Josep Font, Jo El Llibre / Anna Tomàs, Poema de Sant Jordi, 23.04.2021, n.95

mots-x-r-95-imatge-rosa-i-espiga POEMA DE SANT JORDI

Cada nota un mot,
cada mot un brot,
cada brot un roser.

Cada rosa un drac,
cada drac un conte,
cada conte un cant.

Un cant de vida,
un cant de llibertat.

Que ben aviat es tanqui la darrera pàgina
d’aquest llibre que ens pesa tant.
Que les idees siguin lliures,
que les roses siguin un clam.

Visca les preses i els presos,
visca els músics,
visca la llibertat!

Anna Tomàs Mayolas
23 d’abril de 2021

************

mots-x-r-95-imatge-rosa-i-llibre

Una llar sense llibres és com un cos sense ànima.
CICERÓ

JO, EL LLIBRE

Mira, ja deu fer un any que soc a casa teva.  M’has col.locat en un moble que, segons el meu criteri, és lleig, molt lleig i,a més a més, trist.  Suposo que recordes que em vares comprar un diumenge al matí; anava junt amb el diari, només valia set euros.  El preu no era excessiu, i per això em vas comprar.  Vas arribara casa, em vas treure la cel.lofana que em cobria i em vas mirar.  Res més.  Ha passat el temps i em sento oblidat.  O, més ben dit, segurament tu ja no et recordes de mi.  Possiblement el meu títol a tu no et diu massa cosa, però estem d’acord, espero, que un llibre és un llibre.  Et dic això perquè, si tens un moment, m’obris, em miris i, si pot ser, comencis a llegir-me, t’ho agrairé molt sincerament.  Potser el que caldria fer primer, si et sembla bé, seria canviar-me de lloc.  Sé que aquí a casa -perquè, si m’ho permets, jo també em sento a casa- hi ha llocs on hi ha més claror, no fa tant de fred, i fins i tot s’hi està més acompanyat.  Després agafa’m.  No peso gaire ni soc molt extens.  T’adonaràs que sense pretensions, però amb dignitat, intento compartir amb tu una història.  No recordo en quin germà de fulls em van dir que hi havia escrit això: «Regalar un llibre, a més de ser un obsequi, és un delicat elogi».  Hi estic totalment d’acord.

Per què no m’has fet cas, ho desconec.  No voldria que t’ho prenguessis malament però, si més no, et demano que ho intentis.  Si em fas cas -i posats a demanar-, t’agrairia  molt que no em dobleguessis els fulls; pots posar-me un punt com a company iai recordatori, no m’agrada que em guixin ni m’acoloreixin.  De tota manera, això només és un prec, de cap manera voldria que t’ho agafessis com una ordre.  Et diré també com m’agrada que em tractin: em sento molt bé quan m’agafen -si pot ser, amb delicadesa- i en acabar em deixen damunt la taula o on sigui, però amb la mateixa delicadesa.

També vull fer-te avinent que no necessàriament el pròleg ha de ser bo; sovint ens el fa gent a qui caiem bé.  En el meu cas, crec que reflecteix el que realment explico.  Com molt bé ja saps, no tots els llibres som iguals, i no som iguals per diverses raons, ja sigui pel tipus de literatura -poesia, novel•la, contes, tècnica, etc.- o per l’estil en què estem escrits.  Però hi ha una qüestió molt important: que el llibre t’enganxi.  O, dit d’una altra manera, que aconsegueixi portar-te allà on l’autor ha volgut dur-te.  En relació als llibres de contes, hi ha una reflexió molt interessant: «Hi ha gent que diu que no li agrada llegir contes, però no he trobat mai ningú a qui no li agradi escoltar-los».  Crec que ho va dir un escriptor anglès.

També acostuma a succeir que si no llegeixes unes quantes pàgines, pot donar-se el cas que no em trobis interessant, però si continues, hi ha un moment que aquesta percepció, sortosament, canvia.  Bé, fins aquí, he intentat demanar-te la teva col•laboració.  Ara ho deixo a les teves mans.  De totes maneres, gràcies per haver-me dut a casa teva, i espero que també la meva.  Eh!  Que em sents?  Que m’escoltes? Perdona!  Eh!  Que soc aquí! …

Josep Font i Via

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Josep M. Esquirol, Pensar és començar a canviar la manera de viure, 17.04.2021, n.94

mots-x-r-94-imatge-1

Josep Maria Esquirol, filòsof

Aquesta setmana, aprofitant que es fa el Vilapensa i com homenatge a  aquest iniciativa, farem una lectura d’en Josep Mª Esquirol, un dels filòsofs participants en aquest festival.  Penedesenc, de Sant Joan de Mediona i que actualment amb tota la seva extensa obra, és un referent mundial en el camp de la filosofia.

