La sínia

I com qui res, ja hi tornem a ser. Pel món diuen que és la roda de l’hàmster. Els catalans més nostrats en diem sínia. Però el fet, en tots dos casos, és que seguim donant voltes sense moure’ns de lloc. Si no fos que ERC s’ha afanyat a convocar eleccions abans no li creixessin candidatures sota les pedres, el més probable és que l’auto-batejat independentisme hagués batut el rècord de candidats a director d’aquesta gestoria autonòmica que és la Generalitat actual.

A la Marxa de Torxes no us sabríem dir què heu de fer aquest 12 de maig. Si votar els uns, votar els altres o si haurem de tornar a no votar-los. Podríeu dir que abans de saber els programes es fa difícil de triar, com si els programes servissin de res en un món on la política ha esdevingut l’estafa més gran, l’eina de manipulació més colossal i l’agència de col·locació més eficient.

Sigui com sigui, el que ha quedat clar és que ens cal foc nou, nous lideratges més corals, noves formacions més transparents. I això és precisament el més difícil: com volem encarar un canvi sòcio-polític d’aquesta envergadura si no hem estat encara capaços ni de fer la nostra pròpia llei electoral? Fixeu-vos si n’estem de malament que les formacions polítiques i els seus líders no tenen cap recança en mentir, en repetir les mentides un cop i un altre, tot refiant que tornarem a picar.

Algú es pot creure, després de tots aquests anys, que l’actual ERC és un partit independentista? O que expulsant els musulmans ja ho tindríem? O que la prepotència intel·lectual pot desencallar res? O que baixarà déu, d’Elna estant, amb la sagrada unitat sota el braç i serem feliços i menjarem anissos? Tots plegats venen grans idees però ningú no explica com les pensa dur a la pràctica. Sembla que se’ls ha oblidat aquesta part als seus programes. Catxis.

Perquè, i en això Puigdemont té tota la raó, mai ningú no ha guanyat la independència des de la desunió fratricida, però tampoc ningú no ha aconseguit un moviment unitari apel·lant a unir-se a la SEVA unitat. Manca generositat patriòtica i, a nosaltres, com hem dit sempre, ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer.

Ens podem consolar en el convenciment que això no és un problema català: és sistèmic a les societats occidentals. La decadència de la nostra civilització està tocant fons. Els postulats democràtics ja no s’aguanten perquè s’han esmicolat els pilars sobre els que descansaven. No sabem si les noves generacions tindran esma de reconstruir-los. Tan de bo ens equivoquem i emergeixin noves estratègies que ens treguin del desencís. Tan de bo alguna de les propostes sigui, inesperadament, encertada. Ho desitgem de tot cor. Mentrestant, procurem no deixar-nos entabanar amb falses dicotomies i, sobretot, no deixem que els vells xantatges ens passin factura. El 12M tinguem els ulls ben oberts.

Comissió 11 de setembre del Penedès
29.03.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Els 10 mil a Brussel·les

El 7 de març de 2009, faltaven encara sis mesos per a la consulta sobre la independència d’Arenys de Munt, la capital de Bèlgica, Brussel·les, era l’escenari d’una gran manifestació per la independència. Ha passat a la història com els “Deu Mil a Brussel·les”.

Els artífexs d’aquest primer gran èxit de l’independentisme modern van ser, entre altres, Enric Canela, Agustí Esparducer, Aureli Argemí, Elisenda Paluzie, David Morgades, Josep Poveda, Pep Anton, M. Teresa Galceran, Xavier Mir… Manel Bargalló en va explicar l’experiència al llibre Els herois de Brussel·les.

Com ha passat sovint, hi va haver una forta oposició política. Cap eurodiputat català va rebre la delegació dels 10mil. Els partits van passar de tot i només van reaccionar quan es van adonar de la magnitud que havia anat prenent l’acció. Partits i autoritats van passar de no fer-nos cas a participar quan van veure la magnitud de la resposta a 10mil. Més o menys el que també va passar fins a un parell de mesos abans de la gran manifestació del 2012 amb l’Assemblea.

M. Teresa Galceran escriu, en referència a aquell dia històric: “I de sobte entraven, per uns carrers laterals, les banderes grogues amb el lleó negre de Flandes i les banderes del Vènet! i les de Còrsega i Sardenya, les d’Euskadi i les blaves d’Escòcia, per acompanyar-nos. Allà érem -com diu el poeta- El meu Poble i Jo.”

Arribar a l’1 d’octubre de 2017 no va ser gens fàcil. Els Deu Mil a Brussel·les són una baula d’aquesta llarga cadena que comença a bastir-se fa desenes i desenes d’anys. Des d’aquells temps de principis del segle XX, en què se’ns ’anomenava “separatistes. Estat Català, Nosaltres Sols, el Front Nacional de Catalunya, el PSAN, l’MDT, Nacionalistes d’Esquerra, el BEAN…

L’independentisme ubicat en l’anomenada “societat civil”… El CIEMEN, la Crida, Sobirania i Progrés, la PDD, les consultes sobre la independència de Catalunya iniciades el 2009 a Arenys de Munt i culminades a Barcelona el 2011. La Conferència Nacional per l’Estat Propi que va representar el naixement de l’Assemblea Nacional Catalana.

