La desobediència civil és el refús actiu d’una persona o un grup de persones d’obeir certes lleis, demandes i ordres d’un govern, o d’un poder internacional d’ocupació. La desobediència civil es defineix sovint com a no-violenta per a ser anomenada desobediència civil. La desobediència civil és, de vegades, equiparada a la resistència no-violenta.

Per bé que la desobediència civil es pot considerar una expressió de menyspreu envers la llei, Martin Luther King Jr considerava que la desobediència civil era una mostra i una pràctica de reverència per la llei, puix que “Qualsevol que violi una llei que la consciència li diu que és injusta, i accepti voluntàriament la pena de restar en presó a fi de despertar la consciència de la comunitat sobre la injustícia de la llei, expressa aleshores, el més gran respecte envers la llei.”

En una de les seves formes, a l’Índia, és coneguda com l’ahimsa o satyagraha i considerada com la compassió en forma de desacord respectuós.  Una de les seves primeres manifestacions massives va ser duta a terme pels egipcians contra l’ocupació britànica a la revolució del 1919.

La desobediència civil és una de les nombroses maneres amb les quals la gent s’ha rebel·lat contra les lleis injustes. Ha estat utilitzada en els moviments de resistència no-violenta, de manera molt ben documentada, pel moviment internacional de les sufragistes, en les campanyes per a la independència de l’Índia), a Txecoslovàquia en la Revolució de Vellut, a Alemanya de l’Est per a abatre’n les dictadures comunistes, a Sud-àfrica en la lluita contra l’apartheid, en el moviment estatunidenc dels drets civils, en la Revolució Cantant, que va permetre als països bàltics d’independitzar-se de la Unió Soviètica, recentment a la Revolució Taronja del 2004 a Ucraïna, i la Revolució de les Roses a Geòrgia, entre altres diferents moviments d’arreu del món.

El 1549, Étienne de La Boétie és demanava perquè els pobles obeïen les normes en el famós Discurs de la servitud voluntària.  Després de la matança de Peterloo de 1819, el poeta Percy Shelley escrigué el poema polític de La màscara d’Anarquia aquell mateix any, que comença amb les imatges colpidores de les formes injustes de l’autoritat del seu temps, per després imaginar com podria ser una forma radicalment nova d’acció social.  És potser la primera declaració moderna del principi de protesta no-violenta.  Una versió va ser recollida per l’autor Henry David Thoreau en el seu assaig La desobediència civil, i més tard per Gandhi en la seva doctrina del Satyagraha.  La resistència passiva de Gandhi va ser influenciada i inspirada per la no-violència de Shelley en la protestació i l’acció política.  En particular, és sabut que Gandhi solia citar Masque of Anarchy de Shelley a un ampli públic durant la campanya per a una Índia lliure.

En l’assaig de Thoreau del 1849 La desobediència civil, originalment titulat “Resistència al govern civil”, la idea motriu n’era l’autosuficiència, així hom no necessàriament ha de lluitar físicament contra el govern per una injustícia que aquest comet, però està obligat a no prestar-li suport.  Aquest assaig ha tingut una gran influència després en molts practicants de la desobediència civil. En l’assaig, Thoreau explica les seves raons per refusar de pagar impostos com un acte de protesta contra l’esclavitud i contra la guerra mexicana-estatunidenca.

La militant Nina Paley creà el terme “desobediència intel·lectual” per a referir-se a una forma de la desobediència civil que consisteix en un comportament jurídic i econòmic contra les pràctiques reguladores de la propietat intel·lectual.

https://ca.wikipedia.org/wiki/Desobediència_civil
11.02.2022

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

“Voler imposar amb tossuderia i autoritarisme sense tenir la capacitat de mantenir unides les parts d’un gran regne… és una bogeria. Pel mateix motiu, Espanya ha perdut les seves colònies d’ultramar, i per la mateixa raó l’agitació interna no tindrà fi…

La quarta part dels ingressos fiscals de l’Estat espanyol surten de la butxaca dels catalans…

La població de Catalunya representa una vuitena part de la població total d’Espanya…

