La Justícia de l’Enemic

La controvertida reforma legislativa del Codi Penal pactada entre ERC i el PSOE ens ha portat una nova sorpresa i ens ha conduït a un nou i perillós atzucac. La nova llei, en l’apartat referit a la malversació, castiga amb un màxim de quatre anys de presó la malversació sense ànim de lucre i amb una pena d’un màxim de 12 anys si hi ha hagut enriquiment personal.

La justícia espanyola sap molt bé, però, que tan important és el text d’una llei com la interpretació que els jutges en puguin arribar a fer. D’exemples en podrem trobar un munt i més encara referits a l’independentisme.

I això és el que ha fet el jutge Llarena. Com el redactat del delicte de malversació amb ànim de lucre no ha canviat en res de l’anterior, el jutge entén que pot mantenir la mateixa jurisprudència que la sala penal del Suprem ha anat fixant al llarg del temps. El Suprem ha establert a través de diverses sentències que l’ànim de lucre és el mateix que “l’ànim de tenir o disposar de la cosa com a pròpia”.

I això és que ha fet també el fiscal general de l’estat, “l’afinador”, que ha ordenat la interpretació més greu de la malversació per als acusat de l’1 d’Octubre.

L’enriquiment personal ja no és, doncs, sinònim d’embutxacar-se diners, sinó fer-los servir per a finalitats “desvinculades del funcionament legítim de l’administració”. I un referèndum d’independència, interpreta Llarena, no forma part d’allò que un govern està “legitimat” per finançar. Tot plegat afectarà al president Puigdemont i a Toni Comín, però també a Josep Maria Jové i Lluís Salvadó que podrien arribar a ser condemnats a 12 anys de presó i fins a 20 d’inhabilitació.

Hi ha prop de 500 persones pendents de judici per causes relacionades amb el referèndum de l’1 d’octubre. El nostre veí Adrià Saspot ingressar a presó d’un moment a l’ altra amb un condemna de tres anys i mig. Enguany, es tornaran a jutjar activistes per als quals la Fiscalia manté la petició d’elevades penes de presó. El 28 i 29 de març es farà el judici contra els encausats del tall de vies de l’AVE l’1 d’octubre de 2018 a Girona els demanen 4 anys de presó a cada un. El 31 de març serà jutjada una persona per cremar una bandera espanyola, al maig set veïns del Raval per una protesta contra la presència de Vox al barri. El 14 de juny, jutjaran tres joves per l’aniversari de l’1 d’Octubre de 2020, a un d’ells li demanen 10 anys de presó. I encara queden força judicis amb la data de celebració pendent.

El conflicte Catalunya-Espanya no només no s’ha acabat, sinó que la voluntat d’independència és més viva que mai tal com es va demostrar el passat 19 de gener davant dels representants dels governs de l’Estat espanyol i francès, estats que, des de fa més de 300 anys, són els que reprimeixen la nació catalana, la seva llengua i cultura.

Jaume Marfany Segalés – www.cal.cat
27-01-2023


Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Mala Educació

Georges Brassens ens parlava els anys 60 i 70, a través de Paco Ibàñez, de la seva inseparable mala reputació, per no voler seguir les consignes del ramat.

Aquesta setmana a Vilafranca s’ha produït un incident que me l’ha evocat inevitablement. Hem assistit a una nova agressió per haver simplement demanat, ni tan sols exigit, que se’ns respectin els nostres drets.

I, com no podia ser d’una altra manera, la reacció de l’agressor ha estat apel·lar a la mala educació, al masclisme, a la prepotència dels agredits. Res de nou. Tots els sofismes habituals.

Però jo voldria fixar-me en la que sembla la menys greu de les falses acusacions, i que, tanmateix, a mi em sembla de lluny la pitjor, contra la que hem de lluitar sense contemplacions i sense defallir: l’acusació de mala educació.

Perquè és una acusació ben certa, com ho constatava Brassens en aquella cançó: és una mostra de molt mala educació revoltar-se contra l’educació que hem rebut!

Els catalans ens hem educat en la submissió, en el demanar permís i disculpes per tot, en anar amb el cap sempre cot, i, és clar, aquell que va amb el cap cot, quan gosa dreçar el coll i alçar la mirada, quan gosa mirar de fit a fit l’opressor, l’agressor, és clar que està actuant amb una “molt mala educació”.

