Versió pdf (cliqueu aquí)

Bona tarda, avui és la NO FESTA MAJOR i per això ens ha semblat de fer també una  NO LECTURA dels dissabtes. 

Amb tot el respecte i l’angoixa que arrosseguem des de fa massa temps, amb la nostra gent a la presó, a l’exili, un munt de encausats que tenim molt presents cada dia aquí a la plaça, avui volem fer una lectura diferent a les fetes fins ara.  

És un petit esquetx dels Monty Python, aquells que …, els que tenim una edat, coneixem força bé, i que ens varen fer riure amb  “Los caballeros de la mesa cuadrada”, “La vida de Bryan” i d’altres pel.lícules.  Es caracteritzaven per fer un humor àcid i sense complexos, amb una forta crítica social i amb unes grans dosis de sàtira i ironia que els va portar a ser uns dels fenòmens de l’època, i que moltes d’elles són plenament vigents avui dia.

La pel·lícula és una paròdia de l’Anglaterra medieval i els cavallers del rei Artur.  “Els cavallers de la taula quadrada i els seus bojos seguidors” és realment una excusa dels Monty Python per executar una àcida crítica dels estereotips de la vida moderna, utilitzant elements de l’Edat Mitjana com base per a la seva sàtira. 

Per situar-vos en l’escena:

El Rei Artur arriba a prop d’un castell d’una regió suposadament dins del seu regne i estableix una conversa amb un camperol i una camperola quan s’hi acosta.

Presentem els protagonistes:

El DÈNNIS, camperol, un activista de la resistència de la colònia

La CAMPEROLA, dona, companya del DENNIS

“EL PREPARAO”, el Rei Artur

Us animem a buscar analogies amb l’actualitat i esperem que us agradi.

Endavant!

REI: Ep !  Tu !  Vella !!

DENNIS: Home !

REI: Home?  Ho sento. Quin cavaller viu en aquell castell d’allà ?

DENNIS: Tinc 37 anys.

REI: Què ?

DENNIS : Tinc 37 anys… No soc vell !

REI: Doncs, no puc anomenar-te “home”.

DENNIS: Bé, podries dir “Dennis”.

REI: Però si no sabia que et diuen “Dennis”.

DENNIS: És clar, si no t’has molestat en esbrinar-ho, oi ?

REI: He dit que ho sentia per haver-te dit “vella”, però és que per darrere semblaves…

DENNIS: El que m’oposo és que em tractin automàticament com a un inferior !

REI: Home, és que com que soc el rei…

DENNIS: Aaaaah, com que ets el rei! Molt maco! I com ho vas aconseguir, eh? Explotant als treballadors… Amb el dogma imperialista antiquat que perpetúa les diferències econòmiques i socials en la nostra societat! ….Si algun dia volem que hi hagi progrés…

DONA: Dennis, hi ha un raïm preciós aquí sota. Oh… salutacions ? (al rei)

REI: Com està vostè bona senyora.  Sóc Artur, rei dels britànics. De qui és aquest castell ?

DONA: Rei de qui ?

REI: Dels britànics.

DONA: Qui són els britànics ?

REI: Bé, tots ho som. Tots som britànics i jo sóc el vostre rei.

DONA: No sabia que teníem un rei. Creia que érem un col·lectiu autònom.

DENNIS: T’estàs enganyant a tu mateixa. Estem vivint en una dictadura. ….. Una autocràcia que s’autoperpetúa, en la que les classes treballadores…

DONA : Ja està ! Tornem-hi amb les classes !

DENNIS : D’això es tracta ! Només que la gent…

REI: Si us plau, si us plau, bona gent. Tinc pressa. Qui viu en aquest castell ?

DONA: Ningú viu allí.

REI: Llavors qui és el vostre senyor ?

DONA: No tenim senyor.

REI: Què ?

DENNIS: T’ho he dit. Som una comuna anarcosindicalista. Ens alternem per a actuar com una mena d’oficial executiu, un de diferent cada setmana.

REI: Sí ?

DENNIS: Però totes les decisions d’aquest oficial han de ser ratificades en una reunió quinzenal especial.

REI: Sí, ja veig.

DENNIS : Per majoria simple en el cas d’assumptes interns…

REI: Silenci !

DENNIS: …però per una majoria de dos terços en els casos de més…

REI: Silenci ! T’ordeno que callis !

DENNIS: Ordenes, eh ?… qui et creu que ets ?

REI: Sóc el vostre rei !

DONA: Dons, jo no et vaig votar.

REI: No es voten els reis.

