Diu una cançó eivissenca que cal sortir i lluitar per demostrar que som vius

Record com fa dos anys, quan estàvem sortint del primer confinament de la pandèmia, era un lloc comú dir que res no tornaria a ser com abans. I veient com la gent està intentant recuperar el temps perdut amb viatges, diversió i vacances qualsevol diria que els nostres hàbits de vida han canviat poc. De fet, sembla com si aquests dies en molts àmbits l’èxit s’assoleixi en comparació amb com eren les coses abans de la pandèmia (el turisme, la vida cultural, etc).

Però la història és capriciosa. La pandèmia no s’ha acabat, i de fet aquests dies hi ha una onada de contagis que no té res a envejar de les onades anteriors. Simplement ha canviat la nostra actitud davant el virus, que molt majoritàriament ja no fa por. Com tampoc no varen acabar altres pandèmies de la història que també varen ser oblidades. Potser el que passa és que la nòmina de problemes que ens impedeixen dormir tranquils es va ampliant.

La grip espanyola va ser l’última gran pandèmia, amb desenes de milions de morts arreu del món. I en realitat no es va acabar del tot mai, sinó que les variants de la malaltia varen començar a ser menys letals i avui convivim amb elles sense cap por. I en canvi als llibres d’història no se li atribueix un paper destacat a canviar les vides de la gent que la va patir. La qual cosa no vol dir que no el tengués. Segurament significa que va coincidir històricament amb altres esdeveniments més transcendents encara.

En aquesta cursa per recuperar la normalitat anterior, s’intueix un desig de pau i tranquil·litat d’una part important de la ciutadania. Un desig de recuperar les certeses d’un món previsible que ja ha desaparegut. D’un món en què es deia que cada generació vivia millor que l’anterior, malgrat tot. Nostàlgia d’un món, en definitiva, que treballàvem per deixar enrera i que ara ens sembla millor que el que tenim.

A banda de les grans pandèmies i els canvis tecnològics, els canvis polítics, les crisis econòmiques i les guerres són problablement els fets que més han desestabilitzat el món en el decurs de la història. I en els últims anys no es pot negar que en tenim bones dosis de tot plegat. No hi pot haver pau ni tranquil·litat en un moment històric en què conflueixen tants factors de canvi a nivell global.

Els canvis tecnològics són generalment un factor de revolució positiva, i la pandèmia ja hem après a gestionar-la. Però els canvis polítics ara mateix no semblen anar en la bona direcció. La victòria de Trump en un país que presumíem immunitzat contra l’autoritarisme va ser un terratrèmol que encara ens envia rèpliques via Tribunal Suprem i que a Europa es manifesta amb el creixement sostingut de l’extrema dreta. La lliçó és que si Trump va guanyar, un feixista ho pot fer bàsicament a qualsevol lloc.

De crisi econòmica i guerra potser la notícia és que no en sortim d’una que ja ha arribat la següent. Perquè l’anterior crisi semblava d’aquelles que només n’hi ha una cada generació i ara ja se n’albira una altra de les mateixes proporcions. Una mica com la fi de la guerra freda, que s’està allargant una mica, la veritat. O les guerres provocades per la mal anomenada guerra freda, per ser més exactes.

Així doncs, potser no ens quedarà més remei que abandonar la il·lusió de viure un període històric de pau i tranquil·litat. És més, tot el que havíem après sobre com aconseguir un món millor potser hagi de quedar de banda mentre lluitam per evitar que torni a ser pitjor. Té menys èpica i és menys ètica, però segons com, la determinació per impedir que tornem a un món que crèiem superat pot ser la força més revolucionària.

Diu una cançó eivissenca que cal sortir i lluitar per demostrar que som vius. Properament caldrà sortir i lluitar per moltes coses que donàvem per suposades i que no han estat mai tan en perill en vida nostra. Començant per la nostra pròpia existència col·lectiva.

Josep Costa
Politòleg i advocat
26.06.2022

https://www.larepublica.cat/opinio/ni-pau-ni-tranquillitat/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Som llengua i foc. De llengua, en tenim una, nacional i innegociable; la que ens uneix i ens identifica: el català de base que fonamenta la nostra cultura, que vehicula les nostres idees, que dona forma als nostres ideals i que es ramifica en una multitud de fórmules locals que l’endolceixen i el fan ric.