Pensar és començar a canviar la manera de viure

Hem fet un petit recull de l’entrevista que li varen fer el passat 28 de març de 2021 al diari ARA.

Hem viscut un any molt estrany, de moltes angoixes. ¿Com les podem superar?

Hi ha coses a la vida  que no se superen amb facilitat. Viure és un goig , però viure també es una dificultat, i és, de vegades, un camí que et porta a haver d’afrontar coses.  De vegades no es tracta de superar, sinó es tracta d’afrontar-ho.  Afrontar una cosa vol dir no caure del tot, no quedar totalment abatut, sinó mantenir una certa resistència, mantenir forces i també esperança. 

És important que l’horitzó de les persones no es tanqui, que l’horitzó tan individual com col·lectiu no es tanqui mai del tot, perquè això vol dir que sempre que hi ha alguna cosa que et fa respirar i que et permet tirar endavant.

Al llibre La resistència íntima, d’alguna manera plantava cara a la societat de consum. ¿en aquests últims mesos han canviat menys les coses del que podrien haver canviat?

Sí, si la mesura és ideal sempre penses que això evidentment podria ser molt  millor.  És veritat que en el consum hi ha algunes coses que jo trobava molt excessives, i això ha disminuït moltíssim.  Jo visc a un poble de l’Alt Penedès, que es diu Sant Joan de Mediona, i pensava: Ostres, en els últims anys volen molts avions “, però molts, i pensava que això no podia ser bo de cap manera , perquè els excessos no son bons , i ara els vols s’han reduït moltíssim.  Bé, de la mateixa manera que s’han reduït el consum de certs tipus de viatge, que potser no era tan imprescindible, s’haurien pogut reduir també altres menes de consums que probablement també son excessius.  Tan de bo poguem trobar la mesura i tirar endavant amb un tipus de vida que sigui, com a mínim, una mica més austera en tot.

Escrivia vostè : El resistent sap que passi el que passi, la seva acció no es absurda ni estèril.  Resistir és encara útil? 

Crec que ho és sempre, però és veritat que hi ha situacions que son de sacsejada, son d’increment de la dificultat, que fan més oportuna una actitud com aquesta de resistir.  I això  que l’acció del resistent és sempre sensata té a veure amb una experiència que tenim cadascun de nosaltres quan veiem una cosa que fem que té sentit, no és absurda , malgrat, potser, que no sigui allò que canviï el món, però tot i això aquesta acció té sentit i això ja és molt.  O sigui, la gent no hem de pensar només en majúscula (que també), sinó també en la lletra menuda.

Algú podria dir que parlo de filosofia. 

No, jo el que dic és que viure vol dir orientar-se, saber cap on tirar

Josep Maria Esquirol. 

17 d’abril de 2021

https://diumenge.ara.cat/diumenge/pensar-comencar-canviar-manera-viure_128_3916076.html

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_Esquirol_Calaf

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

mots-x-r-94-imatge-3

Quim Torra, Dimarts 14 d’abril 2020, 1931 Proclamació de la República Catalana, 10.04.2021, n.93

Fragment de Les hores greus, Dietari de Canonges de MHP Quim Torra i Pla

mots-x-r-93-imatge-1

Dimarts 14 d’abril (2020)

Aniversari de la mare. Tants anys com la República de Macià.

Durant aquestes setmanes, al despatx de Canonges, on molts vespres he escrit aquest dietari, m’ha acompanyat fidelment el retrat de Macià al carbonet fet per Ramón Casas, cap al 1906. És un Macià jove, el Macià que ha deixat enrere la seva feina de coronel enginyer de l’exèrcit espanyol per abraçar la solidaritat Catalana. Falten encara 25 anys perquè guanyi les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931 i, 48 hores després, esmeni Lluís Companys precisant que la República que es proclamava era la catalana.

Fa uns anys vaig escriure per al diari El Punt Avui una crònica política de la República Catalana. La busco a internet. Transcric els paràgrafs finals:

“La llibertat de Catalunya ha d’ésser obra d’un profund capgirament que elimini els elements que li són hostils: monarquia, institucions i organismes conservadors i reaccionaris. I només serem lleials a l’esperit i la tàctica alliberadora actuant amb feréstega intransigència en defensa de les llibertats integrals de Catalunya…” proclamava el seu partit, Estat Català, el febrer de 1931, després de tants anys de lluita sorda i constant. Al cap només de menys d’un mes i mig proclamava la República Catalana, Tenia 72 anys.

Sempre un pla, sempre un objectiu, sempre un enemic. Aquesta és l’única manera per seguirlo i no perdre’ns en el camí. Política en majúscules. L’estratègia és l’alliberament de la pàtria, la tàctica consistirà a utilitzar tots els Mitjans a l’abast, l’enemic, Espanya, Quin altre catalanista ha tingut un full de ruta més clar?

