Ens retrobem ben aviat, 20.12.2024, n.270

ENS RETROBEM BEN AVIAT

Ens heu dit que els músics arribeu a final de trajecte. Us volem donar les gràcies per haver pogut compartir amb vosaltres una part d’aquest camí: ha estat un honor caminar amb vosaltres.

En alguna altra ocasió ja hem tingut l’oportunitat de dir-vos fins a quin punt la vostra actitud de no defallir, de no donar-vos per vençuts, ha estat un testimoni exemplar i una prova fefaent de què la normalització i la pacificació són encara només, de moment, malignes intencions del nostres enemics.

Ben cert que allò que us portà a sortir al carrer, a fer públic que no pensàveu acceptar el designi dels nostres ocupants, ha canviat lleugerament d’escenari,

Avui certament els nostres polítics ja no estan a la presó, però encara queden tants conciutadans imputats, perseguits, coaccionats, exiliats.

Tot i que sembla que algunes de les trames més delirants inventades per l’aparell judicial franquista que encara ens oprimeix, van essent desactivades, un cop, això sí, que ja han fet la feina que pertocava (igual que va ser desactivat Ciutadans, un cop ja havien aconseguit emmetzinar la consciència i la convivència dels catalans), tanmateix el gruix és manté: continuen espiant-nos, espoliant-nos, privant-nos dels nostres drets lingüístics i culturals. Continua inexorable el procés de desnacionalització, ara no d’una forma tan descarnada i grollera com en l’època de Ciutadans, però sí d’una forma més perillosa, més subtil (bé, potser no tan subtil!!), però amb menys escarafalls, com qui no vol la cosa, sense fer-ne ostentació, però, com diu la dita castellana: sin prisa però sin pausa.

Encara en tenim un munt de motius per sortir al carrer, per prendre el carrer i assaltar les institucions. I, de ben segur, que allà ens hi retrobarem, colze a colze, ben aviat, perquè la tasca no només continua, sinó que cada dia es torna més imperiosa.

Ni un pas enrere respecte els nostres drets lingüístics. Ni un pas enrere respecte el nostres drets nacionals. Decidits i cordials continuem construint els PPCC, aprenent dels balears, aprenent dels valencians, aprenent dels nord-catalans (de la Maria Costa, la batllessa dels Banys i Palaldà al Vallespir, quina meravella de dona, quin escàndol de catalana!)

Ens deia la Costa al preguntar-li si rebia prou ajuda del Principat: “preocupeu-vos de vosaltres que ja teniu prou feina”, perquè lluitar per la independència del Principat és la millor manera d’ajudar als nostres conciutadans: del sud, del nord i de l’altra banda del mar. No podem fallar-los!!

Quantes vegades hem assistit, després d’unes eleccions, a les arengues dels líders al seus seguidors: No us fallarem!! En cap dels casos que recordo s’ha complert aquest designi! Sempre han acabat fallant! Conjurem-nos, doncs, si els nostres líders ens fallen, per no fallar-nos els compatriotes els uns als altres.

A vosaltres, però, res se us pot retreure en aquest sentit: durant 7 anys no heu fallat ni un dia al vostre compromís ciutadà. Ara ens toca a tots plegats agafar el relleu. Tant de bo els nostres conciutadans ens puguin dir a tots nosaltres això que avui us podem dir a vosaltres amb tot el nostre reconeixement: vosaltres no ens heu fallat!

Consell Local de la República – Vilafranca del Penedès
20.12.2024
mots-x-r-150-imatge-1

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

I si ens refem ?, 13.12.2024, n.269

I SI ENS REFEM ?

Exactament avui, 13 de desembre, fa 15 anys que Vilafranca va engegar el camí inequívoc cap a la plena sobirania com no ho havia fet mai abans. La Consulta sobre la Independència del 13D, va marcar un abans i un després en la implicació dels vilafranquins en aquest anhel històric de la nostra nació.

Han estat quinze anys durs. Plens d’il·lusions i de desànims, d’esperances i de traïcions. Quinze anys on hem après que amb l’àrbitre comprat és molt difícil guanyar el partit. Quinze anys d’un partit massa llarg que fa dies que hem perdut, encara que alguns jugadors es resisteixen a deixar el camp.