DONA: Dons, com et vas convertir en rei llavors ?

REI: La Dama del Llac, amb el seu braç vestit de la seda més pura i brillant, va aixecar l’espasa Excalibur del les profunditats, la qual cosa significa que la Divina Provisió anuncià que jo, Arthur, havia de portar Excalibur. Per això sóc el vostre rei !

DENNIS: Escolteu… les dones estranyes que jeuen en estanys distribuint espases no són la base d’un sistema de govern.  El poder executiu suprem deriva d’un mandat de les masses, no d’una cerimònia aquàtica absurda.

REI: Silenci !

DENNIS: Dons, no pots esperar exercir el poder executiu suprem només perquè una meuca aquàtica t’hagi llançat una espasa.

REI: Calla !

DENNIS: Si jo digués que sóc un emperador només perquè un ximple rematat em llancés una simitarra, em tancarien!

REI: Calla ! Calla !

DENNIS: Ah ! Ara veiem la violència inherent en el sistema.

REI: Calla !

DENNIS: Oh ! Mireu ! Mireu la violència inherent al sistema ! — AUXILI ! AUXILI ! Estic sent reprimit !

REI: Maleïts camperols !

DENNIS: Oh, ha quedat ben clar. Ho heu vist ? Ho heu vist ?… D’això és del que parlo… heu vist com em reprimia ? Ho heu vist, oi ? Ho heu vist, oi ?

Monty Python and the Holy Grail (títol original anglès), 1975

Versió pdf (cliqueu aquí)

Pau Rigol

Publicat al diari digital: www.racocatala.cat el 7 d’agost de 2020  

***

Un dels obstacles que els pobles o nacions dominades han de superar per poder alliberar-se és sortir del marc mental de l’ocupant, el que es coneix com a colonització mental. Per entendre aquest fenomen és important entendre el concepte de violència epistèmica. La violència epistèmica es una forma d’invisibilitzar a l’altre, expropiant-lo de la seva possibilitat de representació

Per exemple: 

• Quan se’ns criminalitza en debatre entre nosaltres el significat de “ser català” més enllà de la ciutadania. 

Aquests fenòmens (o atacs) són expressions individuals d’aquesta colonització mental o  violència epistèmica estructural de qui està al poder i no permet que el subaltern s’expressi i pugui pensar en termes nacionals propis, sinó que l’obliga que ho faci a través del relat oficial espanyol.

La violència epistèmica, en el nostre cas es creure’ns amb menys drets que l’opressor. 

L’objectiu polític d’aquesta violència discursiva és clar: Estigmatitzar i invisibilitzar-nos cultural, lingüísticament i nacional per tal de buidar de contingut la nostra realitat i que no siguem capaços d’explicar-nos per nosaltres mateixos sense el marc etno-nacional dominant espanyol per així facilitar l’homogeneïtzació.

La colonització mental també afecta la classe política catalana, com no podia ser d’una altra manera. Amb un estat amb una crisi institucional i de legitimitat com l’actual, amb tota la premsa mundial parlant de la corrupció d’una monarquia que emana d’una dictadura feixista, i l’única idea que tenen els dirigents catalans és la de sumar-se als reclams espanyols de fer caure la monarquia i parlar de república. Tots els partits teòricament independentistes del parlament, tots, no ofereixen cap idea pròpia que surti del marc espanyolista que ens pugui acostar a la independència, sinó al contrari: No hem d’oblidar pas que una república espanyola només és possible amb el suport, és a dir, la lleialtat, de Catalunya amb Espanya, sinó, no surten els comptes. I això, lògicament, ens allunyaria de la independència per sempre. Com veiem, la colonització mental  és total. I és normal: Per aquesta classe política sorgida de l’ocupació el més important per ascendir no són els dots de lideratge, sinó l’habilitat de llepar, acostar-se i obeir al poderós. 

En definitiva, que l’única forma d’escapar d’un estat decadent i hostil que ens arrossega amb ell cap a l’abisme que ens farà desaparèixer, és la independència. El que ens allunya més d’aquest objectiu, però, no és Espanya en si, sinó nosaltres mateixos, la nostra mentalitat subalterna produïda per dècades d’anorreament cultural i nacional i que, malauradament, també es trasllada a la classe política actual. Desempallegar-nos d’ells és el primer pas, però per treure’ns definitivament Espanya de sobre, ens hem de treure abans Espanya del cap.

