Caldrà
Caldrà creuar tota la tardor,
i el llarg hivern.
I procurar no endurir-se massa,
ni estovar-se gaire,
ni deixar que es perdi ni una engruna d’alegria.
Caldrà observar el cel, i mirar-nos als ulls,
i obrir el cor i abraçar les mirades,
i no permetre que cap màscara ens ofegui la veu,
ni cap por la paraula.
Anna Tomàs Mayolas
No puc i crec sincerament que no vull amagar l’emoció que sento a poques hores de conèixer la sentència dictada pel Tribunal belga aquest dijous 7 de gener de 2021: la justícia belga rebutja de nou la meva extradició a Espanya. D’aquesta manera s’ha pronunciat el Tribunal d’apel·lació de Brussel·les, en resposta al recurs que la Fiscalia espanyola va presentar un cop coneguda la sentència del 7 d’agost passat que determinava que el Tribunal suprem espanyol no és competent per al judici.
Amb tot, a aquest argument (el de la in-competència), se n’hi suma un segon de molt potent i que m’alegra no podeu imaginar com perquè no em beneficia només a mi sinó que s’estén a tots i totes les represaliades ja no únicament del Procés català sinó a totes les víctimes de tot tipus de dissidència política o ideològica expressada a l’Estat espanyol. Em refereixo al reconeixement del risc de violació d’un dret fonamental com és la presumpció d’innocència. Admetre que una persona com jo no tindria un judici just a Espanya, com no l’han tingut la Carme i la Dolors, els Jordis –Cuixart, Sánchez i Turull-, en Josep, en Quim, en Raül i l’Oriol, pot resultar una obvietat per als ciutadans de la Catalunya del segle XXI però no ho és des del moment que Espanya, i molt concretament el Tribunal suprem però també determinada opinió pública i publicada que no es cansa de titllar-nos de “golpistas” en el millor dels casos, renuncia sistemàticament a tornar al cabal de la democràcia i dels drets humans, al cabal de la sensatesa i del joc net, al cabal de la Unió Europea i la convicció més absoluta que la divergència d’opinions enriqueix els nostres societats i només es pot SER si respectes el dret a SER d’aquell qui veu, viu i percep les coses d’una manera distinta a la teva.
El “cañón” com diu Gonzalo Boye de proves documentals que el meu equip d’advocats han presentat al Tribunal belga i que inclouen declaracions de jutges, fiscals i autoritats polítiques espanyoles exhibint sense manies actituds dictatorials i demofòbiques expliquen que aquesta sentència vagi més enllà de la precedent i analitzi la resta d’arguments plantejats per la defensa oposant-se a la meva extradició.
Hi ha alguns serrells que, personalment, resulten importants en relació a la sentència d’aquest dijous: el primer, els jutges conclouen que no sóc corrupte i ho fan desplegant un procediment judicial exemplar, sense estridències i sobretot sense filtracions. No en sóc, de corrupte, ni sóc un pròfug. Sóc una persona que he servit el meu país de totes les maneres que un individu pot fer-ho. En aquelles petites coses del dia a dia i també des de la responsabilitat dels càrrecs públics, el més il·lusionant de tots, cruelment estroncat per la resposta irada del Govern Rajoy – Sánchez a la nostra victòria de l’1-O, ser nomenat conseller de Cultura del Govern del meu país.
Segona consideració important: el nostre objectiu, el de tots els exiliats i estic que segur que, si més no, el de bona part de represaliats, és conquerir el nostre dret a esdevenir un país nou, a decidir el nostre futur sense cotilles ni amenaces, el dret a exercir en plenitud la nostra llibertat. No volem guanyar plets ni judicis perquè sí; els entenem com eines potentíssimes per a l’assumpció dels nostres objectius polítics, que són lícits, pacífics, democràtics. El missatge, per tant, és clar: continuarem lluitant, continuarem treballant per nosaltres, sí, però sobretot per als i les companyes amb les quals compartim lluita. Treballant per la nostra gent gran, que tant i tan durament estan patint la pandèmia; pels nostres aturats, per la canalla, pels joves als quals manquen oportunitats. Per les famílies de tot tipus, perquè la llibertat que volem per a nosaltres l’hem d’exigir també per als altres.
És molt probable que la Justícia espanyola, ferida de nou allà on més li cou, en l’orgull, recorri al Tribunal de cassació belga. Estem preparats. S’hi hauran d’esmerçar perquè la Justícia belga, amb aquesta sentència, es reconeix vinculada als informes del grup de treball de Nacions Unides. No així el Suprem. Per tant, molt probablement aquest procediment encara no hagi acabat.
