CAL-Jaume Marfany, La Nostra Gent, 28.10.2022, n.163

mots-x-r-163

La Nostra Gent

Fa temps que se’n parla i aquests darrers dies el tema ha tornat a la primera línia mediàtica: la reforma del delicte de sedició, una de les eternes promeses del PSOE.

El delicte de sedició, a l’Estat espanyol, és profundament reaccionari, repressor i la interpretació que se n’ha fet en el judici al procés atempta directament contra la llibertat d’expressió i el dret de manifestació.

El problema de la repressió, però, va molt més enllà d’aquest delicte de sedició. A l’entorn de 4.000 persones, molts d’ells joves activistes, han estat víctimes de l’estratègia legal que l’Estat espanyol, va començar a bastir el 2015 amb el govern del PP.

Per aplicar aquesta estratègia legal que permet la més dura repressió, i no només contra l’independentisme, l’Estat espanyol va anar adaptant progressivament les regles del joc. Principalment, ho va fer a través de dues lleis: La Llei orgànica del 2015 de Protección y Seguridad Ciudadana (més coneguda com la Llei mordassa) que limitava el dret de manifestació i la llibertat d’expressió, a més de donar carta blanca a l’actuació de les forces policials. La segona, la Llei orgànica del 2015 de reforma del Tribunal Constitucional amb l’objectiu que aquest tribunal pogués executar les seves pròpies sentències. El poder dels jutges augmentava considerablement.

I emparats per la llei espanyola, s’han anat produint  desenes i desenes de casos: El nostre veí, Adrià Sas, condemnat a tres anys i mig de presó. Els membres dels CDR de l’operació Judes que aviat seran jutjats per terrorisme i tinença d’explosius. Marcel Vivet, condemnat a 5 anys i mig de presó, finalment reduïts aun any i mig. L’activista informàtic, Joel Muñoz, a qui el ministeri fiscal sol·licita 18 anys de presó. El veí d’Arenys de Mar que s’enfronta a una pena de 14 anys de presó. Francesc Colomines a  qui li demanen 7 anys i 4 mesos de presó… I un llarg i penós etcètera… I més encara… En moltes d’aquestes causes, la Generalitat s’ha personat com a acusació privada.

Tots som deutors d’aquests joves, d’aquests represaliats de “segona” la majoria dels quals no han tingut accés a la Caixa de Solidaritat destinada bàsicament als represaliats de “primera”. Deutors d’aquests joves que, més enllà dels grups que els donen suport, han quedat abandonats per bona part del moviment independentista i completament deixats de banda per bona part de la nostra classe política.

Avui, ara i aquí, més que mai, manifestem el nostre suport a la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili, En paraules de l’arquebisbe i pacifista sud-africà Desmond Tutu: Per aquells que pateixen la repressió, significa molt saber que no estan sols. I mai no deixi que ningú et digui que el que estàs fent és insignificant.

Visca la terra!

Jaume Marfany Segalés – www.cal.cat
28-10-2022
CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Com. 11 Setembre del Penedès, La Confrontació Imprescindible, 21.10.2022, n.162

mots-x-r-162

La Confrontació Imprescindible

Cada dia ens queda més clar que la gran diferència, allò que ens separa als independentistes dels que només s’ho fan dir és la voluntat real, primer, de fer efectiva la independència proclamada i, segon, d’estar disposats a l’enfrontament amb l’estat espanyol per arribar-hi. No ens enganyem, no hi ha hagut cap independència —tret potser de la partició de Txèquia i Eslovàquia— que no s’hagi aconseguit després d’un enfrontament amb l’estat matriu. Això no ha de significar necessàriament la presència de morts al carrer, però és evident que amb l’autonomisme claudicant l’estat espanyol no té cap al·licient a negociar res amb una Catalunya submisa i pusil·lànime.

Siguem conscients, doncs, que la força que siguem capaços d’aconseguir al carrer serà la veritable palanca que farà esclatar un estat corrupte i antidemocràtic que ja ha fet metàstasi a les nostres institucions. Una força que ha de ser, a més, imprevisible, incontrolable. No podem deixar que ens tornin a enviar a casa quan sigui l’hora de mantenir les posicions per defensar la república catalana. Ningú no ha de tornar a prendre decisions en el nostre nom. El poble no es va rendir, van ser els nostres dirigents els qui ho van fer. Perquè la repressió és fàcil contra 10 persones, però impossible contra un milió. Aprenguem dels errors.

Ara estem en un moment on la sensació de derrota és present entre els independentistes de carrer. No us deixeu enganyar, però, ni per la repressió ni per la desmobilització que institucions, partits i mitjans de comunicació intenten imposar. La gent encara hi som i cada dia més conscients que haurem de tornar a ser nosaltres els que forcem l’enfrontament, l’embat que ara en diuen. Perquè som els ciutadans de carrer els qui cada dia patim més els efectes de l’espoliació i la pressió nacionalitzadora a què Espanya ens té sotmesos. Només hi viuen bé ells, amb l’autonomia.

