat.

La història sagrada bateja els seus a les aigües del Jordà. Nosaltres fórem batejats amb el salobre del Mediterrani. Nosaltres som dels ports d’on salparen els nostres emigrants, i on desembarquen ara els nous viatgers de la dissort.

Avui, que se’m fa l’honor de traduir els meus llibres a la llengua catalana, se’m renova una ciutadania que em trobà ja fa molt de temps. Avui, puc dir-me hoste a la vostra taula.

Us proposo, doncs, un brindis: per la llibertat, per la llibertat de tots aquells d’entre vosaltres que són a la presó per haver defensat, públicament, les seves idees polítiques.

Erri De Luca
Va ser un dels signants del manifest de l’associació internacional d’escriptors “PEN Club” per denunciar els “càrrecs desproporcionats de sedició i rebel·lió” contra Jordi Sànchez i Jordi Cuixart i perquè es retiressin els càrrecs i s’alliberessin immediatament els dos líders de la societat civil.

https://directa.cat/erri-de-luca-per-la-llibertat-de-tots-aquells-dentre-vosaltres-que-son-a-la-preso-per-haver-defensat-publicament-les-seves-idees-politiques/

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

Som una generació sense futur.  La generació de la precarietat. La que no té accés a l’habitatge, la que és víctima d’un sistema que amenaça la pròpia existència del nostra planeta. Aquella generació a qui han robat els drets socials i laborals més bàsics. La que va acompanyar les nostres àvies a votar l’1 d’octubre. Aquella que ha vist convertir el Mediterrani en un cementiri i que viurà pitjor que els seus pares i mares. La que ha vist com, dia rere dia, homes assassinaven les nostres àvies, mares, companyes i amigues. Aquella generació a qui el Tribunal Suprem ha sentenciat tots els drets civils i polítics.

Però som, també, la generació 14 d’octubre. La que finalment ha dit prou. La que exigeix responsabilitats als seus representants polítics per garantir-se un futur digne. La que no tolerarà 100 anys de presó per exercir els seus drets. La que paralitzarà el món fins a garantir la plena igualtat entre homes i dones o la que no s’aturarà fins a revertir l’emergència climàtica. Aquestes som nosaltres.

Durant els últims 17 dies i malgrat la criminalització sense precedents que hem patit, no hem fet ni un pas enrere. Però la resposta de l’Estat ha sigut més VIOLÈNCIA. Més REPRESSIÓ:

– 48 presos i preses polítiques
– Més de 200 persones detingudes
– 3 persones migrants en procés d’expulsió
– Més 600 persones ferides, 4 de les quals han perdut la visió d’un ull.

És per això que reunits en assemblea hem decidit plantar-nos, fent una crida a tots els joves del país a ocupar i acampar a la plaça Universitat i EXIGINT:

Primer — Que s’aturi de forma immediata la repressió contra els membres d’una generació que ha sortit al carrer en defensa dels seus drets i llibertats i que s’investiguin i es depurin les responsabilitats corresponents tant dins dels cossos de Policia Nacional i Guàrdia Civil, com dins del de Mossos d’Esquadra.

Segon — Que el president del Govern Espanyol, Pedro Sànchez, condemni la repressió i la violència policial i que, amb la mateixa responsabilitat que se’ns exigeix a nosaltres, s’assegui a negociar un referèndum d’autodeterminació que doni veu a la ciutadania.

Tercer — Que es garanteixi l’Amnistia total contra tots els presos i preses polítiques.

Quart — Que es garanteixin els drets civils i polítics que ens han estat vulnerats i posats en qüestió per la sentència del Tribunal Suprem.

Cinquè — Que es garanteixi un futur digne a la nostra generació: L’accés a un habitatge social, la plena igualtat entre homes i dones, l’adopció de mesures reals per frenar l’emergència climàtica i la garantia dels drets socials que ens han estat robats.

Alhora, volem agrair la tendra solidaritat rebuda per col•ectius de joves de la resta de l’Estat durant les últimes setmanes i fem una crida a que ocupin les seves places per aconseguir aquestes reivindicacions, que estem segures que també son les seves.

30 d’Octubre de 2019, Plaça Universitat , Barcelona

 

@AcampadaUni
#Generació14O

Versió pdf (cliqueu aquí)

El poeta Joan Maragall va escriure el 1898 el poema Oda a Espanya amb motiu de la pèrdua de les  últimes colònies espanyoles: Cuba i Filipines. Maragall no tenia cap vinculació política, però va fer servir els seus escrits per a denunciar situacions d’injustícia. En aquest poema va expressar el seu rebuig per l’Espanya oficial, una Espanya subdesenvolupada amb un estat basat en el record del seu imperi, i que s’oposava al progrés de Catalunya que havia iniciat el catalanisme polític.

Un poema escrit fa 120 anys.

Oda a Espanya

Escolta, Espanya, — la veu d’un fill
que et parla en llengua — no castellana;
parlo en la llengua — que m’ha donat
la terra aspra:
en ‘questa llengua — pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.

T’han parlat massa — dels saguntins
i dels qui per la pàtria moren:
les teves glòries — i els teus records,
records i glòries — només de morts:
has viscut trista.

Jo vull parlar-te — molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes — vida és la sang,
vida pels d’ara — i pels que vindran:
vessada, és morta.

Massa pensaves — en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies — a mort els fills,
te satisfeies — d’honres mortals
i eren tes festes — els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos — marxar replens
dels fills que duies — a que morissin:
somrients marxaven — cap a l’atzar;
i tu cantaves — vora del mar
com una folla.

On són els barcos? — On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, — no tens ningú.
Espanya, Espanya, — retorna en tu,
arrenca el plor de mare!

Salva’t, oh!, salva’t — de tant de mal;
que el plor et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? — No et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua — que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!

Joan Maragall (1860-1911)
www. joanmaragall.cat