Cal fer política amb l’estat espanyol ?

Etimològicament el terme política prové del grec, i en aquesta llengua vol dir polis, és a dir, ciutat o estat. La política la fa el ciutadà de tota ciutat (estat) que decideix o pren decisions per a resoldre conflictes generats a la comunitat o ciutat.

Quan parlem de “fer política” ens referim a voler resoldre problemes que existeixen entre dos o més bàndols, dotats de poder de negociació, i legitimats i reconeguts per totes les parts, per tal de buscar una solució pactada que satisfaci a aquestes parts, fent concessions i sent generosos en les dues direccions, i òbviament buscant una via pacífica al conflicte per a que els ciutadans d’aquestes ciutats / estats (com dirimien originalment els antics grecs) obtinguin uns beneficis i garanties de convivència i defensa dels seus interessos nacionals en litigi.

Ara bé, quan la negociació es fa entre dos bàndols en que un no reconeix a l’altre un estat d’igualtat, és a dir, ESTAT amb majúscules, és quan sorgeix el problema de poder fer POLÍTICA en majúscules.

Catalunya som una nació sense ESTAT (en majúscules) des de fa més de 300 anys, per que per la força de les armes el rei castellà Felip V ens la va rebatre i anular amb el tristament recordat Decret de Nova Planta.

Successives monarquies absolutistes i dictadures en el passat, o actualment la terrible llosa de la Constitució espanyola, ens han impedit exercir els nostres drets nacionals amb que ens hem volgut dotar, sobretot en els últims 100 anys, amb els successius Estatuts del 1932, 1979 i 2006.

Queda clar que per a ells, com a interlocutors no gaudim de l’estatus necessari per a negociar res que afecti la seva integritat, ja sigui cultural, lingüística, econòmica o territorial. Ells parteixen del seu imaginari on creuen no que “Catalunya és Espanya, sinó que Catalunya és d’Espanya”. I en això tant és que siguin espanyols de dretes, com espanyols d’esquerres, en el fons tots pensen com a espanyols!

La maleïda taula de negociació que alguns s’entesten a defensar a capa i espasa, no té raó d’existir, no hi ha res a negociar que pugui beneficiar a Catalunya i per tant perjudicar a Espanya (segons la seva òptica).

Mentre no siguem un Estat-Nació, no podrem negociar res amb Espanya. No té sentit des de la seva òptica obtusa. Ells no ens veuran mai com a interlocutors vàlids fins que puguem demostrar que Catalunya ens pertany a nosaltres els catalans, fins que tinguem un domini el més efectiu possible del nostre territori a tots nivells: econòmic, polític i territorial, tal com vàrem demostrar en els fets de setembre i octubre del 2017, quan el relat dominant dintre de la societat catalana era el de que una Catalunya independent seria un millor país i on la seva gent podria prosperar socialment, cultural i econòmica.

Tampoc hem de seguir pretenent que els espanyols ens estimin pel que som o pel que volem ser, no els hem de voler convèncer de que som bona gent, de que ens han de tractar millor, de que ens ho mereixem després de 300 anys de sacrificis, … és una partida perduda que ja seria hora que ens en adonéssim. No cal que hi gastem més energies. Ells són com són i no els canviarem.

Per contra, ens hem de mentalitzar que “l’enemic el tenim a dintre de casa”. El que hem de fer és tornar a convèncer a la nostra gent, als autonomistes i també espanyolistes, que una Catalunya millor és possible si ens ho creiem i lluitem per a fer-la forta i gran. Cal tornar a tenir orgull de país. Cal catalanitzar la nostra societat. Cadascú des de la nostra parcel·la i faceta podem contribuir-hi de manera modesta, però efectiva: defensant i parlant la nostra llengua en tot moment, comprant productes de casa nostra per a potenciar les nostres empreses, consumint cultura en català, fent pedagogia de país a casa nostra, entre la nostra gent. Ens hem de sentir catalans i catalanes per sobre de tot. Però això no s’assoleix simplement amb bones intencions, no. Calen sobre tot bons governs a tots nivells, que treballin per la gent, que siguin valents davant dels atacs que segur vindran de les espanyes per a ser “insolidaris” amb la resta de l’estat. Cal que els nostres polítics actuïn coordinadament i amb visió d’Estat-Nació. Prou d’estúpids egos dels líders polítics de tots els partits, sense excepció, acabem amb les lluites intestines que ens aboquen al fracàs continuat i al desencís del poble. Canviem els seus líders! Crem noves plataformes socials i compromeses amb el país, més transversals i realment democràtiques.

