Cansats, però tossuts

Diumenge, a les 17.14h, hi tornarem a ser. És clar que hi tornarem a ser! No serà un nou començament sinó una passa més en el camí costerut, no ens enganyem, que el nostre poble ha de transitar per conquerir la seva llibertat.  Una nova passa que, encara que no ens ho sembli, és tan decisiva com les altres. Quan fas camí mai no et pots descuidar de cap de les passes per intranscendent que sembli. Si te’n deixes una, l’entrebancada és segura. Ara tenim la sensació que no avancem però, com quan camines per una platja llarga i solitària, tot i que el mar i la sorra semblin les mateixes, cada passa fa camí.

Diumenge tornarem a omplir els carrers de Barcelona decebuts, indignats i traïts. Cansats, sí, però tossudament cansats. Marxarem sobre l’asfalt roent del cap-i-casal encara que només sigui per fotre tots aquells que esperen que un dia punxem, que un dia abaixem els braços i ens donem per vençuts.  Caminarem de nou disciplinadament les àmplies avingudes i sí, ja ho sé, l’estació de França no és Ítaca, però ja sabíem que no seria fàcil. Marxarem, fins i tot alegrement, encara que els que crèiem dels nostres ara vulguin que ens quedem a casa. O potser precisament per això, també. Voleiarem estelades i serà el primer pas per esberlar aquest tap que tenim a les intitucions. Venim d’una terra que en sap molt de destapar, d’una terra que sap que quan la pressió és insostenible no hi ha morrió que valgui.

És clar que fa mandra, però hi tornarem a ser en l’embat contra un Estat que ens vol assimilats, en l’embat també contra tots els qui mai no ens van dir que abaratirien el somni tan fàcilment. No són conscients, ingenus, que com va dir la Muriel “el somni som nosaltres”.

Diumenge anirem a defensar el nostre somni col·lectiu, el somni de tots els qui hem deixat pel camí. Ho farem per ells i pels nostres fills i per un poble que no es rendeix mai. Diumenge serà fàcil, festiu i tot. Però recordem tot això el dia de posar de nou el nostre vot. Recordem les mentides. Recordem el que proclamaven ampul·losament i la vergonya del que han fet. I, sobretot, l’engany permanent per justificar la seva renúncia. Recordem-ho perquè el nostre vot és el tirabuixó que farà esclatar tota la ràbia que hem acumulat. No pot ser que tanta impostura els surti de franc. Tenen les intitucions, els càrrecs, la premsa, les subvencions… però no tenen el nostre vot. Siguem conscients, versionant Gabriel Celaya, que el nostre vot és una arma carregada de futur.

Jaume Claramunt
Comissió 11 de setembre – Marxa de Torxes
09.09.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Cal ser-hi sempre. Cal anar-hi sempre

L’11 de setembre ha estat sempre una data clau per a l’independentisme. Des de 2012, les manifestacions i concentracions convocades per l’Assemblea i Òmnium han estat el punt d’inici, el punt de sortida de campanyes i accions que ens van permetre avançar en el camí cap a la independència. El punt de sortida que ens va permetre passar en pocs anys d’un 14% a un 52% de suport a la independència.

Cada 11-S ens ha apropat una mica més a la independència. I és convenient remarcar-ho avui, quan massa veus alcen la bandera del pessimisme, d’un pretès cansament i desencís, d’un hipotètic estancament de l’independentisme.

La gran victòria de l’1 i el 3 d’octubre de 2017 va quedar estroncada pel dubte, la indecisió, la irresponsabilitat i la poca valentia dels nostres representants polítics. Això ens va conduir al 155 i a uns anys posteriors que han estat i són encara duríssims. Uns anys en què l’Estat espanyol ens ha colpejat durament. Han sembrat el dubte i el desconcert. Han atiat la por amb la dura repressió que ha afectat prop de 4.000 persones. I tot això també s’ha fet amb la col·laboració, per acció o per omissió, de compatriotes nostres, fins al punt que en aquests moments ens sentim abandonats o fins i tot traïts per bona part de la nostra classe política.