Línies de ferrocarril que van de Madrid a petites ciutats de província sense importància seran electrificades… mentre que una de les principals línies de ferrocarril espanyoles en territori català, el trajecte Barcelona-Portbou, encara és en bona part via única…

Mentre es debatia l’Estatut català a les Corts de Madrid, és a dir, en una època de relativa entesa, diversos grups van organitzar a Madrid unes sorolloses i agressives manifestacions anticatalanes… I si a Espanya els ciutadans [catalans] no tenen una actitud positiva amb l’estat tan natural en altres llocs, és precisament perquè Espanya no és una nació, sinó un conglomerat de nacions mal engiponat…

Ja han passat els anys de les grans esperances que el catalanisme va dipositar durant un temps en els intel·lectuals castellans… Els castellans troben comprensible que s’exigeixi que tots els nens d’un estat siguin escolaritzats de manera unitària en la llengua d’aquest estat… [I troben] absurd pretendre obligar qui forma part d’una gran comunitat lingüística… que eduqui els fills en català, és a dir, en una llengua local i insignificant, només perquè actualment resideix a Catalunya…”

Totes les observacions acabades d’apuntar són d’Anton Sieberer, un visitant austríac i l’autor de Catalunya contra Castella, editat fa poc en català (Pòrtic, 2020) i en l’alemany original el 1936, o sigui, fa 86 anys. Com es veu, des d’aleshores les coses han canviat considerablement.

Matthew Tree
Escriptor
09.01.2022

https://www.elpuntavui.cat/opinio/article/8-articles/2081974-com-si-fos-ahir.html
https://www.grup62.cat/llibre-catalunya-contra-castella/318509
https://ca.wikipedia.org/wiki/Anton_Sieberer

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Aquest article s’havia de publicar el 23 de desembre del 2021 al diari ARA. Per motius que se m’escapen, però que m’imagino, el van censurar. Aquell mateix dia vaig deixar de ser col•laborador del diari per voluntat pròpia. Però d’aquest incident, gravíssim al meu entendre, en parlarem la setmana vinent. De moment llegeixin l’article censurat i jutgin vostès mateixos.

Les solucions al retrocés del català no són fàcils. Ni evidents. Les accions a prendre hauran de ser multidisciplinàries ja que els fronts sobre els que caldrà actuar són diversos. Ara bé, dit tot això cal, al meu entendre, definir i tenir clars determinats fets que, per mor a la tradicional por catalana a no caure simpàtic, no es denuncien amb prou rotunditat i claredat.

El bilingüisme és un parany. Ja en parlava Josep Pla en un magistral article a Destino l’any 1957. “El bilingüisme és una tragèdia indescriptible…”. La institucionalització del bilingüisme només ha servit perquè els que no vulguin aprendre el català no ho hagin de fer. El bilingüisme porta a que una llengua es mengi l’altra. I si no, que algú ens posi un exemple on això no hagi tingut lloc.

El català té enemics, no pas adversaris. Molts catalans, començant per la classe política, pequen de la tradicional pusil•lanimitat que ens caracteritza. Això s’ha d’acabar. L’individu o organització que va contra la meva cultura i que, no ens enganyem, la vol veure desapareguda, no és un oponent ni un adversari polític. És un enemic. I no valen tebiors. Ni Ciutadans ni el PP ni Vox són anticatalanistes. Són, simplement, anti-catalans. Si a França algú actués com ells ho fan, serien anti-francesos, no pas anti-francesitzes. Contemporitzar no és una opció, i això també val per a la premsa. Que l’actitud pot comportar enfrontaments i certa divisió social? Esclar! No es guanya cap guerra sense enfrontaments. Tan pacíficament i civilitzadament com vulguin. Però radicals i amb vocació de confrontació. O es pensen que als quintacolumnistes se’ls combat amb lliris?