Han passat 15 anys dels 10mil a Brussel·les. Cal recordar aquella gesta perquè, com va dir el zapatista conegut com el subcomandant Marcos:  “La llibertat és com el matí. N’hi ha que esperen adormits que arribi, però n’hi ha que no dormen i caminen la nit per aconseguir-la”.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
22-03-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

El foc de la memòria

En una època on les aspiracions nacionals es limiten a presentar una ILP al Parlament, i acaben fonent-se en debats bizantins sobre una quarta llista independentista, recordar tot el que hem lluitat i el preu que n’hem pagat, i seguim pagant, és gairebé imprescindible.

Demà al matí farà 50 anys que van assassinar Salvador Puig Antich, una figura que ha esdevingut estendard de llibertat. En primer lloc perquè li van llevar la vida de la manera més freda i repugnant possible. I perquè va ser un crim de l’estat espanyol, una mort que els avantpassats dels que governen avui dia van cuinar amb tots els detalls, des del fons més pregon de la dictadura.

Però la mort d’en Salvador només n’és una entre centenars de milers que la dictadura i els seus hereus porten damunt les espatlles. No és gens balder recordar aquí que el general Franco és un dels més sanguinaris de la història, només per darrera de Hitler i de Pol Pot, el dictador de Cambodja que als anys 70 i 80 va fer matar més d’un milió dels seus ciutadans. La dictadura franquista, per la seva banda, va assassinar prop de mig milió de persones a sang freda.

Tanmateix, els assassinats només són el greuge principal d’una repressió ferotge. Aquests dies que l’advocat Benet Salellas publica el seu llibre “En encesa espera”, amb el rerefons de l’anomenada Operación Garzón, també és bo recordar aquella onada de detencions que van desencadenar els hereus franquistes contra el moviment independentista, poc abans dels jocs olímpics del 92. Van ser arrestades 45 persones, moltes de les quals van patir tortures i arrosseguen seqüeles per a tota la vida. Una d’elles va ser el pare d’una coneguda futbolista, filla de Sant Pere de Ribes. I no cal dir noms.

Vagi des d’aquí un sentit homenatge a tots ells, els del 1992, els de fa 50 anys i els d’en fa 100. I donar les gràcies a gent com en Benet Salellas per mantenir encès el foc de la memòria.

I nosaltres, que només som els que vivim ara, dir que no tenim dret a oblidar ni podem renunciar a una escalfor tan antiga. Perquè persistir és guanyar.

Comissió 11 de setembre del Penedès
01.03.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Puig Antich 50 anys

El proper 2 de març es compliran 50 anys de l’assassinat de Salvador Puig Antich. Se’l recordarà de nou en multitud d’actes com els que ha organitzat Òmnium Alt Penedès, aquí a Vilafranca.

A la Model de Barcelona tindran lloc, del 2 al 7 de març unes de les jornades més importants. Sota el títol Puig Antich. El compromís vigent 1974-2024 es podran viure, en sis dies intensos, un conjunt d’actes de memòria democràtica que comptaran amb la participació de més de 30 personalitats de diferents àmbits. Persones que al voltant de Puig Antich n’han deixat testimoni a través de llibres, de teatre, poesia, i també aquelles que han mantingut viva la lluita judicial per revertir jurídicament aquella sentència de mort.

El cas Puig Antich és ple d’irregularitats, mentides, i estranys buits i absències des del principi de tot. Des d’aquell 25 de setembre de 1973, als baixos del carrer Girona de Barcelona on, enmig d’un caos terrible va morir un agent de la policia nacional i Puig Antich va començar el seu periple fins al tràgic final. Tot són incògnites i dubtes: els trets dins del portal, el cos del policia mort que presentava cinc impactes de bala quan en el sumari només se’n parla de tres. Per què no es van analitzar les armes dels policies. Contradiccions en les declaracions. Per què el cas passa de la justícia civil a la militar. Per què no s’admeten diferents peticions de l’advocat defensor i un llarg etcètera.

Les germanes de Salvador Puig Antich han mantingut una lluita constant durant aquests 50 anys. D’una banda, per mantenir viu el record del seu germà i de l’altra per intentar una i altra vegada que es revisi el judici i la condemna a mort del Salvador, de moment sense èxit.

Cal, però, mantenir la memòria viva. Com diu la il·lustradora Maria Corte, que ha fet el disseny gràfic de les jornades de la Model: « Espelmes. Encenem espelmes en record dels que ja no hi són. Les bufem als aniversaris. Les avivem per honorar, demanar, agrair i recordar. Per tenir memòria. Mentre la flama continuï encesa, el record no s’apaga. I la flama d’en Salvador Puig Antich segueix ben viva.”

La memòria. El record. Faig meves les paraules de Jordi Panyella en el seu llibre Salvador Puig Antich. Cas Obert: “És per això que jo, sempre que puc, parlo del cas d’en Salvador. M’ho faig venir bé perquè surti a tomb tota la veritat sobre aquella injustícia criminal, aquell crim d’estat. Segueixo tocant la campana, perquè els llibres són això, campanes que cal fer ressonar als quatre vents per escampar arreu el missatge que les seves pàgines contenen. I l’endemà d’haver-ne parlat, l’Imma Puig, sempre atenta, em dona les gràcies. És un fil invisible de solidaritat que a mesura que passa el temps no es debilita, sinó que, al contrari, es fa més fort, irrompible.”

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
23-02-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)