Mireia Domènech i Bonet
(periodista i comunicadora internacional i cultural)

Voldria adreçar-vos quatre mots per agrair al Jurat el Premi Ramon Juncosa de divulgació i periodisme transfronterer que m’ha estat concedit enguany. Gràcies també a la Casa de la Generalitat i a Òmnium Cultural, per qui sóc especialment felíç ara que l’admirat Jordi Cuixart torna a ser a casa.

He tingut la sort de viure entre fronteres artificials al llarg de la meva vida. De petita, de La Jonquera al Pertús, i posteriorment a Ceret al collège i al liceu. Més endavant, com a universitària i als inicis laborals a Antwerpen, a la frontera flamenca amb els Països Baixos. Posteriorment, després d’uns anys a Catalunya, en vaig passar 6 d’una tirada al Bodensee, a la frontera d’Alemanya amb Suïssa. I ara des del 2019 al cantó de Berna amb un peu al de Neuchâtel.

Explicar Catalunya en diferents llengües i per a diferents públics ha estat la meva vocació i la meva professió: pensar en com fer arribar el millor missatge per a cada context cultural i cada públic objectiu. Per això, per fer conèixer una Catalunya a l’altra, i per desmuntar el fals relat francoespanyol imposat el 1659, vaig voler posar el meu granet de sorra explicant Catalunya Nord al principat des de La Mira, a qui agraeixo absolutament la confiança.

Avui en dia, del que jo faig, els experts en comunicació i en màrqueting en diem “storytelling”. Simplement, explico històries. Com la que ha estat premiada avui. Que a Figueres alguns se sorprenguéssin de descobrir la Festa de l’Ós de l’Alt Vallespir, una joia del patrimoni immaterial català i esperem que properament mundial, és el que demostra que hi ha molta feina per fer encara. Explicar la passió amb que Cap d’Ona fa la millor cervesa del món des de Catalunya Nord; o els lligams entre els ostricultors de Leucata i els de l’Ebre; difondre l’artesania centenària de teles i espardenyes de Sant Llorenç per incrementar-ne l’interès al sud de l’Albera; fer descobrir personatges que recuperen el català per amor als 72 anys; instigar un fotoreportatge per tal que el país prengui consciència i s’activi per salvar la Vil·la Denise a Prats de Molló…

Tot això no seria possible sense el meu inseparable company d’aventures periodístiques Jordi Borràs, que amb el seu ull màgic de fotògraf immortalitza en imatges tot el que vull explicar. Seguim preparant històries per donar valor als tresors d’aquesta terra, Catalunya Nord, i a la tenacitat de la seva gent.

El periodisme és només un instrument per traslladar el missatge. El millor coneixement d’uns i altres estreny lligams personals i emocionals. Forja pertinença de grup i qualla identitat. Tant de bo les direccions dels mitjans públics del país, impulsats pel secretari i director de comunicació del Govern si cal, posin fil a l’agulla per la normalització de la informació nacional: el que passa a Catalunya Nord o a Lleida passa a casa de tots. És actualitat de país. I per tant, cal explicar-ho arreu del país amb professionals i accent locals.

És urgent reprendre el relat de l’actualitat i la història amb el marc mental i geogràfic adequats. Només així es podrà completar l’espai de comunicació dels Països Catalans, un espai que incomprensiblement segueix amputat avui, governi qui governi a la Generalitat. Cal exigir-lo. Sense Catalunya Nord, l’1 d’octubre no hauria existit. És la millor mostra que Espanya i França no se n’han sortit i que hi som a temps. Que tot és possible. Visca el periodisme i visca la terra.

Mireia Domènech i Bonet
26 octubre 2021

https://www.lamira.cat/autor/mireia-domenech
https://exterior.cat/opinio/explicar-catalunya-en-diferents-llengues-i-en-diferents-publics/

***
El Premi Ramon Juncosa de Divulgació i Periodisme Transfronterers el va crear el 2015 la Generalitat de Catalunya, i vol fomentar el coneixement de les realitats de l’Espai Català Transfronterer mitjançant articles, reportatges o documentals. Aquest premi de periodisme es lliura durant la gal·la de la Nit de Sant Jordi a Catalunya Nord juntament amb les distincions: Premi Catalunya Nord (Institut d’Estudis Catalans), Premi Joves Escriptors (Consell Departamental dels Pirineus Orientals), Premi Francesc Català de poesia (Òmnium Cultural Catalunya Nord) i Premi Pere Verdaguer de contes (Òmnium Cultural Catalunya Nord).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Premi_Ramon_Juncosa

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Escriptor i Dramaturg
Barcelona 1876-1950

*****

ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Burgas_i_Burgas
www.cucadellum.org/2020/12/poema-un-enemic-de-ma-llengua-per-josep.html
malandia.cat/tag/josep-burgas-i-burgas-escriptor

