1979 – 2023

 Fa unes setmanes ens deixava l’amiga i mestra Carme Junyent. El seu mestratge, no tan sols lingüístic, ens ha acompanyat tots aquests anys. Gràcies a ella, aviat en farà vint-i-cinc que alguns vilafranquins vam començar a alertar que la situació del català no era bona. També és en part gràcies a la Carme que el 10, 13 i 17 d’octubre dedicarem el REPENSEM-NOS d’enguany a cercar-hi solucions.

Però les alertes no van saltar del no res, fa 25 anys, sinó d’una preocupació molt més antiga. Avui sembla que fa dos dies que maldem per conscienciar els catalans de la necessitat de salvar la llengua, però el “dolor de llengua” que deia l’Enric Larreula, ve de lluny.

l llunyà 1979, sis professors universitaris van publicar el text “Una nació sense estat, un poble sense llengua” que es coneix com el Manifest dels Marges. Allà ja s’hi deien coses com aquestes:

 “Si durant la dictadura, hom podia atribuir les causes del ràpid deteriorament de la llengua catalana a la política repressora del règim -al temps que hom confiava ingènuament en un no menys ràpid redreçament tan aviat com s’aconseguís d’acabar amb la barbàrie feixista-, a hores d’ara, tres anys llargs després de la fi nominal del franquisme, en vista de quines han estat i no han estat les mesures empreses fins al present per tal de reparar la llengua i la cultura catalanes dels greus danys que li han estat infligits, i en vista també de les perspectives existents en aquest sentit de cara al futur immediat, és de constatar: en primer lloc, com els actuals responsables de saldar efectivament el règim anterior i de bastir-ne un de nou negligeixen o entrebanquen amb concessions distractives la inqüestionable i més que mai urgent necessitat de procedir a normalitzar l’ús de la llengua catalana per assegurar-li un tractament prioritari i restituir-la, així, de facto, en la seva inalienable condició de llengua nacional de Catalunya; en segon lloc, el ple restabliment de la llengua catalana i la seva igualitària equiparació funcional i ideològica amb l’espanyola no tan sols ha de resultar de la prèvia i imprescindible creació d’uns marcs institucionals polítics i culturals que permetin l’autorealització lingüística, sinó també de la mateixa capacitat de resposta de la societat catalana per precipitar una dinàmica autòctona d’expressió lingüísticocultural que, tot fent front als condicionaments que l’afecten, reïxi a imposar-se normalment a tot el conjunt de l’actual societat catalana en virtut de llur qualitat intrínseca i vàlida pertinença.”

I conclou el manifest, premonitòriament, fa quaranta-quatre anys!

“De tota la present anàlisi, no se’n poden extreure sinó preguntes, formulades, això sí, amb un to malèvol i amarg. Preguntes del tipus de com ha de ser possible -i ho ha de ser-, en aquesta avançada segona meitat del segle xx, d’aconseguir que perduri i es desenvolupi la llengua i, per tant, la cultura, d’una nació mancada d’estat; de com pot resoldre’s el dilema d’integrar una part d’una població, que, tot i residir-hi, no ha assumit encara la realitat nacional catalana; de com, en definitiva, endegar, sense uns suports polítics efectius i, per tant, sense una vida pública autènticament catalana a tots els nivells, un procés lingüístico-cultural prou extens i competent com perquè justifiqui l’existència viva d’aquesta llengua, en virtut de les seves realitzacions presents i no de les d’un passat massa transcendentalitzat.”

No, Carme, no abandonarem la lluita. El teu llegat perdurarà en la nostra fermesa. Per tu i per tants catalans que ens han deixat sense poder veure aquesta nació lliure i la seva llengua restituïda.
Us ho devem.

Comissió 11 de setembre del Penedès
15.09.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Algú algun dia …

L’11 de setembre els vaig tornar a veure…

Es lleven ben d’hora. Sempre són els primers d’arribar al lloc perquè són els que ho han de preparar tot. S’ajunten en grups i reben les darreres instruccions.  Es col·loquen una armilla de color ben viu i, si és un dia com avui, una gorra perquè hauran de passar motles hores a ple sol.

Cal preparar-ho tot. Banderes, pancartes, domassos, tanques, carpes, cadires… el que calgui.

Quan la gent comença a arribar ells ja són cadascun al seu lloc. Tranquils, amables, gairebé tots amb un somriure còmplice als llavis, atenen la gent, donen indicacions, situen tothom al seu lloc. Amatents, vigilen que tot surti bé.

