ENS RETROBEM BEN AVIAT

Ens heu dit que els músics arribeu a final de trajecte. Us volem donar les gràcies per haver pogut compartir amb vosaltres una part d’aquest camí: ha estat un honor caminar amb vosaltres.

En alguna altra ocasió ja hem tingut l’oportunitat de dir-vos fins a quin punt la vostra actitud de no defallir, de no donar-vos per vençuts, ha estat un testimoni exemplar i una prova fefaent de què la normalització i la pacificació són encara només, de moment, malignes intencions del nostres enemics.

Ben cert que allò que us portà a sortir al carrer, a fer públic que no pensàveu acceptar el designi dels nostres ocupants, ha canviat lleugerament d’escenari,

Avui certament els nostres polítics ja no estan a la presó, però encara queden tants conciutadans imputats, perseguits, coaccionats, exiliats.

Tot i que sembla que algunes de les trames més delirants inventades per l’aparell judicial franquista que encara ens oprimeix, van essent desactivades, un cop, això sí, que ja han fet la feina que pertocava (igual que va ser desactivat Ciutadans, un cop ja havien aconseguit emmetzinar la consciència i la convivència dels catalans), tanmateix el gruix és manté: continuen espiant-nos, espoliant-nos, privant-nos dels nostres drets lingüístics i culturals. Continua inexorable el procés de desnacionalització, ara no d’una forma tan descarnada i grollera com en l’època de Ciutadans, però sí d’una forma més perillosa, més subtil (bé, potser no tan subtil!!), però amb menys escarafalls, com qui no vol la cosa, sense fer-ne ostentació, però, com diu la dita castellana: sin prisa però sin pausa.

Encara en tenim un munt de motius per sortir al carrer, per prendre el carrer i assaltar les institucions. I, de ben segur, que allà ens hi retrobarem, colze a colze, ben aviat, perquè la tasca no només continua, sinó que cada dia es torna més imperiosa.

Ni un pas enrere respecte els nostres drets lingüístics. Ni un pas enrere respecte el nostres drets nacionals. Decidits i cordials continuem construint els PPCC, aprenent dels balears, aprenent dels valencians, aprenent dels nord-catalans (de la Maria Costa, la batllessa dels Banys i Palaldà al Vallespir, quina meravella de dona, quin escàndol de catalana!)

Ens deia la Costa al preguntar-li si rebia prou ajuda del Principat: “preocupeu-vos de vosaltres que ja teniu prou feina”, perquè lluitar per la independència del Principat és la millor manera d’ajudar als nostres conciutadans: del sud, del nord i de l’altra banda del mar. No podem fallar-los!!

Quantes vegades hem assistit, després d’unes eleccions, a les arengues dels líders al seus seguidors: No us fallarem!! En cap dels casos que recordo s’ha complert aquest designi! Sempre han acabat fallant! Conjurem-nos, doncs, si els nostres líders ens fallen, per no fallar-nos els compatriotes els uns als altres.

A vosaltres, però, res se us pot retreure en aquest sentit: durant 7 anys no heu fallat ni un dia al vostre compromís ciutadà. Ara ens toca a tots plegats agafar el relleu. Tant de bo els nostres conciutadans ens puguin dir a tots nosaltres això que avui us podem dir a vosaltres amb tot el nostre reconeixement: vosaltres no ens heu fallat!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
20.12.2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

RÈQUIEM PER UN FONEMA

Marc: M’agrada el barat perquè és barat.

Jordi: No et fot? Té, a mi m’agrada la xocolata perquè és xocolata.

Marc: No, home, no. Volia dir “verat”.

I amb això, faria un divertit, magnífic, fantàstic, formós, deliciós, enginyós…joc de paraules i, sobretot, una gran mostra de saviesa i gai saber.

Molta gent fa gala de totes aquestes virtuts amb jocs de paraules tan enginyosos…tant com ara “bacallà i no va dir res”.

Si pronunciem “verat” igualment que “barat” i “va callar” com “bacallà” quedem molt bé davant una concurrència més o menys ignorant que amb molt poc en té prou per enriolar-se, a poc a poc anem assassinant la nostra pobra llengua.

“Sóc de Balls i bisc al carrer de Sant Bicenç”.

O bé “Sóc de Falls i fisc al carrer de Sant Ficens”.

Així circulen unes gracioses frases enfotent-se dels pocs que encara resten, els quals pronuncien com cal els sons /b/ i /v/.

És ben cert, la llengua va canviant (o cambiant?). No esmentaré les causes, per tots conegudes, que la modifiquen. L’evolució és lògica i imparable. La llengua evoluciona amb el pas de temps, i ens anem adaptant a les noves formes, als nous mots, mentre un altres van quedant obsolets.

Els historiadors de la Llengua ens diuen: “Abans es deia ´vi´, ´veta´, ´violí´, ´canvi´, ´verat´, ´avió´, ´enviar´…” I ara es diu ´bi´, ´beta´, ´biolí´, ´cambi´, ´barat´, ´abió´, ´embiar´ (!)

Ah, però, compte: se segueix escrivint ´vi´, ´veta´, ´violí´… I ai d’aquell que ho escrigui malament! (Heus ací el suplici dels estudiants)

I així van passant anys…segles…i ho anem rebent amb resignació fatalista. O bé, ni tan sols això. Ho anem aprenent i ho transmetem de generació en generació. És la posició més còmoda, indolent, passiva: “Parlo com em van ensenyar els meus pares”…

Però en el cas del Català, com en el d’altres llengües minoritàries, és justament la llengua vernacla una arma enfront del poder d’estats opressors (com ara França o Espanya).

Cal adoptar una postura activa, com d’alerta. De lluita contra els enemics domèstics (rutina, indolència…) i els externs (barbarismes).

És molt trist adonar-se de com s’esborren, desapareixen, moren els fonemes, que són la base de cada llengua.

Què se n’ha fet del fonema representat per la lletra H? En tenim una idea per mots estrangers, però l’ignorem. S’ha perdut. R.I.P.

I què representa el dígraf ll (doble ela) quan sentim al nostre jovent dir “paia, paeia, oia …” en lloc de palla, paella, olla…?

S’està fent cada cop més necessària una campanya per la Ràdio i les Televisions de Catalunya per aturar la mort dels fonemes. La mort lenta de la nostra llengua: Potser l’única arma amb què defensar la nostra INDEPENDÈNCIA.

Francesc Roda
29 de novembre de 2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)