La Meva Llengua

No em preguntis per què, però l’estimo
de cor la meva llengua;
no ho preguntis en va, sols puc respondre’t:
“L’estimo perquè sí, perquè és la meva”.

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla
és la parla mateixa
que al son d’una non-non la més hermosa
bressa amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana,
l’estimo perquè en ella
la rondalla primera em contà l’àvia
un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s
l’exquisida ponzella
de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo”
va dictar-me l’amor en eixa llengua.

L’estimo de tot cor, perquè la parlen
els meus amics de sempre,
els que ploren amb mi i els que amb mi riuen,
els que em criden avant! i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales,
i espigues i roselles,
i els rossinyols i el mar i el cel i l’aire
sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo
de més franca i més bella…
I em preguntes per què? I això em preguntes?
L’estimo perquè sí, perquè és la meva.

Apel·les Mestres
(Barcelona, 1854 – 1936),

https://www.escriptors.cat/autors/mestresa/portic
https://ca.wikipedia.org/wiki/Apel%C2%B7les_Mestres_i_O%C3%B1%C3%B3s

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

Fa cinc anys

Just demà, 12 de novembre farà 5 anys del primer cop que els músics per la llibertat sortíreu a la plaça de la Vila per denunciar la repressió de l’Estat.

Avui els presos polítics són al carrer, però encara cal sortir perquè continua havent-hi exiliats, encausats i represaliats només per ser independentistes catalans.

Alguns, davant d’aquest fet, es dolen que estiguem pràcticament igual, o, segons com, encara pitjor, que aquell 12 de novembre de 2017.

I és cert, continua la repressió, l’atac constant a l’alliberament nacional, la reculada indigna i la desorientació dels nostres dirigents, …

Però, és veritat que estem igual que fa cinc anys???

Avui sabem que un cop acabat el franquisme, tanmateix la repressió, la persecució del dissident, la  inquisició política i jurídica, el control de la població a través de la manipulació comunicativa no es van aturar.

Fa algun temps, antics lluitadors contra el franquisme, com Lluis Llach i tants d’altres, admetien astorats que tants anys després de la mort de FRANCO no comptaven tornar a veure en acció l’estat repressiu que llavors, en plena dictadura, havien conegut.

Avui sabem amb total certesa que el franquisme no va ser un accident en la història de l’estat espanyol, sinó un episodi més de la seva essència feixista, imperialista i autoritària. Que la unitat de la pàtria és abans, per a Espanya, que qualsevol principi polític o jurídic i que la democràcia, per tant, no és per l’Estat espanyol, sinó una careta amb què intenta dissimular aquesta naturalesa feixista, (tot i que fa l’efecte que últimament no es preocupen massa en dissimular).

Hi va haver un temps, en la tramposa transició, en que tot això alguns van intentar, i mig van aconseguir, difuminar-ho, desdibuixar-ho, fins a fer-nos creure que aquest Estat havia canviat. Aquest 5 anys ens han servit perquè escampi definitivament aquella boira, i perquè tots plegats veiem, a plena llum del dia, aquestes veritats incontestables.

I com que el dia 1O vam tastar l’autèntica llibertat, avui sabem amb total certesa, que com a poble ocupat, mai, mai, mai podrem ser lliures mentre estem sota la bota del colonitzador, encara que la bota de tant en tant ens la pintin de democràcia, o la perfumin de feminisme o ecologisme, ja mai més ens podrem conformar amb succedanis “autonomistes”.

Perquè avui  també sabem, que no només és un somni o una aspiració noble o il·lusionant, avui sabem amb total certesa que la independència és possible i que només espera uns dirigents autènticament conjurats per esdevenir un fet.

No, no estem igual que fa 5 anys, avui som una mica més savis i una mica menys crèduls. I molt més intransigents: no ens conformem amb les molles, volem parar la nostra pròpia taula i escudellar-nos nosaltres els canelons.

I avui ja sap què li toca a qui ens vulgui encapçalar com a poble. I no tindrem contemplacions amb qui ens vulgui endossar gat per llebre, a qui ens vulgui regatejar les nostres llibertats amb pactes-d’ampliacions-de-bases-de-lluites-compartides-per-no-trencar-convivències.

I mentrestant a nosaltres, com ens ensenyeu cada divendres vosaltres, ens toca no deixar passar ni una sola ocasió per denunciar, per desemmascarar l’enganyifa d’aquest estat autocràtic i fallit i a tots els seus còmplices i servidors.