Una classe política venuda. La societat catalana no alberga un percentatge elevat d’anti-catalans -no més que en d’altres països-. Però la classe política sí que n’alberga perquè no representen veritablement la ciutadania catalana, sinó que estan a salari del partit. Els diputats els nomena el partit i l’electorat només els referenda votant la llista tancada. Els partits no catalans (a saber: Vox, PP, PSOE a Catalunya) col•loquen a les llistes a individus lleials a l’amo. I l’amo està a Madrid. Són allò que coneixem com a botiflers. Per tant, no cal sorprendre’s quan el senyor Illa o Iceta actuen de forma vacil•lant. Defensen el seu salari. Ens trobem amb la paradoxa que els diputats d’un país centralista, com pot ser França, defensen molt millor els interessos del territori que no pas aquí. Perquè, a França, París no pot entaforar un esbirro a cap llista local -el partit es deu al diputat, no a l’inrevés-. En conclusió, a Catalunya tenim un problema molt greu i del qual la llengua n’és el cas paradigmàtic: tenim l’enemic a casa.

La immigració. El volum enorme d’immigració que ha rebut Catalunya els darrers vint anys costa d’integrar. I més sense eines (lleis). Pel que fa a la llengua convindria no enganyar-nos. La immigració hispanoamericana tria Espanya per l’idioma -altrament anirien a llocs més civilitzats- i arriba a Catalunya sense interès d’aprendre el català. És això criticable? No. Simplement no fa falta. Quins països va triar majoritàriament l’exili català? Hispanoamèrica, per no haver d’aprendre un idioma nou. Que potser han après flamenc els catalans que treballen a la regió de Brussel•les? Aleshores, per què han d’aprendre català els hispanoparlants?

I tot plegat sense lleis a favor. És evident que l’espanyol està present a Catalunya com a llengua. Però no ve de lluny, no ens enganyem. No ha estat mai llengua estesa de fa segles, com els enemics repeteixen ad nauseam. El meu avi, nascut a Sarrià, tenia serioses dificultats per parlar espanyol. Orwell va necessitar un diccionari per bellugar-se amb comoditat per Barcelona. El monolingüisme català oficial que propugno equivaldria a oprimir l’espanyol? No. Voldria dir que l’equiparació 50/50 s’hauria acabat. Voldria dir tenir eines legals per poder fer discriminació positiva sobre el català sense contemplacions ni pors. Perquè l’espanyol no necessita protecció.

Conclusió. Tot això que he enumerat no parla de solucions. Parla d’obstacles que, al meu entendre, si no es tenen explicitats, faran que qualsevol solució que es vulgui implementar sigui incompleta. Cal començar a ser clars i desagradables. Perquè el tema s’ho mereix. I no guanyarem res amb contemplacions. Quan algú, als Estats Units, demana discriminació positiva per als blancs tothom té clar que està davant d’un feixista. A Catalunya, entre la classe política -no entre la població, majoritàriament per sort- hi ha massa venuts, caragirats, renegats, disposats a practicar una sort de feixisme lingüístic si l’amo els ho mana.

Xavier Roig
Enginyer i escriptor
03.01.2022

https://www.parlemclar.cat/el-nostre-idioma-no-te-adversaris/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Revolució !

Hi ha un camí no gaire lluny que et durà on sempre has volgut.
Te diran que no pot ser, que el destí no es pot canviar, però només depèn de natros.
Tanca els ulls, dóna’m la mà, apreta els punys, alçat dempeus, torna a lluitar!
Som combat, l’exèrcit de pau convençut, ferm i rebel.
Cal ser fort, aixecar el cap, creure que el món es pot canviar.

No podran fer-mos callar, massa veus cridant veritats.
Pintarem pancartes junts, cantarem per lo que és just.
A la mà una guitarra, lo clavell penjat del braç,
que ja n’hi ha prou de claudicar, bon cop de falç!

Som la gent que ha decidit dibuixar nous horitzons
i llaurar un digne futur pels que vindran i els avantpassats
que s’hi van deixar la pell pels nostres drets, per uns ideals.

Som-hi totes, valentes cal ser! Juntes som més fortes, que tot està per fer!
Tanca els ulls, dóna’m la mà. Crida amb mi, sense temor, revolució!

Som la gent que ha decidit dibuixar nous horitzons.
Construir un nou país amb igualtat, lliure i en pau.
Tanca els ulls, dóna’m la mà. Crida amb mi, sense temor, revolució!