Les eleccions del passat 23 de juliol han estat una nova demostració del cinisme que tenen els espanyols de la falsa Espanya democràtica,

A Junts x Catalunya li ha estat assignat un molt important i difícil paper que els designis de les urnes li han atorgat. Diuen que té la clau de la governabilitat a Espanya i que és la seva obligació tenir visió i actuar amb sentit d’ESTAT en majúscules.

Ben mirat, ara tenim una oportunitat única per a NEGOCIAR amb majúscules, d’ESTAT a ESTAT, amb majúscules. Tant de bo que fóssim capaços i mantinguéssim la dignitat d’una vegada per a totes de defensar els nostres interessos legítims, i actuar amb mentalitat d’Estat-Nació: exigir per escrit i davant de notari si cal, que els espanyols no són gens de fiar, que en el termini d’un any com a màxim, se’ns garanteixi el dret a decidir sobre la nostra voluntat de ser un ESTAT propi, amb majúscules, mitjançant un nou referèndum, aquesta vegada pactat i acordat amb Espanya i el beneplàcit de la comunitat internacional, atorgar la nul·litat de les sentències de tots els presos i condemnats polítics catalans, a casa i a l’estranger, i realitzar d’una punyetera vegada totes les transferències de diners i pressupostos que tenim pendents de rebre de la tercera disposició de l’Estatut del 2006, amb efectes retroactius i amb interessos inclosos. A partir d’aquí, parlem-ne …

I sinó, espanyols en minúscula, que us bombin!!!

Comissió 11 de setembre del Penedès
28.07.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Recordant Maria Mercè Marçal

El passat 5 de juliol es van complir 25 anys de la mort de Maria Mercè Marçal. Professora, traductora, crítica literària, però sobretot, poeta. La seva obra és una contínua exploració de la poesia femenina; una recerca constant d’un jo literari que busca camins propis que l’ajudin a configurar una veu femenina dins del camp literari i poètic.

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

La seva divisa. La seva autodefinició. La triple opressió i la triple rebel·lia. Uns quants anys després, quan va aplegar la seva obra poètica en un sol volum, el títol del recull “Llengua abolida” retornava de nou a aquesta joc triple de contraris i feia al·lusió a aquesta veu femenina, la veu de les dones que ha estat silenciada sistemàticament al llarg de la història de la mateixa manera que ho ha estat la veu de les classes oprimides i de les nacions sense estat.

La seva primera declaració d’intencions és clara: cal subvertir l’ordre dominant. Ningú no ha escollit viure en una o altra opressió; ens ha vingut donada per raons d’una herència impossible de controlar. Això, però, no és el més important; el que de veritat importa és tenir consciència de la pròpia situació i assumir-la, com un primer pas per tal de subvertir-la.

Tant a “Cau de llunes” com a “Bruixa de dol”, la lluna és el símbol preponderant. La lluna com una imatge tradicional de la dona. Element nocturn, irracional, misteriós. La seva imatge pàl·lida suggereix debilitat, passivitat, que justifica la seva dependència eterna envers la llum del sol. Maria-Mercè Marçal, però, subverteix aquestes referències populars.

En el poemari “Bruixa de dol” apareix un nou element carregat de simbologia: la bruixa.La bruixa, encarnadora d’un poder ocult, monstruós, postergat socialment en el terreny del malefici i del perill. La bruixa com a representant de la marginalitat i de la història negada, de la llengua abolida. La bruixa sota la imatge del dol a causa de la llarga història de repressions que ha patit. La bruixa, símbol d’un model determinat de dona, el de la dona transgressora.

