Dia mundial de la poesia 2023, Rector de Vallfogona, 17.03.2023, n.182

el 21 de març és El Dia Mundial de la Poesia.
La Institució de les lletres catalanes
i la Generalitat de Catalunya,
aquest any 2023,
han triat aquest poema del Rector de Vallfogona,
tenint en compte l’efemèride dels 400 anys de la seva mort  

Tant si baixes la vista vers la immunda

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l’Univers, alberg de pena,
on mai no s’ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
o en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te’n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l’equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira…
Sempre, fidel lector, seràs un ase.

Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa [“Sonets”], 1984
Adaptació de Josep Pedrals

Amb el Rector de Vallfogona passa una cosa curiosa: tothom n’ha sentit a parlar però hi ha poca gent que sàpiga exactament qui és.  El seu nom era Francesc Vicent Garcia i Ferrandis. Va néixer a Saragossa el 22 de gener de l’any 1579 però es va criar a Tortosa, una de les ciutats més importants de la Catalunya de l’època.  Fou ordenat sacerdot a Vic, on va ser un dels homes de confiança del bisbe Robuster.El 9 de gener de 1607, amb quasi 28 anys, va prendre possessió del càrrec de Rector de Vallfogona.  Es va convertir en el gran referent de la poesia en llengua catalana fins a la Renaixença.  Va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623, amb 44 anys, a causa d’una malaltia.

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/dia-mundial-de-la-poesia-2023/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

CxR Vilafranca, Qui perd els orígens perd la identitat?, 10.03.2023, n.181

Qui perd els orígens perd la identitat?

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

En d’altres ocasions ja m’heu sentit parlar del projecte de desnacionalització de Catalunya a través de l’atac sistemàtic a la nostra llengua. Però la llengua és el nervi de la cultura, i l’atac, en el fons és a la cultura, el nervi de la nació.

Tots coneixeu de sobra aquests versos, que van omplir molts capvespres de la nostra joventut.

Però, quants de nosaltres no haguéssim sabut ni tan sols qui era Salvador Espriu si Raimon no ens l’hagués inoculat en vena fins a sentir-lo formar part de nosaltres?

Qui s’ha mantingut sempre fidel a la seva nació, a la seva cultura i a la seva llengua?

Quin ens va esculpir, lletra a lletra, en el nostre esperit: qui perd els orígens perd la identitat?

Qui ens va fer viure i reviure els nostres orígens presents (Espriu) i passats (March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, etc.), i ens va ensenyar, precisament de la ma del mestre Fuster, que el cim de la nostra cultura fou durant molt de temps el país Valencià?

Podem doncs afirmar rotundament que ha fet més per la nació catalana un artista com Raimon, malgrat que s’hagi declarat obertament contrari a la independència, que tants i tants autoanomenats independentistes que obliden, que amaguen, que els fa fins i tot vergonya la seva cultura, és a dir, la seva nació.

Per cert obro parèntesi (Fa molt temps que em pregunto, i encara ningú m’ha sabut respondre: si reneguen de la seva nació, llavors en nom de quina nació deuen reclamar la independència??  és realment un misteri per mi) tanco parèntesi.

I si parlem de cultura i nació, crec que cal reivindicar el que diu Miquel de Palol en el seu penúltim llibre que us recomano: qualsevol cultura que es respectés ni que fos una mica a sí mateixa, tindria Llull al lloc que Shakespeare, Cervantes o Goethe tenen a la cultura anglesa, espanyola o alemanya!

Perquè si al costat dels poetes valencians abans citats hi afegim la figura del mallorquí Llull, el personatge més universal de la nostra cultura, oi que això que anomenem Països Catalans se’ns converteix en quelcom molt més proper i tangible que en les proclames buides dels nostres polítics (quan se’n recorden!)?

I nosaltres, mentrestant, entretinguts amb Netflix i Movistars!!

Per cert, parlant de cultura i mitjans tècnics: recordeu que fa un temps va començar una campanya per denunciar el boicot de Google a les pàgines en català? Doncs us en puc referir un exemple personal: si poseu Llull al buscador de Google, sense més especificacions, apareix en totes les entrades de les primeres pàgines exclusivament un jugador de bàsket del Reial Madrid.

Si després de posar Llull, poseu cerca només resultats en català, apareix immediatament Ramon Llull.

Aquesta és la diferència entre una cultura i una altra. I si nosaltres usem els mitjans tècnics i el marc mental de l’altra, doncs, això, anirem a parar sempre a Madrid i a Florentino.

Nosaltres mateixos!

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
10.03.2023
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Jo no t’he conegut però et recorde, 03.03.2023, n.180

Jo no t’he conegut però et recorde

mots-x-r-180-imatge-1

El 2 de març de 1974, ahir es van complir 49 anys, el franquisme agonitzant assassinava Salvador Puig Antich. L’assassinava sota la màscara tenebrosa d’una suposada justícia que emanava del més pur feixisme. El nom, la història i la mort d’en Puig Antich van marcar tota una generació.

La dictadura va morir com havia començat, matant… i les circumstàncies que envolten el cas Puig Antich segueixen confuses. El cas va ser decretat matèria reservada i la prohibició d’accedir a la documentació policial custodiada pel Ministeri de l’Interior continua vigent.

Molts de nosaltres, molts, aquells dies d’hivern de 1974 no vam fer tot el que calia fer. Com els mitjans de comunicació de l’època que van presentar Puig Antich com un vulgar xoriço —«un pistoler», segons s’hi podia llegir textualment—, un tipus que havia disparat «a boca de canó» sobre el policia, buscant expressament causar la mort. Per als mitjans, ras i curt, un assassí.

El jutge Santiago Vidal, a qui el Consell General del Poder Judicial va suspendre per tres anys per redactar un esborrany de Constitució Catalana va dir:

“Aquest és un dels casos més foscos de la història judicial del nostre país? Precisament en aquell judici , com malauradament en molts d’aquella època , els membres dels tribunals no anaven vestits de negre , anaven vestits de milita . La gent no sap que molts d’aquests militars ni tan sols eren jutges , feien de jutges .Difícilment , cap d’aquells judicis i sentències passarien avui el sedàs del Tribunal Internacional de Justícia o del Tribunal Europeu dels Drets Humans .

Obedients i disciplinats, els homes de color caqui, el 8 de gener, condemnaven a mort Puig Antich.  Un tribunal de color caqui en què el mateix capità general de Catalunya havia demanat la presència de “capitanes jóvenes y resolutivos”.

El periodista Jordi Panyella en el llibre “Salvador Puig Antich, cas obert” escriu: Diu Panyella en el seu llibre:  Aquesta és la història de la família Puig Antich, però també és la història de tots nosaltres. En aquest llibre hi és present la mort, però he volgut que fos un cant a la vida i a la llibertat.”

Una cant a la vida i a la llibertat…

Fem nostres les paraules de Vicent Andrés Estellés:

“Jo no t’he conegut, però et recorde… Dic el teu nom, i dic tots els pobles, tots els morts,tots els assassinats… Puig Antich, et recorde, en el nom de les coses que fem….”

Jaume Marfany Segalés
President www.cal.cat
03-03-2023
CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)