Un Estat desbocat, una nació acovardida

Salvador Cardús i Ros

En la llarga relació colonial que Espanya manté amb els catalans, en els darrers quaranta anys s’han seguit dos tipus d’estratègies per aturar qualsevol possible revolta emancipadora. En la primera fase, des del primer estatut i fins a principis del segle actual, amb poques excepcions, l’Estat va jugar a dissimular l’abús polític, econòmic, social i cultural actuant amb condescendència. Però després de viure amb molta ansietat l’intent de reforma de l’estatut, tot i haver-lo fet fracassar, i amb la sensació de perill al cos davant la reacció sobiranista entre el 2007 i el 2017, l’estratègia que ha adoptat ha estat exactament la contrària. L’Estat s’ha descarat i ha pretès aturar cap nova revolta amenaçant-nos, sense aturador, impúdicament i de manera agressiva.

Les raons que expliquen la primera estratègia són clares. A Espanya, des del 1978, estaven convençuts que tenien ben controlada la situació. I era així. Comptaven amb uns partits catalans majoritaris, CiU al govern i el PSC a l’oposició, d’una declarada lleialtat autonomista l’un i d’un sucursalisme clamorós l’altre, sempre disposats a facilitar l’estabilitat que calia a Madrid. La llista de genuflexions seria llarga, però ara n’hi ha prou d’esmentar la que es va fer al PSOE de Felipe González el 1993, i la que es va regalar al PP de José Maria Aznar el 1996 –aquesta, a petició del mateix González–, i encara el 2000.

A poc a poc, però cada vegada més obertament, amb els governs d’Aznar s’anava erosionant el pacte tàcit del 1978. El fracàs de la reforma de l’Estatut va envalentir l’Estat, va intentar humiliar els catalans, el Tribunal Constitucional va sentenciar-ho, però els va sortir el tret per la culata. Sense preveure-ho, van desvetllar un independentisme popular que els partits autonomistes no van saber aturar, tot i intentar-ho. El PSC es va dessagnar i CDC, després de desfer-se d’Unió, va haver d’acceptar –amb reserves– el clam sobiranista de les seves bases. El procés independentista, ara tan injustament bescantat des d’aquí mateix per tots els que es penedeixen d’haver-s’hi deixat endur, va espantar realment l’Estat. I tal com era de preveure, hi va reaccionar sense escrúpols democràtics amb tot allò que ara es va destapant, com l’operació Catalunya o el Catalangate, entre més. Clavegueres contra lliris.

Passat l’ensurt, doncs, Espanya s’ha deixat estar de romanços. I més enllà de les quatre manyagues inicials del gran malabarista Pedro Sánchez al Liceu, ni taula de diàleg, ni desjudicialització, ni pau lingüística, ni nou pacte fiscal ni, òbviament, amnisties o referèndums. Tot el contrari: l’Estat, en tots els fronts i com mai no ho havia fet, ensenya les ungles i esgarrapa. Se’n riu dels seus excessos antidemocràtics passejant-se les comissions parlamentàries locals i europees. Menysprea les mel·líflues pretensions neoautonòmiques del nostre Parlament. No inverteix el que promet, no afluixa en la repressió política, no compleix els compromisos amb el suport al català, humilia el govern tutelant-lo fins a imposar-li la mida del banderí que hi ha a la taula de les reunions internacionals… L’Estat s’ha desbocat i ha perdut la vergonya. El govern espanyol no tan sols se sent impune a l’hora de menystenir els compromisos polítics obtinguts pel suport a la seva investidura sinó que, a través del PSC d’Illa, amb l’aprovació dels pressupostos i el que convingui, fa ajupir el govern català per fer-lo arribar desarmat al final de la legislatura.

D’aconseguir la submissió a través de gestos condescendents, doncs, hem passat a un període de subjugació aconseguida amb un autoritarisme desvergonyit. L’abús és tan gran que provoca la paràlisi a l’hora de respondre-hi. Hi ha impotència al govern autonòmic, desconcert a l’oposició sobiranista, arrogància còmplice de socialistes i comuns, fragmentació en l’independentisme popular, i una indecent submissió unionista dels mitjans de comunicació públics i d’uns quants de privats. Les reaccions dignes, que n’hi ha, es compten amb els dits d’una mà.

