Ser una colònia és un mal negoci, 22.11.2024, n.266

SER UNA COLÒNIA ÉS UN MAL NEGOCI

Alguna vegada segur que hem discutit amb algú sobre que això de que som una colònia o que estem colonitzats és ben bé una exageració i que insistir en plantejaments maximalistes com aquests no ens ajuda a avançar, que el que fa és introduir crispació innecessària i gratuïta en el debat, i que pot ser fins i tot contraproduent pels mateixos que usem aquests termes.

No toca aquí d’intentar refutar o qüestionar el rigor o l’honestedat intel·lectual dels qui mantenen aitals posicions, sinó que podem fer alguna cosa molt millor, efectiva i incontestable: observar els fets.

Segurament que els qui ens acusen de maximalistes per denunciar la nostra situació colonial, encara s’empiparien més si també ho féssim referint-nos al País Valencià: com s’ús pot acudir una cosa tan absurda? Qualificar el País Valencià de colònia, quan els propis valencians estan encantats de la seva situació política i nacional?

Doncs, molt fàcil, anem com deia als fets: 29 d’octubre de 2024. Com s’explica l’actitud del govern valencià el dia 29 si no és des de la perspectiva colonial, és a dir, de menyspreu absolut a aquells a qui manes, dels quals només n’esperes obtenir benefici econòmic i satisfacció de les teves necessitats de lleure? Com s’explica sinó que el president estigui en temes particulars, mentre mitja València és arrasada per les barrancades? Com s’explica que prèviament hagi mostrat molt més interès pels toros que per tenir un sistema propi de control de les emergències, just en un país on les inundacions formen part de la història nacional? Com s’explica sinó l’actitud barroerament classista i supremacista d’una consellera que insulta públicament a la seva pròpia ciutadania, exigint-los que facin el favor de no molestar, que si tenen morts o desapareguts, se’n vagin a casa, s’estiguin quietets i esperin una trucada d’algú? D’algú? De qui? D’un govern que no va ser capaç d’enviar un avís d’alarma fins que els receptors ja no el podien rebre perquè se’ls havia emportat l’aigua? A quina casa, si la majoria ja no en tenien? Quina trucada, si ni tan sols hi havia cobertura telefònica per poder saber si els seus familiars eren vius o morts?

Però el més greu havia d’arribar encara: després del desastre, l’absolut abandó! Ja s’ho faran! Dies i dies sense cap ajut, i a sobre discutint-se: si hi has d’anar tu o hi he d’anar jo! Això sí, si hi ha bombers o forestals o policies catalans o francesos que s’ofereixen a ajudar als teus ciutadans, ah no! això no, de cap manera, que això em faria quedar malament! Aquí no necessitem ajuda de ningú, i molt menys de separatistes catalans o gavatxos estrangers! A veure si s’han cregut que Espanya és com els països del tercer món que demanen ajuda quan hi ha una catàstrofe! Que la gent continua aïllada o desapareguda, això és igual. A veure si al final, per culpa d’aquests desgraciats que s’han deixat enxampar per la riuada, ara jo quedaré com un inútil incompetent! Faltaria més!

Sí, ser una colònia, tenir un govern colonial (de fet, poc menys que un virregnat), té conseqüències, sempre greus. A vegades molt greus. Sí, és paga un preu per no poder manar-te a tu mateix, i el preu és que et deixin tirat quan tens alguna dificultat, algun problema, i que només és preocupin per si el tren, l’AVE, estarà o no disponible perquè els amos de la colònia pugin tenir el seu lleure setmanal, tan merescut, als seu territori habitual d’estiueig!

Ser una colònia no és un bon negoci per la colònia, ho hem vist, ho estem veient encara amb els nostres ulls, com els diferents nivells de la potència colonial és continuen tirant els trastos pel cap, però únicament pels seus interessos a la Metròpoli, passant olímpicament de la ciutadania: ja vindran altres pringats d’altres colònies, que sempre els pringats acaben ajudant-se entre ells!

