Comunicat de la Junta Rectora del Consell Local per la República de Vilafranca del Penedès

Des del 3 d’octubre de 2017, estem assistint a una maniobra concertada, a voltes sense contemplacions, a voltes més maquiavèl•lica, del nacionalisme espanyol, a Espanya i a Catalunya, per buidar de contingut les dates de l’1 i el 3 d’octubre de 2017.

En aquest objectiu, hi ha forces de tot tipus i origen embarcades, que poc a poc, però també sense treva, han anat erosionant els símbols i valors nacionals que vàrem construir en aquelles dates, i han anat, també un a un, però sense treva, eliminant a tot aquell que es continués declarant subjecte al mandat que el poble de Catalunya vàrem transmetre als nostres representants en aquelles jornades.

Com que la llista seria tan llarga que no hi cabria en aquest text, ens limitarem als dos últims noms més transcendents: el darrer president de la Generalitat, suprimit de l’escenari polític per una pancarta que demanava “llibertat”, i, des d’aquesta setmana, l’actualment suspesa Presidenta del Parlament, que va començar la legislatura des de la trona del Palau de la Ciutadella reclamant-se hereua del mandat de l’1O.

I esmentem els dos últims noms, i no ens equivoquem temporalment, perquè la Presidenta del Parlament, tots ho sabem, està ja també suprimida de l’escenari polític, només ens falta saber la data en què el lawfare judicial espanyol tenga a bien fer pública la decisió.

Totes les forces conjurades per ofegar el glatir polític de la nostra nació saben que la Laura Borràs constitueix realment l’últim obstacle important que els queda, dins el país, per aconseguir concloure definitivament l’operació de barrido y planchado de l’esperit de l’1O.

Des del Consell Local per la República de Vilafranca del Penedès cridem totes les institucions, col•lectius i persones individuals que lluitem pel redreçament nacional de Catalunya a denunciar aquesta maniobra tan miserable, i no donar treva a tots aquells que, només per treure’n un profit particular, sigui personal o de partit, estan col•laborant de forma ignominiosa a què aquesta maniobra li surti de franc a l’estat espanyol.

Des del Consell animem a tothom a lluitar, amb tots els mitjans de què disposi, perquè almenys aquesta vegada, aconseguim que fracassi aquest episodi del pla de desnacionalització de Catalunya.

LAURA, ESTEM AL TEU COSTAT!

Consell Local per la República de Vilafranca del Penedès
29.07.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Homenatge a Ovidi Montllor
quan fa més de 27 anys que ens va deixar

Us ho podeu imaginar?

Un escenari petit, auster i dues persones; ell i el Toti.

Ell ix a l’escenari caminant a poc a poc i de negre: “Bona nit”

I assenyalant a la seua dreta, diu: “el Toti.”

Aplaudim.

Es pose en ordre el faristol, se’l mire, trie i comence:

“Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer…”

Aplaudim, altra volta.

Després, entre cançó i cançó, ens explique coses:

” Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català.

És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. “

Aplaudim i ell, amb la mala llet que el caracteritzava, continue:

“Què voleu que hi faça!

Elemental, ja ho sé…Sóc valencià!…

Sempre et recordaré a tu, Teresa, ballant el vals.”

S’acabe i tornen a sortir.

Mire el faristol. Amb cara trista i seriosa:

” Perquè vull!… Als companys…”

En demanem més, tornen a sortir.

“Em creureu mort… Jo no hauré mort…  Faré vacances…  Au adéu, comence el meu comiat…”

Fa més de vint anys.

Vull que açò siga un petit homenatge, insistisc, merescut. Com et recorde OVIDI.

La teua filla, la Tona, diu que sempre la frase final de les teues postals, era ací: “Estudia molt”.

El que està passant contra el català és un genocidi lingüístic. Diria més, és un genocidi cultural.

“Si callem, en serem còmplices“.

Josep Font
22.07.2022

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ovidi_Montllor_i_Mengual

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Recobrem l’optimisme

Fa uns dies en Jordi Barbeta recordava la darrera conversa amb la tristament desapareguda Dolors Genovès. La Dolors li deia que “no anirem enlloc si no som capaços de retrobar l’optimisme”. I trobo que tenia tota la raó. Els catalans ens hem passat dècades elaborant memorials de greuges, queixant-nos permanentment, blasmant l’Espanya imperial i tota quanta repressió ens ha caigut a sobre des del 1714. Ens hem fet experts ploramiques però l’endemà correm a pactar amb l’enemic unes tristes molles i, alguns, és clar, una bona picossada mensual.

