Versió pdf (cliqueu aquí)

                   

Llegirem un poema de Miquel Martí i Pol.

Nascut a Roda de Ter el 1929, ell ens ha ensenyat la profunditat de la vida des de la senzillesa i la claredat. Amb una proximitat que ha permès que les seves paraules també siguin les nostres.

De Miquel Martí i Pol:

ARA MATEIX

Ara mateix enfilo aquesta agulla
amb el fil d’un propòsit que no dic
i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis
que anunciaven taumaturgs insignes
no s’ha complert, i els anys passen de pressa.
De res a poc, i sempre amb vent de cara,
quin llarg camí d’angoixa i de silencis.

I som on som; més val saber-ho i dir-ho
i assentar els peus en terra i proclamar-nos
hereus d’un temps de dubtes i renúncies
en què els sorolls ofeguen les paraules
i amb molts miralls mig estrafem la vida.

De res no ens val l’enyor o la complanta,
ni el toc de displicent malenconia
que ens posem per jersei o per corbata
quan sortim al carrer. Tenim a penes
el que tenim i prou: l’espai d’història
concreta que ens pertoca, i un minúscul
territori per viure-la. Posem-nos
dempeus altra vegada i que se senti
la veu de tots solemnement i clara.

Cridem qui som i que tothom ho escolti.
I en acabat, que cadascú es vesteixi
com bonament li plagui, i via fora!,
que tot està per fer i tot és possible.

Miquel Martí i Pol (1929-2003)

Poema d’exili publicat l’any 1952 a Santiago de Xile, en el llibre Llunyania

Bèlgica

Si fossin el meu fat les terres estrangeres,
m’agradaria fer-me vell en un país
on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís,
i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres
guarnides d’arços, d’oms i de pereres;
viure quiet, no mai assenyalat,
en una nació de bones gents plegades,
com cor vora de cor ciutat vora ciutat,
i carrers i fanals avançant per les prades.
I cel i núvol, manyacs o cruels,
restarien captius en canals d’aigua trèmula,
tota desig d’emmirallar els estels.

M’agradaria fer-me vell dins una
ciutat amb uns soldats no gaire de debò,
on tothom s’entendrís de música i pintures
o del bell arbre japonès quan treu la flor,
on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa,
on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats
de pipes, de parlades i d’hospitalitats,
amb flors ardents, magnífica sorpresa,
fins en els dies més gebrats.
I tot sovint, vora un portal d’església,
hi hauria, acolorit, un mercat de renom,
amb botí de la mar, amb presents de la terra,
amb molt de tot per a tothom.

Una ciutat on vagaria
de veure, per amor de la malenconia
o per desig de novetat dringant,
cases antigues amb un parc on nien ombres
i moltes cases noves amb jardinets davant.
Hom trobaria savis de moltes de maneres;
i cent paraigües eminents
farien —ai, badats— oficials rengleres
en la inauguració dels monuments.
I tot de sobte, al caire de llargues avingudes,
hi hauria les fagedes, les clapes dels estanys
per a l’amor, la joia, la solitud i els planys.
De molt, desert, de molt, dejú,
viuria enmig dels altres, un poc en cadascú.

Però ningú
no se’n podria témer en fent sa via.
Hom, per atzar, un vell jardí coneixeria,
ben a recer, de brollador ben clar,
amb peixos d’or que hi fan més alegria.
De mi dirien nens amb molles a la mà:
—És el senyor de cada dia.

Josep Carner ( 1884 – 1970 )

2020 – Any Josep Carner – 50è aniversari de la seva mort
https://www.nuvol.com/llibres/belgica-el-poema-dexili-de-josep-carner-48927
Versió pdf (clica aquí)

La primera:

Dels que avui som aquí manifestant-nos per exigir la llibertat dels presos polítics i pel retorn dels exiliats, no sé quin tant per cent representem en relació als 26 milions de persones que diuen que volen afusellar.

Segona:

Pedro Sánchez (president del govern més progressista de la història) octubre del 2019 se li va preguntar de qui depenia la fiscalia, del govern? “Pues ya està” va respondre.

Ahir la AF (l’associació de fiscals, entitat majoritària de la fiscalia) va fer dues piulades, que després va esborrar.

1.- Junqueres es menjarà els torrons als Lledoners. 

2.- En relació a  Carme Forcadell i Dolors Bassa: d’on mai haurien d’haver sortit.

I no passa res! No sé vostès, però crec que és un perill continuar formant part d’aquest estat, diria més, encara que no siguis independentista, només pel fet de ser demòcrata i creure en la llibertat.

Per acabar llegiré unes reflexions de Manuel de Pedrolo, amb la finalitat que ens facin reflexionar, no a nosaltres sols, sinó i especialment, als que diuen que ens representen.

No hi ha res pitjor que està empresonat

Si han tingut sempre la força per imposar-se, quines altres justificacions els calen?

Jo, i molts, moltíssims, morirem com uns forasters a casa nostra; hi moriren els nostres pares, els nostres avis, generacions senceres…No és raó que hi visquin i hi morin els nostres fills, els nostres néts, i a nosaltres incumbeix la tasca de fer que puguin viure i morir en terra lliure, com a ciutadans de llur nació

Divideix i venceràs és la consigna obligatòria d’un enemic intel·ligent. Amb nosaltres se la pot estalviar; és pel nostre compte que prenem la iniciativa. De vegades sembla que interessa més el sacrifici, àdhuc fer màrtirs, que no pas el triomf”

La derrota només desmoralitza aquells que no saben veure-la com un entrenament de cara a una victòria futura. Però tampoc no es -se durant tota la vida.

No ens hauran vençut fins que ens resignem

Manuel de Pedrolo per sempre 

Josep Font Via

Vilafranca, 4 de desembre 2020

Versió pdf (clica aquí)