Tinc clar que aquest és un punt i seguit, un “mentrestant” en aquest procés de lluita que qui sap quan acabarà. En tot cas, tres anys, dos mesos i una setmana després de marxar a l’exili sento com tota petita passa feta pren sentit perquè la meva és una causa compartida. Se la fan seva milers i milers de persones a Catalunya, arreu dels Països Catalans, però també moltíssims parlamentaris i europarlamentaris, entitats i col·lectius d’arreu del món, ara més connectats que mai entre nosaltres i com a resposta a aquests temps de soledat enorme.
Gràcies, doncs, a totes les persones que ens acompanyeu i doneu sentit al nostre dia a dia. “Más dura será la caída”, vaticinaven alguns. Veurem qui cau primer i sobre quin llit. No obstant això, el trajecte ha estat i és dur, desolador en molts casos. Boye ho ha compartit avui en la roda de premsa telemàtica posterior al coneixement de la sentència: “L’exili té un preu a pagar: si no, que li ho diguin a Valtonyc”. A ell també li dedico aquesta petita victòria.
Lluís Puig, Conseller de Cultura a l’exili, 07.01.2021
https://www.eltemps.cat/opinio/12415/el-preu-de-lexili
LA LLEI DE LA RESISTÈNCIA
|
No ens hi posem tristos. Joan Sales a Mercè Rodoreda Barcelona, 21 de juliol de 1963 |
Perquè serem més alts,
en aquests temps tan baixos.
Farem de resistir
un art. I artesania.
Resistir és el que ens cal.
No com una obediència,
sinó com una forma
de vida. Resistir.
Sí. Contra la injustícia,
que no tolerarem
perquè no és tolerable,
ni aquí ni enlloc ni en cap
altre àmbit de certesa.
Resistirem moltíssim,
tant, tant que espantarem.
I la por no tindrà
domini. Resistir.
Obeirem els mestres,
honorarem els clàssics,
beneirem els pares,
els avis, els besavis
i tots els que lluitaren
perquè ara resistim.
Resistiu, bones gents.
Batalleu, batalleu.
Com ells i com tants altres.
Vindran més temps obscurs,
però serem més clars.
(D’1-O Trenta poetes per la llibertat, Vibop, Calella 2018)
Jaume C. Pons Alorda
***
PODRIES
Si haguessis nascut
en una altra terra,
podries ser blanc,
podries ser negre…
Un altre país
fóra casa teva,
i diries “sí”
en un altra llengua.
T’hauries criat
d’una altra manera
més bona, potser;
potser, més dolenta.
Tindries més sort
o potser més pega…
Tindries amics
i jocs d’una altra mena;
duries vestits
de sac o de seda,
sabates de pell
o tosca espardenya,
o aniries nu
perdut per la selva.
Podries llegir
contes i poemes,
o no tenir llibres
ni saber de lletra.
Podries menjar
coses llamineres
o només crostons
eixuts de pa negre.
Podries ….podries…
Per tot això pensa
que importa tenir
LES MANS BEN OBERTES
i ajudar qui ve
fugint de la guerra,
fugint del dolor
i de la pobresa.
Si tu fossis nat
a la seva terra,
la tristesa d’ell
podria ser teva.
Joana Raspall
***
QUE NO S’ACABIN MAI ELS SOMNIS
Que els camins ens apropin més que no ens allunyin,
que tothom es pugui expressar com vulgui,
que ningú es consideri més que ningú,
que les abraçades superin les males mirades.
Que ningú es vegi obligat a dir prou,
que les llàgrimes només siguin per amor,
que el somriure ens acompanyi.
Que la llibertat no es posi en dubte,
que no s’acabin mai els somnis,
que la il·lusió no ens abandoni
i la joia ens il·lumini.
Anna Tomàs Maioles
***
SAGETA DE FOC
Hi ha un HOME a la presó
dels que avancen.
JUNTEU-VOS,
traieu-li l’embaràs que li oprimeix les mans.
PERQUÈ FACI CAMÍ.
Joan Salvat-Papasseit
***
SALTAMARTÍ
Ninot
Que porta un
Pes a la base i que, Desviat
de la seva posició
Vertical, es torna a posar dret.
El poble.
Joan Brossa
La gent no s’adona del poder que té:
amb una vaga general d’una setmana
n’hi hauria prou per a ensorrar l’economia,
paralitzar l’Estat i demostrar que
les lleis que imposen no són necessàries.
Joan Brossa
***
ÉS QUAN DORMO QUE HI VEIG CLAR
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata,
Hi ha un pany de mar al revolt
I un tros de cel escarlata,
Un ocell fa un giravolt
I treu branques una mata,
El casalot del pirata
És un ample gira-sol.
