Reconstruir la nació, 28.06.2024, n.247

No col·laborar

En anteriors ocasions vam parlar de la responsabilitat dels servidors públics i de l’actitud dels polítics en campanya electoral. Ara ja són representants electes, i ja no es tracta de promeses, sinó que comencen a computar els fets. De moment però, i des de la nit electoral, només hem sentit que ens parlin de pactes i estratègies per assolir el poder.

I, fins a cert punt, no deixa de ser lògic, doncs la finalitat dels partits és assolir el poder. Bé, de fet, aquí apareix una primera manipulació del concepte: ens diuen que la finalitat dels partits és assolir el poder, però això acaba amagant la que és/hauria de ser la seva autèntica finalitat. Assolir el poder hauria de ser només l’instrument per aconseguir que la vida dels ciutadans sigui més justa i pròspera, però lamentablement, quasi bé sempre, el que hauria de ser només el mitjà, el poder, acaba esdevenint l’autèntica finalitat, i els compromisos polítics que cal assumir per arribar-hi, un simple instrument per assolir l’autèntica finalitat: el poder.

I així comprovem com en aquest batibull de declaracions i estratègies per aconseguir els pactes, no hi apareix per enlloc quin és el seu compromís amb Catalunya, quin és el seu compromís amb nosaltres, els ciutadans de Catalunya. Només càlculs i pressions al contrari, això si, ben recolzats pels mitjans i analistes amics.

De fet, i en unes declaracions insòlites, una formació política ha tingut la gosadia de ser totalment sincera i s’ha ofert públicament a renunciar a tots els seus principis i línies vermelles de l’època de la campanya electoral, per a aconseguir aquests pactes, és a dir, el poder. Talment, com ens va instruir el mestre de mestres: tinc aquests principis, però si no li agraden, tinc aquests altres!!

En realitat però, quasi que els hauríem d’agrair que per primera vegada una formació política manifesti obertament la seva posició, i que no ens haguem d’assabentar, mesos o anys més tard, del preu que s’ha pagat sotamà per aconseguir el poder, un preu després sempre dissimulat i justificat amb coartades a vegades ben esperpèntiques.

També podem trobar a la premsa quest dies, a un d’aquests analistes amics, demanant al seu partit que aprengui a fer-se respectar. I potser que li prenguem la paraula, però pensant no en el seu partit, sinó en nosaltres, la ciutadania. Potser que aprenguem a fer-nos respectar.

I com fer-ho, potser direu. Recordaré aquí una anècdota de fa pocs dies en una xerrada sobre drets humans. En acabar, s’aixeca un innocent membre de l’auditori i li demana al ponent: i nosaltres què podem fer? El ponent el mira amb cara de: com li explico ara a aquest bon senyor tot el que podem fer com a ciutadans? I li respon amb la millor síntesi possible: no col·laborar!

Doncs bé, amigues i amics, companyes i companys, si ens volem fer respectar, podem començar per una cosa tan simple com aquesta, no col·laborar a mantenir l’engany: si una força política ens enreda, no votar-la, si una entitat ens decep, donar-se de baixa, si un mitjà manipula, deixar de consultar-lo, i a la inversa, si un partir manté la coherència, votar-lo, si un entitat és manté ferma malgrat les hostilitats, recolzar-la, si un mitja manté l’objectivitat, triar-lo com a referent. I així amb tot.

Això no requereix un gran esforç ni compromís, només una ferma determinació. En definitiva, aquesta és la recepta màgica: no col·laborar amb qui no ens respecta com a ciutadans. Amb això aconseguiríem, segurament amb molt menys temps del que ens afigurem, que aquells qui depenen de nosaltres ens consideressin d’una altra manera i comencessin a plantejar-se que potser sí que els surt a compte respectar-nos!