També som foc, deia. Foc primigeni, purificador i renovador de vida, i ho festegem amb ancestrals rituals pagans arreu dels Països Catalans. Les Falles de València anuncien l’arribada de la primavera. Uns mesos abans s’hauran encès les fogueres de Sant Antoni, de les quals en diem barraques als Ports de Morella i al Maestrat, o foguerons a Mallorca. Els correfocs i els focs d’artifici, d’aparatosa pirotècnia, inunden els carrers de pobles i viles en festa d’una atmosfera ensordidora i amb la dolça olor a pólvora.

Però sobretot no podem oblidar el foc amb què celebrem el solstici d’estiu. L’esperada vigília de la Nit de Sant Joan s’encendrà, al Canigó, la flama que haurà d’estendre’s simbòlicament de Salses a Guardamar i de Fraga fins a Maó, i que serà baixada a peu per complicats camins de muntanya, des del cim de la nostra muntanya-emblema, gràcies a l’esforç de la nostra gent.

I és que, a diferència d’altres cultures, les catalanes i els catalans, del nord i del sud, de ponent i insulars, som un poble que camina. Caminem per conèixer i per estimar el país. El nostre present beu encara d’aquell excursionisme primigeni que, pas a pas, va fondre’s amb el territori. Transitar-lo lentament i amb la mirada amatent esdevé un tret de cultura. Ho varen fer Mossèn Cinto Verdaguer, Joan Coromines o Josep Maria Espinàs; i Perejaume amb el seu caminar artístic.

Caminem, també, com a expressió d’una resistència radicalment pacífica i revolucionària. Som de pas contundent, marcat, inflexible, que ens uneix com a poble en un sol crit, llimant divergències, acostant mirades. Caminar ha esdevingut un signe d’identitat propi, un gest de llibertat en el procés cap a la sobirania nacional. Recordeu les Marxes per la Llibertat, aquelles columnes humanes que entraren a Barcelona l’octubre del 2019. Aquesta imatge ho digué tot de nosaltres.

Som així: llengua i foc, i al mateix temps i si em permeteu la irònica paradoxa, som un poble incombustible que forja pas a pas, obstinadament, el seu propi futur.

Eliseu Climent
23 de juny del 2022

https://www.omnium.cat/ca/projectes/flama-canigo/missatge/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

«L’objectiu de la injustícia espanyola és fer impossible legalment una alteració de les fronteres de l’Estat, impedint, costi el que costi, l’exercici del dret d’autodeterminació»

Cambrils, 1952. Filòleg i escriptor. Ha estat conseller en cap i vicepresident del govern de Catalunya, diputat al Parlament i diputat electe al Congrés de Diputats d’Espanya. Ha dirigit la Càtedra sobre Diversitat Social de la Universitat Pompeu Fabra.  Autor d’una quinzena de llibres, dirigeix la col·lecció divÈrsia, Biblioteca Bàsica dels Països Catalans. Membre de la Colla Jove dels Xiquets de Tarragona i de l’Agència Catalana de l’Arengada (ACA), li agrada la mar, llegir, escriure, viatjar, passejar, l’allioli de la Fonda dels Àngels, la salsa de calçots de la Montserrat Coll, la ironia i l llibertat. És pare de dos fills i una filla i avi de tres néts i una néta.

Després de quatre anys de patiment reiterat, amb la corresponent lapidació pública a la gran plaça d’Espanya en què s’ha convertit aquest Estat, Tamara Carrasco ha estat absolta dels càrrecs que pesaven sobre ella, notícia totalment inexistent per als mitjans de comunicació que més van distingir-se a l’hora d’empastifar-la amb tota mena de mentides, castigant-ne també familiars i amics amb una mateixa preocupació i dolor. Feliçment, no ha estat l’únic cas -i confiem que  no sigui el darrer- de persona encausada pels delictes de terrorisme i rebel·lió que ha estat absolta de les imputacions que se li adjudicaven, sovint amb mentides, proves falses i manipulacions dels cossos i forces de seguretat de l’Estat.

Són ja una colla, doncs, les persones que han estat posades plenament en llibertat després d’haver estat víctimes d’acusacions farcides d’enganys, intoxicacions i exageracions de tota mena, després que la policia nacional o la guàrdia civil hagi confós els seus desigs amb la realitat, convertint pirotècnia de festa major en arsenal de la Baader Meinhof, les Brigate Rosse, l’ETA o l’IRA.