És de mala educació palar la nostra llengua, adreçar-se en la nostra llengua a algú altre, a no ser que estem absolutament segurs que també parla català i que a més no s’ofendrà perquè ens hi adrecem en català. És d’una absoluta mala educació contestar en la nostra llengua a qui se’ns adreça en la nostra llengua però fa cara de ser estranger. I ja és el colmo de la mala educació contestar en català a qui se’ns adreça en una altra llengua! Aquesta ha estat la nostra educació.

Però ja, demanar a algú que està exercint un servei públic o un servei al públic que se’ns adreci en la nostra llengua, fins aquí podíem arribar: on s’és vist un cas més monstruós de mala educació!!

Doncs bé, hem de triar: o ser bons minyons i ben educats, o negar-nos a continuar anant amb el cap cot. O ser molt mal educats i atrevir-nos per fi a mirar fit a fit l’opressor, l’agressor, o continuar anant amb el cap cot. O ser mol mal educats o continuar demanat permís per tot al nostre colonitzador: li faria res, si no li es molta molèstia, donar-me permís per parlar en català, encara que sigui només entre nosaltres i a l’hora de dinar? Li semblaria que això és ser prou “ben educat”?

Tornant al Brassens amb què començàvem, la “bona reputació” dels vençuts, dels sotmesos, dels vinclats, ja se la poden posar allà on els càpiga: Visca la mala reputació en el món dels opressors i colonitzadors! Visca la mala educació en el món del vinclats i els sotmesos!

Siguem maleducats si volem continuar essent vius, i si algú ens acusa de mala educació, donem-li les gràcies: senyal que ens estem desvetllant, que ens estem aixecant, que ja no els és tan fàcil tenir-nos capcots i callats. Que quan la seva educació sigui en el respecte i la llibertat, ja ens hi apuntarem, amb molt de gust. Mentrestant, visca la mala educació !

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
20.01.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

De matinada

Núria Cadenes
Vilaweb.cat 04-01-2023

Com que em bull la sang, escriuré sense afegir-hi adjectius que ho qualifiquin. O provaré de fer-ho. No garanteixo res. Hauria d’haver deixat passar més hores, abans d’escometre l’article, però no ha pogut ser, el calendari s’imposa i la necessitat de compartir aquesta mena d’ira, aquest nus a la gola, aquestes ganes d’abraçar, també.

Fins el 22 de gener teniu temps de descarregar-vos el documentari, si encara no l’heu vist. És a la web d’Alerta Solidària. És clar que cadascú és lliure de fer-ho o de no fer-ho i d’organitzar-se el temps com millor pugui o li plagui, i a mi no m’agraden ni gaire ni gens les instigacions directes, però feu-ho. Perquè així, de set euros en set euros, que és la petita contribució per cada descàrrega del vídeo, ajudem a mirar de cobrir les despeses que hi ha i les que s’acosten, de cara al judici. I, igualment, perquè així posareu cares i veus concretes, reflexions, estremiments i fortaleses a algunes de les persones que han vist la seva vida de sobte trabucada per la irrupció a cops i crits, de matinada, de la revenja que practica la guàrdia civil espanyola.

I ja em direu, aleshores, si ho heu pogut veure sense serrar les dents, sense plorar ni una vegada.

Al començament, un missatge que una dona envia el 23 de setembre de 2019, quan tot just si va sortint el sol. És una veu sense cap estridència, amb el to greu, apagat, que de vegades es trenca lleument però que no vol tremolar: que són a casa el Xevi, amb l’operació aquesta antiindependentista i que ho estan regirant tot, jo de moment no li diré res a la mare, ja us n’aniré informant.

A partir d’aquest moment, de l’assalt, la realitat s’estrafà a gust i conveniència dels mastodonts uniformats, cuirassats, armats fins a les dents, que han enviat a bramar (aquell vídeo bruelant guardiasssiveeeeeeeeeeel mentre intentaven esbotzar a cops d’ariet i després a coces la porta d’un pis des del replà de l’escala, el recordeu? Es va fer viral) i a escorcollar les cases i a trinxar-ho tot i a endur-se detingudes nou persones, de matinada. Nou catalans, nou independentistes, que aquesta és la qüestió.

I l’escenificació, també.

