Salvador Illa, el 155è President de la Generalitat, 26.07.2024, n.251

Salvador Illa, el 155è President de la Generalitat

Al nou president de la Generalitat de Catalunya li correspondria l’ordinal 133è, segons l’actual tradició de numerar els presidents, però tots els gests de les darreres hores indiquen que el PSC, els Comuns i Esquerra Republicana ja tenen decidit d’investir Salvador Illa. De manera que seria més raonable de batejar el nou president, ni que sigui popularment, com el 155è president.

El 155è president, òbviament, per l’aplicació –hem de tornar a recordar, i tantes vegades com calgui, que il·legal– de l’article 155 de la constitució espanyola, hores després de la proclamació de la independència al parlament. Una aplicació que ha desfermat una repressió a gran escala de set anys, ja, sobre la nostra societat, sense la qual és impossible d’entendre com pot ser que un personatge com Salvador Illa, precisament ell, sigui a les portes de convertir-se en president de Catalunya.

Però també perquè Illa va ser, en tot moment, un dels defensors més vibrants i consistents, més convençuts, de l’ús de la violència contra els catalans, fins al punt que va encapçalar, amb l’ínclit Josep Borrell, la manifestació espanyolista de l’octubre del 2017, de bracet de dirigents de Ciutadans, del PP i de Vox. Sí, de Vox –que aleshores anar de bracet de l’extrema dreta, per a ells, no era cap problema.

La violència al carrer desencadenada per la policia espanyola, i de la catalana també, l’empresonament dels dirigents polítics, el control i les amenaces sobre els funcionaris públics, l’espionatge en massa, les mentides de la policia anomenada patriòtica i dels mitjans conxorxats, les contínues maniobres antinaturals com els pactes successius a l’Ajuntament de Barcelona per a impedir una batllia independentista, i tantes i tantes coses alienes al funcionament regular de la democràcia, són necessàries avui –més que necessàries, són imprescindibles– si algú vol explicar que Salvador Illa serà a primers d’agost el 155è president de la Generalitat de Catalunya. I no parlem sols del passat de set anys. La campanya electoral mateix, de fet, ha estat marcada per la repressió, car és evident –i no pot discutir-ho ningú, això– que el candidat Carles Puigdemont –la persona que podia disputar la presidència a Salvador Illa– no la va poder fer en condicions normals i equiparables a la dels seus competidors, molt especialment a la del líder socialista. No va poder fer actes al Principat, ni participar en els debats electorals, per exemple.

Tota aquesta enorme pressió político-militar junta, i la pressió del sottogoverno que han explicat aquests dies tan a bastament a VilaWeb, han acabat obrant el miracle de trencar, d’esquerdar definitivament el bloc independentista.

Esquerra Republicana, investint Salvador Illa, i encara més investint-lo en canvi de res com farà, políticament parlant, fa un pas que no té comparació possible amb tot allò que haja fet cap partit del 2010 ençà, quan va esclatar la crisi actual, arran de la sentència del TC espanyol contra l’estatut. Parlar del futur sempre és difícil i arriscat, però estem segurs que aquesta vegada la història serà dura amb el partit de Marta Rovira i Oriol Junqueras –que no tenen cap discrepància a l’hora de fer aquest pas.

Sigui com sigui, a l’independentisme, a partir d’ara, li correspondrà de pensar, debatre i articular una ruta que ens torni a l’octubrisme. I tots haurem de començar a reflexionar respecte de tot això que ha passat, de què hem fet i de què hauríem pogut fer diferent, havent comprovat on ens ha dut la situació.

Les coses canviaran profundament a partir de l’agost. Però hi ha dos elements importants que val al pena posar sobre la taula.

El primer, i molt important, és que el govern Illa ja naixerà tocat. Amb pocs diputats per a aguantar una legislatura, a un de sol de perdre la majoria absoluta al parlament i amb el suport d’una Esquerra que ja veurem com acaba. I, cosa més important, sense cap idea al cap. I sense cap projecte sobre què ha de ser la Catalunya del futur. Els barcelonins veuen cada dia com s’enfonsa la ciutat amb el Partit Socialista. I Illa és un Collboni. O és pitjor encara. Un retorn d’ERC al govern d’ací a un any, posem per cas, tampoc no hi ajudaria gaire, vist el desastre que hem tingut darrerament.

I el segon element: la clau de volta del moment és que, en realitat, no canvia res, per més discursos grandiloqüents que es vulguin fer sobre la nova època. Aquest nou tripartit no arriba ni tan sols a recuperar l’estatut íntegre de Pasqual Maragall. No té ni el pacte fiscal que demanava Artur Mas, ni la cessió de competències per a fer el referèndum d’autodeterminació que van demanar Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull. I, per tant, els trens continuaran funcionant tan malament com fins ara, l’educació i la sanitat es continuaran degradant, el dèficit fiscal continuarà fent impossible l’estat del benestar a Catalunya, la llengua continuarà essent objecte de tots els atacs imaginables per obligar-la a recular i tornarem a tenir presoners polítics. Amb un president, el 155è president de la Generalitat, que no alçarà mai la veu al seu amo ni mai defensarà, per tant, els interessos de Catalunya, essencialment contradictoris amb els de Madrid.

