3-1-14 No haver-te conegut Seria terrible. Però terrible terrible. I no ho sabria. A sobre, no ho sabria.
***
Brins de pols que neden En un raig de llum veus falagueres se me n’han endut a obrir les Finestres Per veure allà lluny Entre roba estesa El vol d’una merla.
***
LLIBERTAT
De la verra i del bandarra, Del puta, de la cotorra, Dels petits prínceps, del torra- Collonets, papa i paparra, Del vagarro que desbarra, Del macarra que no curra Perquè fa currar la curra, De l’esguerro de l’esquerra I del dretà que ho esguerra Ja no rebrem cap més surra
Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució! Després d’aquestes paraules, molta gent s’esverarà. D’altra potser no s’esvere, d’altra no em coneixerà. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
I qui no hi estigui d’acord no li done la raó, perquè és tan necessària com per la terra la saó. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
Fixeu-vos que no la cante a crit sec ni amb passió, la pronuncie amb respecte, amb tendresa i devoció. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
No us penseu que vol dir guerres, ni destroces, ni rancors. Vol dir coses estimades: llibertat, justícia i raó. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
No és pas aquest crit de pobres que amb ella volen ser rics. Volem un món al dia i just, almenys per als nostres fills. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució!
Encara que jo i d’altres la cridem amb impaciència, ella vindrà el dia just, quan maduri la consciència. Si em permeteu l’expressió: Visca la revolució! Si permeteu com si no, Visca la revolució!
Aquest dijous, 15 d’octubre, ha fet 80 anys de l’afusellament del President Lluís Companys.
Avui el volem recordar.
El consell de guerra contra Lluís Companys es va celebrar el 14 d’octubre de 1940. Va començar a les 10 del matí. El consell només va durar una hora. Al cap d’una estona, el tribunal va fer públic el veredicte:
“Fallamos, que debemos condenar y condenamos al exPresidente del disuelto Gobierno de la Generalidad Catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte”.
A l’endemà, 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat. De cara a l’escamot, format per soldats d’infanteria, va pronunciar les seves darreres paraules: “Per Catalunya!”
En Josep Carner, “el príncep del poetes catalans” que enguany es celebren els 50 anys de la seva mort, l’any 1944, va escriure aquest poema a en Lluís Companys:
‘La fi de Lluís Companys’ Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)
Era el moment de les tenebres quan llum no vèieu ni camí i amagaven la cara els àngels d’amargues menes de morir. Els grans Traïdors de la terra varen lliurar-lo al més roí.
–Véns i et perdem– deien en veure’l la mar i l’aire pirinenc. Ulls catalans espurnejaven: va de la mort al negre avenc. Amb posat d’ira ‘Viva España!’ escopí un noi escardalenc.
Del poble clos on el tancaven sonaren pany i forrellat. De sos amics era la casa: del perseguit i del postrat. Tenia allí per companyona la catalana llibertat.
El van jutjar quatre fantasmes de l’eterna Espanya dorment, amb llurs espases de per riure i llur orgull, boira en el vent. Fins que un matí sent a la porta: heus ací la mort, president.
La mort m’espera, bona amiga de mà cruel i tendra sina. Ara, mos peus, aneu descalços: sense embolcall m’heu de servir. És tocant terra catalana, sentint-la bé, com vull morir. Tot peresós, el sol d’octubre daurava el dia a poc a poc. Quan els fusells van encarar-li ell espera la veu de: –Foc! que, eixit d’un rengle, donaria l’oficial, rígid i groc.
I en encetar-se’n la paraula amb dring de renec foraster, ell crida: –Visca Catalunya! Tot, gent i pati, es va desfer: i un batre d’ulls abans de caure la gran Invocada veié com una barca tota sola però menada pels destins: per uns destins d’ales nacrades i el guspireig de les onades i els salts de joia dels dofins.
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
1882 Si en fa de mesos i d’anys Començà el camí atzarós De l’home, Lluís Companys De família pagesa de les terres de l’Urgell Sempre amb la mirada encesa de qui no vol ser mesell.