Ser una colònia només és un bon i molt rendible negoci pel colonitzador. Ho acabem de comprovar.

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
22.11.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Enfangats, 15.11.2024, n.265

ENFANGATS

La tragèdia que viu el País Valencià ha evidenciat, més enllà de la immoralitat política, el fangar en què es mou la nostra societat. I permeteu que abans expressem la nostra més indignada queixa per la manca de consciència nacional i humana d’aquesta part del país: mentre a València apilaven cadàvers, aquí féiem castells. Si 200 connacionals morts no són prou per suspendre una diada castellera, quants se’n necessiten?

Dit això no podem obviar l’evidència palmària d’en quines mans hem dipositat el nostre futur. No és ja la inoperància criminal de la Generalitat de baix, ni la displicència immoral del govern espanyol, ni tampoc el silenci inhumà de la Generalitat de dalt. És la constatació de la distància sideral que separa el poble de les institucions que l’haurien de representar, dels governs que n’haurien de ser part. Tampoc no és ja culpa de la partitocràcia, aquest càncer que està dissolent els valors socials de la política. Tot plegat és molt més profund i com més tardem a ser-ne conscients, més difícil serà sortir-nos-en sense deixar-nos pel camí aquesta destarotada democràcia que ens vam trobar.

La globalització ideològica, el neoliberalisme polític, el wokisme pusil·lànime que ha fet metàstasi en aquesta elit intel·lectual que ens alliçona dia sí dia també, han acabat deixant el poble sol, a la intempèrie amb les seves preocupacions i neguits. I quan diem poble no volem dir només les classes populars, que mai no han importat massa ningú, sinó aquesta classe mitja en què tots vivíem tant contents i feliços. De sobte ens hem adonat que no tenim cap paper en aquesta òpera bufa en què s’ha convertit el món occidental. Mentre blasmem Trump, Twitter o els 2 milions d’immigrans que han arribat a casa nostra, aquest deep state mundial se’n fot de les nostres preocupacions.

Ho hem vist a València aquests dies, tornant al principi: només el poble salva el poble. Però si esperem fins que el fang ens arribi a les aixelles, ja no tindrem esma de tombar cap estaca Serem de nou un poble d’esclaus a qui qualsevol Joan Roig farà conduir els camions de Mercadona sota el temporal. Perquè a ells mai no els passa res.

Potser que obrim els ulls d’una vegada!

Comissió 11 de setembre del Penedès
15.11.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Diada de la Catalunya Nord, 08.11.2024, n.264

La Diada de la Catalunya Nord

Vicent Andrés Estellés, en el seu Llibre d’exilis, va escriure un poema titulat He plorat molt. Us en llegeixo un fragment:

El fang, la pluja, el fang, / els carrers plens de fang,/ l’aigua, l’aigua caient,

a dolls, de les teulades;/ els carrers plens de fang, / les sabates amb fang.

[…] He plorat molt. He vist coses…

Serveixi aquest poema com a modest i senzill homenatge al País Valencià i a tota la seva gent. En particular a totes les víctimes, als seus familiars i a tots els que estan patint els efectes de les tràgiques inundacions del cap de setmana passat.

Ahir, 7 de novembre d’enguany es van complir 365 anys del Tractat dels Pirineus, que va significar la partició de Catalunya i l’annexió de l’actual Catalunya Nord a França.

El Tractat va ser signat el 7 de novembre del 1659, pels representants de Felip IV de Castella i III d’Aragó, Luis de Haro i Pedro Coloma, i els de Lluís XIV de França, Cardenal Mazzarino i Hugues de Lionne, a l’illa dels Faisans (al riu Bidasoa, en els límits del País Basc Nord), i va posar punt i final al litigi de la Guerra dels Trenta Anys.

