No col·laborar
En anteriors ocasions vam parlar de la responsabilitat dels servidors públics i de l’actitud dels polítics en campanya electoral. Ara ja són representants electes, i ja no es tracta de promeses, sinó que comencen a computar els fets. De moment però, i des de la nit electoral, només hem sentit que ens parlin de pactes i estratègies per assolir el poder.
I, fins a cert punt, no deixa de ser lògic, doncs la finalitat dels partits és assolir el poder. Bé, de fet, aquí apareix una primera manipulació del concepte: ens diuen que la finalitat dels partits és assolir el poder, però això acaba amagant la que és/hauria de ser la seva autèntica finalitat. Assolir el poder hauria de ser només l’instrument per aconseguir que la vida dels ciutadans sigui més justa i pròspera, però lamentablement, quasi bé sempre, el que hauria de ser només el mitjà, el poder, acaba esdevenint l’autèntica finalitat, i els compromisos polítics que cal assumir per arribar-hi, un simple instrument per assolir l’autèntica finalitat: el poder.
I així comprovem com en aquest batibull de declaracions i estratègies per aconseguir els pactes, no hi apareix per enlloc quin és el seu compromís amb Catalunya, quin és el seu compromís amb nosaltres, els ciutadans de Catalunya. Només càlculs i pressions al contrari, això si, ben recolzats pels mitjans i analistes amics.
De fet, i en unes declaracions insòlites, una formació política ha tingut la gosadia de ser totalment sincera i s’ha ofert públicament a renunciar a tots els seus principis i línies vermelles de l’època de la campanya electoral, per a aconseguir aquests pactes, és a dir, el poder. Talment, com ens va instruir el mestre de mestres: tinc aquests principis, però si no li agraden, tinc aquests altres!!
En realitat però, quasi que els hauríem d’agrair que per primera vegada una formació política manifesti obertament la seva posició, i que no ens haguem d’assabentar, mesos o anys més tard, del preu que s’ha pagat sotamà per aconseguir el poder, un preu després sempre dissimulat i justificat amb coartades a vegades ben esperpèntiques.
També podem trobar a la premsa quest dies, a un d’aquests analistes amics, demanant al seu partit que aprengui a fer-se respectar. I potser que li prenguem la paraula, però pensant no en el seu partit, sinó en nosaltres, la ciutadania. Potser que aprenguem a fer-nos respectar.
I com fer-ho, potser direu. Recordaré aquí una anècdota de fa pocs dies en una xerrada sobre drets humans. En acabar, s’aixeca un innocent membre de l’auditori i li demana al ponent: i nosaltres què podem fer? El ponent el mira amb cara de: com li explico ara a aquest bon senyor tot el que podem fer com a ciutadans? I li respon amb la millor síntesi possible: no col·laborar!
Doncs bé, amigues i amics, companyes i companys, si ens volem fer respectar, podem començar per una cosa tan simple com aquesta, no col·laborar a mantenir l’engany: si una força política ens enreda, no votar-la, si una entitat ens decep, donar-se de baixa, si un mitjà manipula, deixar de consultar-lo, i a la inversa, si un partir manté la coherència, votar-lo, si un entitat és manté ferma malgrat les hostilitats, recolzar-la, si un mitja manté l’objectivitat, triar-lo com a referent. I així amb tot.
Això no requereix un gran esforç ni compromís, només una ferma determinació. En definitiva, aquesta és la recepta màgica: no col·laborar amb qui no ens respecta com a ciutadans. Amb això aconseguiríem, segurament amb molt menys temps del que ens afigurem, que aquells qui depenen de nosaltres ens consideressin d’una altra manera i comencessin a plantejar-se que potser sí que els surt a compte respectar-nos!
I això, com li deia el ponent a l’innocent preguntaire, sí que només depèn de nosaltres!
Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
28.06.2024
Mots x República 