Quan acaba l’acte, la gent marxa cap a casa… Ells encara tenen feina. Cal recollir tot allò que han muntat a primera hora. Quan l’espai de l’acte ja s’ha buidat de gent, encara els podreu veure amunt i avall per deixar-ho tot com ho han trobat. Avui dinaran o soparan tard.

He tingut l’honor de conèixer-ne molts. Els he vist de totes maneres i en totes les situacions possibles. En paradetes, en actes, en sopars… En manifestacions, en concentracions… Repartint fulls, parlant amb la gent… ordenant, coordinant, vigilant, muntant, desmuntant…Els he vist de bon matí, quan el sol tot just comença a albirar-se i els he vist a plena nit. Els he vist amb fred i amb calor. Sota la pluja i sota un sol de justícia.

Fa molts anys que els veig. Són gent normal, com tu i com jo, però semblen fets d’una altra fusta. Són incansables, incombustibles, resistents, magnífics, extraordinaris.

Són la meva gent. Son els voluntaris…

Algú, algun dia, d’alguna manera, els reconeixerà públicament tot el que han fet, tot el que fan, tot el que faran…

.Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
15-09-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Morir-se en català

Carme Junyent i Figueras
4-2-1955 – 3-9-2023

https://www.vilaweb.cat/noticies/morir-se-en-catala-carme-junyent/

Carme Junyent va escriure aquest article els darrers dies de la seva vida. Tal com ens va demanar, el publiquem després de la seva mort.

Durant molts anys he parlat de la creixent dificultat de ser atès en català els últims dies de la vida. Els darrers anys hem vist com persones grans no es podien adreçar en català als seus cuidadors. L’atenció als CAP i als hospitals en català no sempre està garantida. Aquest és un dels àmbits on l’administració sí que té alguna cosa a dir, perquè hauria de garantir els drets dels catalans a ser atesos en la seva llengua a casa seva. De fet, aquest és un dels casos en què el futur del català no depèn precisament de nosaltres.

Ara que m’hi trobo jo, voldria fer alguna reflexió sobre la meva experiència. En els centres hospitalaris són freqüents les converses bilingües; jo no canvio de llengua i ells tampoc. Però també és cert que molts professionals dels orígens més diversos m’han atès en català. En un cas em vaig trobar una infermera que em va dir que feia poc que era aquí. Jo li vaig dir que no es preocupés, que jo li ensenyaria el català, i la relació va ser prou fluida. En un moment de crisi, però, en què em va haver d’atendre, jo m’hi vaig adreçar en català i ella em va escridassar dient-me que li parlés en espanyol. Insisteixo en el fet que era un moment de crisi, però quan em va dir aquestes paraules vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar: que en un moment tan delicat de la vida s’hi afegissin records negatius que no hi ajuden gens.

Crec que els professionals de la medicina, i molt especialment els seus formadors, haurien de tenir clar que la llengua forma part del tractament. Naturalment, si anem a tractar-nos als Estats Units o a Alemanya no esperarem que ens atenguin en català. Però a casa nostra és el mínim que podem esperar.

Quan vam començar la visita dels PADES (programa d’atenció domiciliària i equips de suport), el metge que m’atenia parlava en castellà i jo, com sempre, li responia en català. Al cap de no gaire, ell es va adonar que jo encara parlava en català, i com que no li devia haver passat mai, em va demanar si tenia cap problema per parlar en castellà. Crec que ell pensava que no sabia parlar castellà; li vaig dir que sí, que en tenia un, de problema, per parlar el castellà. El meu problema, li vaig dir, és que tota la vida he lluitat perquè la gent es pogués morir en català i ara que em tocava a mi he de ser conseqüent.

Li vaig explicar que la meva especialitat eren les llengües amenaçades i també que creia que ell ajudaria molt els seus pacients si en aquest moment tan especial de la vida es podien continuar expressant en la seva llengua. Ell em va dir que no tenia cap problema que jo parlés en català, i vam continuar amb una conversa bilingüe amb algun entrebanc que resolia la infermera. Quan va marxar, li vaig regalar un exemplar del meu llibre El futur del català depèn de tu. Insisteixo en el fet que tota la comunicació va ser cordial i que no hi va haver cap tensió. Si les coses no canvien, encara compto que em podré morir en català.

Aquestes anècdotes m’han fet reflexionar sobre la quantitat de persones del món que a l’hora de morir no es poden expressar en la llengua que els van transmetre. Això generalment és resultat de l’imperialisme lingüístic i també de la seva part aparentment més innòcua, que és aquella que ens fa creure que a un estat li correspon una llengua, sense tenir en compte que això ignora la major part dels habitants de molts països. Tinguem present que els estats monolingües són molt rars, i que arreu del món hi ha gent que té com a primera llengua una que no és l’oficial.

