Llengua, cultura, nació…són conceptes indestriables. Sense llengua no hi ha cultura i sense llengua ni cultura no hi ha nació. I… si no hi ha nació, per què volem la independència?

Jordi Martí i Monllau en el seu llibre “Llengua i identitat nacional” ens diu que “la subordinació i la supremacia s’aprenen i es transmeten de generació en generació”. Els catalans, amb les nostres pròpies contradiccions i renúncies, hem après a ser subordinats.

Algunes veus més lúcides que altres ja ens han anat advertint dels errors que col•lectivament hem anat cometent.El 2008, el que va ser director de TV3, el periodista Joan Oliver ens deia:Per ser català s’ha de pagar un petit, petitíssim, peatge: parlar la nostra llengua.Mai no hem preguntat a ningú de qui és fill ni on va néixer, sempre hem cregut que qui parla català és català. Si no tenim llengua no tenim res, i és que l’única cosa que tenim és la llengua”. .

Un any abans, el 2007, l’enyorada Patrícia Gabancho publicava el llibre “El preu de ser catalans”. Un llibre que hauria de ser de capçalera per a tots nosaltres. Entre altres, Patrícia escrivia:

“No hi ha identitat que no tingui com a referent una llengua. No hi ha identitat sense llengua.”“Les llengües són també política, perquè són identitat, i perquè la identitat cohesiona els pobles i els pobles aguanten els Estats.”

El procés d’assimilació i de substitució lingüística i, per tant, de substitució nacional, fa segles que dura. Encara que sembli un contrasentit, el procés s’ha accelerat en la darrera dècada quan l’independentisme ha esta més present i fins i tot majoritari electoralment; amb el pretès objectiu d’augmentar la base social favorable a la independència, calia desprendre’s del llast que representen els elements “identitaris” com la llengua i la cultura. Per això, ja en els temps del tripartit, es va començar a insistir en eslògans com “pluja fina”, “sobiranisme pràctic” “patriotisme social, independentisme social” fins arribar a l’independentisme “no nacionalista” o a l’independentisme “no identitari”. Calia amagar els valors que componen una identitat nacional. De fet, tan la paraula identitat, identitari, nacionalisme… han estat pràcticament abolides del vocabulari independentista i denigrades al màxim.

Tornem a Llengua i identitat nacional. Jordi Martí escriu:“un procés independentista és un procés d’alliberament nacional. Volem la independència perquè som i volem continuar sent, i som catalans perquè parlem català. Sense la seva llengua, Catalunya seria alguna cosa, però no la cosa que és. Seria una altra Catalunya, que no apel•laria als catalans que actualment ho som. Aquesta altra hipotètica Catalunya seria, existiria, però aquesta altra Catalunya ja no seríem nosaltres.”

El 1981, Salvador Espriu va escriure una carta dirigida als mestres de Catalunya en motiu de l’Escola d’Estiu de Rosa Sensat. Ens quedem amb aquestes paraules: “Si bé les cultures i les llengües poden morir, i doncs també lesnostres, si de cas això ens arriba, devem lluitar sense treva contra el mal, fins al’últim alè. Que la fi ens vingui per sinistre i aclaparador genocidi, no per vilsuïcidi.”

Jaume Marfany Segalés – www.cal.cat
26-05-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Amb una acurada reformulació mediàtica del discurs mainstream, en aquest país s’ha aconseguit que parlar d’independència sembli una marcianada, una ocurrència de flipats que ningú no vol treure en campanya.

Que llarga que s’està fent la campanya

La campanya de les municipals tot just acaba de començar, però els cridats a les urnes portem a sobre la fatiga d’una cursa electoral permanent. En especial els catalans, i entre aquests, el gruix que ve d’esmerçar una energia ingent amb el procés. A aquesta falta d’esma, que interessadament hi ha qui mira de confondre amb el menfotisme i l’antipolítica, hi contribueixen diversos factors que se’ns estan escapant de les mans i que no tenen res a veure amb cap projecte de país en el qual hauríem d’estar arromangats.

Per una banda, sense negar el tòpic tertulià que les municipals “funcionen amb dinàmiques diferents” i que “l’elector valora més la persona que el partit”, tenim que la conquesta de les ciutats capitals, afegida al vot local a tant el quilo, són considerats pel partidam com la pre-campanya de la campanya de les categories superiors, és a dir, de les autonòmiques i les estatals, la lliga i la Champions del negoci de la politiqueria i els mitjans que se’n fan ressò.

