Som llengua i foc. De llengua, en tenim una, nacional i innegociable; la que ens uneix i ens identifica: el català de base que fonamenta la nostra cultura, que vehicula les nostres idees, que dona forma als nostres ideals i que es ramifica en una multitud de fórmules locals que l’endolceixen i el fan ric.
També som foc, deia. Foc primigeni, purificador i renovador de vida, i ho festegem amb ancestrals rituals pagans arreu dels Països Catalans. Les Falles de València anuncien l’arribada de la primavera. Uns mesos abans s’hauran encès les fogueres de Sant Antoni, de les quals en diem barraques als Ports de Morella i al Maestrat, o foguerons a Mallorca. Els correfocs i els focs d’artifici, d’aparatosa pirotècnia, inunden els carrers de pobles i viles en festa d’una atmosfera ensordidora i amb la dolça olor a pólvora.
Però sobretot no podem oblidar el foc amb què celebrem el solstici d’estiu. L’esperada vigília de la Nit de Sant Joan s’encendrà, al Canigó, la flama que haurà d’estendre’s simbòlicament de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i que serà baixada a peu per complicats camins de muntanya, des del cim de la nostra muntanya-emblema, gràcies a l’esforç de la nostra gent.
I és que, a diferència d’altres cultures, les catalanes i els catalans, del nord i del sud, de ponent i insulars, som un poble que camina. Caminem per conèixer i per estimar el país. El nostre present beu encara d’aquell excursionisme primigeni que, pas a pas, va fondre’s amb el territori. Transitar-lo lentament i amb la mirada amatent esdevé un tret de cultura. Ho varen fer Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Coromines o Josep Maria Espinàs; i Perejaume amb el seu caminar artístic.
Caminem, també, com a expressió d’una resistència radicalment pacífica i revolucionària. Som de pas contundent, marcat, inflexible, que ens uneix com a poble en un sol crit, llimant divergències, acostant mirades. Caminar ha esdevingut un signe d’identitat propi, un gest de llibertat en el procés cap a la sobirania nacional. Recordeu les Marxes per la Llibertat, aquelles columnes humanes que entraren a Barcelona l’octubre del 2019. Aquesta imatge ho digué tot de nosaltres.
Som així: llengua i foc, i al mateix temps i si em permeteu la irònica paradoxa, som un poble incombustible que forja pas a pas, obstinadament, el seu propi futur.
«L’objectiu de la injustícia espanyola és fer impossible legalment una alteració de les fronteres de l’Estat, impedint, costi el que costi, l’exercici del dret d’autodeterminació»
Josep-Lluís Carod-Rovira
Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d’Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra. Autor d’una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l’Agència Catalana de l’Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l’allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.
Després de quatre anys de patiment reiterat, amb la corresponent lapidació pública a la gran plaça d’Espanya en què s’ha convertit aquest Estat, Tamara Carrasco ha estat absolta dels càrrecs que pesaven sobre ella, notícia totalment inexistent per als mitjans de comunicació que més van distingir-se a l’hora d’empastifar-la amb tota mena de mentides, castigant-ne també familiars i amics amb una mateixa preocupació i dolor. Feliçment, no ha estat l’únic cas -i confiem que no sigui el darrer- de persona encausada pels delictes de terrorisme i rebel·lió que ha estat absolta de les imputacions que se li adjudicaven, sovint amb mentides, proves falses i manipulacions dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.
Són ja una colla, doncs, les persones que han estat posades plenament en llibertat després d’haver estat víctimes d’acusacions farcides d’enganys, intoxicacions i exageracions de tota mena, després que la policia nacional o la guàrdia civil hagi confós els seus desigs amb la realitat, convertint pirotècnia de festa major en arsenal de la Baader Meinhof, les Brigate Rosse, l’ETA o l’IRA.
I, malgrat el potineig evident del material presentat com a prova inculpatòria, però, cap membre dels cossos de seguretat no ha estat objecte de la més mínima sanció o correctiu, malgrat el ridícul evident i el nyap constant de la seva professionalitat, actitud acompanyada ben sovint pel mateix entusiasme incriminatori de certs estaments de la justícia espanyola contra els CDR o enfront de comportaments habituals en els vaguistes d’altres llocs de la península, França o Alemanya que no són, òbviament, independentistes catalans.
