Al damunt de la tomba hi hanat un taronger i a la branca més alta hi canta l’esparver, que diu en son llenguatge, sempre de cara al vent: Maleïdes les guerres I aquell qui les va fer!
Anònim segle XIV o XV
*********************
Com el plomissol
Si el món fos escrit en llapis, podria esborrar la lletra que vol ferir; podria esborrar mentides que no cal dir; n’esborraria l’enveja que porta mals; n’esborraria grandeses de mèrits fals… Però és escrit en tinta de mal color: el color brut de la guerra i del dolor. Qui voldria escriure un nou món més just i net? Potser que tu i jo ho provéssim, ben valents, lletra per lletra, des del nostre raconet…
Que sí, que aquí només t’ho mereixes tu, indepe, germà i germana independentista, divorcista polític, partidari de la separació, que ets la sal de la terra, el millor que hi ha contra la inèrcia i el fatalisme, contra la vida absurda i sense solució de la colònia, contra el conformisme covard de l’esclau. Aquí només hi ets tu, que votes llibertat per canviar de cap a peus, per millorar de debò, i perquè després només hi són els altres, als que ja els està bé viure tan malament com estan, submisos i sotmesos, o els que passen de tot i han optat per ser nàufrags de la societat, petits robinsons domèstics, atrapats en un individualisme sorrut. Aquí els que parleu bé de Catalunya i ens ompliu d’orgull sou els independentistes, aquí els que susciten admiració sou vosaltres que heu posat la nostra vella nació al mapa reclamant més i millor democràcia, el dret a decidir de la majoria, i el que és encara més important, el dret que tenim a separar-nos d’Espanya civilitzadament, a la manera catalana, sense morts ni ferits, sense convertir-nos en animals, sense perdre’ns el respecte a nosaltres mateixos.
Dic que heu posat el país al mapa perquè tots els periodistes del món no s’han interessat per Catalunya perquè sí, ni tampoc els ha cridat l’atenció internacional aquests curiosos personatges que et pregunten qué dice tu DNI o que són còmplices de la repressió a la turca, de la impunitat dels jutges, de l’exaltació de la ultradreta espanyolista. El que crida l’atenció dels mitjans de comunicació internacional no és que tants fatxes espanyols hagin sortit de l’armari, de fatxes malauradament no en falten a cap país, ni del primer món ni de l’últim. Aquí el que crida poderosament l’atenció, arreu del món, és que una antiga nació europea com la nostra vulgui la independència per mitjans pacífics i, si pot ser, amb bona educació. Catalunya reclama el més difícil. Aquí, deixat de quatre polítics oportunistes, després del Primer d’Octubre no s’ha desdit ningú.
Aquí els independentistes esteu suportant una de les més ferotges campanyes de propaganda política de tots els temps i no afluixeu, no. Perquè l’independentista ja està acostumat a les mentides, ja sap que volen aixecar-li la camisa. Aquí no ens deixen votar, no, no, aquí ens peguen quan votem, perquè saben que som clarament la majoria. Digueu-me, on han pegat a la gent que duia una papereta de vot a la mà? Només a Catalunya. Catalunya és fabulosament rica i les mines d’or catalanes sou vosaltres els catalans, no en tenim d’altres, exactament la feina dels catalans que atreu tants paràsits i que per això ens volen tan bons pagadors i perfectament muts. Agenollats i muts. Es burlen sovint de nosaltres, del nostre idioma i de la nostra personalitat, els fem molta gràcia menys quan surten les dades del PIB, quan es calcula la contribució de Catalunya a Espanya, quan s’adonen que Espanya es quedaria amb una mà davant i l’altra darrera quan marxem. Aleshores ja no se’n foten de nosaltres i la por els encalça. Perquè saben que marxarem.
Aquesta situació és insostenible en el temps. L’esforç que suposa mantenir Catalunya dins d’Espanya no el poden mantenir indefinidament. Catalunya serà al final la Irlanda d’Espanya, el país on l’imperi perd els queixals. El temps torna a jugar en el nostre favor perquè cada dia que passa n’esteu més farts i emprenyats. Farts i emprenyats, no pas derrotats. Que la classe política catalana, en conjunt, en general, siguin uns poca-vergonyes sense principis, tampoc ens impressiona, perquè coneixeu la importància dels diners, sobretot els catalans acostumeu a tenir una idea clara i sense falsa moralina del que són, en realitat, els possibles.
La desobediència civil és el refús actiu d’una persona o un grup de persones d’obeir certes lleis, demandes i ordres d’un govern, o d’un poder internacional d’ocupació. La desobediència civil es defineix sovint com a no-violenta per a ser anomenada desobediència civil. La desobediència civil és, de vegades, equiparada a la resistència no-violenta.