En una de les sessions del recent Repensem-nos (deixeu-me dir que sota la indiferència dels mitjans locals més bèstia que mai he vist) Salvador Cardús advertia que hem de deixar d’analitzar els errors comesos, de recrear-nos-hi, de dur-los com una llosa que ens impedeix alçar-nos de nou. I comencem, dèia, a pensar en els encerts que ens van dur a l’1 d’octubre per ser capaços de repetir-los: la força de la gent, el convenciment, la transversatilitat, la unitat estratègica, la voluntat insubornable… tornem a fer nostres els “tossudament alçats” o els “no surrender”.

Quan t’ho estan prenent tot, només pots guanyar. S’ha acabat l’ensopiment, donem ja el dol per acomiadat, alcem-nos de nou i posem-nos a construir la república que vam deixar a mitges.

Comissió 11 de setembre del Penedès
21.10.2022
mots-x-r-148-imatge

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

CxR Vilafranca, 14 d’octubre de 2022, 14.10.2022, n.161

mots-x-r-161-imatge-1

En poc més d’un mes hem assistit a un autèntic terrabastall, han passat coses aparentment impensables, (i les que ens queden per veure!). Però, i en podeu estar ben segurs, hem estat tots plegats, amb la nostra determinació, ocupant els carrers, els qui ho hem provocat.

En primer lloc, un president que ens volia a tots ben tancadets al corral. I l’11 de setembre, el poble  espontània i massivament, vam sortir a explicar-li que anava molt errat si es pensava que ens podia renyar com a la canalla, i com si fóssim un nen agafat de la ma, obligar-nos a anar allà on no volíem.

Pocs dies després, des d’aquest mateix micròfon us convidàvem a participar en l’acte de defensa de la dignitat que havíem assolit com a poble l’1 d’octubre, i a fe de Déu, que en aquell intens acte vam afirmar la nostra dignitat, i va haver-hi el segon terrabastall. I van passar moltes coses, algunes previsibles, d’altres, que ni els mateixos organitzadors no s’esperaven.

Va passar que, com el dia 11, el poble els vam explicar amb total claredat i sense que en pogués quedar cap dubte, que ja no acceptem tuteles, ni que algú es cregui que ens pot indicar com hem de pensar i a qui hem d’aplaudir. Va quedar meridianament clar que el discurs que durant anys i anys els ha servit als nostres dirigents per amagar els seus objectius particulars i la seva inacció en els col·lectius, ara ja no serveix: el rei ha anat sempre nu, però ara ja és assenyalat per tothom.

El més bo del cas però és que encara té els nassos de renyar-nos, i de dirigir-nos la seva mirada entre espantada i acusadora: que què ens hem cregut que no vulguem continuar mantenint la ficció!!

Allà es va xiular i escridassar, no les persones, sinó l’engany i la manipulació.

Però, el més transcendent no van ser les xiulades, això és l’anècdota a la qual s’han arrapat com a paparres tots els qui no volen ser descavalcats dels seus il·legítims llocs de comandament del moviment independentista. El més transcendent fou quan, a un orador rere l’altre, no li vam admetre ni una sola paraula més buida de contingut, cap més lloc comú, cap més frase feta, cap més consigna tramposa, en definitiva, cap més insult a la nostra intel·ligència.

Com deia en Jordi Galves en un article recent, caldrà que urgentment “inventin millors mentides”.

Han estirat tant el relat, han desgastat tant els conceptes, els valors, que tota una classe política sencera s’ha quedat sense llenguatge per dir-nos res que signifiqui alguna cosa per a nosaltres: sembla que no se n’hagin adonat, ens continuen parlant, però es com si obrissin la boca i d’ella no en sortís res!

D’ençà de l’1 d’octubre hem dit moltes vegades “ni oblit ni perdó”. S’hauran d’espavilar molt a trobar mentides molt més boniques si no es volen arriscar a què a aquest lema s’hi vagin afegint nous destinataris!

És el que passa quan un poble assumeix la seva pròpia dignitat, que ja no es deixa trepitjar fàcilment, ni tan sols pels seus. Comencem a anar bé.

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
14.10.2022
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Josep Carner, “La Fi de Lluís Companys”, 07.10.2022, n.160

El proper 15 d’octubre, farà 82 anys de l’afusellament del President Lluís Companys. 

Avui el volem recordar.

El consell de guerra contra Lluís Companys es va celebrar el 14 d’octubre de 1940.  Va començar a les 10 del matí.  El consell només va durar una hora.  Al cap d’una estona, el tribunal va fer públic el veredicte:

“Fallamos, que debemos condenar y condenamos al exPresidente del disuelto Gobierno de la Generalidad Catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte”.

