La pregunta retòrica de la ministra Robles té una reposta simple:
hauria pogut fer com fan la majoria d’estats del món

Per a justificar l’espionatge contra la classe política independentista catalana, Margarita Robles, ministra espanyola dels militars i responsable del CNI, es preguntava ahir en veu alta què havia de fer Espanya arran d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i la proclamació de la independència.

Bé, doncs simplement hauria pogut fer com el govern del Sudan, que el 2005 va signar els acords de Naivasha, en què reconegué les aspiracions sobiranes del Sudan del Sud i obrí pas al referèndum del 2011.

O hauria pogut fer com el govern d’Etiòpia, que va acceptar que una missió de l’ONU verificàs el referèndum de l’any 1993 pel qual Eritrea es va convertir en estat independent.

Hauria pogut fer també un pacte internacional com el que va conduir Namíbia a redactar una constitució que certificà la seua independència de Sud-àfrica el 1990.

O hauria pogut fer com França, que va organitzar tres referèndums d’autodeterminació a Djibouti per a gestionar el procés d’independència, igual com fa ara mateix amb Nova Caledònia.

També hauria pogut aprofitar l’avinentesa per refer el seu estat, com va fer el Regne Unit el 1980, quan garantí la independència d’Antigua i Barbuda, alhora que reformulava l’antiga federació de les Índies Orientals.

Hauria pogut convocar eleccions amb la promesa de respectar la voluntat ciutadana en cas que els electors decidissen de votar la independència, i tot seguit obrir un procés de negociació com el del Timor Oriental el 2001.

O hauria pogut reconèixer al Parlament de Catalunya la capacitat constitucional com l’URSS va fer amb Armènia, que va redactar una constitució, com a pas previ a la independència.

Fins i tot hauria pogut proposar una independència “de trànsit” com la de Montenegro, que el 1992 va crear la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro, prèvia a la independència del 2003; o bé com la d’Irlanda, amb el Free State com a pas intermedi entre el 1922 i el 1937.

O hauria pogut optar per dissoldre l’estat espanyol com van fer Txèquia i Eslovàquia el 1993, deixant que cadascú fes el seu camí.

O encara hauria pogut reconstruir el projecte propi d’una manera intel·ligent, com el 1954 els Països Baixos, que van crear un Regne dels Països Baixos dins el qual hi ha quatre països completament independents.

Crec que amb aquest tast improvisat i ràpid ja n’hi ha prou. El món és ple d’exemples que indiquen com reaccionar d’una manera constructiva i sensata, que no vol dir alegre, a la voluntat d’un poble de constituir-se en un estat independent. De fet, Espanya sap prou bé que de tant en tant és inevitable de perdre territoris. Quan jo vaig nàixer, l’any 1960, ocupava 800.000 quilòmetres quadrats en dos continents i ara només n’ocupa 505.000. I d’ací ve que avui hi haja 17 estats independents amb els quals Espanya manté relacions diplomàtiques generalment amables però que van nàixer a conseqüència de separar-se’n. Saben de què va això.

La ministra Robles, el govern d’Espanya i el seu regne haurien pogut fer moltes coses el Primer d’Octubre, però van optar pel pitjor camí. Per la violència, per la repressió, per tancar files, negar la realitat i posar el manteniment del seu status quo per damunt de tot, per damunt de la lògica, per damunt de la democràcia, per damunt de la dignitat més elemental i tot. I, tanmateix, al final no els servirà, tampoc.

Vicent Partal
27.04.2022

https://www.vilaweb.cat/noticies/que-que-podia-fer-espanya-diu/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quan l’abril somou l’herbatge
i reneix esplendorós
el camp i tot el paisatge
es tenyeix d’un to verdós

torneu triomfant de la gesta
d’occir aquell drac ominós
motiu per a tots de gran festa
lliberats d’antics temors
i del plany d’altra requesta.