El feminisme, però, segons Marçal,ha de ser una aliança entre totes les dones i així ens ho exemplifica en el món simbòlic de les bruixes i les fades:

Avui, sabeu? les fades i les bruixes s’estimen.
Han canviat entre elles escombres i varetes.
I amb cucurull de nit i tarot de poetes
endevinen l’enllà, on les ombres s’animen

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
21-07-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

El cas de Borriana i la retirada de les publicacions en català

Aquesta setmana llegirem, en base a un editorial del Vicent Partal i d’altres comentaris que s’han fet, del que ha passat a l’Ajuntament de Borriana amb la retirada de la biblioteca municipal, d’una llista de les publicacions en català,  promogut pel nou govern d’aquesta ciutat amb l’extrema dreta a la majoria del consistori

La llista inclou les revistes infantils Camacuc i Cavall Fort, el setmanari el Temps i també Enderrock i Llengua Nacional

Que el nou govern municipal de Borriana, format per PP i Vox, prengui una decisió com aquesta és efectivament indignant, no solament del punt de vista catalanista, sinó del més elemental punt de vista de la llibertat ideològica. Però, si m’ho permeteu, avui voldria girar l’espill i parlar de què fem malament nosaltres, perquè això de Borriana és un fet aïllat, però els nostres errors són d’una permanència que esborrona.

Em pregunto, en primer lloc, quanta gent que ha mostrat ara indignació, especialment fora del País Valencià, sap exactament on és Borriana o té la menor idea de què és Camacuc. I ho dic perquè probablement un dels defectes més grossos del catalanisme és que som capaços de coreografiar respostes d’una gran qualitat a les agressions, però ens costa Déu i ajut construir coses sòlides que puguin resistir totes soles qualsevol agressió. I, en part, d’aquí plora la criatura.

Prenc l’exemple de Camacuc. Camacuc és una magnífica publicació adreçada al públic infantil que, de l’any 1984 ençà, promou una revista i diverses publicacions en uns altres formats. La revista és d’una gran qualitat, íntegrament en català –també n’hi ha una edició en occità aranès, però això és una altra història–, i en el curs de la seua dilatada història ha estat objecte de persecució política. Durant els llargs anys de govern del PP, abans del Botànic, la Generalitat Valenciana hi va tallar tota relació, de manera que no la rebia cap biblioteca ni cap escola. Van subsistir a còpia d’esforços personals enormes.

Si entreu a la web de Camacuc observareu, tanmateix, una curiositat. Té un apartat dedicat a explicar les subvencions que rep –Camacuc se sosté sobretot pels subscriptors. I en aquest apartat veureu que la Generalitat Valenciana progressista –el Pacte del Botànic entre el PSOE i els valencianistes de Compromís– els va subvencionar amb la ridícula quantitat de 27.000 euros en el darrer període anual.

Durant vuit anys, com expliquen d’una manera molt més vehement encara –fins i tot servint-se de l’humor– els nostres companys del diari la Veu, el govern del Botànic ha menystingut qualsevol iniciativa periodística en català. Va recuperar, això sí, els ajuts que el PP havia tancat, però saben a qui van anar a parar els diners? En un percentatge escandalós al Levante-El Mercantil Valenciano, un mitjà que Vox no censurarà mai–, que hi té accés perquè fa una versió infame a la web amb un traductor automàtic, plena d’errades i pràcticament sense visitants.

Nosaltres (Vilaweb) no reclamem subvencions –també vam renunciar ja fa anys a les de la Generalitat Valenciana–, però entenem perfectament que el suport públic pot ser imprescindible durant un temps per a consolidar iniciatives positives i que, per tant, hi ha capçaleres que, per a consolidar-se, necessiten l’ajut públic. I què ha fet el govern valencià per enfortir-les aquests darrers vuit anys? Res. O molt poc, que és com dir res. Però, també, què caram han fet durant tots aquests anys els possibles lectors? Quants dels qui ara es queixen i s’escandalitzen per la censura es podien haver fet fa anys subscriptors de Camacuc o del Temps o de Cavall Fort i no ho han fet mai?

