O tres. Perquè les convocatòries de demà es multipliquen. Hi ha la convocatòria de Som Escola en defensa de la immersió, a la qual s’ajunta la de l’Assemblea Nacional Catalana, que hi coincideix però marca diferències. Hi ha, evidentment, el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi a favor de Debat Constituent, pel qual ja s’han venut la gran majoria de localitats, si bé no totes. I hi ha la marxa de torxes contra la repressió que es va convertint en una cita anual de recordatori i compromís amb tots els qui pateixen en la seua pell les conseqüències de defensar el país.

Hi ha, per tant, on triar i decidir, de sobres. En formats, en models i en prioritats. Alguns anirem a totes les que podrem, bàsicament condicionats només pels imperatius purament físics (desplaçament, horaris coincidents, etc.) Però que cadascú faça com vulga i que vaja allà on se senta més còmode i s’expresse com li parega millor, sense retallar en cap cas ni els seus sentiments ni els seus anhels. Ara, per damunt de tot, cal que aquest dissabte siga un nou dia de mobilitzacions d’èxit, com tants n’hi ha hagut ja –ahir mateix, a càrrec dels estudiants–, i com presumiblement tants n’hi haurà d’haver encara, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En definitiva, importa ser-hi. I alçar la veu. I defensar-nos col·lectivament. L’agressió contra la immersió lingüística, d’una manera molt especial, representa un tomb delicat en la vida dels Països Catalans que no podem deixar passar per alt. I aquesta és la raó per la qual som necessaris al carrer. Per més decebuts que estiguem amb la resposta tèbia, massa tèbia, de les institucions. Per menys ganes que tinguem de caminar al costat de segons qui. Tot això, en realitat, és secundari ara. Perquè per damunt de totes les diferències que puguem tenir nosaltres, i jo he expressat amb claredat les meues cada dia, hi ha la llengua, que és la base del país i allò que el sosté, hi ha la cohesió social que volen trencar des d’Espanya amenaçant la convivència i hi ha el convenciment que el conflicte entre el nostre país i l’estat espanyol ni s’ha acabat, ni s’ha desinflat, ni ha esdevingut secundari.

Aquests dies, hem vist coses molt grosses, que irriten molt. Als parlaments, a les televisions i els mitjans espanyols, als papers publicats, a les parets de l’escola de Canet, una miqueta per tot. Hi ha hagut declaracions, afirmacions i actituds que expressen un odi dantesc, irrefrenable, contra la llengua catalana, contra la nostra pròpia existència nacional.

I per això, segurament tothom mesurarà el que passe demà a Barcelona com una reacció directa a aquest atac descontrolat del nacionalisme espanyol. En part serà així, no ho negaré jo ara, i és lògic. Tots tenim ganes de replicar des del carrer tanta barrabassada irracional. Però no perdem pas de vista que hi ha més en joc, molt més. La llengua torna a ser l’epicentre del conflicte nacional i, per tant, defensar la llengua catalana avui és defensar, també, que hi ha un conflicte viu i conjurar-nos a guanyar-lo. Amb les accions de cada dia que cadascú per separat puga fer. Però quan toca, i dissabte toca, tots junts al carrer. No necessàriament units, en absolut conformes entre nosaltres, però junts. Com un sol poble.

(extracte d’article de)

Vicent Partal
16.12.2021

Article Complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/aquest-dissabte-tots-tenim-una-cita-o-dues-a-barcelona/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard

Fa uns quants anys a un debat a Lituània sobre la situació a Catalunya entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconèixer-ho –reconèixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

En acabant l’acte, en una conversa amb un grup de Lituans, vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.

Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.

Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert una pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació que la classe política se n’ha desentès. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament  d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. Potser perquè qualsevol reacció significa reconèixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, o perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. 

I la concentració prevista per a demà va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola ha tardat molt a reaccionar. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.

Un país que no ho és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegesquen el cel.

I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la República independent.

(extracte d’article de)

Vicent Partal
08.12.2021

Article Complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pares-de-canet-una-llico-per-aquest-pais-que-volen-que-semble-covard/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Davant del recent aval del Tribunal Suprem a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga tots els centres educatius catalans a fer un mínim d’un 25% de les classes en castellà, la plataforma unitària Somescola manifesta que:

Aquesta sentència és un nou intent d’agressió al model d’escola catalana i el seu enfocament pedagògic. Un model consolidat, garant de competències lingüístiques i avalat àmpliament per la societat catalana al llarg de dècades. Tant els estudis com les dades sobre els resultats de la immersió lingüística evidencien que és un model d’èxit, tant per als alumnes com per al si de la societat: contribueix a la cohesió social, a la igualtat d’oportunitats i a la normalització de l’ús del català.

Somescola considera intolerable la intrusió dels tribunals per regular el model i la política educativa del país. Són els professionals de l’educació, i no els juristes, els qui han de determinar quin model d’ús garanteix la competència lingüística dels alumnes en cada cas. Que un jutge determini de manera arbitrària el percentatge d’hores que calen per aprendre una llengua és un escarni als professionals de l’educació.

Sentències com la del TSJC abonen arguments falsos i perillosos d’instrumentalització política de l’educació i de la llengua. Davant d’això, ens reafirmem en el fet que l’escola catalana ha estat i ha de seguir sent un actor cabdal que afavoreixi la inclusió i la cohesió social al nostre país, des d’una perspectiva intercultural. D’aquesta manera, que segueixi garantint la igualtat d’oportunitats de creixement acadèmic i personal, inclosa la competència comunicativa plena en les llengües d’ús normal a la societat.

Somescola denuncia que aquesta sentència no representa un cas aïllat: els continus atacs polítics i judicials contra la llengua catalana i l’educació en català responen a una voluntat de minoritzar la llengua catalana en tots els seus usos socials, fins al punt que els diferents àmbits d’actuació en català, inclòs el model d’escola catalana, viuen sota una amenaça permanent. De fet, al contrari del que alguns voldrien fer creure, la situació del català a les aules viu una situació crítica, segons els darrers informes del Departament d’Educació: més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola, per posar només un exemple.

Per tot això, la plataforma Somescola fa una crida al conjunt de la societat catalana a mobilitzar-se per defensar el model educatiu català, i insta a reforçar el treball conjunt per a consolidar-lo, protegir-lo i millorar-lo. Així mateix, insta a les institucions del país a blindar aquest consens de país aprofitant el marc polític generat per una majoria àmplia del Parlament amb el Pacte Nacional per la Llengua. I insta al govern espanyol a respectar aquests grans acords avalats també legislativament per una àmplia majoria parlamentària.

Somescola seguirà amb la tasca engegada fa 10 anys, per tal de coordinar totes aquelles persones i entitats que es comprometen a actuar de manera activa en suport del model educatiu català, ja sigui amb mobilitzacions, accions als centres i als carrers, i suport als centres educatius i docents.

El model d’escola catalana és un consens social compartit per un ampli ventall de la societat catalana, que ha de seguir contribuint a la cohesió i la progressió social, i a la igualtat d’oportunitats en aquest país, amb la finalitat de construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Som Escola

Barcelona, 24 de novembre 2021

https://somescola.cat/
https://somescola.cat/primer_manifest

         

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)