L’Estat va desbocat, i la nació la tenim acovardida. I això, companys, no pot durar.

Salvador Cardús i Ros
31.03.2023

https://www.lrp.cat/opinio/article/2269631-un-estat-desbocat-una-nacio-acovardida.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

el 21 de març és El Dia Mundial de la Poesia.
La Institució de les lletres catalanes
i la Generalitat de Catalunya,
aquest any 2023,
han triat aquest poema del Rector de Vallfogona,
tenint en compte l’efemèride dels 400 anys de la seva mort  

Tant si baixes la vista vers la immunda

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l’Univers, alberg de pena,
on mai no s’ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
o en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te’n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l’equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira…
Sempre, fidel lector, seràs un ase.

Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa [“Sonets”], 1984
Adaptació de Josep Pedrals

Amb el Rector de Vallfogona passa una cosa curiosa: tothom n’ha sentit a parlar però hi ha poca gent que sàpiga exactament qui és.  El seu nom era Francesc Vicent Garcia i Ferrandis. Va néixer a Saragossa el 22 de gener de l’any 1579 però es va criar a Tortosa, una de les ciutats més importants de la Catalunya de l’època.  Fou ordenat sacerdot a Vic, on va ser un dels homes de confiança del bisbe Robuster.El 9 de gener de 1607, amb quasi 28 anys, va prendre possessió del càrrec de Rector de Vallfogona.  Es va convertir en el gran referent de la poesia en llengua catalana fins a la Renaixença.  Va morir a Vallfogona de Riucorb el 2 de setembre de 1623, amb 44 anys, a causa d’una malaltia.

https://cultura.gencat.cat/ca/ilc/que-fem/programes/dia-mundial-de-la-poesia/dia-mundial-de-la-poesia-2023/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Qui perd els orígens perd la identitat?

Nosaltres sabíem
d’un únic senyor
i vèiem com
esdevenia
gos.
Envilit pel ventre,
per l’afalac al ventre,
per la por,
s’ajup sota el fuet
amb foll oblit
de la raó
que té.
Arnat, menjat
de plagues,
sense parar llepava
l’aspra mà
que l’ha fermat
des de tant temps
al fang.

Mai no hem pogut,
però, desesperar
del vell vençut
i elevem en la nit
un cant a crits,
car les paraules vessen
de sentit.
L’aigua, la terra,
l’aire, el foc
són seus,
si s’arrisca d’un cop
a ser qui és.

Ah, joves llavis desclosos després
de la foscor, si sabíeu com l’alba
ens ha trigat, com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!
Però hem viscut per salvar-vos els mots,
per retornar-vos el nom de cada cosa,

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels
per sempre més al servei d’aquest poble.”

En d’altres ocasions ja m’heu sentit parlar del projecte de desnacionalització de Catalunya a través de l’atac sistemàtic a la nostra llengua. Però la llengua és el nervi de la cultura, i l’atac, en el fons és a la cultura, el nervi de la nació.

Tots coneixeu de sobra aquests versos, que van omplir molts capvespres de la nostra joventut.

Però, quants de nosaltres no haguéssim sabut ni tan sols qui era Salvador Espriu si Raimon no ens l’hagués inoculat en vena fins a sentir-lo formar part de nosaltres?

Qui s’ha mantingut sempre fidel a la seva nació, a la seva cultura i a la seva llengua?

Quin ens va esculpir, lletra a lletra, en el nostre esperit: qui perd els orígens perd la identitat?

Qui ens va fer viure i reviure els nostres orígens presents (Espriu) i passats (March, Jordi de Sant Jordi, Roís de Corella, etc.), i ens va ensenyar, precisament de la ma del mestre Fuster, que el cim de la nostra cultura fou durant molt de temps el país Valencià?

Podem doncs afirmar rotundament que ha fet més per la nació catalana un artista com Raimon, malgrat que s’hagi declarat obertament contrari a la independència, que tants i tants autoanomenats independentistes que obliden, que amaguen, que els fa fins i tot vergonya la seva cultura, és a dir, la seva nació.