Montse Castellà, 2018
Cantautora, escriptora i activista catalana
Tortosa, el Baix Ebre, 8 de juny de 1976

https://www.montsecastella.cat/
https://www.viasona.cat/grup/montse-castella/punts-de-libre/revolucio
https://ca.wikipedia.org/wiki/Montse_Castellà_Espuny

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

O tres. Perquè les convocatòries de demà es multipliquen. Hi ha la convocatòria de Som Escola en defensa de la immersió, a la qual s’ajunta la de l’Assemblea Nacional Catalana, que hi coincideix però marca diferències. Hi ha, evidentment, el concert de Lluís Llach al Palau Sant Jordi a favor de Debat Constituent, pel qual ja s’han venut la gran majoria de localitats, si bé no totes. I hi ha la marxa de torxes contra la repressió que es va convertint en una cita anual de recordatori i compromís amb tots els qui pateixen en la seua pell les conseqüències de defensar el país.

Hi ha, per tant, on triar i decidir, de sobres. En formats, en models i en prioritats. Alguns anirem a totes les que podrem, bàsicament condicionats només pels imperatius purament físics (desplaçament, horaris coincidents, etc.) Però que cadascú faça com vulga i que vaja allà on se senta més còmode i s’expresse com li parega millor, sense retallar en cap cas ni els seus sentiments ni els seus anhels. Ara, per damunt de tot, cal que aquest dissabte siga un nou dia de mobilitzacions d’èxit, com tants n’hi ha hagut ja –ahir mateix, a càrrec dels estudiants–, i com presumiblement tants n’hi haurà d’haver encara, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En definitiva, importa ser-hi. I alçar la veu. I defensar-nos col·lectivament. L’agressió contra la immersió lingüística, d’una manera molt especial, representa un tomb delicat en la vida dels Països Catalans que no podem deixar passar per alt. I aquesta és la raó per la qual som necessaris al carrer. Per més decebuts que estiguem amb la resposta tèbia, massa tèbia, de les institucions. Per menys ganes que tinguem de caminar al costat de segons qui. Tot això, en realitat, és secundari ara. Perquè per damunt de totes les diferències que puguem tenir nosaltres, i jo he expressat amb claredat les meues cada dia, hi ha la llengua, que és la base del país i allò que el sosté, hi ha la cohesió social que volen trencar des d’Espanya amenaçant la convivència i hi ha el convenciment que el conflicte entre el nostre país i l’estat espanyol ni s’ha acabat, ni s’ha desinflat, ni ha esdevingut secundari.

Aquests dies, hem vist coses molt grosses, que irriten molt. Als parlaments, a les televisions i els mitjans espanyols, als papers publicats, a les parets de l’escola de Canet, una miqueta per tot. Hi ha hagut declaracions, afirmacions i actituds que expressen un odi dantesc, irrefrenable, contra la llengua catalana, contra la nostra pròpia existència nacional.

I per això, segurament tothom mesurarà el que passe demà a Barcelona com una reacció directa a aquest atac descontrolat del nacionalisme espanyol. En part serà així, no ho negaré jo ara, i és lògic. Tots tenim ganes de replicar des del carrer tanta barrabassada irracional. Però no perdem pas de vista que hi ha més en joc, molt més. La llengua torna a ser l’epicentre del conflicte nacional i, per tant, defensar la llengua catalana avui és defensar, també, que hi ha un conflicte viu i conjurar-nos a guanyar-lo. Amb les accions de cada dia que cadascú per separat puga fer. Però quan toca, i dissabte toca, tots junts al carrer. No necessàriament units, en absolut conformes entre nosaltres, però junts. Com un sol poble.