Felip IV va negociar aquest tractat sense consultar les Corts Catalanes ni els afectats. De fet, els ho va amagar, ja que no va notificar oficialment el tractat a les institucions catalanes fins a les Corts del 1702. Els territoris afectats van conspirar durant anys per tornar a unir-se amb el Principat, i les autoritats catalanes també es van resistir a acceptar la partició, que no va poder fer efectiva fins al 1720.

365 anys després, el nord de la nació continua lluitant per la catalanitat i la llibertat. Malgrat la persecució i la marginalització oficial i social de la nostra llengua; malgrat l’eliminació de les institucions pròpies i malgrat la uniformització francesa en tots els àmbits de la vida.

Enguany, la commemoració del 7 de novembre, la Diada de la Catalunya Nord, tindrà lloc el dissabte 9 de novembre. Sota el lema Sem Catalunya Nord perquè volem! hi ha convocada una manifestació que sortirà de la Plaça Catalunya de Perpinyà a les quatre de la tarda. Com ja és habitual, la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) fa coincidir l’Acte Final del Correllengua amb aquesta commemoració. 

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
08-11-2024

CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Ni un paper a terra, 01.11.2024, n.263

Ni un paper a terra

Fa poques setmanes recordàvem la valenta reacció de país a la brutal sentència del Procés, de fa cinc anys. La Jonquera, l’aeroport i especialment Urquinaona van ser els punts àlgids d’una protesta que reclamava justícia i demanava no rendir-se davant la repressió. Però és clar, aquells pels qui vam lluitar aleshores, els nostres gurus polítics, no han estat mai per la feina, per acabar-la, més enllà de gesticulacions inútils. El mantra “ni un paper a terra” que ens han tatuat a cada neurona del nostre cervell nacional, no fa sinó demostrar la manca de determinació, la manca de voluntat real d’acabar el que es va engegar. Deixem de fer-nos trampes al solitari, si us plau. El que tenim al davant és una guerra, de moment incruenta, i no es recorda cap conflicte que hagi deixat el terra net com una patena. Tal com es preguntava l’Antonio Baños fa poc al Repensem-nos, “si roben el coure dels trens per quatre xavos, com és que no l’hem robat per aturar el país?”

La majoria de conflictes, i més si són contra un estat demofòbic, necessiten la seva dosi de desgavell, de caos si voleu. I el nostre també. Però no pas a l’estil de la CUP contra Aliança Catalana a l’Escorxador fa un parell de setmanes —a trompades hi tenim les de perdre— sinó amb un altre tipus de violència que creï tensió, la justa i necessària per a què els ‘nostres’ no se’ns pixin a sobre. Els hem de fer entendre que, si ens volen seguir representant, s’han d’arromangar. No els esperarem més. No podem seguir empassant-nos la ràbia que ens fa sentir tanta declaració inútil. Ja vam permetre que ens deixessin amb el cul a l’aire a La Jonquera i a Urquinaona, i això no pot tornar a passar. Si convé, en lloc de cremar contenidors, haurem d’encendre les seus dels partits. Si enviar-los a casa no ha estat suficient, haurem de cercar mètodes més expeditius. Desertar en mig de la batalla no pot sortir tan barat.

La unitat d’acció ha de ser una obligació inexcusable. Necessitem com l’aigua un nou full de ruta unitari, transversal i popular, i això només es pot aconseguir amb una pressió constant i sufocant. Diem que no volem ni un traïdor més, ni un botifler més, però la nostra responsabilitat, la del poble, és boi tan gran com la seva. Perquè certament ens han traït, però nosaltres els ho hem permès i, malauradament, els ho seguim permetent. Si avui continuem aquí és per la Llibertat, la seva i la del País, però resulta que ells pacten amb el carceller sense immutar-se.

Per això és urgent canviar d’actitud. És hora de fer cas a “Els Segadors” quan diu ben clar allò de “…PER QUAN VINGUI UN ALTRE JUNY, ESMOLEM BEN BÉ LES EINES.”

