Vicent Partal, Perpinyà, 29.02.2020, n.57

Versió pdf (cliqueu aquí)

Mots-x-R-57-imatge-1

Milers de persones s’han desplaçat avui a Perpinyà per veure el president Puigdemont i els consellers Toni Comín i Clara Ponsatí.  És la primera vegada que aquests membres del govern legítim han trepitjat terres catalanes d’ençà que es van exiliar.

Un respecte per Perpinyà …

Fragments de l’editorial de Vicent Partal a Vilaweb el dia 12 de febrer de 2020

L’acte de Perpinyà, per damunt de tot, és la plasmació de la derrota de les tesis espanyoles, la plasmació d’una de les grans victòries aconseguides d’ençà de l’octubre republicà.  […]

Però Perpinyà no és un escenari i prou. De cap manera no és un escenari, com ho han estat Brussel·les, Madrid o Estrasburg durant aquests dos darrers anys. […]

Perpinyà no és un escenari perquè Perpinyà és Catalunya. I per tant la responsabilitat que tots tenim amb Perpinyà no és comparable amb la que puguem tenir amb qualsevol població estrangera, per més amiga que sigui. Perpinyà no és cap excursió. No hauríem d’anar a Perpinyà tan sols a passejar-hi, a escenificar el suport als represaliats i a continuar reivindicant la llibertat i la república com ho faríem en qualsevol altre lloc. La presència de tothom, com més gent millor, a Perpinyà hauria de ser també la reivindicació … del país sencer. El reconeixement i l’agraïment per tot allò que han fet, per tot allò que fan i per tot allò que sabem que faran sempre que calgui. I l’afirmació pública que ens volem un dia junts i lliures, deslliurats de tot poder aliè …

La gent de Catalunya Nord lluita de fa segles per mantenir la catalanitat del país i per restar lligada al seu espai natural, trencat a banda i banda pel Tractat dels Pirineus. La frontera artificial que ens separa ha vist passar gent de l’una banda a l’altra i instal·lar-s’hi, amb tota la naturalitat del món, quan les coses anaven mal dades a l’altre costat … És cert que la força de dos imperis enormes ens ha pressionat fins a extrems insuportables. Però també és ver que no ens han pogut trencar encara. I aquest serà el missatge que com més lluït, esclatant i magnífic sigui l’acte d’avui més clar i contundent resultarà. […]

No tothom ‘haurà pujat’ des del sud. Entre Perpinyà i la frontera occitana hi ha poc territori, però de segur que hi han baixat gent de Salses i del Barcarès, de Baó i de Sant Llorenç de la Salanca, de Ribesaltes, de Baixàs i de tantes altres poblacions…  Hi acudiran amb les quatre barres pel país que és seu i esperant que tot el país que és seu vegi en Perpinyà, ni que sigui per un sol dia, la seva capital. Que la senti pròpia i l’estimi. Que la reconegui com a capital de la llibertat que s’ha guanyat a pols el dret de ser.

Vicent Partal

Article sencer:  https://www.vilaweb.cat/noticies/respecte-perpinya-editorial-vicent-partal/

Apel.les Mestres, No Passareu !, 22.02.2020, n.56

Versió pdf (cliqueu aquí)

La cançó dels invadits 

És el títol d’un poema, també conegut com a «No passareu», escrit per Apel·les Mestres que va ser un artista polifacètic. Nascut a Barcelona el 1854, es va dedicar al dibuix, la poesia, la dramatúrgia i la música.

Els versos van ser escrits el 1915 durant la Primera Guerra Mundial en protesta per la invasió de Bèlgica i va convertir-se en pocs mesos en l’himne dels voluntaris catalans aliats i de la resistència francesa. Anys després, la resistència republicana va recuperar el lema, ara «No passaran», amb motiu de la Guerra Civil espanyola. I Jordi Cuixart, en el seu parlament final al judici del Suprem, també va llegir-ne una estrofa.

No passareu! I si passeu,
serà damunt d’un clap de cendra:
les nostres vides les prendreu,
nostre esperit no l’heu de prendre.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
quan tots haurem deixat de viure,
sabreu de sobres a quin preu
s’abat un poble digne i lliure.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

No passareu! I si passeu
decidirà un cop més la història,
entre el sayó que clava en creu
i el just que hi mor, de qui és la glòria.
Mes no serà! Per més que feu,
no passareu!

A sang i a foc avançareu
de fortalesa en fortalesa,
però, què hi fa? si queda en peu
quelcom més fort: nostra fermesa!
Per això cantem: ”Per més que feu,
no passareu!”