Mirem enrere, si cal, però, només per aprendre dels errors comesos, de les lleialtats traïdes. Ara cal que aconseguim reconduir el desencís i la ràbia i transformar-la en energia positiva per continuar avançant.

Som a les portes d’un nou 11 de setembre. Difícil i controvertit. Avui hem sabut que el resident de la Generalitat no assistirà a la manifestació amb el pueril argument que no serà una manifestació per la independència, sinó una manifestació contra els partits. I ERC manifesta que considera que va “en contra dels independentistes” i no pas “a favor de la independència”.

Preparem-nos, doncs. Posem tots els esforços a reforçar la nostra determinació i coratge. Som majoria els que volem una República catalana independent. El pretès diàleg amb l’Estat no condueix a res i l’eixamplament de la majoria social favorable a la independència només serà la conseqüència inevitable de la nostra fermesa, la nostra actuació, del nostre missatge clar, rotund i sincer, de la nostra feina en pro de les llibertats nacionals i socials.

Com en els darrers anys, cal guanyar, una vegada més, l’11-S. Probablement, ens queda encara un camí  a recórrer ple d’entrebancs i dificultats. Probablement ens queda, encara, molt a suportar. Aquesta evidència, però, en cap cas ha d’aconseguir disminuir la nostra capacitat de convenciment i de lluita. Res ens pot aturar perquè,malgrat tot el que hem viscut, encara mantenim la il•lusió, el convenciment, la força i el coratge. Res ens aturarà perquè tenim la força de la gent.

Acabo tot recordant la frase de Toni Massaguer, patriota del Front Nacional de Catalunya:Per vèncer cal ser-hi sempre. Per vèncer cal anar-hi sempre.

Anar-hi, anar-hi, anar-hi sempre !!!!!

Jaume Marfany Segalés
02-09-2022
Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) – www.cal.cat

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

FESTA MAJOR DE TU

Mil banderes de ginesta
guarneixen el meu terrat.
El dissabte ha fet neteja.
El diumenge campaneja
dins el cel esbatanat.

És festa perquè ets bonica,
i el món, tot sencer, somriu.
Se sent, qui sap on, música
d’un envelat d’estiu.

És festa perquè t’estimo
i em perdo dins els teus ulls
i, dins els teus ulls, camino
pels negres carrers curulls

de gent que riu i que canta
mentre balla la geganta
mig princesa, mig pagesa,
dins un blau de festa encesa,
amb el sol per tamborí.

És festa perquè m’estimes.
Cada balcó té un domàs.
Poms de clavells a les cimes
dels plàtans i als campanars.

Jordi Sarsanedas
https://www.escriptors.cat/autors/sarsanedasjd/biografia-sarsanedas

FESTA MAJOR

 Festa major! Festa major
dels envelats i els cavallets
i els focs de pau!
Oh, joia clara!
La festa ve
i atura el temps
com un ocell sobre la branca,
com una flor
fins al desmai
de la tercera matinada.
Tots els carrers són un de sol
perquè la música els enllaça;
i tots els cors van al compàs
com d’una màgica sardana!

Joanna Raspall
https://www.escriptors.cat/autors/raspallj

Avui hem volgut cedir la paraula a la joia i al gaudi de la Festa Major.

Gaudim, celebrem la Festa Major, que de l’altre banda tornarem a lluitar per la República catalana!

Visca Catalunya Lliure!
Visca els Països Catalans!

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

 

Quan als membres del Consell Local per La República de Vilafranca se’ns va convidar a adreçar- nos a tots vosaltres en aquests actes, vam pensar que era una bona ocasió per recuperar unes reflexions que vam fer arran dels versos que us havien dedicat els Diables la passada FM,  fixant-nos en els elements que van escollir per a intentar justificar-ne la sàtira.