Per una altra banda, afegeix-hi que Catalunya sempre està essent –el present continu és important– objecte d’una campanya o altra al país del costat, ja pot ser unes primàries a Múrcia, una batalla de partits a Andalusia o un joc de cadires allà on la presidenta de Madrid vulgui perdre l’espardenya o els Louboutin. Això no tindria més trellat si no fos perquè, gràcies al seguiment devot dels grans grups mediàtics nostrats, la sensació de viure en una campanya perpètua –nostra o forana– és d’un aclaparament desmesurat. Perquè no hi ha buit que no quedi ple, quan el panorama polític de set milions d’habitants et sembla poca cosa i et dediques a fondejar en els anhels i aspiracions d’una població contrària de quaranta milions.

Sigui per tot això, o sigui a conseqüència d’això, els directors de comunicació també s’han hagut d’adaptar al dèficit d’atenció de l’electorat-consumidor, propi de l’era de la immediatesa i la distracció. D’aquesta manera, partits i mitjans ens ofereixen el seu producte d’acord amb les lleis de l’espectacle i de la viralitat: aquest ha dit això a l’altre, l’altre li ha respost això, en una espiral de declaracions i contradeclaracions. El gènere de les reaccions polítiques és un format que et dóna tant per a un magazín informatiu, una tertúlia informal o un programa d’humor. A més, un cop el públic té assumit que les promeses electorals són més estètica que cap altra cosa –anuncis de perfum afrancesats en campanya de Nadal–, els partits també s’han alliberat de la pressió a què els obligui la paraula donada: esperar si es compleixen o no els compromisos anunciats excedeix el temps dels nostres temps, que és l’interval que va de notificació a notificació de Whatsapp o d’Instagram. Cada dia comença un món nou a les xarxes socials, i és l’espectacle del moment que crea afició –si és que en crea cap.

Un exemple total el vam viure la setmana passada, quan els canals d’informació més influents del mercat van cobrir una operació de propaganda de l’extrema dreta en un barri benestant de Barcelona –per un valor que els experts publicitaris segurament traduirien en milions. Amb tot un desplegament d’entrevistats i enviats especials abocat en l’espectacle, es van dedicar a dilapidar un temps informatiu preciós que, com bé va fer notar el periodista Francesc Canosa, no devien merèixer els pagesos catalans i les seues protestes de dos dies abans per exigir solucions davant de l’emergència hídrica. Els pagesos i les seues eternes lamentacions no venen i, a més: el rerepaís i tot el que connota recorda massa aquella paraula de sis síl·labes que els alcaldables de les grans ciutats s’han guardat prou de pronunciar als debats electorals.

Amb una acurada reformulació mediàtica del discurs mainstream, en aquest país s’ha aconseguit que parlar d’independència sembli una marcianada, una ocurrència de flipats que ningú no vol treure en campanya. Fins amb la crisi enquistada de Rodalia, les tertúlies de fa vora vint anys sobre les infrastructures, el dèficit fiscal i el tebi dret de decidir eren més combatives que no pas les actuals. Deu ser el viratge que els nostres mitjans de pes han emprès explícitament o implícita cap al que la CCMA va denominar “despolitització de la graella”, que és una altra manera de dir “descatalanització” del debat públic al nivell que havia portat al carrer a polititzar-nos “més del compte”, per sobre d’allò acceptable per al poder establert.

D’aquesta manera, mentre aquests mitjans van docilitzant políticament el país tot repintant les fronteres del nostre marc mental, mentre acomiaden còmics per fer sàtira dels partits d’estat i suspenen tertulians massa intel·lectualitzats durant la campanya electoral, aquests mateixos canals ens informen de com s’està fent fort el panorama mediàtic estatal perquè cap nou error del sistema –cap nova fortalesa nostra– no els torni a agafar desprevinguts com fa sis anys. I deu ser per això que, abans d’indagar en cap projecte en clau de país dels nostres candidats, als votants del Principat se’ns fa partícips de l’enèsima crisi del segon partit del govern del Regne, de la batalla entre dos grups de comunicació per monopolitzar ideològicament l’estat, o del contracte a jornada completa de la diva mediàtica més influent de la ultradreta espanyola fins a les eleccions de desembre, les seues, les importants. Per tant, n’hi ha per a pensar que als partits d’arrel catalana ja els va bé la maniobra, a falta d’idees millors, mentre podem afirmar amb tota seguretat que no hi ha cap misteri, en la falta de motivació de gran part del seu electorat.