Esperem de Vós, Patró,
que ens mateu també el dragó
dels menyspreus i dels agravis
que mai la parla dels avis
veiem en nova opressió.

Seguiu, si us plau, cavalcant
per viaranys i tresqueres
que ens cal seguir defensant
una Catalunya gran
lliure d’ensurts i quimeres.

Nosaltres, tingueu-ho per cert,
sense rencor ni cap nosa
sostindrem el nostre dret;
per de prompte un llibre obert
i arran del llibre, la rosa.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jordi

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

“Estaríeu disposats a participar en un moviment de desobediència civil pacífic per aconseguir la independència?” La pregunta és important. I sobta saber d’entrada que sigui la primera vegada que es formula. La pregunta és important i la resposta, també: més d’un 70% d’independentistes que diuen que sí.

I això és moltíssim. Tant quantitativament com qualitativament. Pel que la dada indica, en general i específicament també. En aquest temps que diu que hem d’anar fent com si res, qui dia passa anys empeny mentre ens deixem bullir al bany maria autonomista, resulta que no, que hi ha més d’un 70% d’independentistes catalans que no compren els decrets de pansiment i que mantenen desperta la seva determinació.  I aquesta determinació significa, també, determinació a actuar.

En un moment en què els partits independentistes han deixat de banda el vessant d’independentistes i se centren en el que els conforma com a partit és interessant de constatar fins a quin punt es manté el desig d’independència i hi ha una àmplia majoria dels independentistes que estan disposats a prendre part en campanyes de desobediència civil per a defensar la independència de Catalunya”.

És així com s’ha fet avançar la història: fent servir la desobediència civil.  En el nostre cas la capacitat de mobilització per tal de fer evident la ocupació que vivim, per tal de qüestionar l’status quo.

Els moviments pels drets civils s’han posat en marxa sense esperar que els partits polítics o alguna ment brillant tingui un disseny brillant. Plantegen accions concretes, assolibles i guanyables.
D’exemples n’hi ha a dojo:

– la lluita pel dret de vot de les dones
– el moviment pels drets civils dels negres als EUA
– la lluita contra l’apartheid a Sud-àfrica
– el moviment d’alliberament LGBTI.
– la mobilització d’objectors de consciència que va posar fi a la mili
– els irlandesos que pintaven les llambordes de blanc i de verd i de taronja quan a Londres havien decretat que la seva bandera no es podia onejar.

Sempre és qüestió d’organització i d’imaginació i de fer-hi força. Deslegitimar la presència de la policia espanyola denunciant la Via Laietana a Barcelona.  Denunciar la discriminació lingüística com la Plataforma per la Llengua. Plantar cara judicialment com les famílies de l’escola de Canet. Per exemple. Coses que haurien d’activar les entitats que ens vertebren, com ara Òmnium, l’ANC, o el Consell.

Perquè és així com han avançat totes les causes dels drets: presentant batalles que es poden guanyar; amb estratègia i amb imaginació; mantenint la determinació i la constància. Sense esperar momentums ni jugades mestres. Com s’ha fet fins ara. És com hem aconseguit aquest espectacular creixement.

Cal continuar. Sense desesperar-se per haver perdut una batalla després de tantes i tantes de guanyades contra tot pronòstic.

Núria Cadenes
13.04.2022

Extracte de l’article publicat a vilaweb.cat:
https://www.vilaweb.cat/noticies/desobediencia-2/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Assumiràs la veu d’un poble