I això, com li deia el ponent a l’innocent preguntaire, sí que només depèn de nosaltres!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
28.06.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quan el singular és massa plural, 21.06.2024, n.246

Quan el singular és massa plural

Per a situar-nos, deixeu que retratem una mica l’eterna comèdia que tornem a tenir davant dels nassos. Sembla mentida que a aquestes alçades de la pel·lícula encara ens deixem engalipar per promeses que tenen la mateixa credibilitat que una enquesta de El Periódico. Pitjor encara, ens deixem enganyar per la mateixa promesa que un dia va fer un tal Zapatero: “Pasqual, apoyaré…”, que ja és ben trist. Si volem construir un país nou, hauríem de començar per no fer ni cas d’aquesta intoxicació constant de la tropa espanyola, que només busca distreure’ns. Penseu que la “picaresca” és la seva raó de ser, no en debades, la van deixar catalogada com a gènere novel·lesc, segles enllà.

Però deixem-nos estar de comèdies i anem per les pluralitats del nostre singular. Que ERC està neguitosa després de les successives rebolcades electorals i ara tem per tots els negociats que controla? Doncs que ho haguessin pensat abans en comptes d’auto-lesionar-se tan profundament amb allò d’”eixamplar la base”. Les llàgrimes de cocodril d’un manifest de renovació, que deu haver signat fins el porter del carrer Calàbria, ja no serveixen. Els que han ensorrat el partit i de retruc el moviment independentista, ara signen per encapçalar la renovació. Mare de déu senyor!

Ja es veu a venir que un finançament singular per a Catalunya, en aquesta meravellosa Espanya plural que “nos dimos entre todos”, pot acabar sent molt pitjor del que tenim ara. Recordem la reforma de l’Estatut, sisplau. Ja sabem que en un món on comença a dominar la “intel·ligència artificial” ja no cal consultar gaire res, però no ens faria cap mal tenir present l’hemeroteca i l’historial de segons qui.

Parodiant l’eslògan, el finançament que ens cal és el de Portugal!

Potser sí que som tots una colla d’aprenents carregats d’innocència, tal com diu el David Madí en el seu darrer llibre, perquè investir sense contrapartides importants, una vegada i una altra, el president d’un govern que hauríem de desestabilitzar, tampoc no sembla que sigui el súmmum de la “confrontació intel·ligent” que proclamaven els de Junts.

I per acabar de pluralitzar el singular, per aquí també tenim els de la CUP amb el Garbí, una brisa fresqueta, d’estiu, que al Penedès en diem llebeig. I ja sabem que el llebeig no aixeca ni un paper de terra, per molt que gesticuli i regolfi. Ja ho diu la dita “El garbí a les set se’n va a dormir”. No hasse falta dessir nada más, que deia aquell.

I així estem. Decebuts, desorientats, emprenyats, incrèduls, malhumorats però amb ganes de reenganxar-nos i tornar a omplir els carrers com ens promet l’ANC, i alhora conscients que no farem res amb aquesta tropa que pretén fer-nos d’estat major. Sabem que la força és al carrer, mal que els pesi, però hem de sortir-hi i per a fer-ho ens cal alguna cosa més que promeses vagues, alguna cosa més que mentides pietoses. Ens ho mereixem. Ens mereixem la veritat i si ells no s’hi veuen amb cor, que ens ho diguin i s’apartin. I si no ho fan, que no s’estranyin si un dia, cansats, calem foc al sistema.

Comissió 11 de setembre del Penedès
21.06.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Manifest del Correllengua 2024, 14.06.2024, n.245

Manifest del Correllengua 2024

S’apropa el 24 de juny. La nit del solstici d’estiu. La nit més curta de l’any. La nit del foc.

Passen els segles, però quan s’apropa la Nit de Sant Joan, el foc apareix, any rere any, com l’element purificador per excel·lència. El 24 de juny és la festa més estesa i unitària dels Països Catalans. És una jornada lligada al foc i al caràcter mediterrani del poble català. Des de fa temps, i a causa d’aquest marcat caràcter unitari i col·lectiu que presenta la festa arreu del nostre país, s’ha considerat aquesta data com la Festa Nacional dels Països Catalans, independentment de reconeixements oficials.

La Flama i la pròpia Nit de Sant Joan ens uneixen com a poble. És l’única festa que celebrem de forma conjunta arreu: són les festes de Perpinyà, les fogueres d’Alacant, els salts de cavall a Ciutadella de Menorca, les baixades de falles al Pirineu i Andorra, les revetlles populars a Catalunya i el País Valencià… La Flama esdevé, doncs, un acte d’afirmació i de reivindicació nacional dels Països Catalans.