Si ho recordeu, aquests arguments foren, d’una banda, que constituíeu un testimoniatge molest i innecessari, i de l’altra, l’intent d’identificar-vos amb elements “conservadors” o de “dretes”, usant termes com ara: convergents amb traje i corbata, tietes i llaços grocs, “missa” “homilia” “evangeli”, i d’altres …

Mirar de desautoritzar el moviment independentista perquè inclou elements suposadament conservadors, és una de les més pernicioses nocions-parany propiciades pels nostres enemics, i, de veritat, que ja en comencem a estar ben farts de revolucionaris que reculen quan veuen la revolució de prop, o encara pitjor, que quan han de triar entre revolució i Espanya, sempre trien Espanya. Per tant, això ja no s’ho empassa ningú.

Avui, 2022, a Catalunya, l’acció política més revolucionària concebible, és el moviment independentista, perquè recull el valor més important per qualsevol que se senti d’esquerres: l’autodeterminació i la llibertat dels individus i dels pobles.

Pel que fa al testimoniatge, doncs sí, donar testimoni incomoda. Perquè continuar donant la tabarra? No veieu que això ja no toca, que està desfasat? Qualsevol excusa és bona per aconseguir evitar trobar-nos pel carrer a algú que ens posi davant la nostra incoherència, la nostra hipocresia o la nostra covardia.

I per això, qualsevol insult o desautorització s’hi val, i per això, un testimoniatge com el vostre (músics) incomoda tant, i sobretot als homes d’ordre, als partits d’ordre, és a dir, a l’statu quo. Només cal veure com de virulenta va ser la reacció dels partits d’ordre de l’Ajuntament de Barcelona davant d’un altre dels admirables moviments testimonials: Meridiana resisteix. Deia literalment el regidor Collboni (i no en un sopar clandestí precisament!), sinó al ple de l’Ajuntament:

“… la nostra paciència s’ha acabat …
Ara ho hem de rematar”

En el mateix ple que aprovava una proposició que demanava que

els afectats directes pel tall, (és a dir, veïns, conductors i altra gent a qui pogués incomodar que es tallés la Meridiana), puguin rebre assessorament jurídic gratuït per part del consistori a fi de presentar denúncies o reclamacions.  

És a dir, al botxí, a més, finançar-lo!

Perquè, és clar, és inadmissible que una colla de patriotes ens recordin cada dia que estem en plena era de repressió i desnacionalització de Catalunya. Perquè a Catalunya en aquest moments, no passa res, i qui digui o actuï en sentit contrari, és un hiperventilat i un pertorbador de l’ordre “constitucional”. (evidentment)

Donar testimoniatge sempre és dur i pots arribar a pensar si el teu testimoni canviarà alguna cosa, si té sentit. Mireu-vos-ho de l’altra banda: què passaria si vosaltres, i la resta de ciutadans que surten periòdicament al carrer a donar testimoni, per tots els pobles de Catalunya, deixéssiu de fer-ho: no suposaria el triomf definitiu dels Collboni de torn?

Podeu estar ben convençuts de la transcendència del que feu, (si no fos així, no us trobaríeu amb reaccions tan virulentes com les que us van etzibar a través dels versos dels Diables la passada FM). Per això, des del Consell Local de Vilafranca no podem fer altra cosa que mostrar el nostre suport i la nostra admiració per la vostra determinació, i conjurar-nos per treballar conjuntament amb totes les iniciatives que busquem realment assolir l’alliberament nacional de Catalunya i de tots els Països Catalans.

Endavant músics , us animo a no defallir en aquest testimoniatge que doneu en nom de tot el nostre poble!

