AFORISMES I FRASES

Heus ací Catalunya, esclava d’insolents. Què és el que us manca, catalans, si no és la voluntat?
Pau Claris

Sense la independència, no hi ha possibilitats de crear a Catalunya una política justa, honesta i regenerada
Antoni Gaudí

El seny, si no va acompanyat d’una ferma voluntat de combat, només serveix per tapar covardies
Francesc Macià

Quan a una nacionalitat se li desperta la consciència que ho és, treballa de seguida per produir un Estat
Enric Prat de la Riba

La llibertat no és negociable
Pau Casals

No es tracta que els polítics de Madrid ens governin bé, es tracta que deixin de governar-nos
Antoni Rovira i Virgili

El pensament català rebrota sempre i sobreviu als seus il·lusos enterradors
Francesc Pujols

Qui perd els orígens, perd la identitat
Joan Salvat-Papasseit

Com volem que els altres ens reconeguin una responsabilitat nacional, si nosaltres obrem com si no en tinguéssim?
Josep Armengou

Els catalans portem tres-cents anys fent l’imbècil. Això vol dir que no és que haguem de deixar de ser catalans, el que hem de fer és deixar de fer l’imbècil
Joan Sales

Cap ciutadà no és lliure, si el poble no n’és
Josep Pallach

Estem farts d’haver de demanar perdó per existir
Joan Fuster

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Meva Llengua

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella…
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854 – 1936),

https://www.escriptors.cat/autors/mestresa/portic
https://ca.wikipedia.org/wiki/Apel%C2%B7les_Mestres_i_O%C3%B1%C3%B3s

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

Fa cinc anys

Just demà, 12 de novembre farà 5 anys del primer cop que els músics per la llibertat sortíreu a la plaça de la Vila per denunciar la repressió de l’Estat.

Avui els presos polítics són al carrer, però encara cal sortir perquè continua havent-hi exiliats, encausats i represaliats només per ser independentistes catalans.

Alguns, davant d’aquest fet, es dolen que estiguem pràcticament igual, o, segons com, encara pitjor, que aquell 12 de novembre de 2017.

I és cert, continua la repressió, l’atac constant a l’alliberament nacional, la reculada indigna i la desorientació dels nostres dirigents, …

Però, és veritat que estem igual que fa cinc anys???

Avui sabem que un cop acabat el franquisme, tanmateix la repressió, la persecució del dissident, la  inquisició política i jurídica, el control de la població a través de la manipulació comunicativa no es van aturar.

Fa algun temps, antics lluitadors contra el franquisme, com Lluis Llach i tants d’altres, admetien astorats que tants anys després de la mort de FRANCO no comptaven tornar a veure en acció l’estat repressiu que llavors, en plena dictadura, havien conegut.

Avui sabem amb total certesa que el franquisme no va ser un accident en la història de l’estat espanyol, sinó un episodi més de la seva essència feixista, imperialista i autoritària. Que la unitat de la pàtria és abans, per a Espanya, que qualsevol principi polític o jurídic i que la democràcia, per tant, no és per l’Estat espanyol, sinó una careta amb què intenta dissimular aquesta naturalesa feixista, (tot i que fa l’efecte que últimament no es preocupen massa en dissimular).

Hi va haver un temps, en la tramposa transició, en que tot això alguns van intentar, i mig van aconseguir, difuminar-ho, desdibuixar-ho, fins a fer-nos creure que aquest Estat havia canviat. Aquest 5 anys ens han servit perquè escampi definitivament aquella boira, i perquè tots plegats veiem, a plena llum del dia, aquestes veritats incontestables.

I com que el dia 1O vam tastar l’autèntica llibertat, avui sabem amb total certesa, que com a poble ocupat, mai, mai, mai podrem ser lliures mentre estem sota la bota del colonitzador, encara que la bota de tant en tant ens la pintin de democràcia, o la perfumin de feminisme o ecologisme, ja mai més ens podrem conformar amb succedanis “autonomistes”.