Ha arribat l’hora de girar full. D’abandonar aquest embat, sense retrets entre nosaltres, de repensar-nos i d’encetar-ne un de nou amb tot el que hem après tots aquests anys. De no repetir errors però amb l’orgull de tot el que s’ha fet bé. De deixar de fer les coses per rutina i començar a fer-les amb sentit tàctic.

Quan perds és difícil omplir el camp. Si volem veure’l esclatant de nou ens cal canviar el joc, provar noves estratègies, segurament canviar els davanters i, sobretot, abandonar aquest esperit malhumorat de minoria resistent: ningú no s’apunta a un equip perdedor.

Ho hem dit moltes vegades darrerament: hem de deixar de protestar i començar a fer, deixar de ser reactius per ser propositius, bescanviar l’amargor per la il·lusió. No és tasca fàcil, a fe de Déu, perquè a hores d’ara les propostes per avançar són poques i confuses, però no podem seguir fingint que no ha passat res. Hem perdut aquesta batalla, certament, per encara no ens han vençut. Ara, no podem seguir amb aquest posat de desfeta i pretendre, alhora, que això manté el procés viu. Només serem capaços de tornar a ser milions si generem un nou impuls d’il·lusió i futur. Ara no hi és encara, per tant cal treballar per crear-lo en lloc de revolcar-nos en el plany per uns partits que ens han traït, per una estratègia que s’ha demostrat perdedora. Deixem ja de normalitzar la derrota, si us plau.

El principal repte de l’independentisme, avui, no és convèncer ningú més. Potser n’hi hauria prou de tornar a motivar els que ja n’estan convençuts. El repte majúscul al que ens enfrontem és recuperar la convicció que la independència és possible, un futur per al qual val la pena lluitar. Hem invertit els darrers vint anys en convèncer els catalans que la independència és l’única sortida per al nostre país. Ja som una immensa majoria els convençuts. Ara només cal persuadir-nos que som capaços de fer-ho.

Comissió 11 de setembre del Penedès
13.12.2024

mots-x-r-148-imatge
Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quaranta-sis anys de tenalla constitucional, 06.12.2024, n.268

Quaranta-sis anys de tenalla constitucional

Avui, 6 de desembre de 2024, la Constitució de l’Estat espanyol compleix 46 anys. Un redactat que va donar lloc a l’anomenat “Règim monàrquic del 78”, forjat amb renúncies, imposicions del franquisme i les amenaces constants dels militars. Una transició que ens van voler vendre com a modèlica, pacífica i que feia néixer un Estat plenament democràtic.

El temps ha anat demostrant la mentida d’aquella pretesa transició democràtica. Ja molt aviat, amb el cop d’estat perpetrat pel tinent coronel de la Guardia Civil Antonio Tejero, com a cap visible i amb el suport d’una xarxa militar i civil a hores d’ara encara força desconeguda.

De fet, la Constitució del 1978 va ser redactada, aprovada i votada en unes condicions poc democràtiques. No tots els partits polítics van ser legalitzats abans de els eleccions constituents, entre ells ERC. El projecte de constitució va ser modificat, que se sàpiga, almenys quatre vegades com a conseqüència de la pressió militar.

Probablement, la modificació més important de totes és la que va forçar a reformular l’article 2 introduint-hi el concepte de ‘la indisoluble unidad de la Nación española, patria común i indivisible’i, evidentment l’article 8 que remarca: “ Las Fuerzas Armadas, constituidas por el Ejército de Tierra, la Armada y el Ejército del Aire, tienen como misión garantizar la soberanía e independencia de España, defender su integridad territorial y el ordenamiento constitucional.”

L’article 145, amb l’ull posat en els Països Catalans que prohibeix explícitament la federació de Comunitats Autònomes. L’article 3  que no només certifica que el castellà és l’única llengua oficial de l’Estat, sinó que tots tenim el deure de conèixer-la i el dret de fer-la servir, cosa que no passa amb les denominades “modalidades lingüísticas de España”. O el tristament conegut article 155 que va legalitzar el cop d’estat contra la Generalitat catalana l’octubre de 2017.

