L’Alcoià

Bona nit amics.

Permeteu-nos que, per un dia, ens mostrem decebuts, deprimits, desolats, descreguts i tots els ‘des’ que us vinguin al cap i que tots remuguem en silenci a casa. Heu-nos aquí, de nou, immunes al desànim, reivindicant no se sap ben bé què com si encara esperéssim que aparegués, de sobte, el Joan Bonanit d’una cantonada. Els presos ja fa dies que la campen, als exilats amb prou feines se’ls fa cas i els milers de represaliats no compten per a ningú. Però nosaltres som els no-surrender enmig d’un oceà de surrenders. Tenim els col·laboracionistes a la plaça de Sant Jaume, Vichy en estat pur, i ves que d’aquí a poc no els tinguem a aquesta casa que tampoc no ha gosat treure l’espanyola del terrat. I és que si uns són Vichy, els altres són Malavella.

Els que ja tenim una edat recordem amb calidesa l’equip de futbol de la bonica vila d’Alcoi. Ells també eren uns “no-surrender”, però diu la llegenda urbana que els en van clavar dotze i encara reclamaven temps afegit. De vegades cal saber reconèixer quan has perdut el partit. No per llençar la lliga, sinó per canviar la tàctica al proper encontre. Emociona veure’ns cada setmana. A nosaltres i als músics. Esperant la pròrroga i els penals. Però el públic ja ha abandonat l’estadi. Juguem contra la nostra pròpia ombra, sols. Si a l’alcoià ens en van clavar dotze, nosaltres ens els hem fet en pròpia porta. Però compten igual tot i que facin més mal.

Mentre ens rabegem en la derrota no farem net, no engegarem la propera batalla imprescindible amb noves estratègies, amb nous embats, amb nous lideratges, amb nova empenta. Assumim-ho: ens han deixat sols que és el que els passa als perdedors. Somriuen mentre nosaltres ens resistim a tornar al vestidor perquè saben que com més tardem a preparar el nou partit, entossudits en el que hem perdut, més temps tindran ells per afiançar el nou règim.

És evident que ens cal un nou full de ruta, una nova estratègia bastida des de baix com vam fer el 2011, una nova proposta que assumeixi amb qui ja no podem comptar. Ho vam fer i ho tornarem a fer, no ho dubteu, però ens cal deixar la protesta reactiva, l’anar a remolc de la (in)justícia espanyola. Hem de tornar a dur la iniciativa i preparar un nou embat. Si avui no som encara una república independent no és perquè ells ens vagin aturar, sinó perquè entre nosaltres hi havia massa traïdors. I ho hem de dir així, amb totes les lletres i sense precaucions: traïdors!

I heu-nos aquí, resignats, sense projecte real. I sense projecte no hi ha lideratges, sense projecte no hi ha moviment, sense projecte no hi ha full de ruta, sense projecte no hi ha futur. Perque ells sí que en tenen de projecte: que un català segueixi sent “un ciudadano español residente en la comunidad autónoma de Cataluña”.

Conjurem-nos doncs a no repetir els errors i aprofitem que vénen eleccions a tort i dret. Haurem de tornar a assumir, com a primer pas, allò del “No amb el meu vot”.

Comissió 11 de setembre del Penedès
24.02.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

No tornaré ni emmanillat ni rendit
davant d’un jutge espanyol

Carles Puigdemont

Resposta a la interlocutòria del jutge instructor Pablo Llarena sobre el seu processament per desobediència i malversació, un cop ha entrat en vigor la reforma del Codi Penal que deroga la sedició

La nova decisió del Tribunal Suprem, demostra el què hem denunciat durant fa més de cinc anys, i que malgrat els funambulismes parlamentaris continua intacte a Espanya, que es fa política des dels tribunals i es canvien els actes judicials a conveniència, només per aconseguir una finalitat política, que és perseguir i penalitzar tot el procés independentista.

Una justícia que primer et persegueix per rebel·lió, que després ho fa per sedició i que ara, reclamarà la meva detenció per un delicte que ella mateixa va desestimar a Alemanya ara fa quatre anys i mig, no és una justícia previsible, no és una justícia que pugui donar cap garantia de respecte a Drets Fonamentals, per tant no és una justícia democràtica.

