Qui perd els orígens perd la identitat?
Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.
Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.
Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,
Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”
En d’altres ocasions ja m’heu sentit parlar del projecte de desnacionalització de Catalunya a través de l’atac sistemàtic a la nostra llengua. Però la llengua és el nervi de la cultura, i l’atac, en el fons és a la cultura, el nervi de la nació.
Tots coneixeu de sobra aquests versos, que van omplir molts capvespres de la nostra joventut.
Però, quants de nosaltres no haguéssim sabut ni tan sols qui era Salvador Espriu si Raimon no ens l’hagués inoculat en vena fins a sentir-lo formar part de nosaltres?
Qui s’ha mantingut sempre fidel a la seva nació, a la seva cultura i a la seva llengua?
Quin ens va esculpir, lletra a lletra, en el nostre esperit: qui perd els orígens perd la identitat?
Qui ens va fer viure i reviure els nostres orígens presents (Espriu) i passats (March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, etc.), i ens va ensenyar, precisament de la ma del mestre Fuster, que el cim de la nostra cultura fou durant molt de temps el país Valencià?
Podem doncs afirmar rotundament que ha fet més per la nació catalana un artista com Raimon, malgrat que s’hagi declarat obertament contrari a la independència, que tants i tants autoanomenats independentistes que obliden, que amaguen, que els fa fins i tot vergonya la seva cultura, és a dir, la seva nació.
Per cert obro parèntesi (Fa molt temps que em pregunto, i encara ningú m’ha sabut respondre: si reneguen de la seva nació, llavors en nom de quina nació deuen reclamar la independència?? és realment un misteri per mi) tanco parèntesi.
I si parlem de cultura i nació, crec que cal reivindicar el que diu Miquel de Palol en el seu penúltim llibre que us recomano: qualsevol cultura que es respectés ni que fos una mica a sí mateixa, tindria Llull al lloc que Shakespeare, Cervantes o Goethe tenen a la cultura anglesa, espanyola o alemanya!
Perquè si al costat dels poetes valencians abans citats hi afegim la figura del mallorquí Llull, el personatge més universal de la nostra cultura, oi que això que anomenem Països Catalans se’ns converteix en quelcom molt més proper i tangible que en les proclames buides dels nostres polítics (quan se’n recorden!)?
I nosaltres, mentrestant, entretinguts amb Netflix i Movistars!!
Per cert, parlant de cultura i mitjans tècnics: recordeu que fa un temps va començar una campanya per denunciar el boicot de Google a les pàgines en català? Doncs us en puc referir un exemple personal: si poseu Llull al buscador de Google, sense més especificacions, apareix en totes les entrades de les primeres pàgines exclusivament un jugador de bàsket del Reial Madrid.
Si després de posar Llull, poseu cerca només resultats en català, apareix immediatament Ramon Llull.
Aquesta és la diferència entre una cultura i una altra. I si nosaltres usem els mitjans tècnics i el marc mental de l’altra, doncs, això, anirem a parar sempre a Madrid i a Florentino.
Nosaltres mateixos!
Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
10.03.2023
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)
Mots x República 