Algú pot argumentar que aquest panorama és depriment. N’hi ha que no hi estan d’acord.

En Partal diu que des del 2010 ha recorregut el país de cap a peus i l’ha vist amb una intensitat enorme, infinitat de gent decidida a donar-ho tot per la nostra societat; i ha après molt sobre com funciona i sobre com reacciona la catalanitat, el motor històric i permanent d’aquesta nació. I per això, l’única cosa de què està segur avui, és que el Principat no aguantarà amb la paciència de Job, i sense fer res, l’època fosca i el desgavell que s’albirà en l’horitzó.

Que així ho puguem veure !

Vicent Partal
Vilaweb, el 23 de juliol del 2024
Article complet: https://www.vilaweb.cat/noticies/salvador-illa-el-155e-president/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Descivilització, 19.07.2024, n.250

La Descivilització

Els catalans vivim del 2017 ençà sota la violència quotidiana i cada dia més desacomplexada no solament del poder espanyol, sinó ara també dels nostres envalentits veïns espanyolistes. Fins i tot entre nosaltres creix la violència –el to d’una part minoritària però molt cridanera de l’independentisme és cada dia més encrespat, més ple d’odi, menys lúcid i democràtic. A França reben musulmans i jueus. A Itàlia o Alemanya renaixen els esquadrons feixistes. A l’Índia i a l’Argentina triomfen autòcrates que neguen la democràcia i fan befa del vot popular.

Al final, la pregunta és de quina manera les nostres societats podran frenar això si vivim tots plegats en una era brutal de desil·lusió col·lectiva. Com podem haver passat en tan poc de temps de la il·lusió per projectes concrets i tangibles –la república catalana, en el nostre cas–, cridats a millorar-nos la vida, a aquesta espècie de depressió col·lectiva generalitzada que ens afecta personalment, ens fa posar de mal humor, ens torna esquerps i desconfiats, violents amb aquells que haurien de ser al nostre costat i desesperadament agressius?

Per a mi, la resposta la tenim en la desfeta de la democràcia, en aquest retrocés generalitzat de la democràcia que es viu al món i que vivim molt clarament als Països Catalans i a Europa. Durant aquest segle, de l’atac a les Torres Bessones i de la crisi bancària del 2008 ençà, hem anat perdent, de mica en mica, aquell espai preciós, col·lectiu, que ens permetia de respirar socialment, dialogar, créixer en el debat i construir alternatives que milloren la nostra vida.

I l’exemple català torna sobre la taula. Nosaltres hem omplert milers i milers de pàgines explicant el nostre projecte, l’hem transmès del dret i del revés, amb tota mena de detalls, esprement la intel·ligència col·lectiva, però també la personal de les nostres ments més brillants. Hem bastit majories de tota classe, electorals, socials, parlamentàries. Hem presentat a l’altre tot de propostes de negociació, d’acord, de debat. I no hem trobat per resposta res més que violència.

Norbert Elias, el gran sociòleg fugit de l’Alemanya nazi, va descriure allò que anomenava “procés de civilització”. I va avisar que una societat violenta no es podia arreglar simplement eliminant els factors que l’havien deteriorada. Perquè la violència i les forces que la creen tenen el potencial de portar-nos una vegada i una altra a la condició de “descivilització“, tal com l’anomenava ell. La descivilització és aquell moment en què la “gent corrent” –per fer servir l’expressió de Christophe Guilluy– ja no troba punts en comú en la societat i perd completament la fe en les institucions i en la política. El coneixement compartit, aleshores, s’erosiona i els llaços comunitaris es desfan fins al punt que algunes persones, inevitablement, decideixen d’actuar desesperadament amb la violència, amb una violència que augmenta al seu torn la desconfiança en les institucions i els líders, i així successivament.

El procés que descriu Elias no és inevitable, però s’ha comprovat que si es prolonga molt cada vegada fa més difícil de tornar a la normalitat. En aquest moment, doncs, en què es poden veure clars signes de descivilització al nostre voltant, crec fermament que tan sols podrem salvar-nos si fem un gran esforç de tornar a la confiança col·lectiva i de reprendre els projectes il·lusionadors. Cadascú en el seu, cadascú, en cada país, des del seu. I el nostre ja sabeu quin és.

Vicent Partal
Fragment de l’editorial www.vilaweb.cat del 14 de juliol del 2024

Comissió 11 de setembre del Penedès
19.07.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

El somriure d’Aurora Picornell, 12.07.2024, n.249

El somriure d’Aurora Picornell

Abans de llegir-vos el text d’avui, voldria que dediquéssim un aplaudiment als exiliats que avui han pogut tornar a casa tot recordant els que encara romanen a l’exili.

El passat 18 de juny, es va produir un espectacle denigrant al Parlament Balear. Mentre es debatia la Llei de Memòria Democràtica, el president del Parlament, , Gabriel Le Senne, va estripar una fotografia d’Aurora Picornell i va expulsar dues diputades socialistes.