De nou, el 22 de juny, la flama que roman permanentment encesa al Castellet de Perpinyà tornarà a pujar al cim del Canigó per tal de reprendre, un any més, la cerimònia simbòlica de regeneració. Després, tothom qui ho vulgui la podrà prendre per tal de dur-la arreu de les terres dels Països Catalans.

La Festa Nacional dels Països Catalans… La nostra nació, negada i ignorada per molts, necessita cada vegada més del nostre coratge i determinació perquè els Països Catalans som una unitat cultural, històrica, lingüística i nacional, però alhora som també una unitat d’agressió… la que rebem contínuament des de l’Estat espanyol.

“Som història, som present i som voluntat de continuar sent amb alegria. Toquem de peus a terra i, seguint la Flama del Canigó, avancem sense por.” Són paraules de l’enyorat Carles Capdevila que va escriure el missatge de la Flama de 2014.

La Flama del Canigó ens recorda, any rere any, que som un sol poble, unit per una llengua, una història i una cultura comunes que, com la Flama que es regenera cada any al cim del Canigó, referma i renova cada any el seu compromís d’esdevenir algun dia un poble lliure.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
14-06-2024

CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Llibertat Abel Mora !, 07.06.2024, n.244

Llibertat Abel Mora !

Bon vespre,

Seré breu i miraré que les paraules siguin les justes: per si algú us pregunta per què som aquí?

El 30 de maig d’enguany a Madrid es va aprovar la llei d’amnistia.

El mateix 30 de maig Abel Mora entra a presó.

Es condemnat a tres anys i nou mesos.

Es acusat únicament de vigilar mentre una altra persona donava una empenta en un vagó de metro a un manifestant de l’Organització ultradretana JUSAPOL.

No siguem ni il·lusos ni innocents,

L’Abel és un anarquista independentista.

El poeta va deixar escrit:

Hi ha un HOME a la presó

dels que avançaven.

JUNTEU-VOS,

traieu-li l’embaràs que li oprimeix les mans.

PERQUÈ FACI CAMÍ.

JUNTEU-VOS.

Joan Salvat Papasseit, “Sageta de foc”.

LLIBERTAT ABEL MORA !

Josep Font
07.06.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

No col·laborar, 31.05.2024, n.243

No col·laborar

En anteriors ocasions vam parlar de la responsabilitat dels servidors públics i de l’actitud dels polítics en campanya electoral. Ara ja són representants electes, i ja no es tracta de promeses, sinó que comencen a computar els fets. De moment però, i des de la nit electoral, només hem sentit que ens parlin de pactes i estratègies per assolir el poder.

I, fins a cert punt, no deixa de ser lògic, doncs la finalitat dels partits és assolir el poder. Bé, de fet, aquí apareix una primera manipulació del concepte: ens diuen que la finalitat dels partits és assolir el poder, però això acaba amagant la que és/hauria de ser la seva autèntica finalitat. Assolir el poder hauria de ser només l’instrument per aconseguir que la vida dels ciutadans sigui més justa i pròspera, però lamentablement, quasi bé sempre, el que hauria de ser només el mitjà, el poder, acaba esdevenint l’autèntica finalitat, i els compromisos polítics que cal assumir per arribar-hi, un simple instrument per assolir l’autèntica finalitat: el poder.

I així comprovem com en aquest batibull de declaracions i estratègies per aconseguir els pactes, no hi apareix per enlloc quin és el seu compromís amb Catalunya, quin és el seu compromís amb nosaltres, els ciutadans de Catalunya. Només càlculs i pressions al contrari, això si, ben recolzats pels mitjans i analistes amics.

De fet, i en unes declaracions insòlites, una formació política ha tingut la gosadia de ser totalment sincera i s’ha ofert públicament a renunciar a tots els seus principis i línies vermelles de l’època de la campanya electoral, per a aconseguir aquests pactes, és a dir, el poder. Talment, com ens va instruir el mestre de mestres: tinc aquests principis, però si no li agraden, tinc aquests altres!!