(extracte d’article de)

Vicent Partal
16.12.2021

Article Complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/aquest-dissabte-tots-tenim-una-cita-o-dues-a-barcelona/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Els pares de Canet: una lliçó per a aquest país que volen que semble covard

Fa uns quants anys a un debat a Lituània sobre la situació a Catalunya entre el públic hi havia una majoria de gent molt a favor de Catalunya i a la taula, amb mi –o hauria de dir contra mi–, polítics i funcionaris lituans pendents sobretot de no enutjar Espanya. Va haver-hi un moment còmic, en què es van trobar descol·locats. Va ser quan els vaig ensenyar el meu primer visat de la Lituània independent, un document anterior al reconeixement de la independència pels altres estats. Els vaig explicar que aquell document era il·legal segons les lleis de l’època, perquè Lituània encara formava part de l’URSS quan me’l van expedir. Però els vaig demanar que s’atrevissen a dir en públic que aquell paper, aquell gest d’unilateralitat, no era una expressió legítima i legal del procés de constitució de l’estat lituà. Òbviament, no van tenir cap més remei que reconèixer-ho –reconèixer que podien anar, cínicament, contra la nostra unilateralitat, però que no podien anar contra la seua.

En acabant l’acte, en una conversa amb un grup de Lituans, vaig comentar-los que no entenia com s’havien tornat tan covards com a país. Jo els havia vist lluitar contra la Unió Soviètica amb una decisió que impressionava. Alguns havien mort per la independència. I com podia ser que aquell poble decidit i valent, que no tenia por de Rússia mentre aquesta ocupava el seu país, en tingués tanta, de por, de la mateixa Rússia, ara que Lituània ja era independent. I que acceptàs tots els xantatges simplement per por.

Una de les respostes a la meua pregunta em va fer pensar molt. Un dels amics lituans em va dir que quan hi ha una situació política tan excepcional com és un procés d’independència el món veu un poble en marxa perquè és això que fa excepcional el moment. Però que quan s’acaba l’excepcionalitat i entres en la normalitat, aleshores la veu de la gent és tapada per la del govern. De manera que allò que es veia tan clarament abans ara no es veu, encara que en realitat puga continuar existint.

Hi he pensat molt, en aquella anècdota, aquests darrers dies, per la manera com s’ha abandonat i s’ha deixat a l’estacada l’escola Turó del Drac de Canet de Mar, primer centre amenaçat pels tribunals espanyols després de la sentència que liquida la immersió lingüística. Els mestres i sobretot les famílies han eixit amb valentia a defensar la seua escola. De les vint-i-cinc famílies que hi ha a la classe, vint-i-dues s’han manifestat a favor de la immersió i han obert una pàgina web per explicar-ho i protestar, una web que us demane que feu córrer tant com pugueu. Però em fa la sensació que la classe política se n’ha desentès. Va en aquesta línia, per exemple, l’al·lucinant declaració del Departament  d’Ensenyament que diu que com que l’advertiment va adreçat a l’escola és l’escola que ho ha de resoldre. Potser perquè qualsevol reacció significa reconèixer que la immersió lingüística de cap manera no havia estat blindada, o perquè es constataria que Pedro Sánchez no fa ni farà res. 

I la concentració prevista per a demà va en aquesta mateixa línia. Després d’una agressió d’aquestes dimensions, ens convoquen a un acte petit, transversal, festiu, tot ple d’adjectius amb què intenten que no es note massa la indignació. Som Escola ha tardat molt a reaccionar. El govern autonòmic, amb ERC i Junts en perfecta harmonia malgrat alguna discrepància circumstancial, treballa amb totes les forces perquè els ciutadans no siguen visibles, per tapar-los. I per enterrar així el període d’excepcionalitat que hem viscut aquesta darrera dècada. I amb això s’aconsegueix que ara Catalunya, als ulls de fora, semble clarament un país covard.

Un país que no ho és, tanmateix. I el contrast immediat i la prova magnífica els tenim a Canet. Els tenim en aquests pares i mestres que els han deixat sols, però que, sense renegar de res ni fer cap retret, batallen i batallaran. Que és això que passarà, n’estic absolutament segur, a cada escola i a cada centre on un sol pare espanyol intente imposar per la violència judicial el seu model d’ensenyament. I passarà, com una taca d’oli, perquè és una cosa que afecta la vida diària, la realitat social de la gent, que toca el cor. En contrast amb això, com passa a Lituània, estic convençut que els nostres polítics maldaran descaradament perquè tornem a la normalitat de la gestió del mentrestant i que oblidem tot allò que hem fet fins ara per guanyar la independència. Però, a diferència de Lituània, els nostres polítics no tenen res a oferir-nos, ni tan sols que els avions d’una potència estrangera ens protegesquen el cel.