Per bé que la desobediència civil es pot considerar una expressió de menyspreu envers la llei, Martin Luther King Jr considerava que la desobediència civil era una mostra i una pràctica de reverència per la llei, puix que “Qualsevol que violi una llei que la consciència li diu que és injusta, i accepti voluntàriament la pena de restar en presó a fi de despertar la consciència de la comunitat sobre la injustícia de la llei, expressa aleshores, el més gran respecte envers la llei.”
En una de les seves formes, a l’Índia, és coneguda com l’ahimsa o satyagraha i considerada com la compassió en forma de desacord respectuós. Una de les seves primeres manifestacions massives va ser duta a terme pels egipcians contra l’ocupació britànica a la revolució del 1919.
La desobediència civil és una de les nombroses maneres amb les quals la gent s’ha rebel·lat contra les lleis injustes. Ha estat utilitzada en els moviments de resistència no-violenta, de manera molt ben documentada, pel moviment internacional de les sufragistes, en les campanyes per a la independència de l’Índia), a Txecoslovàquia en la Revolució de Vellut, a Alemanya de l’Est per a abatre’n les dictadures comunistes, a Sud-àfrica en la lluita contra l’apartheid, en el moviment estatunidenc dels drets civils, en la Revolució Cantant, que va permetre als països bàltics d’independitzar-se de la Unió Soviètica, recentment a la Revolució Taronja del 2004 a Ucraïna, i la Revolució de les Roses a Geòrgia, entre altres diferents moviments d’arreu del món.
El 1549, Étienne de La Boétie és demanava perquè els pobles obeïen les normes en el famós Discurs de la servitud voluntària. Després de la matança de Peterloo de 1819, el poeta Percy Shelley escrigué el poema polític de La màscara d’Anarquia aquell mateix any, que comença amb les imatges colpidores de les formes injustes de l’autoritat del seu temps, per després imaginar com podria ser una forma radicalment nova d’acció social. És potser la primera declaració moderna del principi de protesta no-violenta. Una versió va ser recollida per l’autor Henry David Thoreau en el seu assaig La desobediència civil, i més tard per Gandhi en la seva doctrina del Satyagraha. La resistència passiva de Gandhi va ser influenciada i inspirada per la no-violència de Shelley en la protestació i l’acció política. En particular, és sabut que Gandhi solia citar Masque of Anarchy de Shelley a un ampli públic durant la campanya per a una Índia lliure.
En l’assaig de Thoreau del 1849 La desobediència civil, originalment titulat “Resistència al govern civil”, la idea motriu n’era l’autosuficiència, així hom no necessàriament ha de lluitar físicament contra el govern per una injustícia que aquest comet, però està obligat a no prestar-li suport. Aquest assaig ha tingut una gran influència després en molts practicants de la desobediència civil. En l’assaig, Thoreau explica les seves raons per refusar de pagar impostos com un acte de protesta contra l’esclavitud i contra la guerra mexicana-estatunidenca.
La militant Nina Paley creà el terme “desobediència intel·lectual” per a referir-se a una forma de la desobediència civil que consisteix en un comportament jurídic i econòmic contra les pràctiques reguladores de la propietat intel·lectual.
“Voler imposar amb tossuderia i autoritarisme sense tenir la capacitat de mantenir unides les parts d’un gran regne… és una bogeria. Pel mateix motiu, Espanya ha perdut les seves colònies d’ultramar, i per la mateixa raó l’agitació interna no tindrà fi…
La quarta part dels ingressos fiscals de l’Estat espanyol surten de la butxaca dels catalans…
La població de Catalunya representa una vuitena part de la població total d’Espanya…
Línies de ferrocarril que van de Madrid a petites ciutats de província sense importància seran electrificades… mentre que una de les principals línies de ferrocarril espanyoles en territori català, el trajecte Barcelona-Portbou, encara és en bona part via única…
Mentre es debatia l’Estatut català a les Corts de Madrid, és a dir, en una època de relativa entesa, diversos grups van organitzar a Madrid unes sorolloses i agressives manifestacions anticatalanes… I si a Espanya els ciutadans [catalans] no tenen una actitud positiva amb l’estat tan natural en altres llocs, és precisament perquè Espanya no és una nació, sinó un conglomerat de nacions mal engiponat…
Ja han passat els anys de les grans esperances que el catalanisme va dipositar durant un temps en els intel·lectuals castellans… Els castellans troben comprensible que s’exigeixi que tots els nens d’un estat siguin escolaritzats de manera unitària en la llengua d’aquest estat… [I troben] absurd pretendre obligar qui forma part d’una gran comunitat lingüística… que eduqui els fills en català, és a dir, en una llengua local i insignificant, només perquè actualment resideix a Catalunya…”
Totes les observacions acabades d’apuntar són d’Anton Sieberer, un visitant austríac i l’autor de Catalunya contra Castella, editat fa poc en català (Pòrtic, 2020) i en l’alemany original el 1936, o sigui, fa 86 anys. Com es veu, des d’aleshores les coses han canviat considerablement.
Mots x República 