Per cert obro parèntesi (Fa molt temps que em pregunto, i encara ningú m’ha sabut respondre: si reneguen de la seva nació, llavors en nom de quina nació deuen reclamar la independència??  és realment un misteri per mi) tanco parèntesi.

I si parlem de cultura i nació, crec que cal reivindicar el que diu Miquel de Palol en el seu penúltim llibre que us recomano: qualsevol cultura que es respectés ni que fos una mica a sí mateixa, tindria Llull al lloc que Shakespeare, Cervantes o Goethe tenen a la cultura anglesa, espanyola o alemanya!

Perquè si al costat dels poetes valencians abans citats hi afegim la figura del mallorquí Llull, el personatge més universal de la nostra cultura, oi que això que anomenem Països Catalans se’ns converteix en quelcom molt més proper i tangible que en les proclames buides dels nostres polítics (quan se’n recorden!)?

I nosaltres, mentrestant, entretinguts amb Netflix i Movistars!!

Per cert, parlant de cultura i mitjans tècnics: recordeu que fa un temps va començar una campanya per denunciar el boicot de Google a les pàgines en català? Doncs us en puc referir un exemple personal: si poseu Llull al buscador de Google, sense més especificacions, apareix en totes les entrades de les primeres pàgines exclusivament un jugador de bàsket del Reial Madrid.

Si després de posar Llull, poseu cerca només resultats en català, apareix immediatament Ramon Llull.

Aquesta és la diferència entre una cultura i una altra. I si nosaltres usem els mitjans tècnics i el marc mental de l’altra, doncs, això, anirem a parar sempre a Madrid i a Florentino.

Nosaltres mateixos!

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
10.03.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Jo no t’he conegut però et recorde

El 2 de març de 1974, ahir es van complir 49 anys, el franquisme agonitzant assassinava Salvador Puig Antich. L’assassinava sota la màscara tenebrosa d’una suposada justícia que emanava del més pur feixisme. El nom, la història i la mort d’en Puig Antich van marcar tota una generació.

La dictadura va morir com havia començat, matant… i les circumstàncies que envolten el cas Puig Antich segueixen confuses. El cas va ser decretat matèria reservada i la prohibició d’accedir a la documentació policial custodiada pel Ministeri de l’Interior continua vigent.

Molts de nosaltres, molts, aquells dies d’hivern de 1974 no vam fer tot el que calia fer. Com els mitjans de comunicació de l’època que van presentar Puig Antich com un vulgar xoriço —«un pistoler», segons s’hi podia llegir textualment—, un tipus que havia disparat «a boca de canó» sobre el policia, buscant expressament causar la mort. Per als mitjans, ras i curt, un assassí.

El jutge Santiago Vidal, a qui el Consell General del Poder Judicial va suspendre per tres anys per redactar un esborrany de Constitució Catalana va dir:

“Aquest és un dels casos més foscos de la història judicial del nostre país? Precisament en aquell judici , com malauradament en molts d’aquella època , els membres dels tribunals no anaven vestits de negre , anaven vestits de milita . La gent no sap que molts d’aquests militars ni tan sols eren jutges , feien de jutges .Difícilment , cap d’aquells judicis i sentències passarien avui el sedàs del Tribunal Internacional de Justícia o del Tribunal Europeu dels Drets Humans .

Obedients i disciplinats, els homes de color caqui, el 8 de gener, condemnaven a mort Puig Antich.  Un tribunal de color caqui en què el mateix capità general de Catalunya havia demanat la presència de “capitanes jóvenes y resolutivos”.

El periodista Jordi Panyella en el llibre “Salvador Puig Antich, cas obert” escriu: Diu Panyella en el seu llibre:  Aquesta és la història de la família Puig Antich, però també és la història de tots nosaltres. En aquest llibre hi és present la mort, però he volgut que fos un cant a la vida i a la llibertat.”

Una cant a la vida i a la llibertat…

Fem nostres les paraules de Vicent Andrés Estellés:

“Jo no t’he conegut, però et recorde… Dic el teu nom, i dic tots els pobles, tots els morts,tots els assassinats… Puig Antich, et recorde, en el nom de les coses que fem….”