És quan plou que ballo sol
Vestit d’algues, or i escata.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era,
Em vesteixo d’home antic
I empaito la masovera,
I entre pineda i garric
Planto la meva bandera;
Amb una agulla saquera
Mato el monstre que no dic.
És quan ric que em veig gepic
Al bassal de sota l’era.
És quan dormo que hi veig clar,
Foll d’una dolça metzina,
Amb perles a cada mà
Visc al cor d’una petxina,
Só la font del comellar
I el jaç de la salvatgina,
-O la lluna que s’afina
En morir carena enllà.
És quan dormo que hi veig clar,
Foll d’una dolça metzina.
JV Foix
Abril 1939
***
POEMA DE TOT L’ANY
Aquest poema de tot l’any
és una endevinalla,
ningún no sap de quin any és
i, si algú ho sap, s’ho calla.
És d’aquest any? de l’any passat?
de l’any vinent tal volta?
és d’un any digne i assenyat
o d’un any poca-solta?
Potser no cal saber-ne res,
o no saber-ne massa,
i vigilar on cau el pes
quan fem alguna passa,
perquè del temps, el que se’n sap
és que no té mesura
i que jugar-hi és com jugar
amb una criatura
que tant si plora com si riu,
segur que no ens enganya
i que per més que fem el viu,
al capdavall ens guanya.
Aquest poema de tot l’any
és un poema lliure,
si ens el prenem amb prou afany
ens pot ajudar a viure.
Miquel Martí i Pol
Montse Castellà
SI LA PARAULA ESDEVÉ GEST
Diu al seu Twitter: Cantautora i escriptora. Néta de iaios pagesos, tieta de 7 nebots preciosos he fet 4 discos i 1 llibre. Escric lo dilluns al Nacional
L’enyorat poeta tortosí, Gerard Vergés, solia dir que per a fer una bona traducció lo que cal en realitat és dominar la teua pròpia llengua i no tant l’original de la qual vols traduir. Malgrat semble lo contrari, en lo món dels sentiments és més essencial estimar que no pas que t’estimen. De fet, lo primer porta a lo segon, com conèixer el català et porta a poder fer-ne bones traduccions d’altres idiomes. Primer, conèixer la teua llengua. Estimar, primer que res. Tot comença en un mateix, com deia l’Ovidi. Sí, perquè volem. Ja ho va expressar al segle XIII lo metge i traductor barceloní, de religió jueva, Jafudà Bonsenyor: “estima qui no t’estima fins que t’estimi”. Observar la realitat per a transformar-la.
Lo 2020 haurà estat l’any dels balcons, de les no-abraçades, de la fragilitat, dels petits estraperlos, dels cafès per telèfon
D’aquí a un temps, quan miréssem enrere i observéssem lo 2020, lo primer que mos vindrà al cap d’este any que ja s’acaba serà la Covid. Tanmateix, cal no oblidar que abans va existir un temporal de nom Gloria que va tocar de mort lo Delta de l’Ebre i que l’actualitat sanitària, econòmica i informativa li va passar per sobre al cap de poc però que el mal continua allí, afonant uns mil·límetres cada dia la terra dels nostres iaios i reiaios. Lo virus ditxós ho ha copat tot i tot ho ha canviat, a natros!, que mos crèiem ser ves a saber quina generació invencible i avançada. I penso en los jóvens i menuts, que jo puc gestionar l’enyorança amb certa maduresa, però ells s’estan perdent la vivència encara no viscuda que els faria poder enyorar després.
Girarem la mirada i serà l’any de compartir un cafè per telèfon, de les reunions amb pantalles, de les no-abraçades. Dels balcons. L’any del silenci immens i joiós de la Natura, del canvi de paradigma, de descobrir que els humans no només no som imbatibles sinó que la fragilitat mos rodeja més de prop que no mos pensàvem. Com los voltors a la mort. Com les abelles a la flor. Mirarem enrere i haurà estat l’any de les videotrucades i les mascaretes, de la incertesa i els dubtes, dels sanitaris i mestres, de la cultura castigada, de la gent gran patint —altre cop ells— les pitjors conseqüències. De la injustícia. De la solidaritat.