Marta Rojals
15.05.2023
https://www.vilaweb.cat/noticies/que-llarga-que-sesta-fent-la-campanya/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

El retorn d’una vella, coneguda olor

És inquietant el clima d’opinió resignat que es va creant al voltant del marc repressiu que s’aplica no tan sols a l’independentisme, sinó al conjunt de la nació. Com també ho és l’acceptació passiva de la depredació fiscal, de la mal dissimulada voluntat de genocidi lingüístic i, en definitiva, de la reducció de l’autonomia política en una mera delegació regional del poder central.

Dit d’una altra manera, alarma que es vagi diluint la consciència nacional i, per tant, la futura possibilitat de reclamar, assolir i exercir la sobirania política necessària per tenir el país radicalment democràtic, pròsper i just que podríem ser i que molts voldríem i havíem imaginat.

El cas és que hem entrat en un procés, però ara de normalització del marc de dependència espanyola, de trets clarament colonials. Un procés de blanqueig de l’abús judicial, d’engany sobre l’abandonament de les infraestructures necessàries per a la nostra supervivència econòmica i de minimització i menysteniment de la gravetat de les vulneracions de drets polítics elementals: l’espionatge, la falsificació de proves judicials, les investigacions prospectives…

Estic parlant d’un clima d’opinió on s’imposen i triomfen els relats del “no hi ha cap alternativa a l’statu quo”, del “cal tornar a la normalitat”, del “ja s’ha acabat aquella bogeria”, de “l’independentisme ha fet molt mal a l’economia i la convivència” o del “s’ha de respectar la llei, no es pot desobeir i, a més, ja estaven avisats”.

Hem entrat en un procés, però ara de normalització del marc de dependència espanyola, de trets clarament colonials.

El que més escamna d’aquest clima d’opinió, fabricat amb molta intel·ligència i difós amb tenacitat i suports fins fa quatre dies impensables, és fins a quin punt s’assembla a l’ambient de tolerància generalitzat amb el règim franquista que vam conèixer els qui ja tenim una certa edat.

Òbviament, no estic comparant el règim franquista amb l’actual. El que estic comparant és l’estat d’indiferència i acomodació que llavors adoptava la majoria de la ciutadania, i que ara també s’escampa entre nosaltres. Amb una gran diferència i no pas a favor, esclar: als anys setanta, només calia esperar que Franco es morís. I ara no hi ha cap fet disruptiu en perspectiva que anunciï el final biològic de la causa de la resignació.

La normalització de l’estat de coses actual és resultat de la interiorització d’una por que els tribunals no paren d’alimentar. També del descrèdit del procés independentista, bé sigui per la via d’injuriar els líders –“No hi ha exiliats, hi ha fugats de la justícia”–, d’escarnir-ne els seguidors –“Vau ser una colla de babaus que us vau deixar enganyar”– o de criminalitzar l’activisme, com els CDR ara a judici acusats de terrorisme. Falta poc per premiar amb el proper govern els còmplices de la suspensió de les nostres institucions democràtiques, els avaladors de la repressió o els qui neguen la persecució de l’independentisme democràtic.

Potser sí que es tracta d’alguna cosa que va més enllà de les nostres circumstàncies particulars i que reflecteix una nova component generacional. Joseph d’Anvers, músic i escriptor francès, afirmava en una entrevista recent a Marianne que la seva generació era la primera que pensava que no valia la pena combatre el sistema.

Potser el procés independentista va ser la darrera expressió d’una generació anterior –la que més es mobilitzava, per cert– que sí que pensàvem que era possible combatre un sistema que ens volia aniquilar nacionalment.

És per tot això que per a aquest article he recorregut al títol de la reconeguda obra de teatre de Josep Maria Benet i Jornet, estrenada el 1964, i que reflectia aquell ambient de misèria i manca d’expectatives dels pitjors anys del franquisme. I, tot i les diferències, em neguiteja l’aire que actualment es respira, ara en relació amb aquell autonomisme que pensàvem superat.

És l’aire d’una vella, coneguda olor.

Salvador Cardús i Ros
30 d’abril de 2023

https://www.ara.cat/opinio/retorn-vella-coneguda-olor-salvador-cardus_129_4687984.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)