Bolaños, l’amnistia i el pecat original espanyol, 19.01.2024, n.224

20 de gener de 2024 ~ cafeperlarepublica ~ Deixa un comentari

Bolaños, l’amnistia i el pecat original espanyol

Vicent Partal
18 de gener de 2024
https://www.vilaweb.cat/noticies/bolanos-lamnistia-i-el-pecat-original-espanyol/

Això de l’amnistia comença a anar pel pedregar. Una volta aconseguits els vots d’ERC i de Junts per a convertir Pedro Sánchez en president del govern espanyol, els socialistes ja han començat a fer allò de sempre; allò que era previsible. Posar tants impediments com siguen imaginables per tal de no complir els acords signats i alhora acostar-se al PP i votar-hi de bracet, impúdicament, quan és qüestió de preservar el règim del 78.

Ho hem vist aquestes darreres hores en la negativa d’acceptar cap reforma de la seua constitució que no siga la que han pactat ells dos, però també en les declaracions tan contundents del ministre Bolaños per a reduir el perímetre de l’amnistia al cercle exacte que ell vol.

Bolaños fa política. S’amaga rere pretesos arguments judicials, però això no és sinó una argúcia per a imposar les seues tesis als partits independentistes. Que són les de sempre. No és veritat que hi haja cap precepte judicial que puga oposar-se a l’amnistia. Però ell sap què fa.

El PSOE, no ens enganyem, no vol l’amnistia. No l’ha volguda mai. I tu no canvies d’opinió en un tema com aquest d’avui per demà. Passa que ha hagut d’acceptar-la per a mantenir-se en el govern –”fer de la necessitat virtut”, en van dir aleshores. Però, tan bon punt s’ha vist a la Moncloa, ha tornat a la posició original, a la posició prèvia a la cita electoral del juliol. L’amnistia no és possible, no és constitucional, no és legal, bla, bla, bla…

I, per tant, si hi ha d’haver finalment cap amnistia –perquè també ho ha pactat amb Sumar i ja s’ha presentat una llei i tantes coses més…–, doncs que siga la més petita possible. Els CDR, fora. El Tsunami Democràtic, fora. El president Puigdemont, fora. I ja veurem qui acabarà quedant dins i de què acabarà servint tot plegat.

Ara, escoltar Bolaños fent política amagat rere l’opinió de la justícia també té interès. Perquè ens retorna clarament al pecat original d’Espanya i despulla de cap a cap el PSOE i la transició. Pecat original que no és sinó l’obsessió per a impedir com siga el lliure funcionament dels parlaments i la lliure expressió de la voluntat popular.

En una democràcia, en qualsevol democràcia, res no pot estar per damunt dels parlaments, res. I encara menys els tribunals. Perquè els tribunals han de vigilar el compliment de la llei vigent mentre siga vigent, però no poden evitar que els parlaments escriguen lleis futures, diguen què diguen aquestes lleis.

I és precisament aquesta obsessió –de fer passar la llei present davant la voluntat popular– la principal herència que encara hem de suportar avui de la llei de reforma política de les corts franquistes. La llei que és l’inici real de l’actual sistema polític, per damunt de la tan encimbellada constitució, que en realitat és tan sols una llei secundària, una aplicació d’aquella primera. Mireu: el capítol primer de la llei franquista diu, literalment, que la “democràcia” a l’estat espanyol es basa en “la supremacia de la llei” –i no en la voluntat popular. Us sona, això?

(És una ucronia i per tant no es pot comprovar, però m’agradaria molt veure si el PSOE s’atreviria a fer això que va fer ahir en cas que Junts hagués votat contra els tres decrets llei la setmana passada i no n’hagués facilitat l’aprovació. Perquè la lliçó és més antiga que anar a peu: com més cedeixes tu, més pressionen ells.)

Vicent Partal
19.01.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Mantenir el conflicte amb l’Estat, 12.01.2024, n.223

20 de gener de 2024 ~ cafeperlarepublica ~ Deixa un comentari

Mantenir el conflicte amb l’Estat

En un article del proppassat 7 de gener, en Josep Costa denunciava que l’independentisme estava caient en la trampa d’assumir tot un seguit de conflictes sectorials (la fiscalitat, les polítiques socials, la llengua, la diversitat cultural, les infraestructures, la gestió de la sequera, etc.), i que això era la prova fefaent que el Procés s’ha acabat, ja que, de fet, l’independentisme assumeix que qualsevol conflicte és més important que la independència, i a sobre, afegia, hi ha qui intenta enredar-nos, venent-nos el seu posicionament en algun d’aquests conflictes com a indissociable de la lluita per la independència.

I acabava l’article recordant-nos que, fem el que fem, si el conflicte no és amb l’Estat, no ens acosta a tenir el nostre Estat.

Aquesta vegada, creiem que l’admirat Costa, tot i encertar com de costum en el diagnòstic general, tanmateix s’equivoca, i de molt, posant la llengua al costat de la resta de conflictes sectorials.

Perquè la llengua sí que és indissociable de la lluita per la independència! I justament això és el que s’ha fet en aquestes dues dècades del Procés. I justament això és el que ens ha deixat en el lamentable estat de desnacionalització que tan bé reflecteix, un altre article recent, d’en Pau Vidal.

En ell, Vidal, ens diu que quan li demanen la seva opinió sobre el català, el primer que li ve al cap és l’escena de la pel·lícula 1917, on un soldat intenta creuar el camp de batalla mentre al seu voltant cauen obusos sense parar, que van delmant contínuament les seves tropes.