Jaume Marfany Segalés
President www.cal.cat
03-03-2023


Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

L’Alcoià

Bona nit amics.

Permeteu-nos que, per un dia, ens mostrem decebuts, deprimits, desolats, descreguts i tots els ‘des’ que us vinguin al cap i que tots remuguem en silenci a casa. Heu-nos aquí, de nou, immunes al desànim, reivindicant no se sap ben bé què com si encara esperéssim que aparegués, de sobte, el Joan Bonanit d’una cantonada. Els presos ja fa dies que la campen, als exilats amb prou feines se’ls fa cas i els milers de represaliats no compten per a ningú. Però nosaltres som els no-surrender enmig d’un oceà de surrenders. Tenim els col·laboracionistes a la plaça de Sant Jaume, Vichy en estat pur, i ves que d’aquí a poc no els tinguem a aquesta casa que tampoc no ha gosat treure l’espanyola del terrat. I és que si uns són Vichy, els altres són Malavella.

Els que ja tenim una edat recordem amb calidesa l’equip de futbol de la bonica vila d’Alcoi. Ells també eren uns “no-surrender”, però diu la llegenda urbana que els en van clavar dotze i encara reclamaven temps afegit. De vegades cal saber reconèixer quan has perdut el partit. No per llençar la lliga, sinó per canviar la tàctica al proper encontre. Emociona veure’ns cada setmana. A nosaltres i als músics. Esperant la pròrroga i els penals. Però el públic ja ha abandonat l’estadi. Juguem contra la nostra pròpia ombra, sols. Si a l’alcoià ens en van clavar dotze, nosaltres ens els hem fet en pròpia porta. Però compten igual tot i que facin més mal.

Mentre ens rabegem en la derrota no farem net, no engegarem la propera batalla imprescindible amb noves estratègies, amb nous embats, amb nous lideratges, amb nova empenta. Assumim-ho: ens han deixat sols que és el que els passa als perdedors. Somriuen mentre nosaltres ens resistim a tornar al vestidor perquè saben que com més tardem a preparar el nou partit, entossudits en el que hem perdut, més temps tindran ells per afiançar el nou règim.

És evident que ens cal un nou full de ruta, una nova estratègia bastida des de baix com vam fer el 2011, una nova proposta que assumeixi amb qui ja no podem comptar. Ho vam fer i ho tornarem a fer, no ho dubteu, però ens cal deixar la protesta reactiva, l’anar a remolc de la (in)justícia espanyola. Hem de tornar a dur la iniciativa i preparar un nou embat. Si avui no som encara una república independent no és perquè ells ens vagin aturar, sinó perquè entre nosaltres hi havia massa traïdors. I ho hem de dir així, amb totes les lletres i sense precaucions: traïdors!

I heu-nos aquí, resignats, sense projecte real. I sense projecte no hi ha lideratges, sense projecte no hi ha moviment, sense projecte no hi ha full de ruta, sense projecte no hi ha futur. Perque ells sí que en tenen de projecte: que un català segueixi sent “un ciudadano español residente en la comunidad autónoma de Cataluña”.

Conjurem-nos doncs a no repetir els errors i aprofitem que vénen eleccions a tort i dret. Haurem de tornar a assumir, com a primer pas, allò del “No amb el meu vot”.

Comissió 11 de setembre del Penedès
24.02.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

No tornaré ni emmanillat ni rendit
davant d’un jutge espanyol

Carles Puigdemont

Resposta a la interlocutòria del jutge instructor Pablo Llarena sobre el seu processament per desobediència i malversació, un cop ha entrat en vigor la reforma del Codi Penal que deroga la sedició

La nova decisió del Tribunal Suprem, demostra el què hem denunciat durant fa més de cinc anys, i que malgrat els funambulismes parlamentaris continua intacte a Espanya, que es fa política des dels tribunals i es canvien els actes judicials a conveniència, només per aconseguir una finalitat política, que és perseguir i penalitzar tot el procés independentista.

Una justícia que primer et persegueix per rebel·lió, que després ho fa per sedició i que ara, reclamarà la meva detenció per un delicte que ella mateixa va desestimar a Alemanya ara fa quatre anys i mig, no és una justícia previsible, no és una justícia que pugui donar cap garantia de respecte a Drets Fonamentals, per tant no és una justícia democràtica.