Aquesta és la nostra feina pels propers 5 anys. I fer-la només depèn de nosaltres.

I per això mateix, avui que farà els 5 anys de la vostra indefallible lleialtat a la denúncia, què podria ser més adient que rebre el reconeixement públic que es mereix la vostra persistència i fidelitat en forma de l ‘atorgament del Premi Joan Coromines, que la CAL concedeix anualment a aquelles persones o entitats que han destacat per la seva lluita en favor de la llengua i la nació catalanes?

Per això us convido a tots i totes demà a les 6 de la tarda al Forùm berger balaguer a ser partícips de l’atorgament del Premi Joan Coromines als Músics per la llibertat.

De nou l’enhorabona i un aplaudiment a vosaltres músics per aquest més que merescut guardó.

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
11.11.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

No perdem el nord

Demà, a Perpinyà, els independentistes d’aquest país ens manifestarem per recordar com la jacobina França es va annexionar un tros de Catalunya. Va ser el 7 de novembre del 1659 quan el Tractat dels Pirineus, signat amb traïdoria entre Espanya i França, permetia que els campions de la llibertat, la igualtat i la fraternitat ocupessin el Roselló i comencessin una persecució de la catalanitat que no s’ha aturat fins avui. Per França, com Espanya, igualtat vol dir uniformitat. La seva.

El “hábleme en cristiano” espanyol té la versió francòfona en la incripció, encara vigent a mitjans del segle XX, que lluïen les escoles rosselloneses i que feia “Soyez propre, parlez français” (sigueu nets, parleu francès). La perfídia francesa sempre ha estat més eloqüent que la destralada espanyola.

Incomprensiblement els catalans del Principat no en fem cabal de les vicissituts dels nostres compatriotes del nord. Ni dels del sud, tampoc. Enguany celebrem el centenari del naixement de Joan Fuster, un dels nostres instel·lectuals d’alçada i el pare espiritual del concepte Països Catalans. Una realitat històrica, cultural i lingüística que volem política. Sempre atents, els espanyols, potser creient més que nosaltres en la nostra realitat nacional, van afanyar-se a prohibir, a la seva sacrosanta Constitución, la federació de Comunidades Autónomas que haguessin permès donar forma política i institucional a una realitat que ens han volgut fer oblidar. Ja ho cantava en Raimon: “qui perd els origens perd la identitat”. I la nostra identitat és l’assumpció de la nació completa, aquesta sí, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. La Catalunya completa que somiava Fuster i no la que proclamava fa poc un president de la Generalitat al que ja li queden poques coses a què renunciar.

Ara la nostra batalla torna a ser al carrer per recobrar la il·lusió i la confiança dels catalans. Una batalla que ha de tornar a cridar ben fort, com sempre han dit els nostres poetes i cantautors, que “no és això, companys, no és això”. Pe això “diguem no” i “tossudament alçats” recobrem la nostra unitat com a poble. Per això “no et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen, baixa al carrer i participa. No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.”

I sobretot, companys, no perdem el nord.

Comissió 11 de setembre del Penedès
04.11.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Nostra Gent

Fa temps que se’n parla i aquests darrers dies el tema ha tornat a la primera línia mediàtica: la reforma del delicte de sedició, una de les eternes promeses del PSOE.

El delicte de sedició, a l’Estat espanyol, és profundament reaccionari, repressor i la interpretació que se n’ha fet en el judici al procés atempta directament contra la llibertat d’expressió i el dret de manifestació.

El problema de la repressió, però, va molt més enllà d’aquest delicte de sedició. A l’entorn de 4.000 persones, molts d’ells joves activistes, han estat víctimes de l’estratègia legal que l’Estat espanyol, va començar a bastir el 2015 amb el govern del PP.

Per aplicar aquesta estratègia legal que permet la més dura repressió, i no només contra l’independentisme, l’Estat espanyol va anar adaptant progressivament les regles del joc. Principalment, ho va fer a través de dues lleis: La Llei orgànica del 2015 de Protección y Seguridad Ciudadana (més coneguda com la Llei mordassa) que limitava el dret de manifestació i la llibertat d’expressió, a més de donar carta blanca a l’actuació de les forces policials. La segona, la Llei orgànica del 2015 de reforma del Tribunal Constitucional amb l’objectiu que aquest tribunal pogués executar les seves pròpies sentències. El poder dels jutges augmentava considerablement.