Quan fou gran, fou advocat, advocat laboralista I va defensar abnegat més d’un bon sindicalista I ja sabeu què li passa a qui massa s’involucra Que el sistema prompte el caça.
Plegats amb el noi del sucre, el gran Salvador Seguí, Feren un temps de garjola que no els feu pas dimitir De creure que el món grinyola
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
L’alliberen, no ha estat res, i és escollit diputat per la capi del Vallès, Sabadell, bella ciutat.
Du una carrera política d’home amb bona maniobra, I fa aquella cosa mítica que és el que ara no ens sobra, d’unir el tema social amb l’orgull de fer país. I això li costa algun pal i també algun desencís.
En morir en Macià, l’Avi, ocupa la presidència i surt un clam del seu llavi que s’assembla a Independència. La proclama d’estat propi, diuen Estat Català, fa que altra volta galopi cap a aquell lloc en que el pa, el donen entre barrots, n’hi ha prou, Lluís Companys? I un be negre, que els calbots són la força que obra els panys.
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
Després va venir la guerra, les armes i la tragèdia, i vàrem perdre la terra segons diu la Viquipèdia; I com el que juga a golf, cerca el forat fins que el pesca, els porquets- fills de l’Adolf- feren feina ben grotesca.
El detingueren, covards, exiliat a la Bretanya, i el conduïren, bastards, de pet a terres d’Espanya, Una matinada lúgubre, Francisco Franco cacic, el dia 15 d’octubre, al castell de Montjuïc, el foradaren a trets, sols per voler llibertat. Ai Lluís, Ai Companys, ets president assassinat,
Però no ens mataren a tots, i ens daren motius per viure, i encara servem els mots: que visqui la terra lliure
Al·legat final que va llegir el passat 27.09.2020, al Jutjat Penal 25 de Barcelona, després d’un periple de dos anys i cinc mesos d’ençà que fou detinguda. I que com tots sabeu, finalment ha estat absolta
Sra Jutgessa
Els pot semblar estrany, però avui sóc feliç d’estar aquí asseguda. I no és perquè avui se’m jutgi –fa més de dos anys que em jutgen a tot arreu– sinó perquè avui tinc l’oportunitat de declarar davant d’una jutgessa i explicar la veritat.
Sóc aquí per denunciar que he patit una operació d’estat i que he estat utilitzada per buscar un relat sobre violència que no ha existit mai.
Al començament, vaig ser acusada de pertinença a banda terrorista, sedició i rebel·lió. Em van confinar al meu poble durant catorze mesos i havia de personar-se cada setmana al jutjat. Tota la meva vida es va fer pública i, en certa manera, es va promoure el meu linxament públic.
La premsa va arribar abans que la policia i es va muntar un relat d’explosius i plànols que no havia existit mai ni consta en cap expedient. Es va vulnerar el meu dret a l’honor, a la intimitat, a la protecció de les meves dades. Em van assetjar de totes les formes possibles, m’han amenaçat i he patit per la meva integritat física. Segurament, això que dic no té lloc aquí ni ara mateix i ho hauré de resoldre en un altre moment i en una altra instància. Però vull fer constar el meu patiment i el de la meva família per no res.
Avui sóc aquí asseguda davant vostre, i hem passat de terrorisme a imputada per incitació a desordres públics. En certa manera, des de fora es veia com un mal menor, es rebaixen els càrrecs i la petició de presó. Però és que no sóc aquí asseguda per les meves accions, sinó per qui sóc i per com penso.
Durant el judici hem pogut escoltar com no se’m jutja només a mi, sinó a terceres persones, a CDR Nacional, que no existeix com a entitat ni organització, són veïns que es manifesten legítimament. Jo avui he respost sobre les meves accions sense amagar-me i defensaré que qualsevol veí o ciutadà, sigui CDR, anarquista o antifeixista, pugui exercir els seus drets civils. Perquè els drets són, o haurien de ser, per a tothom, no en funció de la seva ideologia.