De vegades s’ha parlat de l’escassa independència existent entre el govern d’Espanya i l’administració de justícia i els seus òrgans i tribunals més destacats, com a explicació de determinades interpretacions de les lleis, efectuades per jutjats i magistrats. No crec, i ho dic de bon de veres, que l’afirmació sigui del tot certa, perquè estic convençut que ni el Tribunal Constitucional, ni el Suprem, ni els diferents Tribunals Superiors de Justícia, ni el Consell General del Poder Judicial depenen, exactament, de l’actual govern autodenominat socialista o de progrés.
Més aviat el que passa és tota una altra cosa. La politització ultraconservadora i la càrrega ideològica nacionalista espanyola que suporta tota l’estructura judicial és tan considerable que és això el que ho justifica i explica tot. És a dir, als jutges, magistrats, fiscals, advocats de l’Estat, secretaris judicials i personal administratiu i de serveis adscrit a l’administració de justícia, no els cal, en absolut, cap dependència jeràrquica, indicativa d’orientació o simple corretja de transmissió del poder executiu per aplicar la seva concepció de la justícia.
En realitat, un nombre molt significatiu dels càrrecs esmentats és, realment, independent, ja que té formada la seva pròpia opinió sobre la realitat política i la interpretació que ha de fer de les lleis vigents, les resolucions adoptades i les sentències signades, al marge del que pensi el govern de torn. Fan acció política a l’ombra protectora de les lleis, d’acord amb el seu partit, el partit judicial. I la seva opinió té tots els fonaments posats en una visió unitària i uniforme de l’Estat espanyol, de manera que la idea de l’anomenada “unitat d’Espanya”, la integritat territorial de l’Estat, és no sols superior a qualsevol llei, norma o disposició, sinó que també és anterior a la mateixa legalitat tinguda per democràtica.
Totes les lleis, des de la mateixa Constitució, fins a la darrera de les aprovades per un parlament autònom, se situen per sota de la noció sagrada d’unitat d’Espanya, beneïda, a més, per la Conferència Episcopal Espanyola, ja que els bisbes catòlics la consideren un “bé moral superior”. Superior a què, podem demanar-nos? Doncs, superior a tot, a qualsevol altra consideració.
No és estrany, doncs, que a les altes instàncies de la Unió Europea, sobretot judicials, ja els comencin a tenir presa la mida, un cop n’han tastat l’arrogància de comportament, la fatxenderia en el tracte, la incompetència plurilingüe, la mediocritat professional i l’escassa proximitat emocional i ideològica amb els principis i valors democràtics dels marcs legals dels països de tradició i cultura democràtica.
Per això, en general, i fent totes les excepcions que calgui fer, la injustícia espanyola és injusta per definició, per vocació i per voluntat, perquè, contràriament a allò que és habitual en els Estats de llarga i continuada història democràtica, el seu objectiu prioritari no és preservar, defensar i reforçar les llibertats bàsiques i els drets fonamentals de les persones i dels pobles, sinó fer impossible legalment una alteració de les fronteres de l’Estat, impedint, costi el que costi, l’exercici del dret d’autodeterminació.
Ah, i per reforçar la tesi anterior, un altre dia parlarem de “Justícia i llengua”, així, en singular, perquè la justícia espanyola només en té una de llengua: la seva. Aquí i allà.
“Emergència lingüística”, “manca de referents al món audiovisual”, “el català en perill d’extinció”, “escassetat de continguts en català a la xarxa”, “imposició del 25 % de castellà a les escoles”, “primacia del castellà en l’àmbit social”, etc. En definitiva i tal com ho diríem a Banyoles: la cosa està cardada de pebrots. Negar qualsevol d’aquestes afirmacions seria absurd i es podria considerar una actitud pròpia del negacionisme, de la ignorància.