Qui volia veure en els canvis legislatius una eina per revertir aquesta tendència, s’equivoca.  I ho dic, sobretot, pensant en les persones, moltíssimes persones que s’hauran d’enfrontar en processos judicials que poden acabar en condemnes de presó.

Aquí el Tribunal Suprem ja ha fixat quina és la seva interpretació i com ens aplicaran la poca afortunada reforma del delicte de malversació.  I no és una interpretació gens positiva tal i com els promotors de la reforma esperaven.

He dit i vull reiterar avui, amb més contundència si cal, que no demano a les autoritats espanyoles cap benefici per la meva situació personal, que no crec que situacions personals serveixin per resoldre el conflicte de fons.

Denunciem des del primer dia les vulneracions dels nostres drets polítics com a representants legítims dels ciutadans de Catalunya.

Hem dedicat més de cinc anys de la nostra vida a lluitar contra un estat molt poderós, i fent de la batalla davant dels tribunals no espanyols una forma de defensar els nostres drets al servei del col.lectiu, al servei de tot el país.

Mai no ens han guiat càlculs personals, ni càlculs partidistes.
Tampoc ho faran ara

Som al final del recorregut de la batalla judicial europea, i la lluitaré fins al final, perquè soc conscient del valor polític que té mantenir-la, i del dany que faria que ara la deixés córrer pel fet que personalment em convingués més.

No es tracta d’acceptar ser condemnat per delictes suposadament menors, que finalment tampoc no ho són.
Es tracta de no permetre cap condemna per decisions polítiques, i això no ho pot assegurar cap pacte amb el govern espanyol, com per d’altra banda, el mateix govern ja s’ha encarregat de deixar-ho clar.
Ni cap connivència amb la justícia d’aquell país.

Volem guanyar la nostra llibertat, que cap institució espanyola no ens donarà.

Assumeixo, per tant, també el risc que comporta que el resultat de la batalla europea no sigui l’esperat.
Però el risc és molt més alt si acceptem la idea que l’Octubre del 2017 vàrem fer una cosa diferent que la de complir democràticament amb el nostre compromís, i que això mereix algun tipus de condemna.

Jo no avalaré amb el meu benefici personal una política que pretén criminalitzar l’anhel dels catalans de viure definitivament en un país lliure.

No tornaré emmanillat ni rendit davant un jutge espanyol per tal que sigui indulgent.

Lluitaré per tornar lliure !!!!

MHP Carles Puigdemont
12.01.2023
https://www.youtube.com/watch?v=A2K703G0IzE

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Combatre la Desnacionalització

Com a representant del CL de la República, vull començar recordant-vos el text del passat divendres, on Salvador Cardús blasmava un dels oxímorons que més mal ens ha fet: l’independentisme no nacionalista.

I fa poc també en Josep Costa ens recordava que:
si no fóssim una identitat nacional minoritària dins l’Estat espanyol,
no ens caldria independitzar-nos-en per seguir existint.

És per aquest motiu que els qui ens volen destruir fan tants i tants esforços i de fa tant temps
per a convèncer-nos que no som una nació.

I cal denunciar sense embuts, sense ambigüitats, com ho fan Costa i Cardús, a tots els suposats independentistes que els estan aplanant el terreny amb l’animalada que per arribar a la independència cal negar la nació!!

Perquè malauradament ja comencem a veure els resultats d’aquest parany: dècades de governs sobiranistes i independentistes, que han deixat totalment aparcada la qüestió de la llengua justament per la por a ser titllats de nacionalistes, han portat el català a la situació més precària des de l’època més fosca del franquisme. A un pas, diuen els experts, de la seva substitució definitiva per part de l’espanyol.

Però avui us voldria parlar també d’un altre fet tant o més preocupant: la desaparició de Ciutadans.

Sí, tots ens freguem les mans de gust pensant en tots aquests milhomes bocamolls fugint cap a casa amb la cua entre les cames.