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Conreant l’esperança

Recordo un ple dia de vent del nord,
quan vaig plantar el meu estendard en els
teus camps de terra inculta i pedregosa.
Novicis, inventàvem horitzons
solcats per llaures velles i oxidades.
Amb semalers esquerdats, traginàvem
terrossos d’esforç. I anàvem, amb fe,
del turó d’una il·lusió al d’una altra.
Despullàvem les bancades d’herbei
per deslliurar la gleva de malànima.
Avui, tenim most que bull a la tina
i no som masovers de cap senyor.
Tenim els ulls plens de somnis d’anyada,
i encara un bes fervent tanca els acords.
I tendrament ens trenem les mirades,
i a la terra ens colla el frec de la pell
quan junts reblem el clau a cops d’aixada.
Hem estimat i estimarem la terra
que ens flanqueja callada els sentiments:
sap que un vers amorós silenciem
escrit amb cintes verdes de circells.

Carme Pagès
(Figueres, 1948) és llicenciada en Filologia Catalana. Ha fet de correctora i de professora de llengua catalana.

«estimo la veritat, que considero virtut imprescindible per viure noblement i amb el grau de pau que ens pot facilitar la nostra consciència, atès que la veritat ve sola a trobar-nos, talment com passa en l’amor, en l’amistat, en la malaltia, en la mort… La poesia sol ser una veritat íntima que aflora des del silenci, a vegades, amagada rere símbols i metàfores.»

www.escriptors.cat/autors/pagesc
www.versos.cat/poema/3374/conreant-lesperanca

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Diuen que un dirigent de l’esquerra abertzale basca ha fet aquesta observació darrerament: “Quins uns, els catalans! Declaren la independència i els han de treure de la presó abans de complir la sentència sencera; amb tres anys i mig són fora, i encara creuen que perden! Que ens ho diguin a nosaltres, amb els anys que hem passat a la presó i sense haver declarat encara la independència. Perden, qui diu que perden?”

La reflexió del líder basc obliga, d’una manera frontal, a capgirar com un mitjó la tàctica adoptada fins ara per una gran part de l’independentisme català. D’ençà de l’any 2017 que plorem perquè ens trobem davant un estat repressor, que ha sobrepassat els límits d’un estat democràtic, que envia a l’exili i a la presó homes plens de raó. I es fa servir la repressió per posar un mirall davant l’estat espanyol que acabi afeblint les seves relacions internacionals, accentuï la seva mala imatge i ajudi la causa catalana. Tot això ha donat fruits. És innegable.

Però també obliga a deixar de pensar en l’estat com un ens bàsicament repressor i prou, i veure’l també com un ens bàsicament feble. Que això també dóna fruits. Feble perquè, tot i que la seva estratègia ha estat la d’un estat repressor, no se n’ha acabat de sortir: van voler reprimir les urnes del Primer d’Octubre, i febles com són, se les van haver de menjar amb patates. Van voler, repressors com són, condemnar mig govern a penes de més de deu anys, i al cap de tres anys i mig són fora, per la pressió internacional que, febles com són, no han pogut aguantar. Han volgut, repressors com són, aïllar els exiliats Puigdemont, Ponsatí i Comín, però, febles com són, es troben que tots tres són eurodiputats al Parlament europeu. Alemanya, Àustria, Bèlgica, Lituània i Suïssa van advertir Llarena que no detindrien Puigdemont. I no l’han detingut.

L’estat espanyol és repressor i alhora feble. Potser que comencem a il·luminar la part feble de l’estat i no solament la repressora. Veure’l feble, ajuda. Aquest article creu que es poden fer totes dues coses alhora. Denunciar la part represssora i subratllar la part feble.

Dir que els consellers tan sols han passat tres anys i mig a la presó, dir que els exiliats són eurodiputats no és pas negar la repressió de l’estat, és accentuar-ne la feblesa. No han pogut més. Si l’objectiu de les penes de presó i els anys d’exili era d’espantar possibles intents posteriors de camins unilaterals, una reflexió a fer és fins a quin punt la presó espanta i fins a quin punt tres anys i mig, no. Si la tàctica era de castigar per espantar, i veiem que, per febles, no ho han pogut fer gaire, podem inflar la seva cara repressora o subratllar la seva cara dèbil.

És ben curiós que sigui la gent de l’exili qui subratlla amb més vehemència la feblesa d’un estat que no aconsegueix de reprimir, tot i les ganes que en té. L’exili i Jordi Cuixart. Cuixart sempre ha subratllat la feblesa de l’estat. Fent-ho, evites presentar-lo molt més monstruós, poderós i castigador que no és. No és per falta de ganes. És que no poden més. Hem de deixar de plorar tothora pels racons. Dediquem-nos també a subratllar la feblesa de l’estat.

Les nostres llàgrimes són la seva força. Cal deixar de plorar i saber veure la feblesa del rival. Hem de comptar amb la violència del rival en el futur. Però també amb la seva feblesa.

Andreu Barnils
02.10.2021

www.vilaweb.cat/noticies/estat-feble/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)