I, malgrat el potineig evident del material presentat com a prova inculpatòria, però, cap membre dels cossos de seguretat no ha estat objecte de la més mínima sanció o correctiu, malgrat el ridícul evident i el nyap constant de la seva professionalitat, actitud acompanyada ben sovint pel mateix entusiasme incriminatori de certs estaments de la justícia espanyola contra els CDR o enfront de comportaments habituals en els vaguistes d’altres llocs de la península, França o Alemanya que no són, òbviament, independentistes catalans.

De vegades s’ha parlat de l’escassa independència existent entre el govern d’Espanya i l’administració de justícia i els seus òrgans i tribunals més destacats, com a explicació de determinades interpretacions de les lleis, efectuades per jutjats i magistrats. No crec, i ho dic de bon de veres, que l’afirmació sigui del tot certa, perquè estic convençut que ni el Tribunal Constitucional, ni el Suprem, ni els diferents Tribunals Superiors de Justícia, ni el Consell General del Poder Judicial depenen, exactament, de l’actual govern autodenominat socialista o de progrés.

Més aviat el que passa és tota una altra cosa. La politització ultraconservadora i la càrrega ideològica nacionalista espanyola que suporta tota l’estructura judicial és tan considerable que és això el que ho justifica i explica tot. És a dir, als jutges, magistrats, fiscals, advocats de l’Estat, secretaris judicials i personal administratiu i de serveis adscrit a l’administració de justícia, no els cal, en absolut, cap dependència jeràrquica, indicativa d’orientació o simple corretja de transmissió del poder executiu per aplicar la seva concepció de la justícia.

En realitat, un nombre molt significatiu dels càrrecs esmentats és, realment, independent, ja que té formada la seva pròpia opinió sobre la realitat política i la interpretació que ha de fer de les lleis vigents, les resolucions adoptades i les sentències signades, al marge del que pensi el govern de torn. Fan acció política a l’ombra protectora de les lleis, d’acord amb el seu partit, el partit judicial. I la seva opinió té tots els fonaments posats en una visió unitària i uniforme de l’Estat espanyol, de manera que la idea de l’anomenada “unitat d’Espanya”, la integritat territorial de l’Estat, és no sols superior a qualsevol llei, norma o disposició, sinó que també és anterior a la mateixa legalitat tinguda per democràtica.

Totes les lleis, des de la mateixa Constitució, fins a la darrera de les aprovades per un parlament autònom, se situen per sota de la noció sagrada d’unitat d’Espanya, beneïda, a més, per la Conferència Episcopal Espanyola, ja que els bisbes catòlics la consideren un “bé moral superior”. Superior a què, podem demanar-nos? Doncs, superior a tot, a qualsevol altra consideració.

No és estrany, doncs, que a les altes instàncies de la Unió Europea, sobretot judicials, ja els comencin a tenir presa la mida, un cop n’han tastat l’arrogància de comportament, la fatxenderia en el tracte, la incompetència plurilingüe, la mediocritat professional i l’escassa proximitat emocional i ideològica amb els principis i valors democràtics dels marcs legals dels països de tradició i cultura democràtica.

Per això, en general, i fent totes les excepcions que calgui fer, la injustícia espanyola és injusta per definició, per vocació i per voluntat, perquè, contràriament a allò que és habitual en els Estats de llarga i continuada història democràtica, el seu objectiu prioritari no és preservar, defensar i reforçar les llibertats bàsiques i els drets fonamentals de les persones i dels pobles, sinó fer impossible legalment una alteració de les fronteres de l’Estat, impedint, costi el que costi, l’exercici del dret d’autodeterminació.

Ah, i per reforçar la tesi anterior, un altre dia parlarem de “Justícia i llengua”, així, en singular, perquè la justícia espanyola només en té una de llengua: la seva. Aquí i allà.

Josep-Lluís Carod-Rovira
15 de juny de 2022

https://www.naciodigital.cat/opinio/24722/justicia-injusta

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

“Emergència lingüística”, “manca de referents al món audiovisual”, “el català en perill d’extinció”, “escassetat de continguts en català a la xarxa”, “imposició del 25 % de castellà a les escoles”, “primacia del castellà en l’àmbit social”, etc. En definitiva i tal com ho diríem a Banyoles: la cosa està cardada de pebrots. Negar qualsevol d’aquestes afirmacions seria absurd i es podria considerar una actitud pròpia del negacionisme, de la ignorància.