Però, em sap greu d’aigualir-vos aquest moment de dolça venjança, cal que ens preguntem: perquè un partit sorgeix de cop del no-res, s’enlaira fins a dalt de tot, i de sobte desapareix sense deixar rastre? Doncs perquè havia de complir una missió i la missió ja ha estat acomplerta.

Ciutadans neix amb l’única i específica missió d’imposar el relat desnacionalitzador al preu que fos. Un relat que el PSC no podia a assumir de manera tan salvatge i indiscriminada, perquè si ho feia, sabia que s’hi jugava la seva continuïtat futura com a força política central del país.

Però ara, un cop el relat desnacionalitzador de Ciutadans ha estat assumit pel conjunt de forces polítiques, ep! no només les espanyolistes, sinó totes!, una gent tan grollera i malcarada incomoda. Ara serien més aviat una rèmora per l’espanyolisme nostrat.

Ja no cal que els Carrizosas de torn ens matxuquin dia rere dia: ens hem d’ocupar dels problemes reals dels ciutadans, per fer aquesta feina ja tenim ara al MH Pere Aragonès.

Ja no cal que les Arrimades ens insultin de supremacistes als pocs que defensem els nostres drets lingüístics, ara ja se n’encarrega la comissària política d’ERC a la CCMA, explicant sense embuts que li sembla fantàstic que tothom s’expressi en la llengua que li sembli millor a la televisió nacional de Catalunya, que ella presideix, no fos cas que es pogués acusar Tv3 de “supremacista”.

Ja no cal que Ciutadans o el PP demanin el cap d’algú de Tv3. El nou director nomenat per aquesta nova cúpula “normalitzadora”, ja va dir des del minut 1 i sense cap escrúpol “que calia despolititzar tv3”, és a dir, en llenguatge no eufemístic: calia espanyolitzar tv3, que, on s’és vist un mitjà de comunicació potent i que no sigui espanyolista, com tota la resta!

I a fe de Déu que l’home s’ha pres a pit la tasca que li van encarregar, doncs, com aquell qui diu, encara no s’havia assegut a la cadira i ja s’havia carregat un dels únics programes, no només molestos per al poder, sinó fets des d’un marc mental estrictament català.

I ja, per acabar-ho d’adobar, només ens faltava que una altra de les fitxatges estrella de la nova direcció, la ínclita Agnès Marquès, assumís públicament un dels més perniciosos mantres del programa d’adoctrinament espanyolista: “tv3 no pot ser la tele només d’alguns catalans perquè la paguem entre tots!” És a dir, la tv nacional catalana, segons aquesta progressista d’esquerres, justament quan exerceix de tv nacional de Catalunya, no la podem considerar de tots els catalans!!!!

Potser aquest és el pitjor de tots, perquè allò de què la cultura catalana no dona prou experts per poder parlar de coses serioses, doncs mira, es podria arribar a subsanar en el futur, no sé, que els catalans ens poséssim a estudiar més, però clar, si quan t’expresses en català els catalans en són exclosos, això sí que no te remei!

Malauradament doncs, Ciutadans ja no és necessari. Ara ja en tenen prou amb el PSC, que junt amb els seus masovers d’Esquerra, van escampant la bona nova desnacionalitzadora. Ara ja es poden permetre uns rostres menys rudes i malcarats, un cop la feina grossa ja ha estat feta.

Per tant, ens emplaço a totes i tots nosaltres, a no deixar passar ni una sola ocasió per denunciar i blasmar tots i cadascun dels actes que atemptin contra la nostra llegua i la nostra nació.

I fer-ho sempre, sense treva, incansablement. Com vosaltres heu fet sempre músics.

Ens hi va la nació.

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
10.02.2023

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Contra l’independentisme no nacionalista

La nació catalana encara només és un projecte, una aspiració i una promesa en risc. I potser més que en risc: en clara reculada, sense la protecció d’un estat

La nació que somiem els catalans és la d’un poble obert, avançat, que es vol projectar cap al futur

Ho diré pel broc gros: si no som una nació –o no volem ser-ho–, ni ens cal, ni ens mereixem la independència. O dit al revés: l’objectiu de la independència només es justifica per assegurar el futur de la nació. Si del que es tracta és de tenir un país amb bones polítiques socials, per exemple, això ja ho pot fer un govern espanyol progressista amb una autonomia avançada. Si del que es tracta és de tenir un bon sistema de salut o escolar, amb un model d’estat descentralitzat i una administració pública eficaç, ja n’hi ha prou. No cal tant de risc, ni tant de combat.