En realitat però, quasi que els hauríem d’agrair que per primera vegada una formació política manifesti obertament la seva posició, i que no ens haguem d’assabentar, mesos o anys més tard, del preu que s’ha pagat sotamà per aconseguir el poder, un preu després sempre dissimulat i justificat amb coartades a vegades ben esperpèntiques.

També podem trobar a la premsa quest dies, a un d’aquests analistes amics, demanant al seu partit que aprengui a fer-se respectar. I potser que li prenguem la paraula, però pensant no en el seu partit, sinó en nosaltres, la ciutadania. Potser que aprenguem a fer-nos respectar.

I com fer-ho, potser direu. Recordaré aquí una anècdota de fa pocs dies en una xerrada sobre drets humans. En acabar, s’aixeca un innocent membre de l’auditori i li demana al ponent: i nosaltres què podem fer? El ponent el mira amb cara de: com li explico ara a aquest bon senyor tot el que podem fer com a ciutadans? I li respon amb la millor síntesi possible: no col·laborar!

Doncs bé, amigues i amics, companyes i companys, si ens volem fer respectar, podem començar per una cosa tan simple com aquesta, no col·laborar a mantenir l’engany: si una força política ens enreda, no votar-la, si una entitat ens decep, donar-se de baixa, si un mitjà manipula, deixar de consultar-lo, i a la inversa, si un partir manté la coherència, votar-lo, si un entitat és manté ferma malgrat les hostilitats, recolzar-la, si un mitja manté l’objectivitat, triar-lo com a referent. I així amb tot.

Això no requereix un gran esforç ni compromís, només una ferma determinació. En definitiva, aquesta és la recepta màgica: no col·laborar amb qui no ens respecta com a ciutadans. Amb això aconseguiríem, segurament amb molt menys temps del que ens afigurem, que aquells qui depenen de nosaltres ens consideressin d’una altra manera i comencessin a plantejar-se que potser sí que els surt a compte respectar-nos!

I això, com li deia el ponent a l’innocent preguntaire, sí que només depèn de nosaltres!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
31.05.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Game over, 24.05.2024, n.242

Game over

Game over”, aquest és el nou mantra de l’independentisme ploramiques després de la previsible desfeta electoral de fa dos diumenges. Un fi de trajecte del “prussés”, d’aquesta pantomina que s’ha anat esllanguint mentre quedaven polítics amenaçats. Doncs si el procés és mort, com no es cansen de repetir tots els mitjans del règim, bé que ens n’haurem d’alegrar. Si el procés és això que hem estat fent des de l’U d’octubre, aquesta nosa, aquest tap, ja era hora que es posés al descobert l’engany i poguem començar a refer la veritable lluita per la independència d’aquest país. Tinguem sempre present però, tribuneros com som, que si l’espanyolisme ha triomfat al Parlament ha estat per la sobirana abstenció. Que no cantin victòria abans d’hora.

El que sí que ha fet aquesta contesa electoral és posar de manifest alguns dels trets diferencials de la nostra realitat i que, potser ara, finalment tindran en compte els ‘nostres’ partits. Fem-hi un repàs ràpid.

U. Sempre hem dit i repetit que sense unitat no hi ha independència. L’excusa que separats sumem més ja no s’aguanta. Separats el que hi ha és més càrrecs a la menjadora, però no s’avança cap a la llibertat. Cal doncs recuperar immediatament la unitat estratègica de l’independentisme. Més encara: cal guanyar units.

Dos. Un altre mantra que s’ha desfet és això que ara anomenen wokisme, aquesta tonteria patològica de manual d’autoajuda que ha ensorrat l’esquerra (cosa que passa a tot el món) i ha donat ales a la dreta que, a casa nostra, molt majoritàriament és espanyolista. Aquesta esquerra cuqui només és capaç de generar eslògans sense que la seva acció es noti a la vida dels ciutadans. Deixem-nos de propaganda bonista i posem fil a l’agulla amb propostes clares del país que podríem construir plegats si disposéssim dels nostres recursos.