Haurà estat l’any de valorar les petites coses, dels petits estraperlos, de besades amb la boca petita. D’un Sant Jordi al juliol, d’un hivern sense Nadal, d’un estiu sense mesura i d’una esperança intermitent i d’entre tota esta amalgama en sorgiran sempre les persones amb llum pròpia, que han emergit d’entre les inesperades tenebres per brillar i fer-mos brillar prop seu. Paradoxalment, los moments difícils poden fer aflorar les relacions més fàcils. Fer evident la transparència de l’autenticitat, destapar els secrets nascuts per ser compartits. Engolir una llàgrima i que la sal te creme la gola. Esmolar les emocions. Lo goig d’una conversa interminable perquè tampoc no hi havia tanta pressa com mos havien volgut fer creure. L’elogi de la lentitud. La lloança de l’amistat. Lo misteri de la vida mateixa. La importància dels detalls. Ja ho cantava l’amic i guitarrista Amadeu Casas, tristament mort fa dos dies: el vent es fa paraula, si la paraula esdevé gest.
28.12.2020
https://www.elnacional.cat/ca/opinio/montse-castella-paraula-esdeve-gest_569040_102.html
Versió pdf (cliqueu aquí)
Cançó de Nadal
Mare de déu
mare del fill de déu
verge Maria
tu el vas tenir
tu verge el vas parir
a l’establia
i el fusteret bonic
va dir quin embolic
quina família
com ha sigut
que per déu sóc banyut
verga florida
jo no entenc re
fa falta molta fe
n’aquesta vida.
Enric Casasses
***
Els homes i les dones
[Els homes i les dones] clamoregen i lluiten, dubten i es desesperen, sense trobar fi a llurs baralles. Que la teva vida arribi entre ells, infant, com una figura de llum pura i viva que els encisi silenciosament. […] Que vegin el teu rostre, infant, i copsin així el sentit de totes les coses; que t’estimin, i així s’estimaran els uns als altres. Vine i pren el teu lloc en el cor de l’infinit, infant.
Rabindranat Tagore
***
A FRANCESC MACIÀ
En commemoració de la mort del President Macià, el 25 de desembre de 1933
Aquesta nit lluny de la pàtria paterna,
sense la mar, ni els fills, ni un trist bressol,
té una claror de mort que m’enlluerna
i no voldria que em deixessis sol.
Ventura Gassol
***
Cançó de Nadal
Branca rompuda pel vent espectral
-un dia plena de fulles i rama!-,
dóna’ns la flama, la flama, la flama
no de cap negra foguera del mal,
sinó la flama del foc de Nadal.
Tu, vent geliu, el que fibla i somica,
no véns amb rúfol missatge del mal;
cara a la llar fas un poc de musica
en tot forat assajant una mica
els flabiols de la nit de Nadal.
Balba enyorança, nafrada recança,
vegeu: de nit els estels van mostrant-se;
ah, no us pertoca de caure al fondal,
sinó d’aprendre la dansa, la dansa
d’àngels i sants en la nit de Nadal.
Josep Carner
***
Si fa més fred
Si fa més fred ens entendràs millor,
Nen nascut en la fredor,
si fa més fred, com el que ens glaça l’ànima:
se’ns va apagant la il·lusió
i el nostre pessebre cabria en una llàgrimaa
Les mans dels nens fent caminar pastors
s’han fet tan grans que han oblidat la força
que van tenir quan traslladaven cims
i transportaven reis, tot fent nevar polsims
sobre un parell de suros i uns quants fragments d’escorça.
Si en la dolça calidesa d’aquells dies
ens trasbalsava el fred que tu senties,
deixa’t trasbalsar pel fred que ara tenim,
sense àngels, ni pastors, ni reis, ni melodies,
ni força, gairebé, per endolcir les melangies:
això és tot el que ha quedat, el petit tot que ara tenim.
David Jou
***
VINDRÀ…
Vindrà la nit de gran misteri
i haureu de treballar fins que el darrer
toc de sirena us alliberi.
Aleshores esclatarà la joia:
-Bon Nadal! Bon Nadal!
A casa ja us esperen per plomar el gall.
Qui sap, potser el marit haurà posat un arbre al menjador.
Si ho fan els rics no deu ser pas pecat.
I avui, per altra banda, heu cobrat doble.
Per una nit oblideu-vos de tot:
dels deutes, de la feina, de la gent,
i canteu com infants
les cançons inefables
i confieu que tot serà més pur
d’ara endavant.
Bé prou que vaga de plorar.
Miquel Martí i Pol
***
La xemeneia no tirava
La xemeneia no tirava; el pare
evocaria aquelles nits de l’horta,
amuntegant, penosament, la llenya
per a la nit famosa de Nadal.
La xemeneia no tirava. El fum
s’amuntegava per tota la casa.
Havia fracassat el pare, com
quan anava a caçar, i no caçava.
La xemeneia no tirava. El pare
havia fracassat, altra vegada,
el 24 de desembre de
l’any 35. Sopàrem qualque cosa,
embolcallats amb mantes. Jo tenia
un prunyó en una orella. Tots callàvem.
Vicent Andrés Estellés
Mots x República 