El 6 de desembre de 1978, el 58,97% del cens electoral votava sí al projecte de Constitució. Una Llei de lleis, a la pràctica, impossible de modificar des de Catalunya. Està prohibit reformar la Constitució amb una Iniciativa legislativa popular. La reforma ordinària requereix l’aprovació del projecte per una majoria de 3 cinquenes parts de cadascuna de les cambres. I si la reforma és sobre determinats Títols o articles es requereix que: primer, ambdues cambres l’aprovin per majoria de dos terços; aleshores les Corts Generals es dissolguin i es convoquin eleccions i les noves Corts elegides l’aprovin amb majoria de dos terços sense modificacions en el text i finalment ha de ser sotmès a referèndum.

Una Constitució, doncs, que, sigui quina sigui la majoria independentista a les eleccions catalanes, sempre serà la gàbia que empresonarà Catalunya.  

Jaume Marfany Segalés
President de la CAL – www.cal.cat
06-12-2024

CAL-Logo

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Rèquiem per un fonema, 29.11.2024, n.267

RÈQUIEM PER UN FONEMA

Marc: M’agrada el barat perquè és barat.

Jordi: No et fot? Té, a mi m’agrada la xocolata perquè és xocolata.

Marc: No, home, no. Volia dir “verat”.

I amb això, faria un divertit, magnífic, fantàstic, formós, deliciós, enginyós…joc de paraules i, sobretot, una gran mostra de saviesa i gai saber.

Molta gent fa gala de totes aquestes virtuts amb jocs de paraules tan enginyosos…tant com ara “bacallà i no va dir res”.

Si pronunciem “verat” igualment que “barat” i “va callar” com “bacallà” quedem molt bé davant una concurrència més o menys ignorant que amb molt poc en té prou per enriolar-se, a poc a poc anem assassinant la nostra pobra llengua.

Sóc de Balls i bisc al carrer de Sant Bicenç”.

O bé “Sóc de Falls i fisc al carrer de Sant Ficens”.

Així circulen unes gracioses frases enfotent-se dels pocs que encara resten, els quals pronuncien com cal els sons /b/ i /v/.

És ben cert, la llengua va canviant (o cambiant?). No esmentaré les causes, per tots conegudes, que la modifiquen. L’evolució és lògica i imparable. La llengua evoluciona amb el pas de temps, i ens anem adaptant a les noves formes, als nous mots, mentre un altres van quedant obsolets.

Els historiadors de la Llengua ens diuen: “Abans es deia ´vi´, ´veta´, ´violí´, ´canvi´, ´verat´, ´avió´, ´enviar´…” I ara es diu ´bi´, ´beta´, ´biolí´, ´cambi´, ´barat´, ´abió´, ´embiar´ (!)

Ah, però, compte: se segueix escrivint ´vi´, ´veta´, ´violí´… I ai d’aquell que ho escrigui malament! (Heus ací el suplici dels estudiants)

I així van passant anys…segles…i ho anem rebent amb resignació fatalista. O bé, ni tan sols això. Ho anem aprenent i ho transmetem de generació en generació. És la posició més còmoda, indolent, passiva: “Parlo com em van ensenyar els meus pares”…

Però en el cas del Català, com en el d’altres llengües minoritàries, és justament la llengua vernacla una arma enfront del poder d’estats opressors (com ara França o Espanya).

Cal adoptar una postura activa, com d’alerta. De lluita contra els enemics domèstics (rutina, indolència…) i els externs (barbarismes).

És molt trist adonar-se de com s’esborren, desapareixen, moren els fonemes, que són la base de cada llengua.

Què se n’ha fet del fonema representat per la lletra H? En tenim una idea per mots estrangers, però l’ignorem. S’ha perdut. R.I.P.

I què representa el dígraf ll (doble ela) quan sentim al nostre jovent dir “paia, paeia, oia …” en lloc de palla, paella, olla…?

S’està fent cada cop més necessària una campanya per la Ràdio i les Televisions de Catalunya per aturar la mort dels fonemes. La mort lenta de la nostra llengua: Potser l’única arma amb què defensar la nostra INDEPENDÈNCIA.

Francesc Roda
29 de novembre de 2024

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)