A l’Argentina, per exemple, hi ha parlants de diferents llengües originàries com ara el wichí, el qom i altres, els parlants de les quals segurament ja no compten ser tractats per la sanitat pública. Tants llocs del món on organismes com ara Metges sense Fronteres o la Creu Roja tenen com a llengües oficials l’anglès o el francès i ni es plantegen tractar en les llengües locals. Els exemples són múltiples i ni jo mateixa m’atreviria a proposar una solució, però sí que crec que nosaltres com a catalanoparlants tenim la responsabilitat de garantir que tots puguem ser atesos en la nostra llengua.

El doctor Gustavo Tolchinski m’ha aconsellat que no malgasti energies en estímuls externs. Difícil. En un dels ingressos em trobo que és la metgessa la qui em demana que li parli en castellà, i jo li pregunto si no la preocupa que no em pugui morir en català. Ella em diu que és per atendre’m millor. Aquí surt la primera reflexió ètica: quina llengua s’ha d’emprar preferentment, la del pacient o la del metge? Després m’atén una metgessa italiana que em diu que li agrada sentir el català. Fem un diàleg català-italià i no hi ha cap problema.

Un dia que he d’anar a urgències, em trobo de tot. Moltes converses bilingües amb els infermers, zeladors i altre personal. Però hi ha un moment certament excepcional. Algú pateix una aturada cardíaca i veig com tot el personal es mobilitza com si fos un sol home. L’única paraula que sento en castellà és “paro”, que més aviat sembla una consigna més que un avís d’una aturada.

Potser el fet més sorprenent és quan rebo la nova visita del PADES després de la meva conversa sobre la lluita per la llengua. La infermera em diu que haurem de fer la visita en castellà i és el mateix metge qui diu que no, que la farà en català. Ell està certament més passiu, però no hi ha cap problema pel que fa a la llengua.

A urgències quan cau el dia hi ha una nova aturada cardíaca. Quan tot s’acaba, la infermera fa córrer la cortina i diu: “Descansa en pau, bonica.”

Conec casos de persones molt significades en el món de la llengua a casa nostra que no han pogut morir en català. A ells i a tots els altres els devem aquest compromís per no deixar-los desemparats en els moments decisius i que puguin viure la seva experiència final de la mateixa manera que van viure la primera. Tal com va fer la Coloma al camp de Ravensbrück amb la seva companya Carme, com canta Marina Rossell:

“Així jo no vull morir,
lluny dels cels i les arbredes.”
La Coloma, que la sent,
a poc a poc s’hi arrossega.
Diu, mentre l’estreny ben fort,
dolços mots a cau d’orella.

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Pactar o No Pactar

El processisme nostrat es debat aquests dies en el dubte hamletià de si pactar o no pactar amb el govern espanyol. I dir, aquí, el govern espanyol no és balder perquè difícilment podràs pactar amb l’Estat espanyol. Pactar, com s’ha dit manta vegades, implica reconeixement mutu i com que això ja sabem, per activa i per passiva, que l’estat espanyol no ho acceptarà mai, tot plegat esdevé un paripé autonomista més.

La defensa del català, l’amnistia o el dret a l’autodeterminació (no em féu riure) són engrunes d’un processisme que ara ens vol fer passar bou per bèstia grossa perquè (deixem sisplau de mirar cap a Madrid i tornem a mirar-nos nosaltres mateixos) tot això la independència ja ho duu de sèrie.

El reconeixement del català a Europa seria un pas històric si no fos que, per exemple, a Irlanda han tardat 18 anys a aconseguir-ho amb un estat compromès sense fissures en la defensa del gaèlic. La comèdia multilingüística de l’estat espanyol durarà el que duri la incertesa en la investidura i després “aire, que vol dir vent”. I ja no parlem de sa bona voluntat de la presidenta del Congreso que pot ser que duri menys, tant la voluntat com la presidència, que un ruixat al Penedès. I així tot.

Pactar, negociar, vol dir també acceptar el marc espanyol de relacions. Acceptar que el nostre futur depèn del que siguem capaços d’arrencar és fer-se trampes al solitari. Ningú, ni personalment ni nacionalment, es resigna quan l’obliguen. Per què ara Espanya respectarà res quan no ho ha fet mai? Negociar, doncs, és blanquejar el 155.