Qui volia veure en els canvis legislatius una eina per revertir aquesta tendència, s’equivoca.  I ho dic, sobretot, pensant en les persones, moltíssimes persones que s’hauran d’enfrontar en processos judicials que poden acabar en condemnes de presó.

Aquí el Tribunal Suprem ja ha fixat quina és la seva interpretació i com ens aplicaran la poca afortunada reforma del delicte de malversació.  I no és una interpretació gens positiva tal i com els promotors de la reforma esperaven.

He dit i vull reiterar avui, amb més contundència si cal, que no demano a les autoritats espanyoles cap benefici per la meva situació personal, que no crec que situacions personals serveixin per resoldre el conflicte de fons.

Denunciem des del primer dia les vulneracions dels nostres drets polítics com a representants legítims dels ciutadans de Catalunya.

Hem dedicat més de cinc anys de la nostra vida a lluitar contra un estat molt poderós, i fent de la batalla davant dels tribunals no espanyols una forma de defensar els nostres drets al servei del col.lectiu, al servei de tot el país.

Mai no ens han guiat càlculs personals, ni càlculs partidistes.
Tampoc ho faran ara

Som al final del recorregut de la batalla judicial europea, i la lluitaré fins al final, perquè soc conscient del valor polític que té mantenir-la, i del dany que faria que ara la deixés córrer pel fet que personalment em convingués més.

No es tracta d’acceptar ser condemnat per delictes suposadament menors, que finalment tampoc no ho són.
Es tracta de no permetre cap condemna per decisions polítiques, i això no ho pot assegurar cap pacte amb el govern espanyol, com per d’altra banda, el mateix govern ja s’ha encarregat de deixar-ho clar.
Ni cap connivència amb la justícia d’aquell país.

Volem guanyar la nostra llibertat, que cap institució espanyola no ens donarà.

Assumeixo, per tant, també el risc que comporta que el resultat de la batalla europea no sigui l’esperat.
Però el risc és molt més alt si acceptem la idea que l’Octubre del 2017 vàrem fer una cosa diferent que la de complir democràticament amb el nostre compromís, i que això mereix algun tipus de condemna.

Jo no avalaré amb el meu benefici personal una política que pretén criminalitzar l’anhel dels catalans de viure definitivament en un país lliure.

No tornaré emmanillat ni rendit davant un jutge espanyol per tal que sigui indulgent.

Lluitaré per tornar lliure !!!!

MHP Carles Puigdemont
12.01.2023
https://www.youtube.com/watch?v=A2K703G0IzE

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Combatre la Desnacionalització

Com a representant del CL de la República, vull començar recordant-vos el text del passat divendres, on Salvador Cardús blasmava un dels oxímorons que més mal ens ha fet: l’independentisme no nacionalista.

I fa poc també en Josep Costa ens recordava que:
si no fóssim una identitat nacional minoritària dins l’Estat espanyol,
no ens caldria independitzar-nos-en per seguir existint.

És per aquest motiu que els qui ens volen destruir fan tants i tants esforços i de fa tant temps
per a convèncer-nos que no som una nació.

I cal denunciar sense embuts, sense ambigüitats, com ho fan Costa i Cardús, a tots els suposats independentistes que els estan aplanant el terreny amb l’animalada que per arribar a la independència cal negar la nació!!

Perquè malauradament ja comencem a veure els resultats d’aquest parany: dècades de governs sobiranistes i independentistes, que han deixat totalment aparcada la qüestió de la llengua justament per la por a ser titllats de nacionalistes, han portat el català a la situació més precària des de l’època més fosca del franquisme. A un pas, diuen els experts, de la seva substitució definitiva per part de l’espanyol.

Però avui us voldria parlar també d’un altre fet tant o més preocupant: la desaparició de Ciutadans.

Sí, tots ens freguem les mans de gust pensant en tots aquests milhomes bocamolls fugint cap a casa amb la cua entre les cames.