Ara tots correm a plorar i protestar per l’agressió de Vox, però què passaria si tots aquests mitjans, si tots els mitjans en català, fóssim molt més forts i estables i poderosos? O és que no s’aguantaria millor l’agressió espanyola si Camacuc, i parlo d’ells tan sols com a símbol de tots, desaparegués, censurat, de la biblioteca, però en canvi es trobés en cada quiosc, ben destacat, per la potència pròpia i per la quantitat de gent que el compra. No és una miqueta cínic tot plegat?

Les dades publicades per l’APPEC  (Associació de Publicacions Periòdiques en Català) sobre subscripcions de les biblioteques a Catalunya són contundents a favor de les revistes en castellà

Desprès de molt insistir per part de l’APPEC aquest darrer anys les dades han millorat una mica, però queden lluny de superar les subscripcions en castellà, sembla que el problema rau en que la decisió de compra de subscripcions, es potestat de les direccions de les biblioteques.

Costa d’entendre que malgrat l’augment  en aquest 2023, es destinen més diners a la compra de subscripcions en castellà , un 57 % respecte de les en català que son un 43 % i això ho insistim, ho  decideixen les direccions de les biblioteques.

En aquestes biblioteques son revistes en castellà i principalment premsa rosa i premsa nacionalista espanyola

El feixisme constitucional espanyol actua intentant liquidar la llengua catalana a les Illes i al País Valencià i a Catalunya afavorim la premsa rosa en castellà, encara ens en passa poc!!!

No fem servir Borriana per consolidar l’autoengany

Hi ha un segon element sobre aquest afer de Borriana que em preocupa molt. Durant la transició post franquista va haver-hi una hiperreacció des del Principat per qualsevol cosa que passava al País Valencià i que anava contra la catalanitat. Qualsevol fet, per petit que fos, es magnificava fins al punt que va aconseguir de crear en molta gent, sobretot del Principat, la idea que el País Valencià era una terra perduda amb la qual no es podia fer res.

Que no es repeteixi això, ara. Borriana no és una ciutat feixista. Com en qualsevol ciutat del nostre país, hi ha gent de tota mena. I al costat d’aquest espècimen de Vox hi trobem entitats d’una vàlua enorme, com l’Agrupació Borrianenca de Cultura, una trama social molt activa amb iniciatives com els sopars de la Canella i milers de ciutadans que ni han votat la dreta espanyola ni volen ser partícips de cap manera de la barbàrie que promou. Empar Granell, una de les mestres fundadores d’Escola Valenciana, era de Borriana. Josep Palomero, vice-president de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, és de Borriana. L’escriptor Joan Garí és de Borriana. La Borriana Big Band fa versions en jazz de la millor música en català de tots els temps, esborronadores. No fem ara, doncs, un fantasma d’una ciutat que no s’ho mereix.

I sobretot no fem aquest fantasma que té un cost tan car únicament per a brandar-lo com una mena d’autoconsolació del Principat estant, com una manera de fer veure, i de fer creure, que al Principat les coses van bé, en comparació amb el País Valencià. Perquè al Principat les coses tampoc no van gens bé. I per comprovar-ho n’hi ha prou de veure la sentència d’aquest setmana del TJSC contra l’escola catalana o la censura recent de l’Ajuntament de Monistrol de Montserrat, del PP, contra l’actor Fel Faixedas, que no ha merescut, diguem-ho tot, ni la meitat de titulars que hem vist respecte de Borriana. Si als anys vuitanta del segle passat usar el País Valencià per a fer veure que el Principat anava bé ja era un exercici voluntarista, avui no té cap justificació possible.

