Miquel Martí i Pol, Aquesta Remor Que Se Sent, 26.06.2021, n.104

AQUESTA REMOR QUE SE SENT

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.

S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula

pels carrers i les cases. 

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s’alci 

la pols que hi ha pertot

i l’aire no esdevingui —diuen— irrespirable. 

Aquesta remor que se sent no és de paraules. 

Han prohibit les paraules perquè

no posin en perill

la fràgil immobilitat de l’aire. 

Aquesta remor que se sent no és de pensaments. 

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. 

I, tanmateix, la remor persisteix.

 Miquel Martí i Pol

(D’Obra poètica, volum III.
Llibres de Mall, 1977)

https://miquelmartiipol.cat/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Marcel Vivet, Discurs 17.06.2021 a la Plaça Sant Jaume de Barcelona; 19.06.2021, n.103

mots-x-r-103-imatge-marcel-vivet

“ Només vull dir que estic emocionadíssim per tot aquest suport que m’heu donat. Per tota aquesta gent esteu aquí, que hi sou cada dia. 

S’han dit moltes coses avui, s’han dit coses molt fortes, realment. 

Gràcies a tots els que heu xerrat, gràcies a tots els que heu vingut. Gràcies per denunciar totes aquestes injustícies. Gràcies per denunciar, per exemple, una de les grans plagues que tenim al nostre país com són els cossos policials plegats d’elements d’extrema dreta i espanyolistes, que venen a les manifestacions a reprimir, no només per ordres, sinó perquè també en tenen ganes. 

Ens odien. Tenen el seu odi ideològic i personal contra nosaltres. Això s’ha de canviar. Aquesta gent se l’ha de fer fora dels cossos. Aquesta gent no ha de tenir feina. 

Diuen que és la justícia qui m’ha condemnat a passar cinc anys de la meva vida a l’ombra. De justícia, aquestes institucions espanyoles, medievals i corruptes, no ens en poden explicar ni mitja paraula. 

Els mateixos que van condemnar a l’Adrián Sas, pel mateix cas, pel mateix dia. Els mateixos que van condemnar en Francisco Garrobo per un tall d’autopista per una vaga. A Pablo Hasel, també. Els mateixos que permeten a un home matar les seves filles i mentrestant empresonen una mare per protegir els seus fills del seu maltractador. Els mateixos que van assassinar en forma de suïcidi a un home de Sants a qui anaven a desnonar. En definitiva, són els mateixos que han condemnat els nostres avis i els nostres pares a morir sense haver viscut ni un dia de llibertat o victòria. Són els feixistes que avui encara ens governen. 

Al llarg del dia d’avui he rebut incomptables mostres de suport de companys, d’amics, de familiars, de representants polítics, de tots vosaltres, de companys de moviments juvenils revolucionaris —on he après tant—, de moviments estudiantils —que fa poc també rebien la forta fuetada de la repressió contra tretze estudiants—, de moviments de barri de defensa del dret a l’habitatge, dels sindicats que no s’agenollen davant de la misèria de la patronal espanyolista, de companyes feministes i de col·lectius LGTBI. 

A tots us dic el mateix, no frenem, seguim teixint, seguim recordant, seguim organitzant-nos i pensant que guanyarem. 

Fa falta més desobediència política. Fa falta més desobediència als carrers. Fa falta que no ens aturem. Ni amb cinc ni amb cent anys de presó, no ens aturaran. Fan falta mil aeroports, mil talls de la Jonquera i mil Urquinaones fins que caiguin totes les injustícies que assolen el nostre poble.

No ens aturaran. 

Moltes gràcies i visca la terra. ”

Marcel Vivet
17.06.2021
Plaça de Sant Jaume, Barcelona

https://www.vilaweb.cat/noticies/concentracions-marcel-vivet-segon-dia/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Grup Feminal Debat, Comunicat, 12.06.2021, n.102

mots-x-r-102-imatge-1

Des del grup Feminal Debat volem aprofitar aquest moment per denunciar totes i cadascuna de les formes de violència masclista i condemnar la vulneració del drets de les dones a viure en plenitud, lliures i segures.

Aquesta setmana hem conegut més casos de feminicidis i de infanticidis mitjançant la violència vicaria. Ja hem de lamentar 16 dones assassinades al Països Catalans des del Gener de 2021 i 38 dones a l’Estat Espanyol. Però també hem de denunciar abusos, intimidacions, assetjaments, agressions sexuals, agressions verbals, vexacions i violacions que patim les dones pel simple fet de ser-ho.

Els feminicidis són tan sols la punta de l’iceberg de la veritable pandèmia estructural de la nostra societat: el patriarcat. S’inicia amb la violència institucional i continua amb la impunitat i la complicitat amb les violències masclistes per part de la justícia.

Cal revertir d’una vegada per totes amb el pensament masclista, racista, homòfob i transfòbic que perpetua les desigualtats, l’explotació i l’opressió de qui considera vulnerables. Hem de construir un estat de base feminista, igualitari, amb compromís social i responsable amb el territori i el Medi Ambient. La República Catalana ha de ser feminista!!

Volem que us uniu a nosaltres dedicant un sentit homenatge a les vides manllevades per la crueltat masclista encenent aquesta espelma mentre fem la lectura d’un poema escrit per Estefany Estévez.

No m’importa
No m’importa si has parlat,
si has dit que sí, que no,
o si has demanat ajuda.
No m’importa si has callat
per la por a la soledat,
o a les seves represàlies,
o als judicis d’aquells altres
que mai no han viscut dins teu,
i que pensen que són immunes
a allò que a tu t’encadena.