Tres. Després d’una campanya electoral poc clara, l’alta abstenció del 12M ha demostrat la manca total de credibilitat que avui tenen les formacions polítiques. Ningú ja no es creu les mentides que ens aboquen dia sí dia també. Ningú ja no compra els relats exclusivament partidistes. Cal foc nou de debò. Una renovació de zero. Noves formacions, nous lideratges. Cal democràcia de veritat: transparència, assumpció de responsabilitats, passar comptes i, sobretot, que deixin de mentir-nos.

I quatre. També s’ha esfondrat el mantra de la integració. Ha quedat més clar que mai que som un país ocupat i que els ocupants en són plenament conscients, i n’exerceixen d’ocupants. Certament som un país d’acollida i una gran majoria dels qui han vingut a viure-hi han fet esforços per adaptar-se al país que els ha rebut. Però ja no funciona l’amagar que són també molts els qui no s’han integrat, i que no ho han fet perquè no han volgut, perquè per a ells això és Espanya i ens ho faran empassar demogràficament mentre nosaltres seguim apel·lan a ser bones persones, oberts, integradors, respectuosos i mil collonades més. No afrontar aquest problema des de la política, des de posicions democràtiques, només duu a la proliferació de radicalismes que no resolen el problema perquè no l’encaren, només el volen enterrar.

I la torna, per animar-nos una mica. Hem vist aquests darrers dies que la societat civil es rearma, com s’ha pogut comprovar a les recents eleccions al Secretariat Nacional de l’ANC, com es torna a assumir que ningú no farà la feina per nosaltres. Posem-nos a punt, que tocarà arromangar-se de nou.

Tirant de frase feta: “el procés és mort, visca la independència!”

Comissió 11 de setembre del Penedès
24.05.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

12-M, l’independentisme perd la majoria, 17.05.2024, n.241

12-M, l’independentisme perd la majoria

Mentre, una vegada més, el país patia un nou caos, i aquest descomunal, de Rodalies, l’independentisme parlamentari perdia la majoria que tenia des de feia uns quants anys. L’abstenció d’aquells en què ha pogut més el desencís i la irritació contra els polítics que la importància de continuar mantenint una Generalitat autonòmica i, alhora, la legitimitat que donen els vots per assolir la independència, ha conduït a una important derrota a les urnes dels partits independentistes.

La realitat és que, des de 2017, la pèrdua de vots de l’independentisme ha estat sagnant. ERC ha perdut des d’aquell mes de desembre, prop de 500.000 vots. Junts gairebé 250.000. La CUP s’acosta als 80.000. Més de 800.000 vots perduts des del 2017.

La culpa és tan negra que ningú la vol, diu la frase feta. La culpa, però, està molt repartida. Ningú se’n lliura de la seva pròpia part de culpa en aquest desgavell en què hem caigut des del 2017. Els partits, els polítics, però també les principals entitats de la societat civil i, evidentment, la repressió espanyola, calculada, dura i efectiva.

I ara què? Tot sembla portar-nos a unes noves eleccions. Un pacte ERC i Junts amb l’abstenció del PSC apareix com inviable. ERC no se sap ben bé si pactarà o no i amb qui. JxCat podria governar pactant amb el PSC i que aquest acceptés la presidència de Puigdemont, però això ho acceptarien els votants de Junts? Altres pactes semblen també inviables… O no… Junts i ERC, els dos junts o per separat donant suport a Illa sense entrar al govern? Seria una mena de narració kafkiana, però coses més incomprensibles s’han vist.

Vicent Partal escrivia en un editorial que “la partida no s’ha acabat”. Evidentment que no ! Aquesta és una partida molt llarga, que fa segles que disputem i en què hem tingut moltes derrotes i algunes victòries. Com deia algú, al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Faríem bé, però, i perquè la partida no es continués allargant i allargant de posar remei a totes les nostres males decisions. Els líders i els co-líders que han comandat el procés haurien de fer el pas definitiu al costat. Els partits, si és que no estan cecs i sords del tot, a adonar-se d’una vegada que la unitat és l’únic camí. La independència la guanyarem als carrer, si… i al Parlament… I només la guanyarem si hi som tots.

Al final tot acabarà bé, i si no, és que encara no s’ha acabat.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
17-05-2024

CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)