Reconèixer el problema i acceptar-lo no pot passar per fer el ploramiques

Ara bé, reconèixer el problema i acceptar-lo no pot passar per fer el ploramiques. Fem-hi alguna cosa i fem-la el més aviat possible. N’estic molt farta! Farta que ens passem el dia ploriquejant i demanant permís i perdó per parlar català arreu del nostre domini lingüístic. Farta que haguem normalitzat el fet d’anar-nos justificant pel món. Justificant-nos de què i per què? Farta que donem corda al ditxós 25 %. Farta de llegir notícies dia rere dia que ens pronostiquen l’extinció més immediata. N’estic molt farta: de la indiferència social sobre aquesta qüestió i sobretot de la nostra queixa constant sense actuació.

N’estic molt farta! Farta que ens passem el dia ploriquejant i demanant permís i perdó per parlar català arreu del nostre domini lingüístic

Menys analitzar i menys comptar quants infants juguen en castellà al pati i més fer polítiques lingüístiques reals. Polítiques lingüístiques d’emergència i d’excepcionalitat (ara que som experts en això de situacions excepcionals i que ens agrada tant aquest terme arran de la pandèmia). Perquè fan més feina per la llengua les associacions i les entitats que el nostre govern i els nostres polítics. I això no pot ser, perquè la responsabilitat de salvar el català no hauria de ser només d’uns quants: salvar el català hauria de ser “cosa de tots”.

Menys analitzar i menys comptar quants infants juguen en castellà al pati i més fer polítiques lingüístiques reals

No en farem prou amb ofendre’ns ni tampoc en farem res d’instal·lar-nos en la queixa i en el llirisme. Deixem de plorar i de lamentar-nos. Fem autocrítica i reconduïm tot allò que no ha funcionat. Qüestionem-nos-ho tot. Invertim en l’audiovisual i quan escric ‘invertim’ i per si no queda prou clar, vull dir que hi posem calés, que subvencionem programes en català, que recuperem el Club Super3 o que ressuscitem el 3XL. Fem contingut en català a Twitch i fomentem projectes en català per a joves. Impulsem, produïm i promocionem el català. Fem campanyes. Fem el que calgui, el que sigui. Moguem cel i terra fins que el català es recuperi una mica i fem-hi alguna cosa abans no sigui massa tard. Practiquem això del facta, non verba perquè ningú ens pugui dir allò de “no hi heu fet res”.

Valentina Planas “La incorrecta”
02.06.2022

https://www.elnacional.cat/ca/cultura/opinio-incorrecta-farta-demanar-perdo-parlar-catala_766707_102.html
http://www.laincorrecta.cat/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

No, jo no he presenciat banderes ni avions ni tot el cercle de canons apuntant cap al meu poble. Ni he vist ferros forjats per les bombes, ni m’he fet soldat per poder buscar les primaveres lliures.

Vaig haver-me de dir Jorge durant un any, una desafortunada anomalia corregida per la ràpida intervenció del meu pare davant del registre: “m’ho posi en normal, si us plau”.

Tot era possible. Teníem quasi el deure de l’alegria, de l’optimisme, d’enterrar els fantasmes als mausoleus i poder ser més d’en Serrat: preocupar-nos pels conillets de vellut, pel groc de la ginesta i per “aquellas pequeñas cosas”. Però si això és així, com és que sentia les lletres-denúncia de Llach com a tan vigents?

Em veia perfectament immers en el mateix conflicte que es musicava l’any 1976.
Sí, sense grisos, ja ho sé. Hi ha repressions en Technicolor.

El veritable drama del que hem viscut els últims anys és que, mentre l’any 1976 Llach tenia tanta raó sota la dictadura, la continua tenint en democràcia.

Dit d’una altra manera, Franco era un dictador i va assassinar molta gent, però només en democràcia s’ha condemnat (dues vegades) tot un govern de Catalunya a la presó. A banda de tanta altra gent perseguida, és clar, començant per líders associatius.

El triomf de Llach és haver sabut mantenir vigent la banda sonora. Els fets del 2017 i tot el que ha succeït, errors inclosos, només certifiquen la impossibilitat d’apagar aquesta música. No, ser independentista no obeeix a cap mania persecutòria sinó a una certesa de persecució. També a una ferma i racional teoria sobre la millora que suposaria en molts àmbits, especialment pel que fa a l’aprofundiment democràtic. Però el que sabem segur és que, sigui en temps de diàleg o en temps de conflicte, aquesta música constant sobrevola. A l’altra banda també la senten, cada dia, d’això no hi ha dubte. Que no la puguin escoltar, ni entendre, ni encara menys fer seva, és la seva absurda condemna.

