Versió pdf (cliqueu aquí)

El rebrot de Poblet
Vicenç Partal

«El ‘rebrot de Poblet’ hauria de servir per a asserenar i reforçar aquells que dubten tant i temen tant que el mal anar de la política puga desbaratar la força del moviment»

Uns milers de persones es van concentrar dilluns a Poblet per protestar contra la presència del rei espanyol al monestir on el seu avi es va negar a ser enterrat perquè ja sabia que deixaria de ser territori.

Felipe de Borbó, aclaparat per la tronada política que s’abat sobre la monarquia, fa una ronda esquifida i temerosa per tot l’estat. Visites molt controlades, sense cap ambient multitudinari, absolutament encapsulades per la policia, pensades només per al No-Do. Les televisions espanyoles abstreuen la realitat i presenten el monarca com si fes una cosa normal, encara que de vegades la imatge siga tan poc normal com la que va oferir ahir, assegut amb un grup de monjos i prou.

[…]

Que la pandèmia ho fa tot difícil, a tothom, no ho qüestiona ningú. Però la realitat no es pot manipular tan barroerament sense que t’esclate a la cara al primer moment, com va passar ahir. Les Marxes per la Llibertat, la més ingent mobilització de l’independentisme des de la Via Catalana, van entrar a Barcelona el 18 d’octubre. La victòria a Urquinaona sobre la policia espanyola, la fugida dels agents humiliats, va ser el 20 d’octubre. L’acte del Consell per la República a Perpinyà va ser el 29 de febrer, fa només 142 dies. I després va arribar el confinament i els problemes derivats de la covid-19… Si la ciutadania catalana ha mantingut durant més de tres anys, ben alt, l’enfrontament al carrer, la confrontació per la independència, com voleu que això desaparega per un virus i prou, i a aquesta velocitat?

El ‘rebrot de Poblet’, deixeu-me passar aquesta mitja broma, si us plau, hauria de servir, com tantes coses abans, per a asserenar i reforçar aquells que dubten tant i pateixen tant, que tant de temor tenen que el mal anar de la política fins ara –i les detestables agressions dels Mossos d’ahir en tornen a ser un símptoma– puga desbaratar la força del moviment.

 

Recordeu –recordeu-ho aquests, sobretot– allò que ja va ensenyar en el seu moment el cèlebre periodista anglès Walter Bagehot, un dels pioners del setmanari The Economist. El 1867, Bagehot va publicar un llibre sobre el procés constitucional anglès i les diferències entre els incipients règims democràtics i les dictadures que regnaven arreu. I allà va explicar que al final tot depenia només de la persistència i de la determinació de la gent que era capaç de veure i de construir un futur millor. En el seu llibre va escriure que hi havia ciutadans dòcils, ciutadans que es deixaven governar fàcilment –’perquè la seua imaginació és feble’– perquè no sabien veure més enllà del que els deien que havien de veure. Per aquesta raó, matar la imaginació de la gent, capar la capacitat de mirar més enllà del gris dia a dia i fomentar el desànim, és sempre la base de totes les campanyes polítiques i mediàtiques dels poders. Preneu-ne nota.

Vicenç Partal
20.07.2020

Article complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/el-rebrot-de-poblet/

 

 

Versió pdf (cliqueu aquí)

Llegirem un poema de Josep Carner, en el cinquantè aniversari de la seva mort, que va ser el passat 4 de juny.

Josep Carner va viure exiliat després de la guerra civil espanyola. Va viure a Mèxic i a Bèlgica, des d’on va mantenir sempre l’activitat en defensa de la cultura i la llengua catalanes. Morí a Brussel•les el 1970. Fou poeta, traductor, periodista, diplomàtic i professor universitari. La seva qualitat poètica va ser reconeguda en vida, amb diversos premis i la seva obra ha estat traduïda a una quinzena de llengües. La Generalitat de Catalunya va declarar el 2020  Any Josep Carner.

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la terra de foc el nostre pi.

Oh gent, que per les feixes daurades feu camí!

em sobta com un vi

la força tota vella i humil que ens agermana.

[…]

Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,

entre pallers de bona companyia,

i cada mas ateny en curta rodalia

bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.

Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades

dir tes llaors, oh terra de salut!

enmig de coses fosques i vides oblidades

com aquest grill que canta dins un camí perdut.

Josep Carner  (1884 – 1970)

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Carner_i_Puig-Oriol
https://www.escriptors.cat/autors/carnerj

Versió pdf (cliqueu aquí)

Els llenguatges de la identitat

Fragment d’una entrevista a Julieta Piastro, historiadora, especialista en temes de diversitat, multiculturalitat i immigració. Nascuda a Mèxic, ha estudiat filosofia del llenguatge i el 2019 va publicar  Los lenguajes de la identidad. 

Com a experta, quina és la seva versió del «procés català» en termes identitaris?

… Em sembla que estem atrapats en moltes confusions. La primera, que està molt estesa, és la idea que la independència de Catalunya representaria  renunciar a les nostres múltiples pertinences identitàries i això és una aberració. L’independentisme català és plural; n’hi ha prou d’assistir a una manifestació o recórrer les xarxes socials per a reconèixer els diversos col·lectius culturals que han fet seu el projecte independentista.