PAU RIGOL
7 d’agost de 2020 

Article complet:
https://www.racocatala.cat/opinio/article/49510/treurens-espanya-del-cap

Versió pdf (cliqueu aquí)

L’esperança que fa feina

Pere Casaldàliga 

Va néixer el 16 de febrer de 1928 a Balsareny, i ha mort aquest 8 d’agost de 2020 a Sao Paulo (Brasil). El bisbe i poeta, vinculat a la teologia de l’alliberament, ha viscut com a missioner a Brasil. De conviccions fermes, va arribar a estar amenaçat de mort per la seva tasca en defensa dels drets dels indis xavante, per plantar cara al poder. En llegirem avui dos poemes i 14 reflexions extretes del web cultural www.catorze.cat .

• Poema:

• 14 REFLEXIONS:

1. La solitud no s’ha de vèncer, s’ha de viure.

2. El problema és tenir por de la por. Que la por et faci renegar d’un principi o deixar d’assumir una responsabilitat.

3. Aquell que no és totalment honest amb el seu dia a dia, no pot canviar el món.

4. En aquest món no hi ha ningú inútil.  

5. Allò que em fa, és el que dono, no el que tinc. Com més dono, més tinc, perquè soc més.

6. Si no hi ha causes grans, la vida no té sentit.

7. La primera qualitat que ha de tenir una bona persona ha de ser la coherència. Que en el fons, segons paraules de l’Evangeli, seria practicar la veritat. En segon lloc, la comprensió.

8. Si hem superat esclavituds antigues, no inventem esclavituds modernes. Humanitzem la humanitat.

9. Lamento que el primer món sigui tan sensible davant dels atemptats (com el de Nova York) i no sigui sensible de veritat per Àfrica i pel gran atemptat diari, que és la fam al món i l’exportació d’armes.

10. La solució sempre és l’esperança. Una esperança, però, que es posi a fer feina, que sàpiga viure el dia a dia, que miri de fer amb els altres el treball de la justícia i de l’alliberament.

11. El pobre dolent té un avantatge: el de ser pobre. El ric dolent, dos inconvenients.

12. Desgraciadament la religió ha provocat les més satàniques guerres al llarg de la història. Pensava que hauríem arribat a un temps tan sensibilitzat que ja no utilitzaríem el nom de Déu per fer la guerra.

13. L’Església és part de la meva vida i si la punxo una miqueta és perquè avanci una mica més ràpid. Si no fem la revolució els de dintre, qui la farà?

14. És molt més important tenir l’última sensibilitat que l’última paraula.

• Poema:

És tard però és la nostra hora. 

És tard però és tot el temps que tenim a mà per fer el futur. 

És tard però som nosaltres aquesta hora tardana. 

És tard però és matinada si insistim una mica.

Pere Casaldàliga (1928-2020)

Versió pdf (cliqueu aquí)

La importància de plantar-se

Vicent Partal

«El poder és una piconadora que mira d’imposar-se per la por del càstig que frena la voluntat d’aquells que l’obeeixen»

No és gaire cosa, ho reconec. Però aquest cap de setmana la presidenta Carme Forcadell i la consellera Dolors Bassa no dormiran a la presó sinó a casa. Dels presos polítics, només elles dues ho faran, mentre que tots els altres seran tancats dins les cel·les. No és gaire cosa, ho torne a dir, perquè en realitat no haurien de ser a la presó ni haurien d’haver estat condemnades. Però enmig de les circumstàncies que viuen, segur que per a elles aquestes hores signifiquen molt.

Per a elles, però també d’alguna manera per a tots. Perquè cal apreciar que la raó per la qual Forcadell i Bassas dormiran a casa mentre els seus companys seran a la cel·la és un jutge que en compte d’obeir cegament la repressió ha decidit de plantar-se i aplicar la llei. Simplement això. No ha fet res que haja de veure’s revolucionari, perquè poques coses hi ha menys revolucionàries que aplicar la llei. Però en realitat ha fet un gest revolucionari, perquè no s’ha deixat portar, sense més, per la voracitat repressora de la cúpula del poder judicial, a la qual ja ni la formalitat importa. 

Plantar-se és important i dignifica. Per això ho és que el president Torra haja decidit que no aniria a l’aquelarre organitzat per Pedro Sánchez amb els presidents Puig i Armengol i els presidents autonòmics espanyols. Per més pressions que li vulguen fer. Sánchez, cada dia més fora de si, va arribar a dir que era obligatori d’anar-hi. Però el govern català, tranquil·lament, ha decidit de no fer-ho. També, però no únicament, perquè la presència del Borbó a la trobada la converteix en una cosa especial on tothom sap que l’absència del president de la Generalitat, i també del president dels bascs [Urkullu, finalment hi ha anat], serà llegida com una humiliació per a l’actual cap de la dinastia.