I emparats per la llei espanyola, s’han anat produint  desenes i desenes de casos: El nostre veí, Adrià Sas, condemnat a tres anys i mig de presó. Els membres dels CDR de l’operació Judes que aviat seran jutjats per terrorisme i tinença d’explosius. Marcel Vivet, condemnat a 5 anys i mig de presó, finalment reduïts aun any i mig. L’activista informàtic, Joel Muñoz, a qui el ministeri fiscal sol·licita 18 anys de presó. El veí d’Arenys de Mar que s’enfronta a una pena de 14 anys de presó. Francesc Colomines a  qui li demanen 7 anys i 4 mesos de presó… I un llarg i penós etcètera… I més encara… En moltes d’aquestes causes, la Generalitat s’ha personat com a acusació privada.

Tots som deutors d’aquests joves, d’aquests represaliats de “segona” la majoria dels quals no han tingut accés a la Caixa de Solidaritat destinada bàsicament als represaliats de “primera”. Deutors d’aquests joves que, més enllà dels grups que els donen suport, han quedat abandonats per bona part del moviment independentista i completament deixats de banda per bona part de la nostra classe política.

Avui, ara i aquí, més que mai, manifestem el nostre suport a la nostra gent, que és tota la que pateix la repressió, la presó i l’exili, En paraules de l’arquebisbe i pacifista sud-africà Desmond Tutu: Per aquells que pateixen la repressió, significa molt saber que no estan sols. I mai no deixi que ningú et digui que el que estàs fent és insignificant.

Visca la terra!

Jaume Marfany Segalés – www.cal.cat
28-10-2022


Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La Confrontació Imprescindible

Cada dia ens queda més clar que la gran diferència, allò que ens separa als independentistes dels que només s’ho fan dir és la voluntat real, primer, de fer efectiva la independència proclamada i, segon, d’estar disposats a l’enfrontament amb l’estat espanyol per arribar-hi. No ens enganyem, no hi ha hagut cap independència —tret potser de la partició de Txèquia i Eslovàquia— que no s’hagi aconseguit després d’un enfrontament amb l’estat matriu. Això no ha de significar necessàriament la presència de morts al carrer, però és evident que amb l’autonomisme claudicant l’estat espanyol no té cap al·licient a negociar res amb una Catalunya submisa i pusil·lànime.

Siguem conscients, doncs, que la força que siguem capaços d’aconseguir al carrer serà la veritable palanca que farà esclatar un estat corrupte i antidemocràtic que ja ha fet metàstasi a les nostres institucions. Una força que ha de ser, a més, imprevisible, incontrolable. No podem deixar que ens tornin a enviar a casa quan sigui l’hora de mantenir les posicions per defensar la república catalana. Ningú no ha de tornar a prendre decisions en el nostre nom. El poble no es va rendir, van ser els nostres dirigents els qui ho van fer. Perquè la repressió és fàcil contra 10 persones, però impossible contra un milió. Aprenguem dels errors.

Ara estem en un moment on la sensació de derrota és present entre els independentistes de carrer. No us deixeu enganyar, però, ni per la repressió ni per la desmobilització que institucions, partits i mitjans de comunicació intenten imposar. La gent encara hi som i cada dia més conscients que haurem de tornar a ser nosaltres els que forcem l’enfrontament, l’embat que ara en diuen. Perquè som els ciutadans de carrer els qui cada dia patim més els efectes de l’espoliació i la pressió nacionalitzadora a què Espanya ens té sotmesos. Només hi viuen bé ells, amb l’autonomia.

En una de les sessions del recent Repensem-nos (deixeu-me dir que sota la indiferència dels mitjans locals més bèstia que mai he vist) Salvador Cardús advertia que hem de deixar d’analitzar els errors comesos, de recrear-nos-hi, de dur-los com una llosa que ens impedeix alçar-nos de nou. I comencem, dèia, a pensar en els encerts que ens van dur a l’1 d’octubre per ser capaços de repetir-los: la força de la gent, el convenciment, la transversatilitat, la unitat estratègica, la voluntat insubornable… tornem a fer nostres els “tossudament alçats” o els “no surrender”.

Quan t’ho estan prenent tot, només pots guanyar. S’ha acabat l’ensopiment, donem ja el dol per acomiadat, alcem-nos de nou i posem-nos a construir la república que vam deixar a mitges.