A l’endemà, 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat.  De cara a l’escamot, format per soldats d’infanteria, va pronunciar les seves darreres paraules:
“Per Catalunya!”

En Josep Carner, “el príncep del poetes catalans”, l’any 1944, va escriure aquest poema a en Lluís Companys:  

‘La fi de Lluís Companys’ 
Josep Carner (Barcelona, 1884-Brussel·les, 1970)

Era el moment de les tenebres
quan llum no vèieu ni camí
i amagaven la cara els àngels
d’amargues menes de morir.
Els grans Traïdors de la terra
varen lliurar-lo al més roí.

–Véns i et perdem– deien en veure’l
la mar i l’aire pirinenc.
Ulls catalans espurnejaven:
va de la mort al negre avenc.
Amb posat d’ira ‘Viva España!’
escopí un noi escardalenc.

Del poble clos on el tancaven
sonaren pany i forrellat.
De sos amics era la casa:
del perseguit i del postrat.
Tenia allí per companyona
la catalana llibertat.

El van jutjar quatre fantasmes
de l’eterna Espanya dorment,
amb llurs espases de per riure
i llur orgull, boira en el vent.
Fins que un matí sent a la porta:
heus ací la mort, president.

La mort m’espera, bona amiga
de mà cruel i tendra sina.
Ara, mos peus, aneu descalços:
sense embolcall m’heu de servir.
És tocant terra catalana,
sentint-la bé, com vull morir.
Tot peresós, el sol d’octubre
daurava el dia a poc a poc.
Quan els fusells van encarar-li
ell espera la veu de: –Foc!
que, eixit d’un rengle, donaria
l’oficial, rígid i groc.

I en encetar-se’n la paraula
amb dring de renec foraster,
ell crida: –Visca Catalunya!
Tot, gent i pati, es va desfer:
i un batre d’ulls abans de caure
la gran Invocada veié
com una barca tota sola
però menada pels destins:
per uns destins d’ales nacrades
i el guspireig de les onades
i els salts de joia dels dofins.

Josep Carner
1944

https://ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Carner_i_Puig-Oriol

****

Recull de dotze poemes dedicats a Lluís Companys:
https://www.vilaweb.cat/noticies/de-brossa-a-neruda-dotze-poemes-dedicats-a-lluis-companys/

****

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

CAL-Jaume Marfany, 5 anys de l’1 d’octubre, 30.09.2022, n.159

5 anys de l’1 d’octubre

 mots-x-r-159-imatge-2

Tot plegat va començar fa molts i molts anys, però l’esprint final de l’independentisme arrenca, segurament, un 13 de setembre de 2009,  a Arenys de Munt. Durant més de 8 anys el moviment independentista va fer front a tot i a tots. Va superar les amenaces. Va superar amb èxit el 9 de novembre de 2014. Va superar també amb èxit el 27 de setembre de 2015, quan va guanyar el plebiscit (malgrat que ens deixéssim prendre el relat) i va guanyar les eleccions situant una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Va superar tràngols com l’elecció de President. Va superar el drama dels pressupostos. Va superar les imputacions. Havia aprovat  una Llei de referèndum i una de transitorietat .El moviment independentista no havia fet res més que avançar, pas a pas, des d’aquell 2009 fins al 2017.

Arribar a l’1 d’octubre de 2017 no va ser gens fàcil. L’Estat espanyol va posar en evidència,, una vegada més, que no era un estat democràtic. Els atacs van ser constants, no només contra el referèndum, sinó contra els drets més elementals com els de reunió, concentració, llibertat de premsa o d’expressió.

L’1 d’octubre de 2017 la gran victòria democràtica de l’independentisme va ser inqüestionable.

Aquell mes d’octubre de 2017 va ser el desencadenat de tot el que ha anat passant després: empresonaments, sentències, inhabilitacions, repressió… i incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

Presos polítics i exiliats. 4.000 represaliats amb la “Normalització” de la repressió… La Crida, il·lusió i desencís… El Tsunami…  el “Sit andtalk”… la davallada de l’Assemblea… eixamplar la base… fer República… Taula de diàleg i un llarg etcètera.

Demà, es compliran cinc anys d’aquell 1 d’octubre. Cal recordar-lo, cal tenir-lo ben present. L’1 d’octubre de 2017 quan la societat civil catalana va posar contra les cordes l’Estat espanyol i, probablement, quan alguns van fer descarrilar el tren que ens portava directament cap a la República catalana independent.

Avui, cinc anys després del referèndum, sentir-nos enganyats no ha provocat, en cap cas, el desànim ni molt menys la retirada en la lluita per la independència. Aquest 1 d’octubre, el moviment independentista tornarà a demostrar que ha sabut reconduir el desencís, la indignació i la ràbia i que ho ha transformat en energia positiva, per continuar avançant en aquesta llarga lluita per la llibertat.

Jaume Marfany Segalés
02-09-2022
Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) – www.cal.cat

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)