Sobretot, l’escenificació: helicòpters i sirenes i mig miler d’individus uniformats i cotxes tallant carrers i vídeos enregistrats pels mateixos guardiacivils per poder-los distribuir després a conveniència: que s’hi vegi aquesta bossa d’escombraries amb la substància tan sospitosa a dins, els assaltants que s’enduen caixes de cartró amb qui sap què li han trobat a casa, al meu veí.

Res, és clar. Prou que ho havien de saber i prou que ho sabien, si diu que feia un any que seguien i que espiaven els Xaviers, la Clara, l’Eduardo, en Germinal. En David i en Jordi. L’Alexis i en Feran. Les seves famílies. A tu i a mi.

Estelades, samarretes de marxandatge independentista i sis-cents euros precisament comptabilitzats de la venda d’aquest material que converteixen l’activista d’un CDR en “responsable del finançament de la banda” [sic]. La bossa d’escombraries d’aquell vídeo, que resulta que contenia serradures i que encara les conté perquè no es van molestar a emportar-s’ho i ara l’Anna i l’Alexis la mostren i la contemplen allà mateix com per recordar-se, com per recordar-nos, que tot plegat no ha estat un malson. Que ho han hagut de viure.

En cosa de cinquanta minuts el documentari De matinada exposa aquesta estupefacció de sentir els cops a la porta i les veus a fora i làsers vermells i pensar a telefonar al 112 perquè això és que han entrat lladres i constatar després que sí; que no és el lleter (l’únic que, segons la dita, et truca a la porta de matinada en democràcia).

No ho explicaré tot. Mireu-lo vosaltres. La impunitat amb què la guàrdia civil pot ordir una operació fantasmagòrica al servei de la seva revenja (allò dels piolins ho tenen com una humiliació i encara els cou: també funcionen així), apuntar les persones amb una pistola al cap, atemorir els fills petits, detenir, maltractar, amenaçar, evocar Intxaurrondo i les tortures que s’hi han perpetrat. L’aquiescència, la complicitat, la col·laboració de jutges i fiscals (les compareixences sense haver dormit, les irregularitats en l’assignació d’advocats d’ofici, les filtracions a la premsa de les declaracions, els mesos de presó). Els mitjans de comunicació que reprodueixen acríticament i a tota plana les acusacions, a quina més sorollosa, a quina amb més bandes i més terroristes i més explosius per metre quadrat i inversament proporcional a les notícies que no donaran després, quan resulta que la mateixa Audiència espanyola ha de reconèixer que no pot acusar els detinguts de “cap fet delictiu concret”, o que en realitat no hi ha enlloc explosius, o etcètera. He escrit “acríticament” i també se’n podria dir, en molts casos, “interessadament”. Amb aquell entusiasme de sumar-se a la campanya.

He dit que em volia estalviar els adjectius i m’hi esforço. De veritat que sí. Deixeu-me només afegir-hi que cada vegada que algú em parli del terme que ara s’escampa, de la “desjudicialització” i de les intempèries que comporta, el remetré a aquest De matinada per saber com els afecta a ells. A ells, que som tots nosaltres.

Núria Cadenes – 04-01-2023
https://www.vilaweb.cat/noticies/de-matinada-mail-obert-nuria-cadenes

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Publicada a Vilaweb.cat  l’1 de gener del 2023

Eudald Carbonell és arqueòleg i professor de la Universitat Rovira i Virgili, a més de moltes altres coses. Ara s’ha jubilat i publica el llibre “El futur de la humanitat”

És molt probable que jo hagi estat un líder però, filosòficament, aquesta no seria la manera de pensar-ho. Perquè no hi ha adoctrinament en el que he fet. Hi ha reflexió. Tinc molt clara la reflexió anti-lideratge que dic a la gent jove. Els dic: escolteu-me bé, segurament tinc moltes coses a dir, però no em feu cas.

En el món independentista sovint es diu que manquen nous lideratges, però això tirarà endavant justament perquè no hi ha líders, i hem de fer tot el possible perquè no n’hi hagi. Així guanyarem. De fet, si t’hi fixes, aquest és el taló d’Aquil·les del procés, el d’aquí i el de tot arreu. Què et penses que van fer, l’oligarquia espanyola, jutges i polítics? Automàticament van escapçar líders. Si no en tens, ja no passa. En els animals, normalment –a mi, m’agrada molt parlar dels elefants– les femelles són les que guien i dirigeixen els processos per a buscar aigua… Normalment sempre elegeixen els millors. En el cas humà, sempre són els pitjors. Els elefants, si no escollissin els millors, ja no existirien. Saben que quan es fa una cosa malament, tot va malament.