Però, em sap greu d’aigualir-vos aquest moment de dolça venjança, cal que ens preguntem: perquè un partit sorgeix de cop del no-res, s’enlaira fins a dalt de tot, i de sobte desapareix sense deixar rastre? Doncs perquè havia de complir una missió i la missió ja ha estat acomplerta.

Ciutadans neix amb l’única i específica missió d’imposar el relat desnacionalitzador al preu que fos. Un relat que el PSC no podia a assumir de manera tan salvatge i indiscriminada, perquè si ho feia, sabia que s’hi jugava la seva continuïtat futura com a força política central del país.

Però ara, un cop el relat desnacionalitzador de Ciutadans ha estat assumit pel conjunt de forces polítiques, ep! no només les espanyolistes, sinó totes!, una gent tan grollera i malcarada incomoda. Ara serien més aviat una rèmora per l’espanyolisme nostrat.

Ja no cal que els Carrizosas de torn ens matxuquin dia rere dia: ens hem d’ocupar dels problemes reals dels ciutadans, per fer aquesta feina ja tenim ara al MH Pere Aragonès.

Ja no cal que les Arrimades ens insultin de supremacistes als pocs que defensem els nostres drets lingüístics, ara ja se n’encarrega la comissària política d’ERC a la CCMA, explicant sense embuts que li sembla fantàstic que tothom s’expressi en la llengua que li sembli millor a la televisió nacional de Catalunya, que ella presideix, no fos cas que es pogués acusar Tv3 de “supremacista”.

Ja no cal que Ciutadans o el PP demanin el cap d’algú de Tv3. El nou director nomenat per aquesta nova cúpula “normalitzadora”, ja va dir des del minut 1 i sense cap escrúpol “que calia despolititzar tv3”, és a dir, en llenguatge no eufemístic: calia espanyolitzar tv3, que, on s’és vist un mitjà de comunicació potent i que no sigui espanyolista, com tota la resta!

I a fe de Déu que l’home s’ha pres a pit la tasca que li van encarregar, doncs, com aquell qui diu, encara no s’havia assegut a la cadira i ja s’havia carregat un dels únics programes, no només molestos per al poder, sinó fets des d’un marc mental estrictament català.

I ja, per acabar-ho d’adobar, només ens faltava que una altra de les fitxatges estrella de la nova direcció, la ínclita Agnès Marquès, assumís públicament un dels més perniciosos mantres del programa d’adoctrinament espanyolista: “tv3 no pot ser la tele només d’alguns catalans perquè la paguem entre tots!” És a dir, la tv nacional catalana, segons aquesta progressista d’esquerres, justament quan exerceix de tv nacional de Catalunya, no la podem considerar de tots els catalans!!!!

Potser aquest és el pitjor de tots, perquè allò de què la cultura catalana no dona prou experts per poder parlar de coses serioses, doncs mira, es podria arribar a subsanar en el futur, no sé, que els catalans ens poséssim a estudiar més, però clar, si quan t’expresses en català els catalans en són exclosos, això sí que no te remei!

Malauradament doncs, Ciutadans ja no és necessari. Ara ja en tenen prou amb el PSC, que junt amb els seus masovers d’Esquerra, van escampant la bona nova desnacionalitzadora. Ara ja es poden permetre uns rostres menys rudes i malcarats, un cop la feina grossa ja ha estat feta.

Per tant, ens emplaço a totes i tots nosaltres, a no deixar passar ni una sola ocasió per denunciar i blasmar tots i cadascun dels actes que atemptin contra la nostra llegua i la nostra nació.

I fer-ho sempre, sense treva, incansablement. Com vosaltres heu fet sempre músics.

Ens hi va la nació.

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
10.02.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Contra l’independentisme no nacionalista

La nació catalana encara només és un projecte, una aspiració i una promesa en risc. I potser més que en risc: en clara reculada, sense la protecció d’un estat

La nació que somiem els catalans és la d’un poble obert, avançat, que es vol projectar cap al futur

Ho diré pel broc gros: si no som una nació –o no volem ser-ho–, ni ens cal, ni ens mereixem la independència. O dit al revés: l’objectiu de la independència només es justifica per assegurar el futur de la nació. Si del que es tracta és de tenir un país amb bones polítiques socials, per exemple, això ja ho pot fer un govern espanyol progressista amb una autonomia avançada. Si del que es tracta és de tenir un bon sistema de salut o escolar, amb un model d’estat descentralitzat i una administració pública eficaç, ja n’hi ha prou. No cal tant de risc, ni tant de combat.

