Assumiràs la veu d’un poble

Enguany Vicent Andrés Estellés faria 100 anys. Celebrem doncs el centenari del seu naixement entre el silenci esfereïdor de les intitucions: l’incòmode de la Generalitat de dalt i el negacionista de la de baix.

El fill del forner de Burjassot fou qui millor va saber retratar la força cultural i política del país sencer. El poeta més gran en català des d’Ausiàs March (un altre del País Valencià) va saber ser la veu del poble quan el país maldava per respirar sota la bota enemiga. Per això el blaverisme espanyolista el tenia amenaçat, a ell i al seu amic Joan Fuster, i durant els primers anys d’això anomenat democràcia havia de viure en la clandestinitat. Però si Franco no l’intimidà, no s’afonaria davant l’extrema-dreta valenciana. La seva veu, alta i clara, senzilla i potent, no va deixar mai de reivindicar la pàtria, que entenia completa, l’amor i la vida. Potser perquè tants any de foscor les hi havien pres.

Ara, tants anys després, ens trobem en una situació força similar: a punt de perdre la nació, la llengua i, sobretot, la nostra autoestima. Ara ens toca a nosaltres ser la veu del poble, assumir la veu del poble, tornar a ser poble. Els seus versos sonen avui més potents que mai i ens esperonen a no defallir. Avui, el seu vers més repetit ens obliga a la unitat del carrer com ho fou el 2017: “No et limites a contemplar aquestes hores que ara venen, baixa al carrer i participa. No podran res davant un poble unit, alegre i combatiu”

Deixeu-nos acabar amb un dels seus versos més coneguts que, cinquanta anys després, és tristament de plena actualitat.

Assumiràs la veu d’un poble

Assumiràs la veu d’un poble,
i serà la veu del teu poble,
i seràs, per a sempre, poble,
i patiràs, i esperaràs,
i aniràs sempre entre la pols,
et seguirà una polseguera.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs escriure els poemes
i callaràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.

No t’han parit per a dormir:
et pariren per a vetlar
en la llarga nit del teu poble.
Tu seràs la paraula viva,
la paraula viva i amarga.
Ja no existiran les paraules,
sinó l’home assumint la pena
del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl.labes,
de fer-te el nus de la corbata:
seràs un poble, caminant
entre una amarga polseguera,
vida amunt i nacions amunt,
una enaltida condició.

No tot serà, però, silenci.
Car dirà la paraula justa,
la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula
amb voluntat d’antologia,
car la diràs honestament,
iradament, sense pensar
en ninguna posteritat,
com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser
se’n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.

Allò que val és la consciència
de no ser res si no s’és poble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
camines decididament.

Vicent Andrés Estellés

Comissió 11 de setembre del Penedès
02.02.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

L’independentisme de Joan Salvat Papasseit

Enguany es compliran cent anys de la mort del poeta Joan Salvat Papasseit. Aquells que coneixen poc el poeta i la seva obra, potser únicament a través dels poemes que va musicar Joan Manuel Serrat, el tindran com un poeta d’ideologia anarquista, amant d’una llibertat abstracta, enamoradís de mena i, en paraules de Jordi Bilbeny “embadalit pels pits i les cuixes de quatre senyoretes”.

És cert que el Salvat més jove, els dels primers versos, el que podem trobar el 1918 a Humo de fàbrica, ens presenta un poeta que escriu en castellà, de llengua i bagatge cultural espanyol. Aquests inicis, però,  evolucionen ràpidament, primer, cap a un catalanisme cultural i, més endavant cap a un independentisme declarat.

Llengua i identitat nacional són dos conceptes indestriables. El canvi definitiu en la ideologia salvatiana, com no podia ser d’altra manera, vindrà, doncs, de la mà del canvi d’idioma. A la revista Un enemic del poble publica el manifest Missió per Catalunya en què en Salvat comença a utilitzar expressions com el “jou de Castella”, “Espanya no existeix com entitat unida”, “el ferro al cint no pesa; pesa l’esquella innoble que el manso porta al coll”.

Una gran part de l’obra poètica d’En Salvat respira aquesta lluita d’amor al país i al seu alliberament nacional. Així a Poemes en Ondes Hertzianes (1919)  hi trobarem aquest senyal : “I encara un estel brilla/ i duc el tomahawk sota l’aixella”

A L’irradiador del port i les Gavines s’obre amb el poema Canto a la lluita.  A les Conspiracions, una incitació a la lluita armada: “Prenem els estris de viure en combat…/ fendim les ones, tal guerrers d’abans”.

El poema Prometença de 1922 “lluitaria qui sap per quina ampla bandera/però millor que fos la de la meva terra/quatre barres de sang,/l’or del cor que voleia.”

Cançó futura., del 1922.. Guerra la guerra, fem-nos soldats:/Serà la terra pels catalans/ Gent de Castella, deixeu-nos pas/….Duem estrella i penó barrat/…Serà la terra pels catalans.

Al poemari Vibracions, hi trobarem aquests versos amarats de l’idela d’independència: “A aquella estrella nua tan a prop de la lluna/ li servo un gran amor/ car volia escapar-se i la vigilen molt”.

I per acabar, un dels seus darrers poemes, del 1923, Les gorges:

A Sant Martí del Canigó/la veu ressona que us esglaia/ Diu:Catalunya/i la remor/sempre contesta:/esclava a Espanya/Si prens coratge/els ulls al cel/i alces el braç/gest de venjança-/a Sant Martí sents una veu/i a cau d’orella./també a França!

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
26-01-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)