Sí, ja em sé allò que fa poc ha tornat a repetir Emmanuel Macron: que el patriotisme és cosa de l’amor al que és propi i que el nacionalisme és l’odi a l’altre. Per tant, que ell és un patriota i no un nacionalista. I, de fet, és una jaculatòria –perdó, ara en diuen mantra– d’arrel francesa i de llarga tradició en la retòrica política. És l’excusa perfecta dels qui ja tenen una nació protegida per un estat. Però més nacionalistes que els francesos, mira que és difícil d’imaginar! Al capdavall, allò que tenen per “propi”, que no és la nació? El seu avantatge, com el dels espanyols, és que es poden dir no nacionalistes perquè ja tenen la nació garantida. Vull dir que jo també voldria ser simplement un patriota, amb pòlissa estatal d’assegurança de la nació. Però resulta que la meva nació encara només és un projecte, una aspiració, una promesa. I, sobretot, és un projecte, una aspiració i una promesa en risc. I potser més que en risc: en clara reculada.

També és cert que hi ha molts tipus de nació. Però, en això, tenim la sort que en termes molt majoritaris, la nació que somiem els catalans és la d’un poble obert, avançat, que es vol projectar cap al futur. És a dir, que no busca un reconeixement per replegar-se en el passat, sinó per construir allò que Manuel Castells va anomenar una “identitat de projecte”. En definitiva, que fent valuosa la nostra diversitat d’orígens –territorials i de creences–, construir un vincle social –entre d’altres, a través d’una llengua comuna– que definit sobre un territori permeti el progrés i el benestar dels seus ciutadans, recolzat en una democràcia sòlida, i que ens proporcioni reconeixement i veu internacional.

És cert que Espanya podria haver estat un excepcional estat de naturalesa plurinacional, amb una organització política confederal. Però es concep a si mateixa com una nació homogènia, d’una sola llengua i cultura, –“una, grande y libre”– protegida per un estat unitari, per a qui qualsevol expressió de diversitat cultural, lingüística, econòmica o de qualsevol altre tipus és percebuda com una amenaça. I és a partir d’aquesta evidència, inalterable en el temps, compartida des de tots els punt de vista polítics, que es reconeixen com a espanyols –nacionalistes espanyols–, que no ofereix altre marge de negociació amb ningú que no sigui per reduir-lo encara més, que es fa clara la necessitat de la independència per preservar la nostra nació. És a dir, una independència necessària per fer respectar una voluntat popular sobirana, vertebrada en el fet de compartir uns elements simbòlics, digueu-ne com vulgueu (cap no és epistemològicament prou bo): valors, cultura, identitat…

Sé que tot això és molt bàsic, molt elemental, però com que fa uns anys hi ha qui sosté que es pot voler una independència anacional, sense nacionalistes, cal repetir-ho i, si cal, debatre-ho amb més arguments. També s’entén que algú hagi pensat que si a la independència li traiem la reivindicació nacional –una mena d’independència laica–, això la pot fer més acceptable per a més gent, per ampliar la majoria, com se sol dir. Un argument suposadament pragmàtic, però ni políticament ni històricament fonamentat. El cert és que si darrere la independència no hi ha un projecte nacional, la majoria el busca on sí que hi ha nació, tant per una qüestió de necessitat col·lectiva d’adhesió politicoemocional, com d’intuïció pragmàtica sobre on es couen els veritables projectes de cohesió i interès material. Com deia fa poc Gerard Furest a L’Europeu: “L’independentisme no nacionalista, ni ha funcionat, ni funcionarà.” És així.

Salvador Cardús i Ros
27.01.2023

https://www.lrp.cat/opinio/article/2246330-contra-l-independentisme-no-nacionalista.html?utm_source=whatsapp&utm_medium=botons&utm_campaign=com_epanoticies

Comissió 11 de setembre del Penedès

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)