LA CAMPANA DE SANT HONORAT

( Poema de Josep Maria de Sagarra, on relata com els espanyols van fondre la Campana de Sant Honorat com a càstig per haver tocat a sometent ) 

Quan s’anava escolant nostra ciutat 
dins del setembre de la mala anyada, 
la campana de Sant Honorat, 
a dalt del campanar a cada estrebada 
movia el seu batall desesperat.

I quan la llengua de la nostra gent 
anava renegada d’odi i de gana, 
quan s’esberlava el pit d’algun valent, 
la llengua de metall de la campana 
repicava i cridava a sometent.

I quan el conseller de la ciutat 
alçava al cel l’espasa i la bandera, 
ja el llop amb la casaca de soldat 
i el lladre de la terra forastera 
ens ho deixava tot esmicolat, 
feia un so ronc com un grinyol de fera 
la campana de Sant Honorat.

I després, quan vingué la mala nit 
i s’ensorrà per sempre aquell delit, 
i era nostra florida ciutadana 
cementiri, misèria i cos podrit, 
pell que tremola i llavi que demana, 
amb un plorar de ràbia i de despit 
plorava la campana.

Quatre anys més tard, diuen que el rei prudent 
féu despenjar aquella campana altiva, 
perquè havia tocat a sometent 
amb la veu una mica massa viva.

La varen dur entre brases i carbons, 
somicant digué adéu a les germanes; 
i la van fondre sense més raons, 
i del metall en varen fer canons 
per ofegar la veu de les campanes.

I ara, Déu sap el temps que s’ha escolat 
des del setembre de la mala anyada, 
des del rei que escanyant la llibertat 
amb la mà va deixar-nos profanada 
la campana de Sant Honorat.

Però poc es pensava el rei valent, 
amb tanta voluntat i amb tanta fúria, 
que campana que toca a sometent 
el foc no li fa injúria.

Que si aixeca la força i el punyal 
i l’ungla de les bèsties s’encomana, 
a la campana no li fa cap mal, 
perquè el so de la campana és immortal, 
i encara sona la campana.

Encara sona; hi ha qui no la sent, 
qui té l’orella molt rasposa, 
qui l’aparta com un mal pensament, 
però encara repica a sometent 
nostra campana fosa.

Vosaltres, gent de bona voluntat, 
catalans de tota hora, 
¿no sentiu, caminant dins la ciutat, 
la campana de Sant Honorat? 
¿No la sentiu com plora?

Escolteu, escolteu quin so més fi 
—no és el cor que us enganya— 
tant si seguiu les mentes del camí 
com si palpeu el cor de la muntanya; 
tant si aneu amb la rella dins les mans, 
tant si el rem us fadiga i us aplana, 
si sou pobres, cridaires o bergants, 
fills de lluita, o de calma casolana, 
tant se val!, que si sou catalans 
hi ha alguna cosa que us farà germans, 
aquest so i aquest plor de la campana!

La varen despenjar de vora el cel, 
encara més amunt ara repica, 
ni grapa de botxí ni foc cruel 
de mal no poden fer-n’hi gens ni mica. 
Canons i lleis i forques, això rai! 
Se’ns menjaran segons la seva gana, 
però ningú pot ofegar-nos mai 
la Veu de la Campana.

Josep Maria de Sagarra

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Maria_de_Sagarra_i_de_Castellarnau
https://www.escriptors.cat/autors/sagarrajm

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

• 

• 

• 

• 

• 

LA CASA DEL MEU PARE

Defensaré
la casa del meu pare.
Contra els llops,
contra la secada,
contra la usura,
contra la justícia,
defensaré
la casa
del meu pare.
Perdré
el bestiar,
els horts,
les pinedes;
perdré
els interessos,
les rendes,
els dividends,
però defensaré la casa del meu pare.
Em trauran les armes
i amb les mans defensaré
la casa del meu pare;
em tallaran les mans
i amb els braços defensaré
la casa del meu pare;
em deixaran
sense braços,
sense espatlles
i sense pits,
i amb l’ànima defensaré
la casa del meu pare.
Moriré
es perdrà la meva ànima,
es perdrà la meva descendència,
però la casa del meu pare
seguirà
dempeus.

Gabriel Aresti
Traducció: Toni Strubell

http://www.visat.cat/literatura-universal-catala/cat/fragments/225/160/0/41/basc/gabriel-aresti.html

LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA !!

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

NO SOM

No som
sinó l’absurd contra
les evidències més
clares.

El desconcert,
que ens sobta,
ens afebleix el
pensament.

I la por ens
tanca, en cercles
concèntrics dels quals
voldríem fugir.

Sortosament, però, els ulls
se’ns omplen de colors
eixits del més profund
de l’inconscient que

amb els seus diversos
matisos, en foragiten
tot dubte.
I ens il·luminen la vida.

Montserrat Abelló

https://ca.wikipedia.org/wiki/Montserrat_Abell%C3%B3_i_Soler 
https://www.escriptors.cat/autors/abellom/portic-montserrat-abello

Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014) és poeta i traductora.

A més de la seva obra poètica, com Vida diària (1963), Foc a les mans (1990), Dins l’esfera del temps (1998) o Memòria de tu i de mi (2006), cal destacar les traduccions de poetes anglosaxones, sobretot de Sylvia Plath. També tradueix a l’anglès textos de Salvador Espriu i Mercè Rodoreda, entre d’altres, que contribueixen decisivament a la difusió de la literatura catalana a l’estranger.