Una reflexió final: si els catalans fóssim capaços, algun dia, de pensar-nos com un tot, de deixar de pensar-nos a partir de les identitats autonòmiques espanyoles, moltes coses s’aclaririen de pressa. Per exemple, seria obvi que no hi ha futur per a la llengua catalana dins Espanya i que la posició del nacionalisme espanyol ja no és aquella “conllevancia” famosa d’Ortega, sinó l’aniquilació. Arreu. Allà on poden, tan descaradament i brutal com poden; i allà on encara no poden tirar pel dret, amb més prudència però amb tota la insistència, tanmateix. I no us vulgueu enganyar els del Principat: ara és un 25% i quan puguin serà Borriana. Pitjor que Borriana, de fet. Els espanyols no es comportaran amb la resta dels catalans d’una manera diferent de com es comporten ara amb els valencians. No faran diferències. Pensar que això que passa a Borriana no podrà passar mai a Manresa no és sinó una il•lusió vana. La sola certesa que tenim és que sense independència no hi ha futur per al català. I no únicament per als qui viuran dins la nova Catalunya independent, sinó també per als catalans que restarem fora de les seues fronteres.

Vicent Partal i altres

https://www.vilaweb.cat/noticies/camacuc-borriana-vox-el-tsjc-i-tot-allo-que-nosaltres-fem-malament/
12.07.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Perdurar no és ser

L’obsessió pel temps, per entendre’l, ha acompanyat l’home des dels seus orígens. Alguns antropòlegs proposen obertament que la clau del procés d’humanització no s’hauria de posar en el descobriment de les primeres eines, sinó en la consciència del temps. La consciència de la pròpia existència aniria d’aquesta manera, fins a cert punt, paral·lela a la de la perdurabilitat de les coses. Si prenem l’existència com el fet de tenir un ésser real, és evident que no podem confondre el ser amb la seva perdurabilitat.

Tota aquesta disquisició ve a tomb del debat interminable sobre la situació de la llengua catalana i, per extensió, de la pròpia nació. Molts panxacontents asseguren que el català no morirà mai amb l’argument que ha perdurat fins a dia d’avui superant tota mena d’entrebancs. Usar la resiliència –que es diu ara– del català com a raonament de pes per assegurar-ne la seva pervivència, no fa sinó demostrar aquesta confusió de què parlàvem abans. Per posar un exemple fàcil: el llatí encara perdura amb força avui en dia però, en canvi, és una llengua ben morta.

Aquesta és la trampa argumental. Una llengua, o una nació, necessiten aquesta corporeïtat vital per a existir i no esdevenir un record que perdura en el temps. El llatí, com dèiem, o l’Egipte dels faraons, han perdurat a través dels segles però ja fa temps que han perdut l’alè vital.  Aquesta és doncs l’estratègia que potser ens farà la pell definitivament: residualitzar la nostra llengua per a què perduri sense existir.

No és doncs un problema de percentatges, com han insistit infructuosament alguns aprenents de sociolingüista, sinó de l’ús social de la llengua. El català, si seguim com ara, perdurarà a les aules mentre al carrer deixarà d’existir després d’una lenta -o no tant- agonia. Una agonia amb parlants amb un vocabulari de poc més de 1.000 paraules que aniran complementant amb aportacions de la llengua amb què substituiran ‘el bell catalanesc’. Les llengües moren per substitució sovint “sin que se note el cuidado”.

Ens caldrà, doncs, un esforç titànic per revertir la situació actual. Ens caldrà, sobretot, l’empatia i la implicació de les noves generacions que, de fet, seran les responsables finals del destí de la nostra llengua. Ens caldrà energia i, especialment, molta valentia política. Si som on som és precisament per quaranta anys de política lingüística pusil·lànime i covarda.

Ens cal apostar sempre i tothora decididament per fer un ús desacomplexat de la nostra llengua en tots els àmbits. És la nostra aportació a la normalitat que reclamem, el compromís que exigim no tan sols a les institucions, sinó a tota la societat.  Tan sols així serem capaços no només de perdurar sinó de seguir existint.

Comissió 11 de setembre del Penedès
30.06.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)