Comissió 11 de setembre del Penedès
01.11.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Ara sí toca, 25.10.2024, n.262

Ara sí toca

Alguna vegada ens hem preguntat si calia continuar sortint a defensar el nostres drets nacionals cada divendres.

Sembla que en aquests moments aquesta pregunta té una resposta inequívoca, justament avui, que des de tot arreu ens estan dient precisament que “ARA NO TOCA”.

Per exemple, l’ultra-espanyolista Illa. Tot i que el seu partit va jugar un paper determinant en el lawfare muntat per destruir a Jordi Pujol (pensant, molt equivocadament per cert, que destruint a Pujol destruien el sobiranisme!), ara, l’eximi representant del PSOE més anticatalà, un cop instal·lat a la cadira del Palau de la Generalitat, el primer que fa és rebre amb tots els honors a aquell mateix que ells havien aconseguit que esdevingués el personatge més empestat de Catalunya. Estrany, no?

Ara sembla que no n’hi havia per tant, que al cap i a la fi, en Pujol ho feia bastant bé i que cal reconèixer la seva tasca al capdavant de la Generalitat. Què passa aquí? Doncs segurament, darrere d’aquesta aparentment estranya operació de restauració oficial del personatge, el que hi ha és l’objectiu de ressuscitar un dels més famosos eslògans dels pujolisme: això ara no toca!

Amb aquesta audiència s’expressa un cert perdó, una restauració de la imatge i de la política del pujolisme, que era quan els catalans mostràvem aquesta cara amable, dialogant, seriosa, d’anar per feina i no embolicar-nos en estranys sicotèrams, un tarannà curiosament plenament coincident amb la política sanchistade la pacificación y el reeencuentro”, amb el que es pretén deixar totalment fora de joc qualssevol plantejament reivindicatiu o conflictiu “fuera del marco constitucional de la justa reivindicación autonómica”. Cal deixar ben clar que ja ha passat el moment de perdre el temps amb reivindicacions que no porten enlloc, i que només han fet que perjudicar Catalunya i la seva imatge al món, tan laboriosament guanyada pel pujolisme ben entès, i que ara els socialistes han aconseguit recuperar d’una tacada amb l’èxit exultant de la Copa Amèrica. A veure si ara que comencem a anar de nou pel bon camí, ho espatllarem tot. Que no ho veieu, que ara no toca!

I si tant els d’esquerra, que a banda de matar-se entre ells, tots no paren de repetir que ara no toca, com els de junts, que estan només a dos dits d’assumir completament aquesta consigna, com de part dels comuns i dels socialistes, pels quals, evidentment, no toca mai (dels de la CUP encara estem esperant saber si toca o no toca, esperem que ens ho diguin ben aviat), tots ens renyen perquè no acabem d’entendre que ara no toca, doncs segurament cal arribar a la conclusió, que, com en temps que ens pensàvem ja superats, sortir a denunciar públicament la situació de sotmetiment colonial, d’ofegament nacional, esdevé un deure nacional.

Hi ha d’haver algú, un cop els nostre partits ho han abandonat, que continuï mantenint la defensa de la nació i dels nostres drets nacionals, polítics, culturals i lingüístics. I això és fa des de molts llocs, però per descomptat, des de la manifestació pública als carrers.

ARA SÍ TOCA, més que mai en els darrers anys. Ara és d’una imperiosa necessitat mostrar que no estem disposats a vendre’ns la nació per un plat de llenties de “reencuentro, pacificación y perdón” per haver tingut la gosadia d’haver afirmat els nostres drets.

Segurament no és el que esperàvem després d’haver assolit majories independentistes (ara sabem que pseudo-independentistes) al nostre Parlament, i pensàvem que deixaria de ser necessari sortir a defensar els nostres drets, perquè els nostres representants ja ho farien, tal com s’hi van comprometre.

Malauradament no ha anat així la cosa, i afortunadament no hem baixat mai la guàrdia, ens hem mantingut expectants i fidels, i així podem continuar dient ben fort: ara i sempre SÍ TOCA.

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
25.10.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)