Jordi Cabré
24.05.2022

https://www.ara.cat/opinio/poques-paraules-jordi-cabre_129_4381007.html

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Bèlgica descarta l’extradició de Valtònyc definitivament
18 de maig de 2022

Per unes quantes hores
ens vàrem sentir lliures,
i qui ha sentit la llibertat
té més forces per viure.

De ben lluny, de ben lluny,
arribaven totes les esperances,
i semblaven noves,
acabades d’estrenar:
de ben lluny les portàvem.

Josep Valtònyc
18 de Maig a “La Villa” (Bèlgica)
@valtonyc

Entrevista a Valtònyc:
https://www.vilaweb.cat/noticies/valtonyc-tenia-un-pressentiment-molt-dolent-creia-que-mextradirien/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Desobediència Civil Catalunya allibera Bàscara de l’Estat Espanyol.

Fa tretze anys, uns irreductibles d’Arenys de Munt van iniciar les històriques consultes per la Independència, que suposarien un punt d’inflexió i un efecte domino per tot el territori que ajudaria a conduir el moviment cap al Primer d’Octubre, acte fundacional de la República Catalana. Cinc anys després d’aquest, del posterior 155, de les marxes i d’Urquinaona, malgrat la repressió espanyola i les reculades, de la desorientació i el desencís, amb tot aquest bagatge i aprenentatges, nous irreductibles pretenem encetar un altre moviment des de la base que ajudi a recuperar la il·lusió, alhora que exercim un control efectiu del territori mitjançant la desobediència civil i despleguem una nova estratègia de confrontació amb l’ocupant que sigui capaç de generar l’embat definitiu amb l’Estat. Només així, des de la unitat, la desobediència i la ruptura podrem construir entre tots la nova etapa que cal obrir urgentment.

Així doncs, concentrats a la vila de Bàscara, declarem que:

– Alliberem aquesta ciutat, que queda automàticament sota control de la República Catalana. Ja no estarà sotmesa a la llei espanyola i regeixen els Drets i Humans i Normes internacionals fins a aprovar una legislació catalana pròpia.

– Queden expulsats i no se’ls permet l’entrada a les forces d’ocupació, elements de tirania i autoritarisme de l’Estat.

– Ens aixequem, com han fet anteriors generacions durant aquests darrers tres-cents anys, per reclamar la sobirania de la nostra terra, la total llibertat i la necessitat de defensar-nos.

A partir d’aquest dia, donem inici a un període d’alliberament nacional on cada poble o ciutat es pugui autodeterminar solemnement adherint-los a la República Catalana i començar d’aquesta manera, un nou cicle cap a la sobirania territorial.

Fem una crida a estendre arreu l’alliberament, a fer visible l’ocupació espanyola i francesa, organitzem-nos i recuperem la iniciativa, aixequem la bandera de la revolta popular.

A Bàscara, a 7 de maig de 2022.
República Catalana, Països Catalans.

https://www.desobedienciacivil.cat/bascara-territori-alliberat/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

– QUAN la por no és innocent, ja no és por, és covardia.
– EL que mana vol que els manats siguin dòcils. Tota filosofia de la història ha de partir d’aquesta obvietat.
– CRIDEN per veure si ens faran callar.
– HI ha governants per als quals governar és només una operació de revenja.
– LENIN, o MARX, o tots dos, deien que fins ara totes les revolucions han acabat per reforçar la màquina governamental. Les reaccions, també. La màquina governamental es reforça contínuament, amb qualsevol excusa.
– LA sardana és “republicana” i “federal”, com apuntava Eugeni d’Ors. I potser per això està en decadència.
– ELS enemics de la igualtat, de l’igualitarisme. ho són, entre altres raons més sòlides, pel temor de reconèixer-se massa “iguals”.
– QUALSEVOL idea, o ideologia, és bona per a justificar un crim, i la història n’està plena de casos. El mal, naturalment, no són els crims, sinó les justificacions.
– LA democràcia és insegura. per això tothom en té por.
– LA llibertat és un hàbit, i no resulta gens fàcil d’adquirir. Només s’adquireix amb la pràctica.
– ARA per ara una revolució no pot no ser sacrílega.