 Consell Local per la República – Vilafranca del Penedès
19.08.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Ni que fos impossible, no hi renunciaria

 Arran d’un escrit recent en què sostenia que a l’hora d’assolir la independència tampoc no podíem comptar amb l’Europa política –la judicial, de moment, resulta més de fiar–, un lector m’interpel·lava dient: “Així doncs, ho deixem córrer?” La reacció del lector, doncs, vinculava la defensa del projecte sobiranista al seu possible èxit. (…)

Anem a pams. Dir que Espanya farà (…) tot el que és possible legalment i il·legalment, tot el que és imaginable decentment i indecentment, no és pas l’expressió de cap pessimisme existencial ni històric, sinó una mera constatació. Però podem dir el mateix de la Unió Europea, que és un club d’estats l’objectiu primer dels quals és defensar-se entre si. Ho vam constatar a partir del primer d’octubre amb la seva indiferència còmplice davant la brutal repressió i, ara mateix, amb la covarda inhibició en l’afer del Catalangate. (…) L’Europa política només ens defensarà… quan en siguem membres de ple dret

Tornem, però, a la qüestió de si la constatació de les grans dificultats ens hauria de fer tirar el barret al foc, argumentades amb cinc breus consideracions. En primer lloc, la major part dels grans objectius polítics se sostenen en ideals pràcticament irrealitzables. Sigui la pau del món, sigui la igualtat de tota la humanitat o la justícia universal, són objectius ètics pels quals val la pena lluitar, tant si hi ha grans progressos o, potser encara més, quan hi ha grans reculades.

En segon lloc, i en conseqüència, la justificació ètica de la lluita pels grans principis és independent de les expectatives d’èxit. Deslligar els objectius de la seva capacitat per realitzar-los té riscos, certament. (…) Són riscos que cal evitar.

Ara bé, i en tercer lloc, la mesura exacta de les possibilitats d’èxit d’un gran objectiu depèn precisament del coratge que es tingui per reconèixer-ne les dificultats. D’alguna cosa ens ha de servir el primer d’octubre del 2017: quan més a prop hem tingut la independència, allò que la va fer fracassar va ser equivocar-se a l’hora de mesurar-ne les dificultats.

En quart lloc, si no és acceptable condicionar el suport a la independència a les possibilitats d’èxit del procés, tampoc ho és voler-lo vincular a la imposició d’un o altre model de societat. Encara menys, a la possibilitat d’imaginar Catalunya com una terra de Xauxa. Un cop assolida la llibertat política, seran les generacions futures les que diran, democràticament, què en fan i cap a on porten el país.

Per tant, precisaré la meva posició final. U, no em cal imaginar una Catalunya ideal –o un ideal de Catalunya– per voler-ne la independència. Dos, no em cal ni una data ni un full de ruta per seguir fidel al desig d’independència: m’agradaria gaudir dels fruits, però el país és de ple de grans lluitadors que sabien que treballaven per a generacions futures. I tres, fins i tot en el pitjor dels casos, és a dir, que arribés a la conclusió que la independència és impossible –supòsit que ja adverteixo que no comparteixo–, ni així deixaria de pensar que la independència, primer de Catalunya, i després de tots els catalans –ja es veu que m’ho poso ben difícil–, seria la millor garantia d’una dignitat nacional plena. En resum: no, no ho deixo córrer!

Salvador Cardús i Ros
20 de maig de 2022

https://www.lrp.cat/opinio/article/2142678-ni-que-fos-impossible-no-hi-renunciaria.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Un dia més som aquí !

Josep Lluís Carod Rovira, en un article publicat fa uns dies, escrivia:

Sense denunciar, combatre i superar les legalitats injustes, Rosa Parks encara seuria a la cua de l’autobús, Obama i família serien esclaus, Argentina, Mèxic i Cuba formarien part d’Espanya, les dones no podrien votar i el divorci seria il·legal.

Denunciar, combatre i superar les legalitats injustes.

