Vilafranca del Penedès 23-26 de març de 2021

Estimat amic, Mestre d’escola, mestre d’infants. Tu amb la Montse, mestres de vida!

El Grup de Mestres de l’Alt Penedès, els teus “jubis”, els Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya i els Músics per la Llibertat, tenim tanta història de tu que voldríem compartir, tantes històries per explicar…

Tantes ciències naturals, al teu costat… ens feies de brúixola en les caminades pel Penedès. Camins plens de flors petites, que omplies d’exquisida educació.

Tantes matemàtiques difícils, que feies que fossin senzilles, feies com aquella canalla, que en temps de l’escola de la república, aprenien geometria fent dibuixos a la sorra, davant del mar.

I tanta llengua, i tants contes llegits i explicats… Sempre a punt i disposat a fer créixer les teves “tribus”. Sempre ben avingut amb els altres mestres, amb els llibres i amb les paraules.

I on anéssim, si eres tu, no hi faltaven mai ni les arts ni la música.

Arts que amb les teves mans àgils feies jugar davant de totes les imaginacions i de tots els somnis. Construïes estrelles de paper, amb la papiroflèxia feies amb “retallons” de diaris antics, tot el que et proposaves. Escales de casa teva plenes d’animalons i ocellets que volaven per sobre de molts mons inventats.

I música, sempre música amb la coral del centre excursionista, i amb cada trosset de dia. Dissabte, a les vuit, puntual, als Músics per la Llibertat tocaves la flauta i orgullós dels teus últims avenços, al mig de l’Estaca, ens vas fer l’ullet. Cançó rebel, l’Estaca, justa, sorruda, elegant, carismàtica. Sàvia cançó,… com tu !

I sempre amb tanta ètica, una ètica de les més selectes. Voluntari per plaer en l’alfabetització d’adults, en el grup de reflexió “La plenitud de la vida”, en els concurs de micro-relats… Narrador de contes als instituts, a les escoles, a les xarxes, i com t’ho bé deies: – explicant, explicant… i ens deixaves a tots “amb un pam de nas”.

Eres i continuaràs sent el Joan. I aquí, no ens calia dir cap altra paraula ni cognoms que t’acompanyin… Si dèiem o pensàvem: -Ha vingut el Joan? Eres tu, només tu. Un Joan que sempre arribava, i no venia mai per no fer res, sinó sempre voluntariós, disposat a acompanyar, disposat a observar, a reflexionar, a organitzar… a ser-hi.

Semblava per la teva discreció característica, que arrencaves sempre en segona, i fins i tot que alguna vegada et costava de pujar, però quan tots arribàvem dalt del cim o de la muntanyeta, cansats i assedegats, allí hi eres , i sempre amb l’aigua a punt per a tothom…

En els reptes que et portava la teva vida, que van ser molts i variats, acceptaves sempre el diagnòstic, però gairebé mai el pronòstic, i treballaves de manera constant i respectuosa fins a inventar noves fites.

Ets i seràs als nostres cors. Has estat un mestre i un persona amb majúscules.

Per això i per tot el que no et diem Joan…

Continuaràs sent per totes les teves criatures estimades, una ment apassionada per l’educació. Una veu fràgil, amagada dins d’un home fort.

Ens has ensenyat amb passió, el no deixar mai d’aprendre.

I , sàpigues que continuaràs sent per a tots nosaltres un home afable, humil, discret, un mestre de vida, incansable.

Guardarem com un tresor el teu llegat, i farem córrer en secret, de com feies els panellets i el pa, sempre amb tots els ingredients més selectes, deixant que el llevat creixés lentament. Igual com feies créixer amb el teu mestratge, tant amb la canalla de casa com amb la de l’escola. Pacientment amb respecte i estima. I ens deies: – sobretot no et pots deixar cap detall. Cadascun dels ingredients han de ser amb la seva justa mesura, sinó res no serà igual.

Moltes persones petites, joves i grans, hem tingut la sort, l’honor i el goig d’aprendre de tu moltes lletres, tant escrites com parlades i ara com tu voldries, les marinarem, una per una, amb un bon vi dels de casa. D’aquells que ens agradaven.

Gràcies amic, et trobarem a faltar.

Ens quedaràs per sempre en el record, i amb tu, continuarem passejant per les vinyes i mirarem lluny i ens faràs sentir de nou tots els tons dels blaus i dels verds que acaricien la tarda.

I sense dir res, olorarem els perfums de la terra i veurem gravades als marges, lletres lliures que ens aniran deixant petjades i mirarem… com l’aigua torna a brollar per les fonts dels camins.

Grup de Mestres de l’Alt Penedès. Març 2021.

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Extractes de l’entrevista al diari digital Vilaweb.cat el dia 27 de febrer de 2021

Activista social, pacifista i economista, referent de més d’una generació

“Viure vol dir prendre partit.” defineix a la perfecció la meva trajectòria vital sempre que no hi afegeixis l’adjectiu “polític”. Prendre partit, però no prendre partit polític. A veure si m’explico: és clar que s’ha de prendre partit, i molt que se n’ha de prendre, però formar part d’un partit polític, tal com l’interpretem ara, per a mi és nefast. Em moriré i mai a la vida no hauré tingut carnet d’un sol partit polític. Ara, prendre partit per causes justes, tantes com vulguis.

