Escenificar la normalitat, el musical

El dia de la investidura no vam assistir pas a un teatre, com denunciaven molts, sinó a dos: a l’escenificació de la normalitat per la banda vencedora, i a l’escenificació de l’anormalitat per la contrària

Ara sí, el president Illa ja és una realitat, enhorabona als premiats. “El president tranquil que matina per córrer”, el presentava la televisió nacional de Catalunya, fent una mica com un allioli entre l’eslògan de “l’increïble home normal” del president Montilla i, salvant les distàncies, el “si ens aixequem ben d’hora, ben d’hora” de Pep Guardiola. I així és com l’espanyolisme consolida l’última de les posicions estratègiques al país rebel, després de la capital, les diputacions, els consistoris de les grans ciutats, ocupant a plaer l’espai obert per la fractura de l’independentisme institucional.

Han estat dos mesos de nervis, però els grups de pressió del “passar pàgina” –girar full en català– ja respiren alleujats. El més difícil està fet, malgrat la murga aquesta dels mossos, que ja veurem quant durarà. I tot per culpa del “comportament tan impropi per part de qui ha estat la màxima autoritat d’aquest país” –per dir-ho en paraules del conseller Elena–, que no va voler tenir el detall de deixar-se detenir per respecte als qui s’havien presentat al parlament a fer política. Perquè el missatge a l’opinió pública és aquest, de fa temps, de fa molt més temps que quatre dies: tot això ja no tracta de la històrica persecució de l’estat espanyol contra els catalans, no té res a veure amb el fil conductor de tres segles de conflicte entre Catalunya i Espanya, sinó que és una mera pugna del seny contra la rauxa, de la raó contra l’emocionalitat, de la política contra l’última ocurrència d’uns eixelebrats que ja van tenir el seu moment, però que ara és l’hora dels grans.

Aquesta operació malaia de descontextualització, repetida explícitament o implícita pels altaveus corresponents, també ha acabat calant en sectors de l’independentisme més variat, cosa que potser era inevitable. Qui ens coneix bé sap que som un poble amb un sentit del ridícul molt sensible, i abans que no ens acusin de fer el ninot ja ens ho diem naltros mateixos i multiplicat, pel que pugui ser, com aquell nano que s’adhereix a la befa dels bullies per ‘viam si així s’empelta del seu poder. Performance, numeret, pantomima, espectacle, ridícul, sainet: per poc que un hom es passegés dijous per la xarxa que va ser Twitter, en un tast a cegues no hauria pogut dir de quin partit venia la mofa, l’escarni o la ira contra el president escàpol. Escàpol de la persecució il·legal de la judicatura espanyola –una altra vegada el maleït context–, reverberada fins al paroxisme pel departament d’interior català i els seus executors. Però això últim són minúcies, de cap manera un ridícul, un numeret, un espectacle: simplement la raonable manifestació de la llei i l’ordre que ens vam donar entre tots.

Però és clar, per encomanar amb efectivitat aquesta visió de les coses, hi ha una feina darrere. Una molt bona feina, hem de dir i reconèixer. De fet, el dia de la investidura no vam assistir pas a un teatre, com denunciaven molts, sinó a dos: a l’escenificació de la normalitat per la banda vencedora, i a l’escenificació de l’anormalitat per la contrària. Lògicament, sobre la superfície tensa d’una bassa d’oli, tota pertorbació canta. Vull dir que al costat de la projecció d’una imatge de solvència, responsabilitat, ponderació, tot intent de destapar la farsa esdevé un desequilibri, un desordre, una estridència. Llavors, a partir d’aquest xoc d’escenificacions és quan comencen a petar les costures d’algunes disfresses.

D’aquí l’espectacle absolutament passat de voltes de muntar una operació antiterrorista per trobar a qui havien tingut davant del nas en un faristol; d’aquí el rampell d’engabiar tot un país i fer-lo partícip de l’odi espanyol contra el fugat colpista i boig, que mireu què ens obliga a fer, i a sobre us fum enlaire les vacances; d’aquí el número de ruixar amb gas pebre els concentrats davant del parlament, d’una mitjana d’edat que devia desafiar la capacitat mimètica dels tradicionals infiltrats. Hom podria fer al·lusions a la Boja acadèmia de policia o dir-ne irònicament “jugada mestra”, però la ridiculització sembla reservada per a l’altra banda. De nou, cada ull que mira decideix què és per a un país la vergonya i què és el seny.

Per la meua part, l’únic que m’interessava del dia dels fets era que no s’acabés amb el president tancat en una cel·la espanyola. Frivolitzar amb la llibertat dels altres és molt fàcil, és clar, i fins i tot puc compartir la idea dels qui consideren que una detenció hauria complert el sentit polític que no tenia l’acte llampec a l’Arc de Triomf. Que el president català empresonat, un altre per a la història, hauria estat un reclam internacional de primer ordre, i hauria fet més bé a la causa que no pas el pla B de desexiliar-se un moment i tornar-se a exiliar. Un pla arriscadíssim, ho sap tothom, l’èxit del qual només es podia confiar a un engranatge humà de tot menys improvisat o fric. Un pla, fos A o sigui B, que molts no hem acabat d’entendre pel que significava de jugar-s’hi la pell, perquè qualsevol dissident que hagi caigut en mans dels carcellers de l’estat sap que “presó” en espanyol no vol dir només presó. I el 2024, en ple agost i amb el moviment fracturat i en guerra interna, crec que un sacrifici tal hauria resultat fora de lloc i fora de temps.