No m’importa si l’estimes,
si no saps com apartar-te’n,
no m’importa si et sents fràgil,
incapaç de defensar-te,
si poc a poc t’ha convençut
que val mil cops més que tu,
que ets com el fum, com el fang,
com les plantes arrancades.

No m’importa si et fas fàstic,
si creus que no vals la pena,
i que esguerres el que toques,
que ets només un tros de carn,
un cos mort, un moble vell,
una joguina trencada
amb què ningú no jugarà
quan se’n cansi el seu amo.

No m’importa perquè sé
que estàs per sobre de l’odi,
de la baixesa moral
de qui t’ha partit en dos
el cervell i l’esperança,
l’alegria i el present.

No m’importa pas que siguis
la víctima d’un crim
(perquè és un crim el que ell fa),
ni que et diguin que ets culpable,
ruca, dèbil o covarda.

Jo sé que senzillament
has estat manipulada,
que has crescut en un entorn
que d’una banda et rebaixava
la confiança en tu mateixa,
amb mites i prejudicis,
retractant-te com un ésser
maliciós, astut, vulnerable,
ploraner, incapaç, histèric,
errat, mentider, culpable,
fet per les cures i l’amor,
pel safareig i per la casa,
quan se’n cansi el seu amo.

una porca o una santa;
i de l’altra t’exigia
ser tan forta com un roc,
anar-te’n sempre a la primera
que algú et violentés per dins,
i si no podies fer-ho
deien que potser t’agradava,
que t’havies d’estimar més,
i que no sabies cuidar-te.

Doncs jo vull dir-te que t’estimo,
que crec en tu i que m’espero
fins que puguis caminar,
fins que em demanis ajuda,
perquè no m’importa el que creguin,
no seré jo qui t’assenyali,
perquè vull que creixis de nou
com una planta en terra fèrtil,
perquè sé que podràs fer-ho,
perquè t’entenc i t’abraço,
perquè només m’importes tu.

Estefany Estévez
19 d’abril 2021

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Pepa Plana, “Quan vam començar a cridar ‘llibertat presos polítics’, vam oblidar l’objectiu”, 05.06.2021, n.101

Acte suport tall ap7 a Figueres

Actriu i pallassa reconeguda, la imatge de Pepa Plana va lligada al somriure i la felicitat. Però el somriure se li esborra quan parla de la repressió política del país, tant la que ve de l’estat espanyol com la de la Generalitat. És un dels 328 represaliats pels talls convocats per Tsunami Democràtic l’11, el 12 i el 13 de novembre de 2019 a la AP-7, primer al Pertús i a la Jonquera i després a Salt. En la manifestació de suport als represaliats feta dissabte passat a Figueres, va ser una de les persones que va prendre la paraula en representació del col•lectiu.

Diu: —Parlàvem com a represaliats. El fet que se’ns pinti que hi ha un enemic a Madrid o a les Espanyes ens fa oblidar que part de la repressió ve de casa nostra: dels Mossos, de la BRIMO, de les ARRO i de les direccions generals que es personen contra activistes. Per això veiem causes en què la denúncia la interposa la Generalitat. I et preguntes, què passa aquí? Jo crec que la política té por dels pobles organitzats. Hi ha un moment en què el poble s’envalenteix i hi va, i això fa molt de vertigen a la vella política, perquè el poble organitzat fa trontollar tots els esquemes polítics clàssics. La repressió des de casa nostra crec que ens recorda això, que volen que els votem cada quatre anys i ells ja manegaran.

[…]

Jo em sento molt utilitzada. A vegades em pregunto si els represaliats anònims som la torna a l’hora de pactar i continuar governant. Ens han deixat en stand-by i quan ens tornin a necessitar ens voldran tornar a activar.

[…]

La desmobilització no és únicament culpa dels polítics. La gent també té la seva part de culpa. Per mi, el moment en què es va deixar de cridar “independència” als carrers, als talls o allà on fos, i es va començar a cridar “llibertat presos polítics”, va ser quan va canviar tot. Perquè vam oblidar que l’objectiu no era la llibertat dels presos polítics i els exiliats, sinó la independència; però, des de la presó ningú no pot dirigir un país.

[…]

En un país fem falta tots. Per mi és tan imprescindible que hi hagi gent d’ordre i organitzada, amb una estructura piramidal, com l’ANC, com que hi hagi una estructura més líquida i més horitzontal, com els CDR. Però quan els col·lectius d’ordre et diuen què pots fer i què no pots fer, doncs et qüestiones què passa. No sé què volen dir les radicalitats, i les condemnaven. Però què és ser radical?

[…]

Ara mateix no sé què es pot fer per tornar a la mobilització del carrer. L’objectiu s’ha diluït, les estratègies s’han dissolt i la mobilització ha minvat. Volen fer creure que no ha passat res en aquests anys. Els trens passen, i en aquell hi vam pujar i no anava enlloc. Però no passa res, hem d’estar alerta perquè en passaran més. Potser passa un tren que no preveiem i que ve de l’estat espanyol. Digues-li indults o digues-li monarquia. En tot cas, si sentim xiular el tren, estiguem alerta. De fet, en els talls del 2019, no es protestava per la sentència i prou, sinó perquè hi hagués una nova escletxa.

Pepa Plana
28.05.2021, Fragment d’entrevista al diari Vilaweb
www.vilaweb.cat/noticies/pepa-plana-entrevista-investigada-talls-tsunami-protesta-sentencia/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)