El perquè els partits autoanomenats independentistes juguen a aquest joc, amb cartes que saben trucades, només s’explica per l’ànsia de tocar cuixa. Ei, que és ben lícit pensar que la independència és impossible, però aleshores que ens ho diguin i ja veurem què fem els que no pensem rendir-nos.

No fa gaire llegia que ERC té poc més de 6000 afiliats i 4000 són càrrecs públics. Això sí que és un argument de pes. Especialment a fi de mes. I Junts tres quarts del mateix només que ara fan bivac al jardí de Palau tot esperant que la fermesa, quan no t’hi jugues res, els doni rèdits. Perquè si ens centrem, si ens autocentrem, ja em direu en què hem avançat cap a la independència en tots aquests mesos. Una independència, siguem francs, que sabem que només serà possible pel pedregar de la unilateralitat, pel dificultós camí de la pressió popular que ha de tornar a encendre-ho tot de nou. Definitivament.

Els partits, aquestes màquines de poder immunes al sentit dels seus votants, van veure les urpes al gat. Per primera vegada l’abstenció els va fer mal i s’han afanyat a repintar el decorat. Ja sé que amb l’abstenció paguen justos per pecadors, però quina altra alternativa ens han deixat? quin relat engrescador ens han presentat? quin acte de contricció?

Sabrà greu regalar la Generalitat al cinisme institucionalitzat, però no podem deixar la feina a mig fer. O s’enceta una alternativa honesta i creïble o ens haurem d’abstenir molt de temps. Diuen que el poble mana: doncs manem!

Comissió 11 de setembre del Penedès
25.08.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

17 d’Agost de 2017

Cambrils. El 17 d’agost de 2017, es produïa un atropellament massiu a les Rambles de Barcelona. Hi van morir 15 persones, 13 en el mateix moment, una altra apunyalada per un dels terroristes en la seva fugida i una altra a l’hospital dies després de l’atac. Més de 100 persones van resultar ferides de diversa consideració.

El dia abans s‘havia produït una explosió a Alcanar en què van morir dues persones i 16 van resultar ferides. La matinada del dia 18, a Cambrils una dona va morir a mans d’un dels ocupants d’un cotxe que va saltar-se el control policial. Posteriorment, en un tiroteig van morir els cinc ocupants d’aquest  vehicle que portaven explosius falsos i anaven armats amb destrals i ganivets.

Sis anys després, continuen les incògnites i les preguntes sense resposta. El 2018, el Congrés espanyol va votar en contra de la creació d’una Comissió d’Investigació sobre els fets de Barcelona i Cambrils. Diverses autoritats estatals es van negar a comparèixer a la Comissió creada pel Parlament de Catalunya i la Fiscalia no va voler procedir en contra de les incompareixences. Fins ara, el poder judicial no ha volgut investigar els fets.

El gener de 2022, l’ex-comissari José Manuel Villarejo declarava que “Jo he continuat treballant amb el CNI fins a l’últim dia. Vaig treballar amb ells per mirar d’arreglar l’embolic del famós atemptat de l’imam de Ripoll, que al final va ser un error greu del senyor Sanz Roldán, que va calcular malament les conseqüències de fer un petit ensurt a Catalunya”.

Una explosió “provocada” a Alcanar potser havia de ser el petit ensurt? I l’oportunitat perquè els cossos de seguretat de l’Estat fessin valen una gran operació antiterrorista dos mesos abans del referèndum de l’1 d’octubre?

L’ex-comissari continua implicant-t’hi el CNI i assegura que té proves que ho demostren, però que estan protegides per la llei de secrets oficials. Efectivament, el govern espanyol, amb el suport dels jutges de la Audiència espanyola, mantenen com a secret oficial tota la documentació relacionada amb el proc´3es d’independència que va engegar l’anomenada “policia patriòtica” el 2012.

L’Imam de Ripoll va morir en l’explosió d’Alcanar? La justícia espanyola diu que sí, però biològicament no s’ha acreditat. La prova de l’ADN no és determinant. Hi ha una furgoneta que fuig d’Alcanar i un imam enterrat a Alcanar que té nou fills, però del qual ningú ha reclamat el cos.  La jutge diu que sí que és l’Imam en base a un informe biològic que admet que no se sap qui és.

Massa incògnites. Massa dubtes. Una nul·la voluntat d’investigar i esclarir-ne els fets. El que va començar sent un atemptat gihadista ha anat derivant cap a un atemptat de bandera falsa amb un clar objectiu polític.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
18-08-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)