Per això, avui som aquí . Per això, avui som aquí amb els Músics per la Llibertat. Som aquí perquè la lluita continua. Som aquí perquè reivindiquem l’1 d’octubre. Som aquí per plantar cara al nacionalisme espanyol, per plantar cara als repressors, per plantar cara a tots aquells que voldrien que no existíssim. Som aquí per plantar cara al  franquisme, als franquistes “reciclats” i al neofranquisme´. Som aquí per plantar cara a l’enemic interior, a la “quinta columna” inserida als nostres països.

Som aquí per recordar que l’1 i el 3 d’octubre, malgrat la dura repressió que vam haver de suportar, vam posar l’Estat espanyol contra les cordes. Durant tres dies l’Estat espanyol va quedar arraconat. L’1 i el 3 d’octubre, no deixeu que ningú us digui el contrari, l’1 i el 3 d’octubre van ser una gran victòria.

No sóc antipartits. Però hem de ser conscients que els partits polítics no ens portaran a la independència. Els partits estan dissenyats per enfrontar-se entre ells, per guanyar  eleccions i aplicar o no aplicar el seu programa polític. Però no estan dissenyats, ni tampoc els interessa, ser els capdavanters en la lluita per la independència. Poden ser una eina més, però som nosaltres els que hem de dur la iniciativa. Nosaltres, la societat civil organitzada, hem de ser la capdavantera del moviment independentista.

Nosaltres… que no som ni pessimistes ni optimistes. Nosaltres… que no veiem el got ni mig ple ni mig buit… perquè nosaltres som els que anem a buscar l’aigua que falta per omplir el got a vessar.

Deixeu-me que acabi amb els versos de la cançó Do notsurrender de Bruce Springsteen, adaptats al català:

Puc sentir com el meu cor comença a bategar / Vàrem fer una promesa i juràrem que sempre la recordaríem / Sense retirada sense rendició / Com soldats en una nit d’hivern amb un vot per defensar, / sense retirada sense rendició.

Jaume Marfany Segalés
05-08-2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Comunicat de la Junta Rectora del Consell Local per la República de Vilafranca del Penedès

Des del 3 d’octubre de 2017, estem assistint a una maniobra concertada, a voltes sense contemplacions, a voltes més maquiavèl•lica, del nacionalisme espanyol, a Espanya i a Catalunya, per buidar de contingut les dates de l’1 i el 3 d’octubre de 2017.

En aquest objectiu, hi ha forces de tot tipus i origen embarcades, que poc a poc, però també sense treva, han anat erosionant els símbols i valors nacionals que vàrem construir en aquelles dates, i han anat, també un a un, però sense treva, eliminant a tot aquell que es continués declarant subjecte al mandat que el poble de Catalunya vàrem transmetre als nostres representants en aquelles jornades.

Com que la llista seria tan llarga que no hi cabria en aquest text, ens limitarem als dos últims noms més transcendents: el darrer president de la Generalitat, suprimit de l’escenari polític per una pancarta que demanava “llibertat”, i, des d’aquesta setmana, l’actualment suspesa Presidenta del Parlament, que va començar la legislatura des de la trona del Palau de la Ciutadella reclamant-se hereua del mandat de l’1O.

I esmentem els dos últims noms, i no ens equivoquem temporalment, perquè la Presidenta del Parlament, tots ho sabem, està ja també suprimida de l’escenari polític, només ens falta saber la data en què el lawfare judicial espanyol tenga a bien fer pública la decisió.

Totes les forces conjurades per ofegar el glatir polític de la nostra nació saben que la Laura Borràs constitueix realment l’últim obstacle important que els queda, dins el país, per aconseguir concloure definitivament l’operació de barrido y planchado de l’esperit de l’1O.

Des del Consell Local per la República de Vilafranca del Penedès cridem totes les institucions, col•lectius i persones individuals que lluitem pel redreçament nacional de Catalunya a denunciar aquesta maniobra tan miserable, i no donar treva a tots aquells que, només per treure’n un profit particular, sigui personal o de partit, estan col•laborant de forma ignominiosa a què aquesta maniobra li surti de franc a l’estat espanyol.