El concepte de nacionalisme s’ha pervertit. L’independentisme català no és un nacionalisme, almenys no en un sentit excloent, encara que se’l vulgui veure així i d’aquesta manera se’l vulgui desprestigiar. El nacionalisme, en aquest cas, és espanyol perquè té un estat nació i concep la unitat d’Espanya com quelcom sagrat i inamovible.

Vivim en una democràcia molt precària, incapaç de reconèixer que les constitucions no són immutables. Em sembla totalment inadmissible tenir presos polítics en ple segle XXI. La nova forma de concebre les identitats contemporànies passa per la possibilitat de qüestionar la vigència dels estats nacionals tal com foren concebuts el segle XIX i reconèixer que, per descomptat, no són immutables. Van sorgir en un moment històric determinat i de la mateixa manera, en un altre moment poden resultar obsolets i inoperants.

Quina solució hi veu?

Més democràcia, que significa més diàleg, menys prohibicions, més consultes a través de les urnes. I naturalment, més educació en els principis de la democràcia.

Julieta Piastro

Professora de Pensament Contemporani i d’Interculturalitat a  l’Escola Blanquerna de la Universitat Ramon Llull.

https://julietapiastro.blogspot.com/
https://www.herdereditorial.com/los-lenguajes-de-la-identidad

Solidaritat contra la repressió, el debat que no hi hauria de ser
Núria Cadenes
Periodista, Escriptora i Activista Independentista Catalana

«Davant la repressió que exerceix l’estat espanyol, que sempre rega a manta, no s’hi valen peròs ni condicionals»

Davant la repressió, la solidaritat és i ha de ser incondicional. Ja està. Una frase, una evidència i article fet.

M’agradaria poder deixar-ho aquí i que tots ens hi sentíssim reflectits, tranquils d’accions i de consciència. M’agradaria poder deixar-ho aquí sense haver de tibar la corda ara amb un enfilall de desagradables constatacions que contradiguin la bella imatge que cadascú ens hàgim fet del nostre melic. Però és que em sembla que aquesta vegada cal una mica més d’explicitació. Encara que no sigui exhaustiva. Encara que de segur que deixarà buits. Encara que dolgui, tant si ets o et sents d’algun partit com si no. Encara que dolgui.

Espanya, que s’ha sentit trontollar per l’envestida democràtica catalana, hi ha respost a l’espanyolista manera: amb violència i tants graus de repressió com el context encara li permet. Quan podien bombardejar Barcelona, bombardejaven. Ara que allò no pot ser però poden encausar i jutjar i empresonar, encausen i jutgen i empresonen. Per a encarar-ho, per a superar-ho, per a no oblidar tampoc la feina que tenim a mitges però sobretot per a no deixar-nos arrossegar ni per la por ni per la desesperació ni pel silenci que la repressió té sempre com a objectiu, els agredits comptem sempre, individualment i col•lectivament també, amb una eina eficacíssima, tangible, imprescindible: la solidaritat.

Per sobre de partits, per sobre d’opinions lícitament diverses, per sobre de matisos i diferències, la solidaritat.

…

És que davant la repressió que exerceix l’estat espanyol (i ell sí que rega a manta, per cert), no s’hi valen peròs: l’independentisme, del color i la tonalitat i el vernís que sigui, ha d’estar contra el suplicatori i la persecució a Laura Borràs, contra el fet que la Generalitat es torni acusació del bracet de la fiscalia espanyola, a favor de la llibertat de tots els presos i exiliats, en contra del judici a qualsevol participant en una mobilització independentista. 

La solidaritat és solidaritat, no és un a tu et defenso i a tu no perquè som rivals electorals o perquè naps o perquè cols, no és un condicional, no és un si sóc de la CUP no dono suport a JxCat, si sóc d’ERC no parlo de l’exili, si sóc de JxCat m’oblido dels CDR i vinga a combinar la perversa sínia de negatives (si sóc o si voto, que aquestes actituds tampoc no són, ai, exclusives del carnet).

La solidaritat no significa estar d’acord amb la línia política de qui és represaliat. De fet, podem estar explícitament en desacord amb el seu partit, si és que és de cap partit, i, alhora, situar-nos naturalment al seu costat quan pateix repressió. I això, de tan bàsic, no hauria de caldre anar repetint-ho. I això, de fet, gosaria afirmar que és el que molta gent pensem. Més que molta gent: crec que, sortosament, la majoria dels independentistes.

Diuen que la solidaritat és la tendresa dels pobles, i és cert. De les persones també. No pas l’interès, no pas el càlcul ni la diplomàcia ni el tu sí i tu no: la tendresa. I la força.

Núria Cadenes
01.07.2020

https://www.nuriacadenes.cat

Article complet:

https://www.vilaweb.cat/noticies/solidaritat-contra-la-repressio-el-debat-que-no-hi-hauria-de-ser/