Comissió 11 de setembre del Penedès
21.10.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

En poc més d’un mes hem assistit a un autèntic terrabastall, han passat coses aparentment impensables, (i les que ens queden per veure!). Però, i en podeu estar ben segurs, hem estat tots plegats, amb la nostra determinació, ocupant els carrers, els qui ho hem provocat.

En primer lloc, un president que ens volia a tots ben tancadets al corral. I l’11 de setembre, el poble  espontània i massivament, vam sortir a explicar-li que anava molt errat si es pensava que ens podia renyar com a la canalla, i com si fóssim un nen agafat de la ma, obligar-nos a anar allà on no volíem.

Pocs dies després, des d’aquest mateix micròfon us convidàvem a participar en l’acte de defensa de la dignitat que havíem assolit com a poble l’1 d’octubre, i a fe de Déu, que en aquell intens acte vam afirmar la nostra dignitat, i va haver-hi el segon terrabastall. I van passar moltes coses, algunes previsibles, d’altres, que ni els mateixos organitzadors no s’esperaven.

Va passar que, com el dia 11, el poble els vam explicar amb total claredat i sense que en pogués quedar cap dubte, que ja no acceptem tuteles, ni que algú es cregui que ens pot indicar com hem de pensar i a qui hem d’aplaudir. Va quedar meridianament clar que el discurs que durant anys i anys els ha servit als nostres dirigents per amagar els seus objectius particulars i la seva inacció en els col·lectius, ara ja no serveix: el rei ha anat sempre nu, però ara ja és assenyalat per tothom.

El més bo del cas però és que encara té els nassos de renyar-nos, i de dirigir-nos la seva mirada entre espantada i acusadora: que què ens hem cregut que no vulguem continuar mantenint la ficció!!

Allà es va xiular i escridassar, no les persones, sinó l’engany i la manipulació.

Però, el més transcendent no van ser les xiulades, això és l’anècdota a la qual s’han arrapat com a paparres tots els qui no volen ser descavalcats dels seus il·legítims llocs de comandament del moviment independentista. El més transcendent fou quan, a un orador rere l’altre, no li vam admetre ni una sola paraula més buida de contingut, cap més lloc comú, cap més frase feta, cap més consigna tramposa, en definitiva, cap més insult a la nostra intel·ligència.

Com deia en Jordi Galves en un article recent, caldrà que urgentment “inventin millors mentides”.

Han estirat tant el relat, han desgastat tant els conceptes, els valors, que tota una classe política sencera s’ha quedat sense llenguatge per dir-nos res que signifiqui alguna cosa per a nosaltres: sembla que no se n’hagin adonat, ens continuen parlant, però es com si obrissin la boca i d’ella no en sortís res!

D’ençà de l’1 d’octubre hem dit moltes vegades “ni oblit ni perdó”. S’hauran d’espavilar molt a trobar mentides molt més boniques si no es volen arriscar a què a aquest lema s’hi vagin afegint nous destinataris!

És el que passa quan un poble assumeix la seva pròpia dignitat, que ja no es deixa trepitjar fàcilment, ni tan sols pels seus. Comencem a anar bé.

Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
14.10.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

El proper 15 d’octubre, farà 82 anys de l’afusellament del President Lluís Companys. 

Avui el volem recordar.

El consell de guerra contra Lluís Companys es va celebrar el 14 d’octubre de 1940.  Va començar a les 10 del matí.  El consell només va durar una hora.  Al cap d’una estona, el tribunal va fer públic el veredicte:

“Fallamos, que debemos condenar y condenamos al exPresidente del disuelto Gobierno de la Generalidad Catalana, Luis Companys Jover, como responsable en concepto de autor por adhesión del expresado delito de rebelión militar, a la pena de Muerte”.

A l’endemà, 15 d’octubre de 1940, cap a dos quarts de set del matí, al fossar de Santa Eulàlia del Castell de Montjuïc, el president Companys va ser afusellat.  De cara a l’escamot, format per soldats d’infanteria, va pronunciar les seves darreres paraules:
“Per Catalunya!”