Perquè avui  també sabem, que no només és un somni o una aspiració noble o il·lusionant, avui sabem amb total certesa que la independència és possible i que només espera uns dirigents autènticament conjurats per esdevenir un fet.

No, no estem igual que fa 5 anys, avui som una mica més savis i una mica menys crèduls. I molt més intransigents: no ens conformem amb les molles, volem parar la nostra pròpia taula i escudellar-nos nosaltres els canelons.

I avui ja sap què li toca a qui ens vulgui encapçalar com a poble. I no tindrem contemplacions amb qui ens vulgui endossar gat per llebre, a qui ens vulgui regatejar les nostres llibertats amb pactes-d’ampliacions-de-bases-de-lluites-compartides-per-no-trencar-convivències.

I mentrestant a nosaltres, com ens ensenyeu cada divendres vosaltres, ens toca no deixar passar ni una sola ocasió per denunciar, per desemmascarar l’enganyifa d’aquest estat autocràtic i fallit i a tots els seus còmplices i servidors.

Aquesta és la nostra feina pels propers 5 anys. I fer-la només depèn de nosaltres.

I per això mateix, avui que farà els 5 anys de la vostra indefallible lleialtat a la denúncia, què podria ser més adient que rebre el reconeixement públic que es mereix la vostra persistència i fidelitat en forma de l ‘atorgament del Premi Joan Coromines, que la CAL concedeix anualment a aquelles persones o entitats que han destacat per la seva lluita en favor de la llengua i la nació catalanes?

Per això us convido a tots i totes demà a les 6 de la tarda al Forùm berger balaguer a ser partícips de l’atorgament del Premi Joan Coromines als Músics per la llibertat.

De nou l’enhorabona i un aplaudiment a vosaltres músics per aquest més que merescut guardó.

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
11.11.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

No perdem el nord

Demà, a Perpinyà, els independentistes d’aquest país ens manifestarem per recordar com la jacobina França es va annexionar un tros de Catalunya. Va ser el 7 de novembre del 1659 quan el Tractat dels Pirineus, signat amb traïdoria entre Espanya i França, permetia que els campions de la llibertat, la igualtat i la fraternitat ocupessin el Roselló i comencessin una persecució de la catalanitat que no s’ha aturat fins avui. Per França, com Espanya, igualtat vol dir uniformitat. La seva.

El “hábleme en cristiano” espanyol té la versió francòfona en la incripció, encara vigent a mitjans del segle XX, que lluïen les escoles rosselloneses i que feia “Soyez propre, parlez français” (sigueu nets, parleu francès). La perfídia francesa sempre ha estat més eloqüent que la destralada espanyola.

Incomprensiblement els catalans del Principat no en fem cabal de les vicissituts dels nostres compatriotes del nord. Ni dels del sud, tampoc. Enguany celebrem el centenari del naixement de Joan Fuster, un dels nostres instel·lectuals d’alçada i el pare espiritual del concepte Països Catalans. Una realitat històrica, cultural i lingüística que volem política. Sempre atents, els espanyols, potser creient més que nosaltres en la nostra realitat nacional, van afanyar-se a prohibir, a la seva sacrosanta Constitución, la federació de Comunidades Autónomas que haguessin permès donar forma política i institucional a una realitat que ens han volgut fer oblidar. Ja ho cantava en Raimon: “qui perd els origens perd la identitat”. I la nostra identitat és l’assumpció de la nació completa, aquesta sí, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La Catalunya completa que somiava Fuster i no la que proclamava fa poc un president de la Generalitat al que ja li queden poques coses a què renunciar.

Ara la nostra batalla torna a ser al carrer per recobrar la il·lusió i la confiança dels catalans. Una batalla que ha de tornar a cridar ben fort, com sempre han dit els nostres poetes i cantautors, que “no és això, companys, no és això”. Pe això “diguem no” i “tossudament alçats” recobrem la nostra unitat com a poble. Per això “no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.”

I sobretot, companys, no perdem el nord.

Comissió 11 de setembre del Penedès
04.11.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)