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

La pregunta retòrica de la ministra Robles té una reposta simple:
hauria pogut fer com fan la majoria d’estats del món

Per a justificar l’espionatge contra la classe política independentista catalana, Margarita Robles, ministra espanyola dels militars i responsable del CNI, es preguntava ahir en veu alta què havia de fer Espanya arran d’un referèndum d’autodeterminació a Catalunya i la proclamació de la independència.

Bé, doncs simplement hauria pogut fer com el govern del Sudan, que el 2005 va signar els acords de Naivasha, en què reconegué les aspiracions sobiranes del Sudan del Sud i obrí pas al referèndum del 2011.

O hauria pogut fer com el govern d’Etiòpia, que va acceptar que una missió de l’ONU verificàs el referèndum de l’any 1993 pel qual Eritrea es va convertir en estat independent.

Hauria pogut fer també un pacte internacional com el que va conduir Namíbia a redactar una constitució que certificà la seua independència de Sud-àfrica el 1990.

O hauria pogut fer com França, que va organitzar tres referèndums d’autodeterminació a Djibouti per a gestionar el procés d’independència, igual com fa ara mateix amb Nova Caledònia.

També hauria pogut aprofitar l’avinentesa per refer el seu estat, com va fer el Regne Unit el 1980, quan garantí la independència d’Antigua i Barbuda, alhora que reformulava l’antiga federació de les Índies Orientals.

Hauria pogut convocar eleccions amb la promesa de respectar la voluntat ciutadana en cas que els electors decidissen de votar la independència, i tot seguit obrir un procés de negociació com el del Timor Oriental el 2001.

O hauria pogut reconèixer al Parlament de Catalunya la capacitat constitucional com l’URSS va fer amb Armènia, que va redactar una constitució, com a pas previ a la independència.

Fins i tot hauria pogut proposar una independència “de trànsit” com la de Montenegro, que el 1992 va crear la Unió Estatal de Sèrbia i Montenegro, prèvia a la independència del 2003; o bé com la d’Irlanda, amb el Free State com a pas intermedi entre el 1922 i el 1937.

O hauria pogut optar per dissoldre l’estat espanyol com van fer Txèquia i Eslovàquia el 1993, deixant que cadascú fes el seu camí.

O encara hauria pogut reconstruir el projecte propi d’una manera intel·ligent, com el 1954 els Països Baixos, que van crear un Regne dels Països Baixos dins el qual hi ha quatre països completament independents.

Crec que amb aquest tast improvisat i ràpid ja n’hi ha prou. El món és ple d’exemples que indiquen com reaccionar d’una manera constructiva i sensata, que no vol dir alegre, a la voluntat d’un poble de constituir-se en un estat independent. De fet, Espanya sap prou bé que de tant en tant és inevitable de perdre territoris. Quan jo vaig nàixer, l’any 1960, ocupava 800.000 quilòmetres quadrats en dos continents i ara només n’ocupa 505.000. I d’ací ve que avui hi haja 17 estats independents amb els quals Espanya manté relacions diplomàtiques generalment amables però que van nàixer a conseqüència de separar-se’n. Saben de què va això.

La ministra Robles, el govern d’Espanya i el seu regne haurien pogut fer moltes coses el Primer d’Octubre, però van optar pel pitjor camí. Per la violència, per la repressió, per tancar files, negar la realitat i posar el manteniment del seu status quo per damunt de tot, per damunt de la lògica, per damunt de la democràcia, per damunt de la dignitat més elemental i tot. I, tanmateix, al final no els servirà, tampoc.

Vicent Partal
27.04.2022

https://www.vilaweb.cat/noticies/que-que-podia-fer-espanya-diu/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Quan l’abril somou l’herbatge
i reneix esplendorós
el camp i tot el paisatge
es tenyeix d’un to verdós

torneu triomfant de la gesta
d’occir aquell drac ominós
motiu per a tots de gran festa
lliberats d’antics temors
i del plany d’altra requesta.

Esperem de Vós, Patró,
que ens mateu també el dragó
dels menyspreus i dels agravis
que mai la parla dels avis
veiem en nova opressió.

Seguiu, si us plau, cavalcant
per viaranys i tresqueres
que ens cal seguir defensant
una Catalunya gran
lliure d’ensurts i quimeres.

Nosaltres, tingueu-ho per cert,
sense rencor ni cap nosa
sostindrem el nostre dret;
per de prompte un llibre obert
i arran del llibre, la rosa.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Sant_Jordi

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)