Estem desanimats, agres, emprenyats, decebuts, escèptics, deprimits… però hauríem de ser capaços d’aixecar-nos de nou, de recuperar els carrers, la iniciativa, l’empenta que feia del nostre projecte una proposta engrescadora. ¿Qui s’afegirà a un moviment que es desinfla a la primera derrota, que se’n torna a casa perquè els polítics de torn prefereixen la nòmina cada mes a la dignitat de la confrontació? Qui es refiarà d’un poble que es deixa conduir mansament a l’escorxador per aquesta màfia que, malgrat tot, votem cada vegada?

És per tot això que hem de superar la fase dels laments, de la queixa, de la denúncia. No té cap sentit queixar-se a qui vol aniquilar-te i menys encara esperar-ne algun reconeixement. Tampoc no cal ser els campions mundials del diàleg quan se’t pixen a la boca i tu encara l’obres més, ni cal parar l’altra galta quan ja les duus totes dues masegades. No cal seguir confiant en uns partits que s’han rendit en benefici propi, que s’han desdit de tot allò promès solemnement.

Ha arribat l’hora de tornar a prendre les regnes del nostre procés d’emancipació nacional i seguir el camí traçat. Potser ha arribat l’hora de recuperar el mandat del primer d’octubre i, sense haver de demanar permís a ningú, reprendre la República Catalana allà on la vam deixar. Seguim sent molts, potser més i tot, encara, i si som capaços de tornar a oferir un projecte de país engrescador, socialment integrador, just i igualitari, potser s’hi acabaran d’afegir tots els que ja veuen que Espanya mai no tindrà remei.

Però per això cal que els carrers tornin a ser nostres. Ens cal l’empatia, l’alegria i els somriures de tantes mobilitzacions, però també la força i l’empenta que va permetre que l’1-O fóssim imparables, la determinació del Tsunami a l’aeroport o a la Junquera, la valentia d’Urquinaona.

S’han pensat que ens hem rendit? Demostrem-los que van ben equivocats. Omplim els carrers de nou i recobrem l’optimisme que ens fa guanyadors.

Jaume Claramunt
Comissió 11 de setembre – Marxa de Torxes
15.07.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quan ja érem independentistes. El cantó més fosc del 1992

Aquests dies se’n compleixen trenta anys. El més de juliol de 1992, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón” contra l’independentisme català. Paral•lelament a l’any de la “glòria olímpica”, l’Estat espanyol perpetrava una de les més gras violacions dels drets humans.

Amb “l’argument” d’un possible atemptat durant els Jocs Olímpics, es van detenir 45 persones vinculades al moviment independentista català. Les detencions es van produir, majoritàriament, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992. Trenta dels detinguts ho varen ésser en dates prèvies a l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 i els altres vuit ho foren amb posterioritat a la cloenda dels Jocs. Van ser detinguts, entre altres activistes, periodistes del diari El Punt (Eduard López) o El Temps (Oriol Malló),d’organitzacions polítiques com Moviment de Defensa de la Terra, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Esquerra Republicana de Catalunya (Carles Buenaventura, Salvador Soutullo, Jordi Vera, del Partit Comunista de Catalunya Oriol Martí o del grup ecologista Alternativa Verda (Guillem de Pallejà. També va ser detingut l’alcalde de Ribera d’Urgellet, Antoni Capdevila.

L’Operación Garzón” va ser l’episodi més trist i tràgic d’aquelles olimpíades. Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya.

Cal recordar no només les detencions totalment arbitràries, sinó també les tortures sofertes pels independentistes i la posterior presó per a molts; i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes, de la majoria dels partits i organitzacions i també dels mitjans de comunicació…, en aquest cas amb alguna honrosa excepció. Cal remarcar-ne tres: El Punt Diari, El Temps i el programa l’Orquestra que dirigia i presentava el recordat Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio.

Dotze anys després de l’Operació Garzón, el novembre del 2004, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar el Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures fetes pels independentistes catalans detinguts l’estiu del 1992. Una sentència que va deixar en evidència tota l’operació engegada pel jutge Baltasar Garzón.