La gent no és conscient que hi pot haver una altra manera d’organitzar-se. No tenir consciència crítica fa la gent dependent. La gent no ha de delegar, ha de ser corresponsable. Delegar aquesta corresponsabilitat als partits polítics ha estat un error estratègic. L’estructura social no funciona així. La gent és en el procés per qüestions de caràcter històric, però també per vindicacions que sent molt seves en diversos àmbits: ideològics, socials i de proposta de futur. La gent ho té clar. D’una banda, hi ha una pressió selectiva dels sectors espanyols més recalcitrants, cosa que genera un cohesió social important al voltant de la independència, però de l’altra, els lideratges que tenim són de tercera regional, amb gent que no té capacitat. Tot allò que es frena és per aquestes incapacitats. La gent crema els motors quan confia en qui no s’ha de confiar. Ja ho saben els elefants.

Te’n posaré un exemple. T’explicaré què em va dir la mare d’un amic meu algerià, revolucionària, de noranta anys. M’ho va explicar així: “Hi va haver un moment que aquests cabrons de francesos ens torturaven els germans, ens mataven la família, ens pressionaven a tots. Bàsicament, van anar matant els dirigents i, en un cert moment, els caps del Front van dir: ‘Hem de deixar-ho estar perquè ens mataran a tots, aquest moviment s’acabarà i no farem la revolució, no ens en sortirem.’ Però hi va haver sectors molt radicals que van dir: ‘Això no pot ser.’ Es demanaven si després de tots els morts que hi havia hagut calia aturar-se. Al cap d’un temps, van sortir cent o dues-centes persones al carrer. Amb elles no hi havia ningú del Front, ni de cap moviment conegut. Volien la independència.” Era gent que no s’havia mobilitzat mai i que convocava una manifestació. Va ser un èxit, i cada vegada en van ser més, fins que van guanyar. És clar, que en van matar molts.

En realitat, nosaltres ja ho teníem i vam pensar que ho podíem delegar. Delegar coses tan importants vol dir que admets la teva incapacitat, que no pots pensar per tu mateix. El cas és que el pas fonamental per a tenir majoria social ja l’hem fet. La idea l’hem tinguda clara molta gent com jo, que no érem independentistes, i ara volem que Catalunya tingui un estat.

Ara hi ha gent que diu que el procés s’ha acabat, que ja està. No. Ara cal acabar la feina. El porc ja l’hem portat a l’escorxador. Si volem menjar llonganissa i botifarra, ara cal pelar-lo. I com ho farem això? Hem de començar per explotar les contradiccions de l’estat.

Comissió 11 de setembre del Penedès
06.01.2023

Entrevista completa:
https://www.vilaweb.cat/noticies/eudald-carbonell-entrevista-el-futur-humanitat/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

SENTO PARLAR MOLT

Sento parlar molt,
sento parlar massa
fent ús d’una veu
que no és la de casa.

D’infant he jugat
per carrers i places
i no tinc record
que mai cap vegada
m’hagués d’adaptar
a una llengua estranya.

Més, digueu-me, avui,
als infants, què els passa?
Juguen, però els mots
que em fa arribar l’aire
són un dring divers
al que jo esperava …

Si sé que no visc
en terra forana,
seré un foraster
a dintre de casa ?

Antoni Massanell i Esclassans
(1924-1993)

Promotor cultural a Vilafranca i a la comarca a la postguerra, va publicar reculls poètics de to postsimbolista i popularista: Poesies (1953), amb un pròleg d’Albert Manent, Crit (1962), Bestiari (1983); originat en una col·laboració en els quaderns literaris Cartipàs i durant deu anys, va publicar un poema setmanal al setmanari el 3 de Vuit, que acabaria convertint-se en el llibre Del meu terrer (1985) i Palma, gralla, dansa, crit (1992).

https://ca.wikipedia.org/wiki/Antoni_Massanell_i_Esclassans

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)