És molt interessant la desobediència; ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica. Moralment estem obligats a desobeir sempre contra normes injustes.

Als joves els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.

El capitalisme sempre és un delicte. Per tant, si les empreses incompleixen les normes ambientals, què fan? Un delicte. Reconec que dins el món capitalista hi pot haver petites i mitjanes empreses amb bona fe, que pensin que ho fan bé, tot i que no ho fan bé, però el capitalisme és un delicte des del primer moment en què el sistema diu que la finalitat de l’empresa és guanyar diners. L’empresa no té dret de guanyar diners. Que quedi clar, una empresa no té mai dret de guanyar diners. Per tant, si en guanya vol dir que en pren d’algú altre. Té obligacions: donar feina a la gent, pagar-li un salari just (i el gerent també té dret de cobrar un salari just, només faltaria), produir béns i serveis que siguin útils per a cobrir les necessitats humanes, fer obra pública… Però no té dret de guanyar diners. Guanyar-ne vol dir que algú els perd. I si els guanya, té l’obligació de repartir-los i reinvertir-los.

La militarització, és una bestiesa d’una dimensió tan gran que no puc entendre que hi hagi gent que cregui en els exèrcits. És una de les estupideses més grans de la humanitat. Cap exèrcit no té justificació. Això ho diré fins al dia que em mori. I com pot ser que tots els partits polítics que aproven el pressupost de l’estat espanyol hi destinin una partida? És completament absurd. Exèrcits, cap ni un.

Pel que fa la banca, tan sols hi ha dues sortides: nacionalitzar la banca i la banca ètica. A Catalunya no hi una banca pública perquè no s’ha volgut. Ni aquí ni a Espanya. Fixa’t quina cosa tan paradoxal: fins i tot en un moment tan absurd i contradictori com la dictadura de Franco, hi havia banca pública a Espanya. I ara, amb un sistema neoliberal, ha deixat d’existir.

La Renda Bàsica Universal és una serp que apareix i desapareix. Crec que podria ser una bona solució i que a hores d’ara s’hauria d’aplicar a bastament. Renda bàsica, universal i incondicional.

Quan penso en Xirinacs, no puc deixar de pensar en un company seu, Paco “Panxo” Botey, un germà de Jaume Botey. Paco Botey potser era l’altre pilar d’això que jo he fet a la vida. La gent diu: Arcadi Oliveres, de Justícia i Pau. I, mira, la pau me la va introduir Xirinacs i la justícia, Botey.

En aquest país manca llibertat i la solució, quina és? Ficar a la presó el ministre de Justícia, ficar a la presó Llarena, tots els que han redactat la constitució, aquesta és la solució. Són personatges impresentables, delinqüents tots. I fer fora el primer, el més culpable de tots, que és un monarca que no es diu Juan Carlos I sinó Felipe VI, fins a l’últim càrrec polític.

Quin país vull? Un país sense exèrcit. Mai Catalunya no hauria de tenir exèrcit. Un país on les entrades i sortides de la gent siguin lliures, perquè la migració sigui completament oberta. Un país on no hi hagi banca privada (jo no vull una Catalunya delictiva). Un país on l’ecologia sigui salvaguardada. Un país on no hi hagi empreses que guanyin diners (les empreses han de ser cooperatives). Això seria per a mi el país. Una monarquia no s’entén, és una cosa prèvia a la Revolució Francesa. No es pot admetre mai, mai. República sempre!

La por és una gran enemiga de la llibertat.

Arcadi Oliveres
27.02.2021

https://www.vilaweb.cat/noticies/arcadi-oliveres-entrevista-activista-capitalisme/

https://ca.wikipedia.org/wiki/Arcadi_Oliveres_i_Boadella

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

Tanmateix, jo m’alço
Maya Angelou

Em podeu menystenir en la història
amb mentides torçudes i amargues.
Tractar-me com si fos escòria.
Però tanmateix, com la pols, m’alço.
Que sigui descarada us molesta?
Quina foscor us assetja?
Perquè faig com si brollés petroli
del bell mig del menjador.

Com les llunes i com els sols,
amb la certesa del mar,
Tal com sura l’esperança,
Jo també m’alçaré.

Em volíeu veure enfonsada?
Cap cot i plorant?
Les espatlles caigudes com llàgrimes,
llançant crits desesperats?

La meva arrogància us ofèn?
Per què us costa tant de pair?
Perquè ric com si tingués mines d’or
al fons de tot del jardí.

Em podeu mirar amb ulls de ràbia,
amb paraules, disparar a matar.
Menystenir-me, si cal trepitjar-me,
Jo, tanmateix, com l’aire, m’alçaré.

Per què us provoca sorpresa
que sigui una dona sensual?
Que balli com si entre les cames
només hi tingués diamants.

Dels caus de vergonya del passat.
Jo m’alço.
D’un dolor per sempre arrelat.
Jo m’alço.
Soc un oceà negre, ferotge i profund.
Contra la marea hi seré, combatent.

Deixo enrere nits de pànic i terror.
Jo m’alço.
M’espera una albada de llum i claror.
Jo m’alço.
Porto l’herència del passat,
Soc el somni i l’esperança de l’esclava.
Jo m’alço.
Jo m’alço.
Jo m’alço.

Feminal Debat
@DebatFeminal

Maya Angelou: https://ca.wikipedia.org/wiki/Maya_Angelou
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)