Compromesa amb els moviments feministes des de la dècada de 1970, s’encarrega d’antologar i traduir diversos reculls de poesia feta per dones, entre els quals destaca Cares a la finestra: vint dones poetes de parla anglesa del segle XX (1993). L’any 2002 reuneix la seva obra poètica en un únic volum, Al cor de les paraules, guardonat amb els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart, Cadaqués a Quima Jaume i Lletra d’Or. L’any 2007 rep el premi Cavall Verd-Rafel Jaume de traducció poètica per les traduccions de Sylvia Plath, i el 2008 el Premi Jaume Fuster dels Escriptors en Llengua Catalana, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Premi Nacional de Cultura.

Fou sòcia d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.

Obra – Poesia

• 1963 Vida diària
• 1981 Vida diària. Paraules no dites
• 1986 El blat del temps
• 1990 Foc a les mans
• 1995 L’arrel de l’aigua
• 1995 Són màscares que m’emprovo…
• 1998 Dins l’esfera del temps
• 2002 Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002
• 2004 Asseguda escrivint
• 2006 Memòria de tu i de mi
• 2009 El fred íntim del silenci
• 2014 Enllà del parlar concís

LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA !!

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Manuel de Pedrolo (1 d’abril de 1918 – 26 de juny de 1990) és un dels autors més llegits de la literatura catalana, però és molt més que el Mecanoscrit del segon origen: era un personatge incòmode, la seva actitud política molestava al poder. Va ser un dels autors més censurats pel franquisme i, segons com, és avui encara un gran desconegut.

Pedrolo sentia la literatura com un servei de país, volia normalitzar-la després de l’escapçada que havia patit per la guerra i la dictadura franquista, i, per això, va tocar tots els gèneres que trobava a faltar a Catalunya. A Manual de Pedrolo (Ara Llibres), Aina Torres destil·la la seva fecunda producció en sis temes: cultura, compromís social, llengua, ateisme, independentisme i l’alliberament de la dona.

1. El malestar de la cultura. Sempre n’hi ha hagut i cal suposar que sempre n’hi haurà. Potser la cultura és precisament això: un malestar.

2. Passa contínuament: hom parla d’una classe, d’una professió, d’una activitat que comprèn homes i dones, però en parla com si tan sols comptessin els homes encara que, a cops, pot molt ben ser que hi hagi més dones que homes. I hom fa això sense adonar-se’n, de «bona fe», sota el pes d’un masclisme potser no volgut, però que s’ha incrustat en nosaltres i que el llenguatge facilita.

3. Un home, i un poble, només pot pensar en la seva llengua, i si per dissort un dia arriba a pensar en la del veí, ja no és ell, sinó un altre.

4. En una societat banalitzada com la nostra, l’intel·lectual és incòmode. Però com que no se’l pot pas suprimir del tot i, d’altra banda, bé calen intel·lectuals que justifiquin aquesta banalització, hom afavoreix la «pujada» d’una sèrie de gent que en una societat inquieta, creadora, tindríem per allò que són: mediocritats. Molt xerraires, això sí. És ben sovint que una cosa acompanya l’altra.

5. La cultura només és viva en la mesura que és conflictiva.

6. Els mateixos perseguits paguen la persecució de què són objecte i, alhora, el dret, que ells sí que exerceixen lliurement, d’aquells persecutors a expressar-se com els sembla, sense que n’hagin de donar compte al poble.

7. L’idioma és la columna vertebral de la cultura.

8. Una de les grans diferències que hi ha entre les multinacionals de l’«Esperit» (esglésies) i les multinacionals de la «Matèria» (negocis) és que les primeres no compren; només venen.

9. Amb el naixement de la cultura universal ens empobrim, la qual cosa no pot sorprendre si ens fixem que aquesta cultura, més que la síntesi d’unes cultures que superen fases anteriors, antagòniques, és sobretot la internacionalització d’una cultura particular que per algun motiu s’imposa a les altres i sense esborrar del tot allò que cadascuna d’elles hagi fet en el passat, les dirigeix. Sense adonar-nos-en gaire, ens fem conformistes.

10. L’alliberament de l’home passa per l’alliberament dels pobles.

11. Una dona ha de tenir, sense discussions, tots els drets de què gaudeix el baró. No es tracta d’entrar on abans no eren admeses, sinó de fer-ne sortir els qui hi són ara.

12. Des de les institucions es «protegeix» la cultura catalana per tal de controlar-la com qui no hi toca. Tot allò que hom «facilita», potser amb alguna excepció que se’ls escapa, pertany al regionalisme; és d’una catalanitat perfectament amansida.

13. Radicalment, la llibertat.

14. L’exigència ètica que ens obliga a defensar, amb totes les conseqüències, una cultura cansada de viure entre parèntesis. Per què no ens hi arromanguem?

Manuel de Pedrolo

https://ca.wikipedia.org/wiki/Manuel_de_Pedrolo

https://www.catorze.cat/biblioteca/descobrir-pedrolo-88442/

https://www.fundaciopedrolo.cat/

LLIBERTAT I INDEPENDÈNCIA !!

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)