Comunicat d’Òmnium Cultural davant la proposta de Llei Orgànica d’Amnistia, registrada al Congrés dels Diputats el 13 de novembre de 2023

 1.  Celebrem la conquesta dels amplíssims sectors de la societat catalana que han treballat per assolir l’amnistia com a resposta política, col·lectiva i democràtica a la repressió derivada del procés d’autodeterminació de Catalunya. Tres anys després d’acompanyar amb 200.000 signatures una Proposició de Llei d’Amnistia que va ser rebutjada a tràmit pel Congrés, la perseverança dels agents polítics, cívics i socials, l’ha fet possible.

2.  Considerem que l’amnistia ens reafirma i ens dona la raó: ni votar ni exercir drets fonamentals com el dret a la protesta és delicte. I, per tant, com sempre hem dit, és un punt de partida per afrontar la resolució democràtica del conflicte polític, a través de l’exercici de l’autodeterminació.

3.  Reiterem que la llei d’amnistia que finalment aprovi el Congrés dels Diputats no pot excloure ningú. Esperem que, en la tramitació parlamentària, es pugui esmenar alguna ambigüitat que encara revela el text actual, i alhora, es garanteixi que, en l’aplicació de la llei, el marge interpretatiu dels jutges quedi clarament restringit.

4.  Constatem que fins que la llei no estigui aprovada, els procediments judicials i,  per tant, la repressió seguiran el seu curs. A més, també considerem que haurien de trobar-se vies de reparació per als represaliats en causes administratives i comptables, a les víctimes de la violència policial de l’1 d’octubre, víctimes d’infiltracions policials o d’escoltes telefòniques.

5.  Considerem que la llei té camí per recórrer políticament i jurídicament. Per això, instem a les forces polítiques a aprofitar la fase d’esmenes.

Per tot això, anunciem que des d’Òmnium Cultural vetllarem, amb tots els nostres recursos, per fiscalitzar l’aplicació de la llei i per acompanyar a totes les persones represaliades i posar-nos a la seva disposició. També, que continuarem treballant per acabar amb la impunitat de la violència policial de l’1-O de 2017, actuant com a acusació popular en tots els casos.

Per últim, volem deixar clar que el conflicte polític continua viu i que la seva resolució democràtica passa inevitablement per l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Òmnium Cultural
14.11.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La xacra

Hi ha, entre l’independentisme més irredempt, un sector obertament antipartits o, pitjor encara, antipolítica, que sosté que amb l’actual sistema pretesament democràtic mai no avançarem en la proclamació efectiva de la independència. A la Marxa de Torxes no ho havíem estat mai, antipolítica, tot i reconèixer les limitacions del joc de partits que ens tenalla.

Mica en mica, però, hem de reconèixer que el sistema de partits nascut del franquisme ha acabat podrint el sistema democràtic fins a extrems impensables. La gestió política ha passat a segon terme davant el manteniment del poder.

Tots ens hem cansat de blasmar ERC per la impressió que la seves giragonses ideològiques responien més a la necessitat de mantenir els (diuen) 4000 càrrecs que no pas a la realització d’un programa polític. Però no són pas sols en aquesta perversió democràtica: no hi ha cap partit que en major o menor mesura no visqui de la menjadora. Maliciosament sempre s’ha dit que els partits són grans agències de col•locació. Potser no era tan maliciosa la dita.

Tot plegat és un peix que es mossega la cua, un joc pervers que no té final: els partits volen el poder per col•locar les seves peces en càrrecs estratègics que, alhora, fan el que calgui no pel bé comú, sinó per aconseguir de guanyar les properes eleccions i seguir tenint el poder per col•locar les seves peces en càrrecs estratègics que… ja veieu la roda del hàmster. I els ciutadans només ens ho podem mirar amb indignació primer i amb desgana al final perquè, és clar, les lleis que podrien posar-hi remei les haurien de fer els mateixos partits que se n’aprofiten. AIxò ja no és posar el llop a vigilar el remat, és que el remat és de llops!

La perversió més immoral, més descarnada, més impúdica és l’actual negociació per a investir al govern espanyol el PSOE. El senyor Sànchez, per mantenir-se al poder, és capaç d’acceptar que la terra és plana i quedar-se tan ample. Potser, com denunciava fa poc Vilaweb, es deu a què el govern espanyol proporciona al PSOE 50.000 càrrecs que un cop perdudes alcaldies, diputacions i governs autonòmics són les darreres quotes de poder que li resten. Sense el govern d’Espanya, el PSOE és mort. Per això ara els que van propiciar el 155, els que han alentat el 25% de català a les escoles, els qui publicaven les inversions en rodalies a El Jueves, els qui no volien ni sentir parlar del ‘prófugo de la justícia’ ara s’hi reuneixen sota una imatge de l’u d’octubre. Veure per creure!