Avui aquí es jutja si el que vaig fer era legal o no. No sé si ho era, senyora jutgessa. Sí que sé que era legítim, i per tant, no me’n penedeixo.
Les lleis són normes de convivència, i quan aquestes lleis no funcionen, s’haurien de poder canviar. No tenim els mateixos problemes ara que fa trenta anys, ni la mateixa idiosincràsia. L’única manera que té el poble de reclamar que es canviïn aquestes lleis o obligar la classe política a parlar-ne és exercint els nostres drets civils.
Dret de ser dissident polític, de manifestar-nos, d’expressar-nos i de protestar.
Si aquests drets són recollits a la carta de drets humans i a la constitució mateixa, com pot ser il·legal? On és el límit?
Per què tinc un company exiliat a mil quilòmetres de distància per haver fet absolutament el mateix que qualsevol vaguista? Per ser català? Per ser independentista? Per ser antifeixista? Doncs jo sóc com ell, i per més vegades que sigui jutjada, no canviaré d’idees ni de principis. Sempre ens hem emparat en la lluita no violenta, en el pacifisme i a crear projectes des de l’amor i en positiu.
He pagat un preu personal altíssim perquè algú des d’un despatx va triar el meu nom entre un llistat de persones, i això no és justícia, és escarment.
Dit això, em declaro innocent dels càrrecs dels quals se m’acusa i demano la meva l’absolució.
Avui som aquí perquè voldríem recordar i no oblidar la massacre que va tenir lloc el 3 de març del 1.976 a Gasteiz.
Com tots sabem, en una església estaven reunits, en assemblea, treballadors en vaga; la policia per tal d’obligar-los a sortir, i amb instruccions expresses d’utilitzar les armes, hi va llençar gasos lacrimògens. A mesura que van anar sortint, mig asfixiats i amb mocadors a la boca, la policia els van començar a disparar.
Hi van morir 5 treballadors i més de 150 en van quedar ferits.
El feixisme deia que els carrers eren seus.
La impunitat que han gaudit fins el dia d’avui, porta a dir ben fort i ben alt: “Ni oblit ni perdó“.
Avui, però, també fa anys de l’esperpèntic, dantesc i insultant discurs del fill del rei imposat sobre el nostre 1 d’octubre.
Havien passat 41 anys, però les imatges de la repressió, ens situaven, de nou, en temps pretèrits, ens situaven novament davant el feixisme. Recordem, també, que el mateix dia 3 Catalunya es va aturar, els carrers no eren seus.
Cal que no oblidem mai, que aquesta repressió d’un estat desbocat dura fins avui mateix.
L’enderrocament Del MH President Quim Torra ha estat la darrera visualització d’on la venjança pot arribar.
Cal tenir present i molt clar, que el poble que oblida el seu passat, no té futur. Per això
repeteixo: “No oblidem ni perdonem“.
Avui, també:
Som aquí perquè hi ha innocents a la presó.
Som aquí per exigir la llibertat de tots els presos i les preses polítiques.
Som aquí perquè al nostre país hi ha persones exiliades.
Som aquí per exigir el retorn immediat de totes elles.
PER AIXÒ, SOM AQUÍ ! LLIBERTAT !
CAMPANADES A MORTS
I
Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres.
I el poble es recull quan el lament s’acosta, ja són tres penes més que hem de dur a la memòria.
Campanades a morts per les tres boques closes, ai d’aquell trobador que oblidés les tres notes!
Qui ha tallat tot l’alè d’aquests cossos tan joves, sense cap més tresor que la raó dels que ploren?
Assassins de raons, de vides, que mai no tingueu repòs en cap dels vostres dies i que en la mort us persegueixin les nostres memòries.
Campanades a morts fan un crit per la guerra dels tres fills que han perdut les tres campanes negres.
II
Obriu-me el ventre pel seu repòs, dels meus jardins porteu les millors flors.
Per aquests homes caveu-me fons, i en el meu cos hi graveu el seu nom.
