Burxar per no pensar
(o la degradació preocupant de la política)

Vicent Partal

La cosa, ara, consisteix a burxar per no pensar. I atacar l’altre més que no defensar la teua posició. Fixeu-vos-hi, perquè fa feredat i si no som capaços de rectificar tot això tindrà conseqüències greus.

Hi ha una cosa que em crida molt l’atenció d’aquesta campanya electoral, i és l’extrema manipulació que s’ha imposat, molt especialment a les xarxes socials.

La degradació del debat polític és un fet. De fa anys. Hi contribueix, evidentment, la degradació de la manera de fer la política que representen els partits. I la degradació, en general, de la democràcia moderna. S’ha acabat el debat intel·lectual, d’altura. S’ha acabat el respecte als qui no pensen com tu. Com més negoci i menys passió, com més poder i menys ideologia, pitjor es torna la societat.

Però en aquesta campanya la cosa sobrepassa de manera preocupant el partidisme. La majoria de les intervencions que veig a les xarxes socials o que sent consisteixen a agafar-se a una anècdota i mirar de convèncer que allò en realitat és la categoria. Contra aquells que no són el partit del titellaire encegat.

I aleshores tot s’hi val. Una frase dubitativa, un error, una relliscada anecdòtica, una simple fotografia i tot, l’agafa gent com més va més polaritzada i intenta que la visquem com si fos un descobriment, una epifania que ens hagués de fer canviar per sempre la percepció que tenim de l’altre, sobretot amb la voluntat que no ens passe mai pel cap de votar-lo.

Que siga real o no, tant se val. Perquè ens ho mostraran dissenyat, mastegat, insinuat, teledirigit, de manera que faran que la democràcia s’enfonse més i més cada dia.

Tot plegat és ridícul i lamentable. I molt perillós. Molt perillós perquè el fanatisme més descarnat i interessat es va apoderant del debat públic. I això sí que és difícil de combatre-ho.

Si resulta que allò que qualsevol polític ha deixat escrit, solemnitzant-ho, no val res; o que, en compte dels fets que ha acomplert durant de tota una vida, acaba comptant tan sols l’acudit, la brofegada, l’enquadrament sibil·lí o la manipulació, aleshores quina mena de societat tenim? I què podem aconseguir amb aquesta societat?

Ara la cosa consisteix a burxar per no pensar –concretament per no deixar-te pensar, no deixar-nos pensar. I atacar l’altre més que no defensar la teua posició. Fixeu-vos-hi, perquè fa feredat i si no som capaços de rectificar tot això tindrà conseqüències greus. Que no hi haja espai per a la raó. Que no hi haja espai per a la comprensió. Que no hi haja espai per a practicar la democràcia.

Vicent Partal
08.05.2024

https://www.vilaweb.cat/noticies/burxar-per-no-pensar-o-la-degradacio-preocupant-de-la-politica/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Credibilitat

D’aquí no res tornaran a obrir els col·legis electorals esperant delerosos els nostres vots. De fa un temps, tanmateix, els dubtes dels electors –almenys dels independentistes– no és a quina formació votar sinó si anar a votar o no. I això és així perquè hi ha hagut una devallada esfereïdora del principal actiu que tota formació política hauria de tenir: la credibilitat.

Ja fa anys que ningú no es creia els programes electorals. De fet, es podien comptar amb els dits de les mans els qui se’ls llegien. Ara, a més, ja no ens creiem res del que ens diuen. No es tracta d’assumir que moltes de les promeses es quedaran al calaix on dormiran el son dels justos. El percentatge d’execució dels pressupostos estatals pel que fa a Catalunya ja ens hi han acostumat. No, no és que no compleixin, és que fan el contrari del que ens havien promès. Per no fer-nos mala sang, no hi posarem exemples que a tots ens venen al cap, però convindreu amb nosaltres que es fa dificil d’incentivar la participació política en aquestes circumstàncies.

Sense credibilitat, doncs, es fa gairebé impossible participar en una democràcia que ens diuen representativa però que, a l’hora de la veritat, no ens representa a nosaltres sinó a les maquinàries d’acumulació de poder en què s’han convertit els partits. Aquestes estructures tancades que viuen en la seva pròpia bombolla, que promocionen la bestiesa política mentre anul·len qualsevol dissidència, que, fent servir paraules de moda, escampen el wokisme infantilitzant mentre practiquen la política de la cancel·lació als crítics. Aquestes repartidores de càrrecs, de favors, de vot captiu.

Ens podem creure les mentides de peix bullit d’un senyor que, s’acabarà sabent, s’ha enriquit indecentment amb la venda de mascaretes mentre els seus administrats morien a milers? Ens podem creure les mil giragonses dialèctiques amb oratòria de concurs de qui ja és la tercera vegada que ens les promet? O la indigència política de qui ostenta el govern amb 33 diputats? O de qui ha sustituït el “que ve el papu” per un “que ve el moro”? I així podríem anar desgranant les vergonyes de pràcticament tots els partits, independentistes o no. Quina confiança ens poden merèixer quan veus com esprémer la mamella de les arques públiques sembla el seu únic interès?

La independència que vàrem votar –i guanyar– el primer d’octubre no els interessa perquè representa la disrupció d’aquest fanguisser, el trencament de la seva mentida, el qüestionament del règim del 78 que amb tanta alegria han abraçat.

I arribats a aquest punt, què hauríem de fer aquest 12M? En tenim prou molestant els espanyols? No hauríem de mantenir la dignitat que vàrem demostrar davant les porres i dir-los un colossal “amb el meu vot, no”? O hauríem de confiar en noves formacions que proposen capgirar-ho tot? O potser votar massivament el retorn institucional dels exilats i demostrar-los que a dignitat no ens guanyen? Moltes preguntes per un sol vot.

Comissió 11 de setembre del Penedès
26.4.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)