Des del Consell animem a tothom a lluitar, amb tots els mitjans de què disposi, perquè almenys aquesta vegada, aconseguim que fracassi aquest episodi del pla de desnacionalització de Catalunya.

LAURA, ESTEM AL TEU COSTAT!

Consell Local per la República de Vilafranca del Penedès
29.07.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Homenatge a Ovidi Montllor
quan fa més de 27 anys que ens va deixar

Us ho podeu imaginar?

Un escenari petit, auster i dues persones; ell i el Toti.

Ell ix a l’escenari caminant a poc a poc i de negre: “Bona nit”

I assenyalant a la seua dreta, diu: “el Toti.”

Aplaudim.

Es pose en ordre el faristol, se’l mire, trie i comence:

“Ja no ens alimenten molles. Ja volem el pa sencer…”

Aplaudim, altra volta.

Després, entre cançó i cançó, ens explique coses:

” Hi ha gent a qui no agrada que es parle, s’escriga o es pense en català.

És la mateixa gent a qui no els agrada que es parle, s’escriga o es pense. “

Aplaudim i ell, amb la mala llet que el caracteritzava, continue:

“Què voleu que hi faça!

Elemental, ja ho sé…Sóc valencià!…

Sempre et recordaré a tu, Teresa, ballant el vals.”

S’acabe i tornen a sortir.

Mire el faristol. Amb cara trista i seriosa:

” Perquè vull!… Als companys…”

En demanem més, tornen a sortir.

“Em creureu mort… Jo no hauré mort…  Faré vacances…  Au adéu, comence el meu comiat…”

Fa més de vint anys.

Vull que açò siga un petit homenatge, insistisc, merescut. Com et recorde OVIDI.

La teua filla, la Tona, diu que sempre la frase final de les teues postals, era ací: “Estudia molt”.

El que està passant contra el català és un genocidi lingüístic. Diria més, és un genocidi cultural.

“Si callem, en serem còmplices“.

Josep Font
22.07.2022

https://ca.wikipedia.org/wiki/Ovidi_Montllor_i_Mengual

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Recobrem l’optimisme

Fa uns dies en Jordi Barbeta recordava la darrera conversa amb la tristament desapareguda Dolors Genovès. La Dolors li deia que “no anirem enlloc si no som capaços de retrobar l’optimisme”. I trobo que tenia tota la raó. Els catalans ens hem passat dècades elaborant memorials de greuges, queixant-nos permanentment, blasmant l’Espanya imperial i tota quanta repressió ens ha caigut a sobre des del 1714. Ens hem fet experts ploramiques però l’endemà correm a pactar amb l’enemic unes tristes molles i, alguns, és clar, una bona picossada mensual.

Estem desanimats, agres, emprenyats, decebuts, escèptics, deprimits… però hauríem de ser capaços d’aixecar-nos de nou, de recuperar els carrers, la iniciativa, l’empenta que feia del nostre projecte una proposta engrescadora. ¿Qui s’afegirà a un moviment que es desinfla a la primera derrota, que se’n torna a casa perquè els polítics de torn prefereixen la nòmina cada mes a la dignitat de la confrontació? Qui es refiarà d’un poble que es deixa conduir mansament a l’escorxador per aquesta màfia que, malgrat tot, votem cada vegada?

És per tot això que hem de superar la fase dels laments, de la queixa, de la denúncia. No té cap sentit queixar-se a qui vol aniquilar-te i menys encara esperar-ne algun reconeixement. Tampoc no cal ser els campions mundials del diàleg quan se’t pixen a la boca i tu encara l’obres més, ni cal parar l’altra galta quan ja les duus totes dues masegades. No cal seguir confiant en uns partits que s’han rendit en benefici propi, que s’han desdit de tot allò promès solemnement.