El fet no ha aconseguit res més que remarcar encara més la figura d’Aurora Picornell, la cosidora, escriptora, activista política i militant del partit comunista que va ser afusellada la nit del 5 al 6 de gener de 1937 juntament amb les seves companyes del PCE, Catalina Flaquer amb les seves filles –Antònia i Maria Pascual– i Belarmina González. Les cinc dones conegudes com les Roges del Molinar.

El compromís d’Aurora Picornell amb les lluites pels drets laborals i una vida dedicada a la política en favor de les dones, la van situar en el punt de mira del feixisme el 1936. Quan la van afusellar, duia un cabdell de fil i una ploma estilogràfica, una representació de la seva vida de cosidora i d’escriptora.

Diuen que les seves darreres paraules van ser: “Podreu matar homes, dones, infants com el meu que encara no han nascut. Però, i les idees? Amb quines bales matareu les idees?”

Com passa sovint amb els actes feixistes, l’acte de Vox al Parlament Balear només ha aconseguit l’efecte contrari al que buscava i Le Senne ha fet que recordem l’Aurora i les seves companyes assassinades pel feixisme i que difonguem, de nou, la seva història.

Com escrivia Núria Cadenes en un article excepcional que va titular “El somriure de l’Aurora Picornell”, sempre tindrem la sort que ens quedin les seves fotografies… tan jove, tanta vida als ulls i aquell somriure.

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
12-07-2024

CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Albert Jané, 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, 05.07.2024, n.248

Albert Jané, 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes

Als 28 any, Albert Jané va coençar a estudiar català, quan a Catalunya ben just hi havia una dotzena de professors de català. «Una idea que m’ha guiat ha estat la fidelitat al país, especialment durant els anys de persecució de la llenua durant el franquisme», aquesta és la divisa que ha guiat el compromís de Jané durant dècades, des de quan es va convertir en autodidacta en la seva pròpia llengua fins que va esdevenir-ne un referent de la seva renovació.

Ell és segurament la persona que més ha contribuït a treure la llengua normativa de l’estat arcaïtzant i quasi fossilitzat en què es trobava per convertir-la en una eina viva i pròxima als parlants de la seva època, que encara és la nostra. Com diu el filòleg Joan Martí, «l’Albert Jané és el continuador més fidel i alhora més qualificat de l’obra gramatical de Pompeu Fabra».

Jané sempre ha estat conscient que, per revifar la llengua, calia noralitzar-ne del tot l’ús entre la mainada, apropant-se als primers lectors. Un català popular que no deixés de ser genuí i que recuperés la vivesa en expressions que es perdien. Per això la seva tasca al capdavant de Cavall Fort, en les traduccions de contes, rondales i còmics o, ja com a filòle apassionat per la llengua, en el marc normatiu, és cabdal. Un treballador incansable de la llengua que ha estat prolífic, silent i imprescindible pel català que avui coneixem.

La contribució de Jané a la llengua catalana va des de l’enginyosa feina amb els Barrufets fins a la direcció de Cavall Fort (entre 1979 i 1997), la traducció i adaptacióde més de 200 llibres, l’escriptura de quatre gramàtiques, entre les quals hi ha la fundacional Signe (1962), de la qual e van editar més de 100.000 exemplars, i el Diccionari català de sinònims (Aedos, 1972), que des de fa anys es pot consultar en línia al portal de l’Institut d’Estudis Catalans i rep més de tres milions de visites anuals.

Barufant sempre amb discreció, Jané ha aprofitat l’excursionisme per tot el país per nodrir la nostra llengua de la realitat, d’all`que parla la gent de muntanya, que per Jané és indestriable del paisatge rural. I això ha servit per recuperar formes pròpies i autòctones de dir les coses allà on s’estaven manllevant termes d’altres idiomes.

A Jané li hem d’agraïr tant la construcció d’imaginaris col.lectius, per la mainada i els adults, com haver apropat la llengua als seus parlants i fer-ne una eina viva, emocionant, propera i útil. I això ho va fer amb un compromís d’extrema exigència per expandir l’aprenentatge de la llengua a nous parlants i per fomentar-ne l’ús a tots els àmbits.

En un context, com l’actual, de descens de l’ús social del català, quan els fets més aviat conviden al pessimisme, cal reclamar sempre, com diu Jané, un cert optimisme tàctic. Homenatjar, llegir i reconèixer la seva tasca ens permet perseverar en aquest optimisme i continuar el seu exemple per provar de ser, com va dir d’ell la presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans Teresa Cabré, picapedrers de la llengua.

Xavier Antich
President d’Òmnium Cultural
17.06.2024

Frases d’Albert Jané:
Cada cosa té el seu nom, cada idea la seva paraula. Hem d’utilitzar, per tant, el nom de cada cosa, i dir cada cosa pel seu nom.
Tothom sap que les paraules se les emporta el vent, però no ens diu ningú on van a parar.

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)