1 d’Octubre
En un dia com avui, teníem pensat llegir el testament que un lluitador per l’alliberament nacional com Lluís Maria Xirinacs, ens va deixar escrit la nit abans del dia que va emprendre el camí cap al final de la seva vida. Però tot el que ha passat al voltant de la darrera diada, ens ha fet canviar d’opinió, tot i que podem continuar trobant inspiració en una de les seves obres: La Traïció dels Líders.
En ella ens explica com els qui havien treballat conjuntament contra la repressió franquista a l’Assemblea de Catalunya, la van fer esclatar des de dins quan van creure que així podien guanyar el màxim de poder i influència particular en el nou repartiment de poder polític que es començava a dibuixar, malgrat això suposés perdre la força extraordinària que el treball conjunt havia arribat a assolir, i que s’expressà, en la primera manifestació realment multitudinària, referencial i transcendent de la transició, el lema de la qual encara ressona avui: Lliberat, amnistia i estatut d’autonomia.
Podem establir una clar paral·lelisme amb la nostra situació actual: és un fet indiscutible que just l’endemà del 3 d’octubre, les diferències irreconciliables que sempre hi havia hagut entre els partits independentistes van vessar, i a partir d’aquell moment, les estratègies particulars de cada formació per aconseguir rèdits polítics particulars, van passar a ser l’única prioritat, a costa evidentment de fer implosionar el procés des de dins, com es va fer, sense manies en el seu moment, amb l’Assemblea de Catalunya.
És cert que en aquest erosionar el procés en la recerca de guanys particulars, alguns hi han excel·lit més que d’altres, fins arribar al despropòsit de cridar a la desmobilització justament el dia de la manifestació anual més important de l’independentisme, i un cop autoexclosos de la mani, acusar als organitzadors d’excloents!. Però, més enllà de declaracions o actuacions més o menys afortunades o inversemblants, és molt evident que el procés cap a la independència ja no és un objectiu polític prioritari per cap de les actuals formacions polítiques que s’autoqualifiquen d’independentistes.
I aquesta operació de voladura controlada del procés (tot i que darrerament sembla ja més aviat descontrolada) està a punt de culminar enguany, amb l’intent de buidament definitiu de contingut de la data de l’1 d’octubre, amb l’objectiu de què el punt de referència de la lluita per l’alliberament nacional torni a quedar, com els convé a aquests actors polítics, en aquell futur indeterminat, on podrà conviure amigablement amb l’assoliment de la pau mundial o la reversió definitiva del canvi climàtic. És a dir, en un calendari que no suposi cap compromís real per aquests actors.
I pel que sembla, algunes entitats semblen prestar-se a aquest joc, i ja comencen a parlar de què cal un nou cicle, que hem d’oblidar l’1 d’octubre, que això ens paralitza, etc. És evident que tothom és lliure de configurar la seva estratègia com vulgui, però n’hi ha algunes que, per molt que s’hi capfiquin, no poden pretendre ser considerades “independentistes”, o és que perquè el PSOE porta la S al nom, ja hem d’acceptar que son socialistes? Després d’haver renunciat explícitament en un congrés al marxisme? Després d’haver renunciat explícitament a defensar el dret fonamental dels pobles a l’autodeterminació? Només perquè mantenen la S en les sigles, estem obligats a considerar que són socialistes? Oi que no cola? Doncs cal aplicar el mateix a qui manté només un “independentisme” nominal, és a dir, en el nom, no en els fets.
Estem a les portes del 5é aniversari de l’1 octubre, repeteixo, el punt de referència fundacional de l’actual moviment d’alliberament nacional català, i des del Consell x la República us convidem a tots a participar en els actes de commemoració, aquí i a Barcelona, doncs, com us deia fa uns pocs dies, només la vostra presència persistent de denúncia al carrer, la persistència al carrer del poble de Catalunya diumenge passat a Barcelona, podran aconseguir de revertir la inevitable tendència de partits i i institucions a posar per davant el seu rèdit particular a l’objectiu que perseguim com a poble.
Sense defallir, cada dia, a cada plaça, a cada carrer, i quan calgui, passant comptes a les urnes. I sobre tot, no deixant-nos distreure per cants de sirena de si lluites compartides, que si complicitats: una lluita d’alliberament nacional no pot ser per definició mai compartida ni pot tenir la complicitat d’aquells que pertanyen a la nació enemiga! Quin sentit pot tenir l’intent de caure simpàtics als nostres botxins i als nostres carcellers, o és que penseu que així ens cediran les claus de la presó on ens tenen tancats des de fa segles?
Refermem-nos doncs en allò que ja tenim, que és la victòria de l’1 d’octubre, contra tots aquells que han maldat i malden també cada dia per transvestir-la en una derrota més a guardar en l’armari del record nostàlgic.
Aquell dia vam tastar la llibertat i la dignitat com a poble, i qui ha experimentat això ja mai més podrà tornar a conformar-se amb la submissió i l’haver de remenar la cua agraïts per les engrunes que tinguin a bé deixar-nos caure des de la taula.
Per l’1 d’octubre, perquè cada dia sapiguem estar a l’alçada de la dignitat que aquell dia vam assolir com a poble.
Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
16.09.2022
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)
Mots x República 