Que cap oratge desvetllí el son d’aquells que han mort sense tenir el cap cot.
III
Disset anys només i tu tan vell; gelós de la llum dels seus ulls, has volgut tancar ses parpelles, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
Disset anys només i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que del seu cos tenim record i cada nit aprendrem a estimar-lo.
Disset anys només i tu tan vell; impotent per l’amor que ell tenia, li has donat la mort per companya, però no podràs, que per allò que ell va estimar, el nostres cos sempre estarà en primavera.
Disset anys només i tu tan vell; envejós de tan jove bellesa, has volgut esquinçar els seus membres, però no podràs, que tots guardem aquesta llum i els nostres ulls seran llampecs per als teus vespres.
IV
La misèria esdevingué poeta i escrigué en els camps en forma de trinxeres, i els homes anaren cap a elles. Cadascú fou un mot del victoriós poema.
A cada polèmica lingüística que esclata a les xarxes, no és estrany trobar-se una mena de perfil que proclamen al món la seua dimissió de la llengua catalana. Parlo de conciutadans nostres que diuen que l’han deixada de parlar per a fotre els indepes. Es consideren soldats en missió arrasadora de tot allò que té l’arrel del nom del país, i si se n’han de carregar el patrimoni immaterial, ben carregat estarà.
No fa gaire, en una botiga de Barcelona, vaig haver d’afegir-me a una conversa entre una dependenta i un matrimoni client. L’intercanvi entre tots tres era en castellà, però, en entrar-hi servidora amb el català, pam: com qui treu un tap, tots tres van canviar d’idioma, amb sengles i inequívocs accents nadius. El matrimoni, ja gran, devia continuar la inèrcia del franquisme d’adreçar-se en cristiano als taulells, i la dependenta, que podria ser la seua néta, ja devia haver crescut amb la idea del castellà com a llengua franca, a les pantalles i al carrer. Com diu la lingüista Carme Junyent: ‘És un comportament descrit en tots els parlants de llengües subordinades: quan has de parlar amb una persona que no coneixes, optes per la llengua que no et portarà problemes.’
Tenim doncs, fins aquí, uns catalans que combaten la llengua a consciència, amb l’acarnissament de qui no només esclafa, sinó que fa girar la sola, i uns altres que, sense voler combatre-la, contribueixen al mateix efecte per la via de no ser-ne conscients. Tant li fot si els primers són pocs mentre els segons siguin molts, perquè a efectes pràctics el resultat no varia: la recessió implacable de la llengua subordinada, la substitució indefectible per l’idioma dominant.
Entre els uns i els altres, el missatge als nous parlants és que no volem que l’aprenguin. I, també en aquest cas, tant se val si qui els ho transmet és un independentista simpàtic en un faristol, com un ciutadà-del-món sensible a totes les minories nacionals tret d’una, com un ciutadà de Ciutadans que vol fer creure que, a Catalunya, l’idioma del poder coercitiu hi és discriminat. I si l’estratègia és matar la llengua per matar l’abast de l’independentisme, és igual l’esquerreta que presenta el català com un abús burgès contra l’obrer, castellanoparlant per definició, com la contralògica de les extremes dretes de girar la ciència, la sociolingüística en aquest cas, pintant les minories històricament discriminades com a discriminadores.
No sé quants deuen ser en aquesta hora, però és més important saber que no són un número tancat, perquè el conscienciat no neix, que se’n fa. Només provant de viure plenament en català t’adones de fins a quin punt no és possible de viure plenament en català. Que s’ho apuntin els negacionistes benintencionats, també: només sortint de la nostra zona de confort ens podem fer càrrec de la magnitud de la tragèdia, però també del fet que no ho podem donar tot per descomptat. Per exemple, com qui diu no res: si regalem la nostra llengua arreu, en lloc d’amagar-la, ens adonarem de la tira de conciutadans que tenim al voltant que el voldrien parlar i no els ho deixem fer.
Mots x República 