Però per plantar-se no cal tenir responsabilitats de govern. Ahir, diverses organitzacions del Pallars Jussà, l’ANC, Òmnium, el CDR i el Consell per la República, es van plantar denunciant l’arribada de mil militars a Talarn. Fa uns dies, Global Nature va retirar el projecte del Yellowstone europeu que afectava els Ports, el Matarranya i el Baix Ebre i que l’oposició ciutadana havia fet inviable. I tot això, quan encara no s’han apagat els ecos de la intervenció de Mireia Boya davant del tribunal que la jutja ni de testimonis colpidors com el d’Albano-Dante Fachín. 

El poder és una piconadora que mira d’imposar-se per la por del càstig que frena la voluntat d’aquells que l’obeeixen. Plantar-se és deixar-lo nu. 

Vicent Partal
30.07.2020

Article complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/la-importancia-de-plantar-se/?fbclid=IwAR2mqV1heunmMyL3SsDIarIDdLfFQ900U7GvkeKqJwECX_xMEMKVrY3V_pc

Versió pdf (cliqueu aquí)

Hem de construir la veritable estructura d’estat:
un teixit associatiu deslligat del poder de l’estat espanyol

Fragment d’entrevista del diari digital Vilaweb a 

 

Marina Sureda,
portaveu d’Educació de la Intersindical-CSC

 

[…]

—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?

—Persistir i enfortir-nos. Com a professora sempre he pensat que si alguna cosa no surt bé, s’ha d’analitzar en profunditat per corregir-ne allò que no funciona. No tinc la sensació que aquest exercici s’hagi fet després de l’octubre del 17. Cal una anàlisi seriosa, sense retrets, deixant l’emocionalitat a banda i, d’aquesta manera, identificar totes les mancances que tenim com a moviment independentista per a treballar-les. Cal prendre consciència d’això, és el primer pas per a esbrinar què va fallar i no repetir els mateixos errors. Potser un dels aprenentatges que hauríem de fer com a moviment és ser conscients que no tota la responsabilitat ha de recaure en els partits polítics, sinó que és compartida per la resta d’actors. Entitats, sindicats, associacions, col•lectius diversos ens hem d’empoderar i portar més la iniciativa en aquesta partida d’escacs amb l’estat. Hem de recuperar una agenda política pròpia i no deixar que la repressió ens marqui els ritmes. Cal que ens centrem a construir les autèntiques estructures d’estat: un teixit associatiu potent, deslligat de les estructures i els poders estatals espanyols que puguin condicionar-ne les decisions.

—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.

—El país necessita reforçar les estructures associatives a tots els nivells. Culturals, de lleure, de lluita per la llengua i, evidentment, les que s’organitzen des dels centres de treball. No som prou conscients de la potencialitat que pot tenir el fet d’estar associat, afiliat o coordinat en alguna entitat que sigui sensible a la causa. Perquè la república s’ha de construir des de tots els àmbits, també des de la feina. I aquí la Intersindical-CSC té un paper rellevant. L’absència de sindicalisme nacional a Catalunya és una anomalia si ho comparem amb les nacions sense estat que ens envolten, com Galícia i el País Basc. Per sort, la tendència es va revertint. Imagineu-vos com seria de diferent si en comptes de mil delegats, la Intersindical-CSC en tingués vint mil, superant els sindicats del règim. El control de l’estructura productiva seria enorme i ens donaria una grandíssima fortalesa com a moviment, cosa que faria créixer la nostra correlació de forces. En un altre aspecte, que no és tant perquè jo sigui eivissenca sinó perquè no entenc la nació si no és completa, crec que és vital que reforcem el discurs reivindicant els Països Catalans, sens perjudici que cada territori tingui els seus ritmes, però aquest ha de ser un procés que a la llarga els englobi a tots. De la mateixa manera que reivindicar els Països Catalans dóna solidesa al moviment independentista, la representació de més del 50% de la població no pot estar infrarepresentada en els lideratges del país. Amb això vull dir que les dones han de tenir un paper més rellevant en aquest procés, no només perquè la visió femenina i feminista és més que necessària sinó perquè rebaixar els nivells de testosterona en els lideratges del país pot portar a noves maneres de treballar que, ara per ara, no ens anirien gens malament.

Marina Sureda
06.02.2020

Entrevista completa:
https://www.vilaweb.cat/noticies/entrevista-marina-sureda-i-ara-que/