Cada any, a la trobada d’equips de foc de Sant Joan (col.lectiu d’entitats i voluntaris que organitzen l’encesa i distribució de la Flama del Canigó) es decideix conjuntament a qui es demanarà que faci el missatge que es llegirà arreu dels Països Catalans abans d’encendre les fogueres. Enguany, s’ha encarregat a Lluís Puig i Gordi:

La flama és foc, és llum, i ens captiva contemplar la dansa que genera enmig de les ombres.

La seva llum il·lumina el camí de les persones que la baixen des del cim del Canigó per repartir-la entre una munió de voluntaris que l’escampen arreu, i la fan arribar allà on els homes i les dones de bona voluntat volen fer festa. Més tard, també il·lumina infinitat de pobles i ciutats quan encenen la foguera, arreu dels Països Catalans, ja que si alguna festa ens fa ser nació completa és aquesta festa del solstici d’estiu: La nit més curta i el dia més llarg. I, per si això fos poca cosa, la festa de Sant Joan ens relliga amb tota la Mediterrània, símbol d’una cultura que no separa, sinó que ens agermana, malgrat que ara aquesta mar sigui la tomba de tantes persones que escapen de drames i misèries, a la recerca de la llibertat…

El seu foc ens regenera, ens fa reviure les ganes de viure en plenitud el nou estiu arribat (i si pot ser sense incendis), però amb tota la força i el desig que aquest foc cremi tot allò que és vell, corcat i caducat, ja que de les seves cendres podrà renéixer tot allò nou que desitgem com a poble.

I el paisatge oscil·lant que les flames ens dibuixen i ens insinuen dins la foscor, és un paisatge de natura i cultura que les mans dels homes i les dones de la terra han anat pintant amb els segles. Les mans que han sembrat camps i vinyes, les mans que han construït amb pedra seca camins, còrrecs, cabanes i orris; les mans que han construït barques, rais i llaguts per a la pesca i el transport. Mans, en definitiva, que ens han transmès la festa i, també, les mans que ens han acaronat i gronxat en la nostra infantesa.

Deixeu-me que acabi amb els versos finals de la cançó La Nit de Sant Joan, d’un cantant galàctic que té per nom Jaume Sisa, i que diuen així:

Si mireu les flames del foc de Sant Joan
Li veureu les banyes, el barret i els guants

Visca Sant Joan i la flama dels Països Catalans!

Lluís Puig i Gordi
Brussel·les, juny de 2023

www.flama.cat / www.omnium.cat

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Desconfiaré sempre

El passat 1 de juny es van complir sis anys de la mort de Carles Capdevila, periodista, guionista i director del diari ARA. El 2011 publicava a la secció “Gent normal i problemes reals” del diari ARA aquest text que us llegiré a continuació:

Desconfiaré sempre de qui no respecti la meva llengua. Perquè, enfer-ho, demostra que no em respecta a mi, i alhora que no respecta un bé cultural essencial.

Desconfiaré sempre de qui no trobi normal el seu ús institucional isimbòlic, perquè no troba normal la meva realitat cultural i perquè a sobre es pensa que té dret a decidir què es la normalitat, icuriosament la normalitat és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que el meu problema no és real, perquè em menysté a mi i perquè es creu amb el poder de decidir què és real, i casualment també ho és ell, i no jo.

Desconfiaré sempre de qui digui que les llengües són per entendre’ns i no per crear problemes i faci servir aquest argument per crearproblemes amb les llengües.

Desconfiaré sempre de qui manipuli realitats deliberadament i gosiacusar llengües perseguides de ser les perseguidores.

Desconfiaré sempre de qui vegi com a despesa innecessària la promoció de la meva llengua i com a inversió imprescindible la promoció de laseva.

Desconfiaré sempre de qui vulgui acomplexar-me perquè parlo ambnaturalitat la llengua dels meus pares.

Desconfiaré sempre de qui em negui la llengua, perquè em sentocompromès amb els que l’han salvat perquè jo la pugui ensenyar alsmeus fills.

I procuraré enfadar-me poc, només el que jo trobi normal i davantd’amenaces que jo consideri reals.

I sempre, però sempre, plantaré cara.

Jaume Marfany Segalés – www.cal.cat
26-05-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Força Més Votada

Entre les xacres que ha d’arrossegar l’esclau, i els catalans ho som íntimament i profunda, hi ha la de mirar de no molestar l’amo. Això es nota especialment a cada contesa electoral d’aquesta broma de mal gust que els espanyols anomenen democràcia. Devotament mirem de complir els seus preceptes, pinça al nas, i acabem votant el menys dolent sense adonar-nos que el sol fet de votar-los ja els legitima. Les pors atàviques ja ho tenen això: et tenallen amb força.

Per això ha estat tant balsàmica aquesta allau d’abstencions, nuls i blancs. Arribats a aquesta alçada, l’única arma que ens quedava era mirar de fotre’ls fora, que els milers de càrrecs que viuen del mòmio haguessin de tornar a casa a buscar feina de debò. Em direu que quina utilitat té això: doncs, mireu, com a mínim la satisfacció de fer-los notar que la traïció no pot sortir de franc; que la prostitució política, que el viure agenollats, no forma part de la nostra idea de país lliure a què s’havien compromès.

Ep, i no us penseu que els ‘no-surrendistes’ som quatre gats! A Vilafranca som la primera força sobiranista de llarg: L’increment d’abstenció, de nuls i de blancs, va sumar 3740 vots! Junts en va tenir 3198, ERC, 3197 i la CUP, 1695. O sigui que de desmobilitzats, res de res. Molt emprenyats, això sí. I que es preparin, que un cop perduda la por, aviat s’acabarà el bròquil de debò. No us dolgui veure el 155 a l’ajuntament com a dany col·lateral: ja fa quatre anys que hi és i no hi va entrar pas tot sol. De vegades cal amputar per aturar la gangrena.

En els propers mesos tindrem l’oportunitat de marcar l’agenda política de nou. De tornar a acollonir-los, de passar-los per sobre. Però aquest cop no ens deixarem tornar a enganyar tan fàcilment. Si no tenim temps d’organitzar una opció que aglutini tot l’octubrisme per boicotar espanya, haurem de procurar que l’abstenció sigui massiva. Ni un vot més als traïdors. Ni un vot més fins a ser lliures.

Que vindrà Vox? Vox ja hi és. De fet mai no ha marxat. Marlaskas, jutges, tribunals, ministres… No ens tornarem a empassar el xantatge del poli bo. Quan t’inflen a hòsties, el bo i el dolent colpegen igual. Ens caldrà perdre la por, no a la policia sinó a plantar cara a qui et traeix, a qui es creu impune en la mentida.

Fa anys que repetim els mots premonitoris de Joan Fuster

 “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble!”.

 A què esperem?

Comissió 11 de setembre del Penedès
02.06.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)