L’operación Garzón ens recorda que la història del moviment independentista està plena de represaliats, detinguts, torturats, exiliats i morts per defensar la idea d’una Catalunya Lliure, des de fa més de 300 anys.

Jaume Marfany Segalés
08-07-2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Diu una cançó eivissenca que cal sortir i lluitar per demostrar que som vius

Record com fa dos anys, quan estàvem sortint del primer confinament de la pandèmia, era un lloc comú dir que res no tornaria a ser com abans. I veient com la gent està intentant recuperar el temps perdut amb viatges, diversió i vacances qualsevol diria que els nostres hàbits de vida han canviat poc. De fet, sembla com si aquests dies en molts àmbits l’èxit s’assoleixi en comparació amb com eren les coses abans de la pandèmia (el turisme, la vida cultural, etc).

Però la història és capriciosa. La pandèmia no s’ha acabat, i de fet aquests dies hi ha una onada de contagis que no té res a envejar de les onades anteriors. Simplement ha canviat la nostra actitud davant el virus, que molt majoritàriament ja no fa por. Com tampoc no varen acabar altres pandèmies de la història que també varen ser oblidades. Potser el que passa és que la nòmina de problemes que ens impedeixen dormir tranquils es va ampliant.

La grip espanyola va ser l’última gran pandèmia, amb desenes de milions de morts arreu del món. I en realitat no es va acabar del tot mai, sinó que les variants de la malaltia varen començar a ser menys letals i avui convivim amb elles sense cap por. I en canvi als llibres d’història no se li atribueix un paper destacat a canviar les vides de la gent que la va patir. La qual cosa no vol dir que no el tengués. Segurament significa que va coincidir històricament amb altres esdeveniments més transcendents encara.

En aquesta cursa per recuperar la normalitat anterior, s’intueix un desig de pau i tranquil·litat d’una part important de la ciutadania. Un desig de recuperar les certeses d’un món previsible que ja ha desaparegut. D’un món en què es deia que cada generació vivia millor que l’anterior, malgrat tot. Nostàlgia d’un món, en definitiva, que treballàvem per deixar enrera i que ara ens sembla millor que el que tenim.

A banda de les grans pandèmies i els canvis tecnològics, els canvis polítics, les crisis econòmiques i les guerres són problablement els fets que més han desestabilitzat el món en el decurs de la història. I en els últims anys no es pot negar que en tenim bones dosis de tot plegat. No hi pot haver pau ni tranquil·litat en un moment històric en què conflueixen tants factors de canvi a nivell global.

Els canvis tecnològics són generalment un factor de revolució positiva, i la pandèmia ja hem après a gestionar-la. Però els canvis polítics ara mateix no semblen anar en la bona direcció. La victòria de Trump en un país que presumíem immunitzat contra l’autoritarisme va ser un terratrèmol que encara ens envia rèpliques via Tribunal Suprem i que a Europa es manifesta amb el creixement sostingut de l’extrema dreta. La lliçó és que si Trump va guanyar, un feixista ho pot fer bàsicament a qualsevol lloc.

De crisi econòmica i guerra potser la notícia és que no en sortim d’una que ja ha arribat la següent. Perquè l’anterior crisi semblava d’aquelles que només n’hi ha una cada generació i ara ja se n’albira una altra de les mateixes proporcions. Una mica com la fi de la guerra freda, que s’està allargant una mica, la veritat. O les guerres provocades per la mal anomenada guerra freda, per ser més exactes.

Així doncs, potser no ens quedarà més remei que abandonar la il·lusió de viure un període històric de pau i tranquil·litat. És més, tot el que havíem après sobre com aconseguir un món millor potser hagi de quedar de banda mentre lluitam per evitar que torni a ser pitjor. Té menys èpica i és menys ètica, però segons com, la determinació per impedir que tornem a un món que crèiem superat pot ser la força més revolucionària.

Diu una cançó eivissenca que cal sortir i lluitar per demostrar que som vius. Properament caldrà sortir i lluitar per moltes coses que donàvem per suposades i que no han estat mai tan en perill en vida nostra. Començant per la nostra pròpia existència col·lectiva.

Josep Costa
Politòleg i advocat
26.06.2022

https://www.larepublica.cat/opinio/ni-pau-ni-tranquillitat/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)