Reconèixer el problema i acceptar-lo no pot passar per fer el ploramiques
Ara bé, reconèixer el problema i acceptar-lo no pot passar per fer el ploramiques. Fem-hi alguna cosa i fem-la el més aviat possible. N’estic molt farta! Farta que ens passem el dia ploriquejant i demanant permís i perdó per parlar català arreu del nostre domini lingüístic. Farta que haguem normalitzat el fet d’anar-nos justificant pel món. Justificant-nos de què i per què? Farta que donem corda al ditxós 25 %. Farta de llegir notícies dia rere dia que ens pronostiquen l’extinció més immediata. N’estic molt farta: de la indiferència social sobre aquesta qüestió i sobretot de la nostra queixa constant sense actuació.
N’estic molt farta! Farta que ens passem el dia ploriquejant i demanant permís i perdó per parlar català arreu del nostre domini lingüístic
Menys analitzar i menys comptar quants infants juguen en castellà al pati i més fer polítiques lingüístiques reals. Polítiques lingüístiques d’emergència i d’excepcionalitat (ara que som experts en això de situacions excepcionals i que ens agrada tant aquest terme arran de la pandèmia). Perquè fan més feina per la llengua les associacions i les entitats que el nostre govern i els nostres polítics. I això no pot ser, perquè la responsabilitat de salvar el català no hauria de ser només d’uns quants: salvar el català hauria de ser “cosa de tots”.
Menys analitzar i menys comptar quants infants juguen en castellà al pati i més fer polítiques lingüístiques reals
No en farem prou amb ofendre’ns ni tampoc en farem res d’instal·lar-nos en la queixa i en el llirisme. Deixem de plorar i de lamentar-nos. Fem autocrítica i reconduïm tot allò que no ha funcionat. Qüestionem-nos-ho tot. Invertim en l’audiovisual i quan escric ‘invertim’ i per si no queda prou clar, vull dir que hi posem calés, que subvencionem programes en català, que recuperem el Club Super3 o que ressuscitem el 3XL. Fem contingut en català a Twitch i fomentem projectes en català per a joves. Impulsem, produïm i promocionem el català. Fem campanyes. Fem el que calgui, el que sigui. Moguem cel i terra fins que el català es recuperi una mica i fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard. Practiquem això del facta, non verba perquè ningú ens pugui dir allò de “no hi heu fet res”.
No, jo no he presenciat banderes ni avions ni tot el cercle de canons apuntant cap al meu poble. Ni he vist ferros forjats per les bombes, ni m’he fet soldat per poder buscar les primaveres lliures.
Vaig haver-me de dir Jorge durant un any, una desafortunada anomalia corregida per la ràpida intervenció del meu pare davant del registre: “m’ho posi en normal, si us plau”.
Tot era possible. Teníem quasi el deure de l’alegria, de l’optimisme, d’enterrar els fantasmes als mausoleus i poder ser més d’en Serrat: preocupar-nos pels conillets de vellut, pel groc de la ginesta i per “aquellas pequeñas cosas”. Però si això és així, com és que sentia les lletres-denúncia de Llach com a tan vigents?
Em veia perfectament immers en el mateix conflicte que es musicava l’any 1976.
Sí, sense grisos, ja ho sé. Hi ha repressions en Technicolor.
El veritable drama del que hem viscut els últims anys és que, mentre l’any 1976 Llach tenia tanta raó sota la dictadura, la continua tenint en democràcia.
Dit d’una altra manera, Franco era un dictador i va assassinar molta gent, però només en democràcia s’ha condemnat (dues vegades) tot un govern de Catalunya a la presó. A banda de tanta altra gent perseguida, és clar, començant per líders associatius.
El triomf de Llach és haver sabut mantenir vigent la banda sonora. Els fets del 2017 i tot el que ha succeït, errors inclosos, només certifiquen la impossibilitat d’apagar aquesta música. No, ser independentista no obeeix a cap mania persecutòria sinó a una certesa de persecució. També a una ferma i racional teoria sobre la millora que suposaria en molts àmbits, especialment pel que fa a l’aprofundiment democràtic. Però el que sabem segur és que, sigui en temps de diàleg o en temps de conflicte, aquesta música constant sobrevola. A l’altra banda també la senten, cada dia, d’això no hi ha dubte. Que no la puguin escoltar, ni entendre, ni encara menys fer seva, és la seva absurda condemna.
Mots x República 