FESTA MAJOR DE TU

Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.

És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, música
d’un envelat d’estiu.

És festa perquè t’estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dins els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls

de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m’estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i als campanars.

Jordi Sarsanedas
https://www.escriptors.cat/autors/sarsanedasjd/biografia-sarsanedas

FESTA MAJOR

 Festa major! Festa major
dels envelats i els cavallets
i els focs de pau!
Oh, joia clara!
La festa ve
i atura el temps
com un ocell sobre la branca,
com una flor
fins al desmai
de la tercera matinada.
Tots els carrers són un de sol
perquè la música els enllaça;
i tots els cors van al compàs
com d’una màgica sardana!

Joanna Raspall
https://www.escriptors.cat/autors/raspallj

Avui hem volgut cedir la paraula a la joia i al gaudi de la Festa Major.

Gaudim, celebrem la Festa Major, que de l’altre banda tornarem a lluitar per la República catalana!

Visca Catalunya Lliure!
Visca els Països Catalans!

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

Quan als membres del Consell Local per La República de Vilafranca se’ns va convidar a adreçar- nos a tots vosaltres en aquests actes, vam pensar que era una bona ocasió per recuperar unes reflexions que vam fer arran dels versos que us havien dedicat els Diables la passada FM,  fixant-nos en els elements que van escollir per a intentar justificar-ne la sàtira.

Si ho recordeu, aquests arguments foren, d’una banda, que constituíeu un testimoniatge molest i innecessari, i de l’altra, l’intent d’identificar-vos amb elements “conservadors” o de “dretes”, usant termes com ara: convergents amb traje i corbata, tietes i llaços grocs, “missa” “homilia” “evangeli”, i d’altres …

Mirar de desautoritzar el moviment independentista perquè inclou elements suposadament conservadors, és una de les més pernicioses nocions-parany propiciades pels nostres enemics, i, de veritat, que ja en comencem a estar ben farts de revolucionaris que reculen quan veuen la revolució de prop, o encara pitjor, que quan han de triar entre revolució i Espanya, sempre trien Espanya. Per tant, això ja no s’ho empassa ningú.

Avui, 2022, a Catalunya, l’acció política més revolucionària concebible, és el moviment independentista, perquè recull el valor més important per qualsevol que se senti d’esquerres: l’autodeterminació i la llibertat dels individus i dels pobles.

Pel que fa al testimoniatge, doncs sí, donar testimoni incomoda. Perquè continuar donant la tabarra? No veieu que això ja no toca, que està desfasat? Qualsevol excusa és bona per aconseguir evitar trobar-nos pel carrer a algú que ens posi davant la nostra incoherència, la nostra hipocresia o la nostra covardia.

I per això, qualsevol insult o desautorització s’hi val, i per això, un testimoniatge com el vostre (músics) incomoda tant, i sobretot als homes d’ordre, als partits d’ordre, és a dir, a l’statu quo. Només cal veure com de virulenta va ser la reacció dels partits d’ordre de l’Ajuntament de Barcelona davant d’un altre dels admirables moviments testimonials: Meridiana resisteix. Deia literalment el regidor Collboni (i no en un sopar clandestí precisament!), sinó al ple de l’Ajuntament:

“… la nostra paciència s’ha acabat …
Ara ho hem de rematar”

En el mateix ple que aprovava una proposició que demanava que

els afectats directes pel tall, (és a dir, veïns, conductors i altra gent a qui pogués incomodar que es tallés la Meridiana), puguin rebre assessorament jurídic gratuït per part del consistori a fi de presentar denúncies o reclamacions.  

És a dir, al botxí, a més, finançar-lo!

Perquè, és clar, és inadmissible que una colla de patriotes ens recordin cada dia que estem en plena era de repressió i desnacionalització de Catalunya. Perquè a Catalunya en aquest moments, no passa res, i qui digui o actuï en sentit contrari, és un hiperventilat i un pertorbador de l’ordre “constitucional”. (evidentment)

Donar testimoniatge sempre és dur i pots arribar a pensar si el teu testimoni canviarà alguna cosa, si té sentit. Mireu-vos-ho de l’altra banda: què passaria si vosaltres, i la resta de ciutadans que surten periòdicament al carrer a donar testimoni, per tots els pobles de Catalunya, deixéssiu de fer-ho: no suposaria el triomf definitiu dels Collboni de torn?

Podeu estar ben convençuts de la transcendència del que feu, (si no fos així, no us trobaríeu amb reaccions tan virulentes com les que us van etzibar a través dels versos dels Diables la passada FM). Per això, des del Consell Local de Vilafranca no podem fer altra cosa que mostrar el nostre suport i la nostra admiració per la vostra determinació, i conjurar-nos per treballar conjuntament amb totes les iniciatives que busquem realment assolir l’alliberament nacional de Catalunya i de tots els Països Catalans.

Endavant músics , us animo a no defallir en aquest testimoniatge que doneu en nom de tot el nostre poble!

 Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
19.08.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Ni que fos impossible, no hi renunciaria

 Arran d’un escrit recent en què sostenia que a l’hora d’assolir la independència tampoc no podíem comptar amb l’Europa política –la judicial, de moment, resulta més de fiar–, un lector m’interpel·lava dient: “Així doncs, ho deixem córrer?” La reacció del lector, doncs, vinculava la defensa del projecte sobiranista al seu possible èxit. (…)

Anem a pams. Dir que Espanya farà (…) tot el que és possible legalment i il·legalment, tot el que és imaginable decentment i indecentment, no és pas l’expressió de cap pessimisme existencial ni històric, sinó una mera constatació. Però podem dir el mateix de la Unió Europea, que és un club d’estats l’objectiu primer dels quals és defensar-se entre si. Ho vam constatar a partir del primer d’octubre amb la seva indiferència còmplice davant la brutal repressió i, ara mateix, amb la covarda inhibició en l’afer del Catalangate. (…) L’Europa política només ens defensarà… quan en siguem membres de ple dret

Tornem, però, a la qüestió de si la constatació de les grans dificultats ens hauria de fer tirar el barret al foc, argumentades amb cinc breus consideracions. En primer lloc, la major part dels grans objectius polítics se sostenen en ideals pràcticament irrealitzables. Sigui la pau del món, sigui la igualtat de tota la humanitat o la justícia universal, són objectius ètics pels quals val la pena lluitar, tant si hi ha grans progressos o, potser encara més, quan hi ha grans reculades.

En segon lloc, i en conseqüència, la justificació ètica de la lluita pels grans principis és independent de les expectatives d’èxit. Deslligar els objectius de la seva capacitat per realitzar-los té riscos, certament. (…) Són riscos que cal evitar.

Ara bé, i en tercer lloc, la mesura exacta de les possibilitats d’èxit d’un gran objectiu depèn precisament del coratge que es tingui per reconèixer-ne les dificultats. D’alguna cosa ens ha de servir el primer d’octubre del 2017: quan més a prop hem tingut la independència, allò que la va fer fracassar va ser equivocar-se a l’hora de mesurar-ne les dificultats.

En quart lloc, si no és acceptable condicionar el suport a la independència a les possibilitats d’èxit del procés, tampoc ho és voler-lo vincular a la imposició d’un o altre model de societat. Encara menys, a la possibilitat d’imaginar Catalunya com una terra de Xauxa. Un cop assolida la llibertat política, seran les generacions futures les que diran, democràticament, què en fan i cap a on porten el país.

Per tant, precisaré la meva posició final. U, no em cal imaginar una Catalunya ideal –o un ideal de Catalunya– per voler-ne la independència. Dos, no em cal ni una data ni un full de ruta per seguir fidel al desig d’independència: m’agradaria gaudir dels fruits, però el país és de ple de grans lluitadors que sabien que treballaven per a generacions futures. I tres, fins i tot en el pitjor dels casos, és a dir, que arribés a la conclusió que la independència és impossible –supòsit que ja adverteixo que no comparteixo–, ni així deixaria de pensar que la independència, primer de Catalunya, i després de tots els catalans –ja es veu que m’ho poso ben difícil–, seria la millor garantia d’una dignitat nacional plena. En resum: no, no ho deixo córrer!

Salvador Cardús i Ros
20 de maig de 2022

https://www.lrp.cat/opinio/article/2142678-ni-que-fos-impossible-no-hi-renunciaria.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Un dia més som aquí !

Josep Lluís Carod Rovira, en un article publicat fa uns dies, escrivia:

Sense denunciar, combatre i superar les legalitats injustes, Rosa Parks encara seuria a la cua de l’autobús, Obama i família serien esclaus, Argentina, Mèxic i Cuba formarien part d’Espanya, les dones no podrien votar i el divorci seria il·legal.

Denunciar, combatre i superar les legalitats injustes.

Per això, avui som aquí . Per això, avui som aquí amb els Músics per la Llibertat. Som aquí perquè la lluita continua. Som aquí perquè reivindiquem l’1 d’octubre. Som aquí per plantar cara al nacionalisme espanyol, per plantar cara als repressors, per plantar cara a tots aquells que voldrien que no existíssim. Som aquí per plantar cara al  franquisme, als franquistes “reciclats” i al neofranquisme´. Som aquí per plantar cara a l’enemic interior, a la “quinta columna” inserida als nostres països.

Som aquí per recordar que l’1 i el 3 d’octubre, malgrat la dura repressió que vam haver de suportar, vam posar l’Estat espanyol contra les cordes. Durant tres dies l’Estat espanyol va quedar arraconat. L’1 i el 3 d’octubre, no deixeu que ningú us digui el contrari, l’1 i el 3 d’octubre van ser una gran victòria.

No sóc antipartits. Però hem de ser conscients que els partits polítics no ens portaran a la independència. Els partits estan dissenyats per enfrontar-se entre ells, per guanyar  eleccions i aplicar o no aplicar el seu programa polític. Però no estan dissenyats, ni tampoc els interessa, ser els capdavanters en la lluita per la independència. Poden ser una eina més, però som nosaltres els que hem de dur la iniciativa. Nosaltres, la societat civil organitzada, hem de ser la capdavantera del moviment independentista.

Nosaltres… que no som ni pessimistes ni optimistes. Nosaltres… que no veiem el got ni mig ple ni mig buit… perquè nosaltres som els que anem a buscar l’aigua que falta per omplir el got a vessar.

Deixeu-me que acabi amb els versos de la cançó Do notsurrender de Bruce Springsteen, adaptats al català:

Puc sentir com el meu cor comença a bategar / Vàrem fer una promesa i juràrem que sempre la recordaríem / Sense retirada sense rendició / Com soldats en una nit d’hivern amb un vot per defensar, / sense retirada sense rendició.

Jaume Marfany Segalés
05-08-2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)