Mentre els altres somniaven en l’encaix impossible amb Espanya, Macià aconseguia tocar la independència amb la punta dels dits i a posava a l’abast del poble català. Aquella “tensión vers le but” (tensió vers el blanc) amb què Carner-Ribalta el va definir. No va deixar mai d’“avançar cap al blanc, capa la independència” conscient que era l’única carta que el nostre país tenia per sortir del laberint, però no la vam saber jugar. No va deixar mai d’afirmar un cop i un altre que tenia fe en el poble de Catalunya, però el poble de Catalunya no va saber tenir fe en si mateix. En paraules de Rossell i Vilar: “En la naturalesa, con en la política, res es fa de franc, tot s’ha de guanyar. No vàrem poder guanyar-nos la República Catalana ien haguérem de conformar amb el govern de la Generalitat.” Macià, simplement va acatar el manament del poble. Per això la crònica de la República Catalana és la crònica bellíssima d’un fracàs. Del nostre fracàs.

Francesc Macià i Llusà / Quim Torra i Pla

mots-x-r-93-imatge-2

mots-x-r-93-imatge-3

https://ca.wikipedia.org/wiki/Proclamació_ de_la_República_Catalana
https://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Macià_i_Llussà
https://ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Torra_i_Pla
https://simboleditors.cat/altres/les-hores-greus-dietari-de-canonges-237.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Kosovo, 03.04.2021, n.92

KOSOVO

mots-x-r-92-imatge-1-800px-Flag_of_Kosovo.svg

El dimecres passat, 31 de març 2021, la Federació de futbol del Territori que s’autoanomena Regne d’Espanya ens va recordar, per activa i per passiva, fent un ridícul espantós a nivell internacional, que hi ha un estat que, el 2008, va fer una cosa absolutament legal, segons el dret internacional, tal com ho corroborà el Tribunal Internacional de la Haia. I ja que ens ho recorden, hem pensat adient fer menció del que va passar:

La independència del Kosovo es va declarar el 17 de febrer de 2008, quan el parlament del Kosovo va aprovar la declaració unilateral d’independència respecte de Sèrbia. Els 109 diputats del parlament van votar a favor de la secessió, ja que els diputats pro-serbis es van absentar de la sessió. El procés rebé el suport dels Estats Units i d’una majoria dels estats membres de la Unió Europea, que no ha adoptat una posició comuna. Al Consell de Seguretat de l’ONU, Rússia i Xina es mostren contràries al fet que la secessionista província sèrbia esdevingui l’estat número 193.

El juliol del 2010 el Tribunal Internacional de la Haia va dictar sentència establint que la declaració unilateral d’independència no vulnerava cap llei internacional, així com tampoc la Resolució 1244 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides. No va trobar cap impediment per admetre la declaració d’independència del país. Dels catorze membres del tribunal, deu n’han confirmat la independència.

La cort de l’Haia ha confirmat la proclamació indicant “la il·legalitat lligada a les declaracions d’independència no derivava del seu caràcter unilateral, sinó del fet que estaven lligades a l’ús il·legal de la força o s’havien comès altres violacions de la llei internacional’, resa la sentència.
En la resolució, l’alt tribunal de les Nacions Unides deixa clar que ‘no hi ha una prohibició contra la unilateralitat en si
“.

Diversos estats han adoptat postures a favor i en contra de la declaració. Entre els que han reconegut Kosovo com a estat independent destaquen els Estats Units, Austràlia o el Japó, per esmentar-ne només alguns, mentre que a la Unió Europea hi ha divisió d’opinions: dels 28 estats membres, els únics que s’hi mostren contraris són Eslovàquia, Espanya, Grècia, Romania i Xipre. Fora de la UE, Rússia i Sèrbia, entre d’altres, s’han oposat per principi a la independència de Kosovo.
Han reconegut Kosovo 114 estats dels 193 que formen part de les Nacions Unides, així com Taiwan, l’Orde Sobirà i Militar de Malta, les Illes Cook i Niue.

Espanya va ser un dels primers països a posicionar-se en contra de la independència de Kosovo. El ministre d’afers exteriors Miguel Ángel Moratinos va anunciar que Espanya no reconeixeria la declaració del parlament kosovar per tractar-se d’un acte unilateral. Malgrat aquest fet, els governs autonòmics de Catalunya, Euskadi i Galícia s’hi varen pronunciar ràpidament a favor.

El dia 10 de setembre de 2012 el Grup Internacional de Supervisió de Kosovo (GIS) va donar oficialment per acabada la seva tasca al país. A la pràctica, el parlament de Pristina ho va celebrar com la consecució de la “plena sobirania“.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Independència_de_Kosovo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Kosovo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)