Allò que val és la consciència / de no ser res si no s’és poble

Vicent Andrés Estellés

Assumiràs la veu d’un poble, i serà la veu del teu poble, i seràs, per a sempre, poble, i patiràs, i esperaràs, i aniràs sempre entre la pols, et seguirà una polseguera. I tindràs fam i tindràs set, no podràs escriure els poemes i callaràs tota la nit mentre dormen les teues gents, i tu sols estaràs despert, i tu estaràs despert per tots. No t’han parit per a dormir: et pariren per a vetlar en la llarga nit del teu poble. Tu seràs la paraula viva, la paraula viva i amarga. Ja no existiran les paraules, sinó l’home assumint la pena del seu poble, i és un silenci. Deixaràs de comptar les síl.labes, de fer-te el nus de la corbata: seràs un poble, caminant entre una amarga polseguera, vida amunt i nacions amunt, una enaltida condició. No tot serà, però, silenci. Car dirà la paraula justa, la diràs en el moment just. No diràs la teua paraula amb voluntat d’antologia, car la diràs honestament, iradament, sense pensar en ninguna posteritat, com no siga la del teu poble. Potser et maten o potser se’n riguen, potser et delaten; tot això són banalitats. Allò que val és la consciència de no ser res si no s’és poble. I tu, greument, has escollit. Després del teu silenci estricte, camines decididament. Vicent Andrés Estellés

https://www.escriptors.cat/autors/andresv/portic-vicent-andres-estelles
https://www.catorze.cat/biblioteca/assumiras-veu-poble-9005/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

“No fa pas tant de temps que crèiem que encara hi havia opcions de ser catalans dins l’Estat espanyol. Crèiem que la reforma de l’Estatut potser arribaria a bon port. Però un dia, simplement la història va portar el desengany al límit. I la independència va emergir com l’única resposta. L’independentisme es va disparar perquè la gent no veia viabilitat a cap opció de conciliació. I en aquell moment tothom pensava encara que les coses raonables – com un referèndum d’autodeterminació si ets una nació- , ben demanades, en una democràcia, te les han de donar. La batalla que va lliurar Espanya, des del primer moment, va consistir a advertir-nos dels costos que hauríem de pagar. I el Primer d’Octubre van estomacar-nos perquè volien enviar el missatge que els costos serien alts. Des d’aleshores, miren de forçar el procés invers: que l’independentisme baixi perquè la gent no vegi viabilitat a les opcions d’alliberament. Volen que tinguem por d’acabar i que ens conformem a viure amb el que ens ofereixen. Miren d’atrapar-nos en la contradicció de l’esclau feliç.

Però el camí s’ha fet cada vegada més estret. Abans potser hi havia un marge per dissimular. Per fer-se el distret i mirar de ser catalans adaptant-nos com camaleons a la seva idea espanyolitzada de la catalanitat. Ara ja no és possible. El camí és massa estret. O som espanyols feliços o som catalans independents. I cadascú pagarà el preu que està disposat a assumir. Tenim una història molt llarga de sobreviure sense exercir el poder. Sempre ens hem sabut amagar a sota del poder de l’Estat, anant per feina i fent la viu-viu. Reclosos, sense fer gaire soroll, a sota. I això s’ha d’acabar. Si volem ser independents, ja no s’hi val esquivar silenciosament l’opressió espanyola, hem d’entendre que ens cal prendre el poder.

[…]

El que puc fer, i cada dia intento, és […] seguir dempeus per poder passar la torxa. Confio que hi haurà algú a qui passar-li la torxa. Sé que hi haurà algú. Encara que el sistema sigui tan bo integrant i neutralitzant la dissidència, malgrat que a voltes sembli que ningú pot ser ningú si abans no deserta de la nostra causa, sé que emergiran alternatives. N’hi haurà. Crec en el meu país. Perquè som molts i ningú.

[…]

No crec que el 2017 fos la nostra última oportunitat. Més aviat va ser la prova que encara hi som. I ja fa molt que hi som. És cert: no és segur que deixant-hi la pell ens en sortirem. El que és segur és que mentre ens hi deixem la pell continuarem sent catalans. I pagarà la pena lluitar”

Clara Ponsatí, març 2022
Extracte de l’epíleg del llibre Molts i ningú

https://ca.wikipedia.org/wiki/Clara_Ponsatí_i_Obiols
https://www.abacus.coop/ca/molts-i-ningu/1386244.89.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)