Potser sí que d’aquesta extrema debilitat en podem treure algun avantatge però ¿quina confiança et pot oferir un personatge d’aquesta mena? Quines garanties te’n pots creure? Quina transferència et pot donar que demà ell mateix o el PP de torn no et prengui de nou? I quina confiança et poden donar els nostres masovers? No és tot plegat una apel•lació a una nova abstenció clamorosa?

Investir o no investir. Aquesta és la qüestió. I té una resposta molt fàcil: l’única investidura
que ens val és la del president de la república catalana. Tota la resta és jugar al joc que
Espanya ens vol fer jugar, és colonialisme desvergonyit, és deixar que els encarregats
panxamples se’ns pixin a la boca mentre ens acusen de nosurrendistes i d’hiperventilats.
Doncs sí, val més ser un hiperventilat que un traïdor.

Que els investeixi sa mare!

Comissió 11 de setembre del Penedès
03.11.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Comparar pomes amb peres

Resulta curiós,si mes no, que quan la Universitat de Barcelona ha anunciat que en les seves comunicacions tornaran a fer servir el masculí com a genèric, després d’un temps de fer servir l’anomenat llenguatge inclusiu, i que l’IEC,la màxima autoritat lingüística del país, hagi refusat aquest “nou” llenguatge, doncs, ara, la regidoria d’Igualtat de l’Ajuntament de Vilafranca, ha presentat la nova Guia del Llenguatge inclusiu per evitar, diuen, discriminacions i la invisibilització de les dones i de les persones no binàries.

És ben cert que hi ha dos tipus de persones al món que hi entenen de tot: els tertulians habituals i els polítics. Es poden comptar amb els dits de la ma els professionals de les llengües del món, siguinfilòlegs, lingüistes o sociolingüistes, que defensin aquesta teoria inventada que confon el gènere gramatical amb el sexe.

Els defensors del llenguatge, abans dit no sexista i ara inclusiu, argumenten que el gènere masculí és per als homes o els mascles i el femení per a les dones o les femelles. Carme Junyent els deia: “què passa, doncs, quan diem la pantera o la girafa? Aquí ningú pensa que també hi ha mascles ni a ningú se li acudiria crear un masculí per a tots aquests animals en què el gènere no marcat, l’inclusiu, és el femení”.

Alerta també amb el contingut semàntic dels respectius gèneres: No és el mateix el cortesà que la cortesana. Ni el sacerdot que la sacerdotessa. Ni un gat vell que una gata vella. Ni un minyó que una minyona. Ni el majordom que la majordoma. L’infant o la infanta. Home públic o dona pública…

Si som estrictes i apliquem el desdoblament en tots els casos, ens podríem trobar amb construccions insòlites com “el pilot d’avió i la pilota d’avió” “el cònsol i la consola”, “l’alt càrrec i l’alta càrrega”… O potser aquí ens dirien que no cal el desdoblament i que ja ens val el substantiu invariable… que és el masculí? Contradicció darrera contradicció.
El fet del gènere gramatical influeix en el fet que una societat sigui més o menys masclista, més o menys patriarcal o que invisibilitzi més o menys les dones?

Tots estaríem d’acord a dir que les actituds masclistes i patriarcals són un fet universal. No hi ha societats en què el masclisme hagi desaparegut de la faç de la terra. L’anglès és una llengua que només té el gènere neutre. No hi ha masculí ni femení. No hi ha masclisme als països que tenen l’anglès com a llengua pròpia? La dona és tan visible com l’home en aquests països? No hi ha discriminació per raó de sexe?

Segons Carme Junyent, en el món hi ha tres llengües que tenen el femení com a genèric. Sabem, també, que no arriben ni al 15% les llengües del món que, com la nostra, tenen gènere gramatical (masculí, femení, neutre). La gran majoria de llengües del món, des del basc fins al japonès, no tenen gènere.

Les preguntes són: Els països que tenen el femení com a genèric, han desterrat el masclisme de la seva societat? Les actituds masclistes només imperen en un 15% dels països del món? Hi ha un 85% de societats on el masclisme ha desaparegut o s’ha reduït a la mínima expressió?

Aquests que sabeu i sou experts en tot, si us plau, deixeu tranquil•la llengua que prou problemes té. No s’inventeu nous prejudicis sobre les diferents i diverses formes de comunicar-nos que tenim els humans. No feu com Carles V que deia que l’espanyol serveix per parlar amb Déu, l’italià amb les dones, el francès amb els soldats i l’alemany amb el cavall. No feu com Bertrand Barère de Vieuzac, que va inspirar un informe a favor de la imposició del francès a la França postrevolucionària (“El federalisme i la superstició parlen baix bretó; l’emigració i l’odi a la República parlen alemany; la contrarevolució parla italià, i el fanatisme parla basc”). No feu com en Vargas Llosa que parlava de la “intel•ligència del francès i del “bronco vigor de la llengua castellana”. Si us plau , deixeu les llengües, deixeu el català, en pau.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
27-10-2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)