Sí, ja em sé allò que fa poc ha tornat a repetir Emmanuel Macron: que el patriotisme és cosa de l’amor al que és propi i que el nacionalisme és l’odi a l’altre. Per tant, que ell és un patriota i no un nacionalista. I, de fet, és una jaculatòria –perdó, ara en diuen mantra– d’arrel francesa i de llarga tradició en la retòrica política. És l’excusa perfecta dels qui ja tenen una nació protegida per un estat. Però més nacionalistes que els francesos, mira que és difícil d’imaginar! Al capdavall, allò que tenen per “propi”, que no és la nació? El seu avantatge, com el dels espanyols, és que es poden dir no nacionalistes perquè ja tenen la nació garantida. Vull dir que jo també voldria ser simplement un patriota, amb pòlissa estatal d’assegurança de la nació. Però resulta que la meva nació encara només és un projecte, una aspiració, una promesa. I, sobretot, és un projecte, una aspiració i una promesa en risc. I potser més que en risc: en clara reculada.

També és cert que hi ha molts tipus de nació. Però, en això, tenim la sort que en termes molt majoritaris, la nació que somiem els catalans és la d’un poble obert, avançat, que es vol projectar cap al futur. És a dir, que no busca un reconeixement per replegar-se en el passat, sinó per construir allò que Manuel Castells va anomenar una “identitat de projecte”. En definitiva, que fent valuosa la nostra diversitat d’orígens –territorials i de creences–, construir un vincle social –entre d’altres, a través d’una llengua comuna– que definit sobre un territori permeti el progrés i el benestar dels seus ciutadans, recolzat en una democràcia sòlida, i que ens proporcioni reconeixement i veu internacional.

És cert que Espanya podria haver estat un excepcional estat de naturalesa plurinacional, amb una organització política confederal. Però es concep a si mateixa com una nació homogènia, d’una sola llengua i cultura, –“una, grande y libre”– protegida per un estat unitari, per a qui qualsevol expressió de diversitat cultural, lingüística, econòmica o de qualsevol altre tipus és percebuda com una amenaça. I és a partir d’aquesta evidència, inalterable en el temps, compartida des de tots els punt de vista polítics, que es reconeixen com a espanyols –nacionalistes espanyols–, que no ofereix altre marge de negociació amb ningú que no sigui per reduir-lo encara més, que es fa clara la necessitat de la independència per preservar la nostra nació. És a dir, una independència necessària per fer respectar una voluntat popular sobirana, vertebrada en el fet de compartir uns elements simbòlics, digueu-ne com vulgueu (cap no és epistemològicament prou bo): valors, cultura, identitat…

Sé que tot això és molt bàsic, molt elemental, però com que fa uns anys hi ha qui sosté que es pot voler una independència anacional, sense nacionalistes, cal repetir-ho i, si cal, debatre-ho amb més arguments. També s’entén que algú hagi pensat que si a la independència li traiem la reivindicació nacional –una mena d’independència laica–, això la pot fer més acceptable per a més gent, per ampliar la majoria, com se sol dir. Un argument suposadament pragmàtic, però ni políticament ni històricament fonamentat. El cert és que si darrere la independència no hi ha un projecte nacional, la majoria el busca on sí que hi ha nació, tant per una qüestió de necessitat col·lectiva d’adhesió politicoemocional, com d’intuïció pragmàtica sobre on es couen els veritables projectes de cohesió i interès material. Com deia fa poc Gerard Furest a L’Europeu: “L’independentisme no nacionalista, ni ha funcionat, ni funcionarà.” És així.

Salvador Cardús i Ros
27.01.2023

https://www.lrp.cat/opinio/article/2246330-contra-l-independentisme-no-nacionalista.html?utm_source=whatsapp&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

Comissió 11 de setembre del Penedès

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)