Tot això no impedeix que una part de l’independentisme d’acció no tingui ara mateix un problema d’imatge, el que l’adversari intern i extern no deixa passar l’ocasió d’explotar. En una peça anterior ja vam suggerir que ens convindria un màster en la matèria, posar-nos en mans de professionals experts. Segons l’últim CEO, el suport a l’independentisme es troba en la xifra més baixa des que n’hi ha registres, amb un 53% de contraris i un 40% a favor, i vejam una cosa, perquè aquí també som molt aficionats a perdre la perspectiva: tenir en un país un 40% d’independentistes és una animalada, una autèntica barbaritat, un forat flagrant en aquesta normalitat de cartró pedra que es va voler pintar dijous al parlament. Per tant, la primera operació d’imatge que ens interessa, si més no la principal, ha d’anar en el sentit que aquest 40% ens sapiguem trobar. Com, de quina manera? Qui pugui fer que faci, va dir el dimoni, i no li ha anat pas malament.

Nota al peu: alerta al vocabulari triat pel conseller d’interior i el cap dels mossos en la seua conferència de premsa, encesos per saber-se fracassats com a braç de transmissió dels abusos de Llarena: “Feia temps que no vèiem aquest nivell de violència”; “una massa de persones”; “un mur” fet d’aquesta massa que els va impedir de portar a terme la seua funció: tot això no s’havia dit igualet al judici de l’1-O? Ho tornarem a sentir, en la venjança policial i jurídica que previsiblement caurà contra els nous represaliats? Perquè fa pinta que detindran Déu i sa mare per compensar el fracàs, a l’espanyola. L’orgull ferit és molt mala cosa.

Marta Rojals
10.08.2024
https://www.vilaweb.cat/noticies/escenificar-la-normalitat-el-musical/

Comissió 11 de setembre del Penedès
16.08.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Encara som aquí

Ahir, Salvador Illa va ser investit com el 133è president de la Generalitat de Catalunya. Salvador Illa, secretari del PSC, nacionalista espanyol declarat. El mateix Salvador Illa defensor del 155, a qui no li ha fet cap vergonya manifestar-se al costat de l’extrema dreta quan li ha calgut i que, si cal, s’inventa noms de comarques com el “Bajo Llobregat”…

Ahir, l’independentisme probablement va tocar fons en aquesta davallada continuada dels darrers anys. Són moments de desencís, desil·lusió, frustració, però també d’indignació, de ràbia, de fúria.

Ahir, però, també vam poder escoltar la frase ““Avui he vingut aquí per a recordar-los que encara som aquí.” Encara som aquí…

Per si algú encara no ha entès què va passar ahir a Catalunya, li recomano la lectura de l’editorial d’avui de Vicent Partal titulat I, políticament, de què ha servit això de Puigdemont? Hi trobarà totes les respostes.

Ahir, després d’uns anys de transició i de davallada, es va tancar de manera definitiva la primera part del procés d’independència que, possiblement, ja s’havia clos el 2017. Ahir, però, també podem dir que va començar la segona part que n’estem segurs, serà la definitiva.

Tots els fets, totes les accions, totes les situacions tenen la seva vessant negativa i positiva. La investidura d’un nacionalista espanyol com a president de la Generalitat i amb els vots d’un partit independentista té, evidentment, molts punts negatius… però significa també un enorme revulsiu per al moviment independentista. L’encara som aquí del president Puigdemont, acompanyada del fracàs de la seva detenció és una altre revulsiu, una injecció d’ànims, il·lusió i confiança. Una “humillación insuportable” per a l’Estat espanyol, en paraules de l’extrema dreta i la dreta extrema espanyola.

És el moment, doncs, de saber canalitzar, de manera positiva, aquests sentiments diversos, de vegades confrontats, que arrosseguem des del 2017. De manera positiva perquè és l’única que ens pot ser útil.

En aquest sentit, comparteixo amb vosaltres un fragment de l’editorial de Vicent Partal del 4 d’agost titulat Amb la investidura de Salvador Illa per part d’ERC s’acaba el procés d’independència?

L’independentisme no comença el 2009, ni el 1976, ni el 1931, sinó molt abans. L’independentisme no arriba la majoria social d’aquest país des del no-res

Són ells, l’Estat espanyol, en definitiva, que ens plantegen el debat a vida o mort. O deixar de ser catalans i passar a ser espanyols com ells creuen que s’ha de ser o continuar sent catalans. I si ha de ser a vida o mort, aleshores més de cent anys de catalanisme ens recorden que ni en els moments infinitament més durs per a nosaltres i molt més favorables per a ells, els espanyols no han pogut mai aconseguir l’anhelat Finis Cataloniae. I que la consciència nacional catalana ha anat consolidant-se i madurant –tot eliminant opcions que s’han demostrat inútils– fins a confluir i desembocar amb una potència mai vista abans en l’actual independentisme. En molt bona part, és cert, gràcies a la seua intransigència.

Fa riure, per això, que algú pense realment que res s’ha acabat ara, per més dolorosa i amarga que siga la decisió d’ERC i les conseqüències nefastes que tindrà. No, el procés d’independència no s’ha acabat. De cap manera.

“Encara som aquí”

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
09-08-2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)