Ha arribat l’hora de tornar a prendre les regnes del nostre procés d’emancipació nacional i seguir el camí traçat. Potser ha arribat l’hora de recuperar el mandat del primer d’octubre i, sense haver de demanar permís a ningú, reprendre la República Catalana allà on la vam deixar. Seguim sent molts, potser més i tot, encara, i si som capaços de tornar a oferir un projecte de país engrescador, socialment integrador, just i igualitari, potser s’hi acabaran d’afegir tots els que ja veuen que Espanya mai no tindrà remei.

Però per això cal que els carrers tornin a ser nostres. Ens cal l’empatia, l’alegria i els somriures de tantes mobilitzacions, però també la força i l’empenta que va permetre que l’1-O fóssim imparables, la determinació del Tsunami a l’aeroport o a la Junquera, la valentia d’Urquinaona.

S’han pensat que ens hem rendit? Demostrem-los que van ben equivocats. Omplim els carrers de nou i recobrem l’optimisme que ens fa guanyadors.

Jaume Claramunt
Comissió 11 de setembre – Marxa de Torxes
15.07.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quan ja érem independentistes. El cantó més fosc del 1992

Aquests dies se’n compleixen trenta anys. El més de juliol de 1992, mentre Barcelona, Catalunya i Espanya es preparaven pel gran esdeveniment dels Jocs Olímpics, es produïa l’anomenada “Operación Garzón” contra l’independentisme català. Paral•lelament a l’any de la “glòria olímpica”, l’Estat espanyol perpetrava una de les més gras violacions dels drets humans.

Amb “l’argument” d’un possible atemptat durant els Jocs Olímpics, es van detenir 45 persones vinculades al moviment independentista català. Les detencions es van produir, majoritàriament, entre el 29 de juny i el 14 de juliol de 1992. Trenta dels detinguts ho varen ésser en dates prèvies a l’inici dels Jocs Olímpics de Barcelona del 1992 i els altres vuit ho foren amb posterioritat a la cloenda dels Jocs. Van ser detinguts, entre altres activistes, periodistes del diari El Punt (Eduard López) o El Temps (Oriol Malló),d’organitzacions polítiques com Moviment de Defensa de la Terra, Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, Esquerra Republicana de Catalunya (Carles Buenaventura, Salvador Soutullo, Jordi Vera, del Partit Comunista de Catalunya Oriol Martí o del grup ecologista Alternativa Verda (Guillem de Pallejà. També va ser detingut l’alcalde de Ribera d’Urgellet, Antoni Capdevila.

L’Operación Garzón” va ser l’episodi més trist i tràgic d’aquelles olimpíades. Un atac directe a l’independentisme de l’època i un dels episodis més greus de repressió política contra un moviment, en aquells anys, encara minoritari a Catalunya.

Cal recordar no només les detencions totalment arbitràries, sinó també les tortures sofertes pels independentistes i la posterior presó per a molts; i tot això amb un silenci gairebé total de les institucions catalanes, de la majoria dels partits i organitzacions i també dels mitjans de comunicació…, en aquest cas amb alguna honrosa excepció. Cal remarcar-ne tres: El Punt Diari, El Temps i el programa l’Orquestra que dirigia i presentava el recordat Jordi Vendrell a Catalunya Ràdio.

Dotze anys després de l’Operació Garzón, el novembre del 2004, el Tribunal dels Drets Humans d’Estrasburg va condemnar el Espanya per no haver investigat les denúncies de tortures fetes pels independentistes catalans detinguts l’estiu del 1992. Una sentència que va deixar en evidència tota l’operació engegada pel jutge Baltasar Garzón.

L’operación Garzón ens recorda que la història del moviment independentista està plena de represaliats, detinguts, torturats, exiliats i morts per defensar la idea d’una Catalunya Lliure, des de fa més de 300 anys.

Jaume Marfany Segalés
08-07-2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)