En Josep Carner, “el príncep del poetes catalans”, l’any 1944, va escriure aquest poema a en Lluís Companys:  

5 anys de l’1 d’octubre

 

Tot plegat va començar fa molts i molts anys, però l’esprint final de l’independentisme arrenca, segurament, un 13 de setembre de 2009,  a Arenys de Munt. Durant més de 8 anys el moviment independentista va fer front a tot i a tots. Va superar les amenaces. Va superar amb èxit el 9 de novembre de 2014. Va superar també amb èxit el 27 de setembre de 2015, quan va guanyar el plebiscit (malgrat que ens deixéssim prendre el relat) i va guanyar les eleccions situant una majoria absoluta de 72 diputats independentistes al Parlament de Catalunya. Va superar tràngols com l’elecció de President. Va superar el drama dels pressupostos. Va superar les imputacions. Havia aprovat  una Llei de referèndum i una de transitorietat .El moviment independentista no havia fet res més que avançar, pas a pas, des d’aquell 2009 fins al 2017.

Arribar a l’1 d’octubre de 2017 no va ser gens fàcil. L’Estat espanyol va posar en evidència,, una vegada més, que no era un estat democràtic. Els atacs van ser constants, no només contra el referèndum, sinó contra els drets més elementals com els de reunió, concentració, llibertat de premsa o d’expressió.

L’1 d’octubre de 2017 la gran victòria democràtica de l’independentisme va ser inqüestionable.

Aquell mes d’octubre de 2017 va ser el desencadenat de tot el que ha anat passant després: empresonaments, sentències, inhabilitacions, repressió… i incerteses, desconcerts, dubtes, enfrontaments, trencadisses i molts, molts interrogants.

Presos polítics i exiliats. 4.000 represaliats amb la “Normalització” de la repressió… La Crida, il·lusió i desencís… El Tsunami…  el “Sit andtalk”… la davallada de l’Assemblea… eixamplar la base… fer República… Taula de diàleg i un llarg etcètera.

Demà, es compliran cinc anys d’aquell 1 d’octubre. Cal recordar-lo, cal tenir-lo ben present. L’1 d’octubre de 2017 quan la societat civil catalana va posar contra les cordes l’Estat espanyol i, probablement, quan alguns van fer descarrilar el tren que ens portava directament cap a la República catalana independent.

Avui, cinc anys després del referèndum, sentir-nos enganyats no ha provocat, en cap cas, el desànim ni molt menys la retirada en la lluita per la independència. Aquest 1 d’octubre, el moviment independentista tornarà a demostrar que ha sabut reconduir el desencís, la indignació i la ràbia i que ho ha transformat en energia positiva, per continuar avançant en aquesta llarga lluita per la llibertat.

Jaume Marfany Segalés
02-09-2022
Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) – www.cal.cat

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

AQUESTA REMOR QUE SE SENT

Aquesta remor que se sent no és de pluja.

Ja fa molt de temps que no plou.

S’han eixugat les fonts i la pols s’acumula

pels carrers i les cases. 

Aquesta remor que se sent no és de vent.

Han prohibit el vent perquè no s’alci 

la pols que hi ha pertot

i l’aire no esdevingui —diuen— irrespirable. 

Aquesta remor que se sent no és de paraules. 

Han prohibit les paraules perquè

no posin en perill

la fràgil immobilitat de l’aire. 

Aquesta remor que se sent no és de pensaments. 

Han estat prohibits perquè no engendrin

la necessitat de parlar

i sobrevingui, inevitable, la catàstrofe. 

I, tanmateix, la remor persisteix.

 Miquel Martí i Pol

(D’Obra poètica, volum III.
Llibres de Mall, 1977)

https://miquelmartiipol.cat/
https://www.catorze.cat/biblioteca/aquesta-remor-se-sent-44297/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

1 d’Octubre

En un dia com avui, teníem pensat llegir el testament que un lluitador per l’alliberament nacional com Lluís Maria Xirinacs, ens va deixar escrit la nit abans del dia que va emprendre el camí cap al final de la seva vida. Però tot el que ha passat al voltant de la darrera diada, ens ha fet canviar d’opinió, tot i que podem continuar trobant inspiració en una de les seves obres: La Traïció dels Líders.

En ella ens explica com els qui havien treballat conjuntament contra la repressió franquista a l’Assemblea de Catalunya, la van fer esclatar des de dins quan van creure que així podien guanyar el màxim de poder i influència particular en el nou repartiment de poder polític que es començava a dibuixar, malgrat això suposés perdre la força extraordinària que el treball conjunt havia arribat a assolir, i que s’expressà, en la primera manifestació realment multitudinària, referencial i transcendent de la transició, el lema de la qual encara ressona avui: Lliberat, amnistia i estatut d’autonomia.