Apel·les Mestres (1854-1936)

****
https://www.escriptors.cat/autors/mestresa/obra
https://ca.wikipedia.org/wiki/Apel%C2%B7les_Mestres_i_O%C3%B1%C3%B3s

La fragilitat del català, 15.02.2020, n.55

Versió pdf (cliqueu aquí)Mots-x-R-55-imatge -ok

El passat dijous 23 de gener va tenir lloc a l’Institut d’Estudis Catalans  una taula rodona per analitzar la situació del català, a partir del manifest «Una nació sense estat, un poble sense llengua» que l’any 1979 va ser publicat a la revista de llengua i literatura catalanes Els Marges Hi participaven els filòlegs Jordi Badia i Josep Murgades i la professora M. Carme Junyent.

El manifest del 1979… comença així: «La situació de conjunt de la llengua catalana resulta, de molt, força més precària i inquietant avui dia que no pas durant el transcurs dels decennis immediatament anteriors». La tesi dels participants en el debat és que aquesta afirmació és plenament vigent avui, quatre dècades després.

Sobre la interferència del castellà, Badia va advertir que «el que alguns consideren una evolució natural és, en realitat, copiar la llengua del veí». I va fer algunes propostes per a pal·liar aquesta situació: fer del català la llengua de totes les institucions públiques, impulsar-la en àmbits tan influents com el cinema o Internet, i…evitar la degradació de la qualitat lingüística, sobretot a les escoles i als mitjans de comunicació.

Josep Murgades, per la seva banda, […] va lamentar que «tothom estigui abduït per la idea de la independència» i va reivindicar la tasca dels filòlegs, que «lluiten per la llengua, la literatura i la personalitat cultural del país, que han de continuar sigui quina sigui la situació política». […]

Carme Junyent va fer la intervenció més pessimista sobre el futur del català: «Entrarà aviat en fase agònica», va sentenciar. També es va mostrar crítica amb aquells que «s’entesten a dir que la immersió és un model d’èxit» i va advertir: «Qui s’està carregant la llengua som nosaltres amb el nostre comportament lingüístic, amb la nostra indiferència». […] Per això, va instar tothom a valorar molt l’esforç de la gent que l’aprèn: «Hem de tenir vista amb les correccions; no podem desanimar-los, els necessitem».

https://www.iec.cat/llengua/noticia_una.asp?id_noticies=2701 https://www.vilaweb.cat/noticies/us-vam-avisar-la-salut-del-catala-quaranta-anys-despres/

Sílvia Soler, Les coses importants, 08.02.2020, n.54

Versió pdf (cliqueu aquí)

Mots-x-R-54-imatge-1

Les coses importants

Article publicat al diari Ara el 21 de gener de 2020

A l’exposició Com un arbre nu ( al Centre d’Arts Santa Mònica), que repassa la trajectòria de Lluís Llach, hi ha moltes fotografies del cantant: més jove, més arrugat, amb cabells llargs, sense cabells, i sempre, sempre, la mirada que parla. Veient les imatges … vaig recordar aquell fet insòlit, surrealista, però cert: el franquisme va prohibir els concerts d’en Llach durant uns anys amb l’argument que “revolucionava el públic amb la mirada”.

Crec que el jutge Marchena, que diuen que va recomanar a en Jordi Cuixart que durant les sessions del judici no somrigués tant, també devia pensar que el somriure del president d’Òmnium és subversiu. Per això vaig sentir una certa exaltació només de pensar com devia fastiguejar-los el somriure ample de la setmana passada, sortint de la presó en el seu primer permís després de més de dos anys tancat. En Cuixart somrient i aixecant la mà fent el senyal de la victòria. Una cosa retroalimentava l’altra: somric perquè vencerem, vencerem si somriem.

[…]

Voldria tenir al meu costat mirades subversives i somriures triomfants, gestos forts i tendres a la vegada. El braç alçat amb el senyal de la victòria d’en Cuixart és el gest correcte. La mirada sempre viva i rebel d’en Llach és plena de ganes de viure. Els gestos correctes i les ganes de viure ens fan falta per fer segons quines singladures, personals o col·lectives. Més que les grans gesticulacions o segons quins discursos, perquè, com diria l’admiradíssima Mercè Rodoreda: les coses importants són les que no ho semblen.

Sílvia Soler, escriptora 

https://www.ara.cat/opinio/Silvia-Soler-Coses-importants_0_2384761656.html

Salvador Espriu, Assaig de Càntic, 01.02.2020, n.53

Versió pdf (cliqueu aquí)

Mots-x-R-53-imatge

Llegirem un poema de Salvador Espriu, del seu poemari  El caminant i el mur .

Espriu no es va exiliar després de la guerra civil, com van haver de fer molts intel·lectuals catalans. Però tanmateix va patir, com tots aquells que es van quedar, el que s’anomena «exili interior», és a dir una situació d’aïllament i exclusió. Després de tants anys, els sentiments que expressa el poema encara ens ressonen.

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria d’allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
i em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra,
bruta, trista, dissortada pàtria.

Salvador Espriu. (1913-1985)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Salvador_Espriu_i_Castell%C3%B3
https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/especials/espriu-llegeix-assaig-de-cantic-al-temple/video/4492832/