Un article que acaba amb aquestes paraules: només tenim una opció, acceptar d’una vegada que això és una guerra en què ens juguem la supervivència. Una guerra que necessita generals valents, sí, i no com els que tenim; però també una tropa disposada a combatre, a jugar-s’hi la pell (i no com el vuitanta per cent de la que tenim). S’ha acabat el temps de la (suposada) bona educació. Ara toca enfangar-se.

I sí, els nostres enemics han sabut sempre molt bé que la qüestió de la llengua és crucial en aquest embat. I per això, des de fa segles, però especialment des de fa dues dècades, burxen i burxen i burxen, perquè aquí saben que poden fer mal de veritat a la nació. I, mentrestant, nosaltres badant de manera clamorosa (i, cal dir-ho ben alt, de manera culpable, per acció i per omissió, de molts, molts, dels nostres polítics autoanomenats independentistes)

I si estem en una guerra, hem de començar a deixar-nos de contemplacions, bandejar postures defensives i passar a l’ofensiva.

I és per aquest motiu que, qualsevol acte bel·ligerant per guanyar els nostres drets lingüístics, esdevé un vertader embat contra l’Estat, que és el que en Costa reclama que cal fer! I en aquests moments, aquest és justament el conflicte que l’Estat encara tem especialment, i per això hi continua concentrant els seus esforços destructius: País Valencià, Balears, etc.

I és també per aquest motiu que les nostres autoritats són tan porugues a l’hora, no ja de proclamar, sinó ni tan sols de defensar la llengua i els nostres drets de catalanoparlants, perquè saben que per poc que alcin la veu en aquest terreny, això serà pres com un afront imperdonable pels seus amos: l’estat espanyol.

Hem de deixar de ser educats (ja ho vam dir en aquest mateix acte fa un temps), ens hem d’enfangar, però els qui tenen el deure moral i polític d’arriscar-se a prendre mal són, per damunt de tot, els nostres mandataris, ja que sense la seva determinació institucional, tota la nostra empenta corre perill de quedar diluïda.

I és clar que d’entrada no es voldran arriscar a enfrontar-se als seus amos, però els hem de posar davant del dilema: o enfrontar-se a l’Estat o enfrontar-se a nosaltres!

En aquesta guerra, els nostres comandaments han està fins ara més aviat la nostra rèmora. Continuar-ho acceptant sí que depèn de nosaltres. Posem-nos-hi doncs! I des d’avui mateix, des d’ara mateix!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
12.01.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Represa, 05.01.2024, n.222

20 de gener de 2024 ~ cafeperlarepublica ~ Deixa un comentari

La Represa

Bon vespre i bon any, companys. Segons tots els experts analistes, aquest 2024 serà un any important en què han de passar moltes coses. Quan els analistes polítics diuen això, volen dir que venen eleccions i que la repartidora de pinso es posa en marxa de nou. Un any on sembla clar que el retorn a l’autonomisme més mediocre és ja irreversible. Un any en què es farà efectiva la derrota dels nostres partits, que no de la gent. Uns partits que van des dels que es van rendir el 2 d’octubre als que, de tant perduts, encara ara no s’han trobat.

Tot això, ben amanit, fa un còctel explosiu que agafa l’independentisme civil amb els pixats al ventre: desmotivat, desmoralitzat, perdut i sense lideratges clars. I, en aquest punt, tenim dos camins a prendre: ens rendim també i ho deixem per a una altra generació, o ens posem de nou a treballar per reconstruir tantes complicitats trencades. Ens diuen els líders espirituals del no-surrendisme civil que ens cal reprendre la mobilització, tornar a fer-nos nostre el carrer, marcar la iniciativa política: vaja, tornar a fer un Arenys i endavant que fa baixada.

Però això no és tan senzill com sembla. Per començar tot el procés anterior es va fer des de la il·lusió, la col·laboració i la comunió en un objectiu compartit i, sobre tot, en la confiança entre tots els elements del moviment sobiranista que mostraven al món la independència com un objectiu de nació. Després hem sabut que la unitat estratègica potser hi va ser, però que la tàctica es va trencar ja abans del 1r d’octubre i que no hi havia cap voluntat de dur a terme allò que ens havien promès, allò que ens havia empès a enfrontar-nos a la Policía Nacional i la Guardia Civil.

Ara, vist el resultat i vistes les patètiques excuses i giragonses dialèctiques dels nostres partits, serà molt difícil tornar a engrescar la gent de carrer, la gent com nosaltres que mai no hem demanat res però que esperàvem honestedat i transparència. Més encara. Ha quedat també clar que el llirisme de la llei a la llei, del que Espanya no traurà els tancs o del que Europa ens farà costat ha quedat totalment desmentit i que, si volem la independència, ens l’haurem de guanyar tots sols picant pedra i, malauradament, amb algun mort al carrer. Tota la lluita ha estat desbaratada per uns partits polítics indignes als que hem donat massa poder. Ara, si ens volen convèncer de comptar amb ells de nou hauran de substituir lideratges i deixar de mentirnos. Si no hi ha canvis substancials, ja sabem que l’abstenció és l’única arma que els ha fet mal de debò.

És per tot això que no podem demanar a la gent que reprengui una lluita de la que ja en sap el final. Cal, abans de res, repensar l’estratègia amb tot el que hem après aquests anys. Tornar a ser aquell moviment optimista, il·lusionant i guanyador que pugui prometre un futur millor als nostres ciutadans. Si volem tornar a ocupar els carrers, a forçar el món a mirar-nos, cal que definim molt clar què farem el dia després.

Sempre ens quedarà l’opció de rendir-nos definitivament, però estem convençuts que ho podem tornar a fer, que ho farem de nou, i aquest cop deixant els lliris a casa.

Comissió 11 de setembre del Penedès
05.01.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)