Podem establir una clar paral·lelisme amb la nostra situació actual: és un fet indiscutible que just l’endemà del 3 d’octubre, les diferències irreconciliables que sempre hi havia hagut entre els partits independentistes van vessar, i a partir d’aquell moment, les estratègies particulars de cada formació per aconseguir rèdits polítics particulars, van passar a ser l’única prioritat, a costa evidentment de fer implosionar el procés des de dins, com es va fer, sense manies en el seu moment, amb l’Assemblea de Catalunya.

És cert que en aquest erosionar el procés en la recerca de guanys particulars, alguns hi han excel·lit més que d’altres, fins arribar al despropòsit de cridar a la desmobilització justament el dia de la manifestació anual més important de l’independentisme, i un cop autoexclosos de la mani, acusar als organitzadors d’excloents!. Però, més enllà de declaracions o actuacions més o menys afortunades o inversemblants, és molt evident que el procés cap a la independència ja no és un objectiu polític prioritari per cap de les actuals formacions polítiques que s’autoqualifiquen d’independentistes.

I aquesta operació de voladura controlada del procés (tot i que darrerament sembla ja més aviat descontrolada) està a punt de culminar enguany, amb l’intent de buidament definitiu de contingut de la data de l’1 d’octubre, amb l’objectiu de què el punt de referència de la lluita per l’alliberament nacional torni a quedar, com els convé a aquests actors polítics, en aquell futur indeterminat, on podrà conviure amigablement amb l’assoliment de la pau mundial o la reversió definitiva del canvi climàtic. És a dir, en un calendari que no suposi cap compromís real per aquests actors.

I pel que sembla, algunes entitats semblen prestar-se a aquest joc, i ja comencen a parlar de què cal un nou cicle, que hem d’oblidar l’1 d’octubre, que això ens paralitza, etc. És evident que tothom és lliure de configurar la seva estratègia com vulgui, però n’hi ha algunes que, per molt que s’hi capfiquin, no poden pretendre ser considerades “independentistes”, o és que perquè el PSOE porta la S al nom, ja hem d’acceptar que son socialistes? Després d’haver renunciat explícitament en un congrés al marxisme? Després d’haver renunciat explícitament a defensar el dret fonamental dels pobles a l’autodeterminació? Només perquè mantenen la S en les sigles, estem obligats a considerar que són socialistes? Oi que no cola? Doncs cal aplicar el mateix a qui manté només un “independentisme” nominal, és a dir, en el nom, no en els fets.

Estem a les portes del 5é aniversari de l’1 octubre, repeteixo, el punt de referència fundacional de l’actual moviment d’alliberament nacional català, i des del Consell x la República us convidem a tots a participar en els actes de commemoració, aquí i a Barcelona, doncs, com us deia fa uns pocs dies, només la vostra presència persistent de denúncia al carrer, la persistència al carrer del poble de Catalunya diumenge passat a Barcelona, podran aconseguir de revertir la inevitable tendència de partits i i institucions a posar per davant el seu rèdit particular a l’objectiu que perseguim com a poble.

Sense defallir, cada dia, a cada plaça, a cada carrer, i quan calgui, passant comptes a les urnes. I sobre tot, no deixant-nos distreure per cants de sirena de si lluites compartides, que si complicitats: una lluita d’alliberament nacional no pot ser per definició mai compartida ni pot tenir la complicitat d’aquells que pertanyen a la nació enemiga! Quin sentit pot tenir l’intent de caure simpàtics als nostres botxins i als nostres carcellers, o és que penseu que així ens cediran les claus de la presó on ens tenen tancats des de fa segles?

Refermem-nos doncs en allò que ja tenim, que és la victòria de l’1 d’octubre, contra tots aquells que han maldat i malden també cada dia per transvestir-la en una derrota més a guardar en l’armari del record nostàlgic.

Aquell dia vam tastar la llibertat i la dignitat com a poble, i qui ha experimentat això ja mai més podrà tornar a conformar-se amb la submissió i l’haver de remenar la cua agraïts per les engrunes que tinguin a bé deixar-nos caure des de la taula.

Per l’1 d’octubre, perquè cada dia sapiguem estar a l’alçada de la dignitat que aquell dia vam assolir com a poble.

 Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
16.09.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)