I la prova indiscutible és la comprovació que l’autonomia –allò que en deien pomposament el “govern efectiu”– queda ben retratada, precisament en aquest cas. L’autonomia de Catalunya ja és tan poca cosa que, com vaig llegir en una piulada l’altre dia, “si una família castellana ho vol, farà estudiar en castellà els fills de cinquanta famílies catalanes”. Aquest és el resum precís i indiscutible del “poder” irrisori que gestiona i gestionarà la Generalitat de Catalunya mentre encara dure, que esperem que siga poc. I és per aquesta raó que cada dia més gent entendrà que no cal gestionar l’autonomia, que això és un camí que no mena enlloc, sinó substituir-la. Per la República independent.

(extracte d’article de)

Vicent Partal
08.12.2021

Article Complet:
https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pares-de-canet-una-llico-per-aquest-pais-que-volen-que-semble-covard/

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Davant del recent aval del Tribunal Suprem a la sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que obliga tots els centres educatius catalans a fer un mínim d’un 25% de les classes en castellà, la plataforma unitària Somescola manifesta que:

Aquesta sentència és un nou intent d’agressió al model d’escola catalana i el seu enfocament pedagògic. Un model consolidat, garant de competències lingüístiques i avalat àmpliament per la societat catalana al llarg de dècades. Tant els estudis com les dades sobre els resultats de la immersió lingüística evidencien que és un model d’èxit, tant per als alumnes com per al si de la societat: contribueix a la cohesió social, a la igualtat d’oportunitats i a la normalització de l’ús del català.

Somescola considera intolerable la intrusió dels tribunals per regular el model i la política educativa del país. Són els professionals de l’educació, i no els juristes, els qui han de determinar quin model d’ús garanteix la competència lingüística dels alumnes en cada cas. Que un jutge determini de manera arbitrària el percentatge d’hores que calen per aprendre una llengua és un escarni als professionals de l’educació.

Sentències com la del TSJC abonen arguments falsos i perillosos d’instrumentalització política de l’educació i de la llengua. Davant d’això, ens reafirmem en el fet que l’escola catalana ha estat i ha de seguir sent un actor cabdal que afavoreixi la inclusió i la cohesió social al nostre país, des d’una perspectiva intercultural. D’aquesta manera, que segueixi garantint la igualtat d’oportunitats de creixement acadèmic i personal, inclosa la competència comunicativa plena en les llengües d’ús normal a la societat.

Somescola denuncia que aquesta sentència no representa un cas aïllat: els continus atacs polítics i judicials contra la llengua catalana i l’educació en català responen a una voluntat de minoritzar la llengua catalana en tots els seus usos socials, fins al punt que els diferents àmbits d’actuació en català, inclòs el model d’escola catalana, viuen sota una amenaça permanent. De fet, al contrari del que alguns voldrien fer creure, la situació del català a les aules viu una situació crítica, segons els darrers informes del Departament d’Educació: més d’un 28% d’alumnes no fa servir mai o gairebé mai el català a l’escola, per posar només un exemple.

Per tot això, la plataforma Somescola fa una crida al conjunt de la societat catalana a mobilitzar-se per defensar el model educatiu català, i insta a reforçar el treball conjunt per a consolidar-lo, protegir-lo i millorar-lo. Així mateix, insta a les institucions del país a blindar aquest consens de país aprofitant el marc polític generat per una majoria àmplia del Parlament amb el Pacte Nacional per la Llengua. I insta al govern espanyol a respectar aquests grans acords avalats també legislativament per una àmplia majoria parlamentària.

Somescola seguirà amb la tasca engegada fa 10 anys, per tal de coordinar totes aquelles persones i entitats que es comprometen a actuar de manera activa en suport del model educatiu català, ja sigui amb mobilitzacions, accions als centres i als carrers, i suport als centres educatius i docents.

El model d’escola catalana és un consens social compartit per un ampli ventall de la societat catalana, que ha de seguir contribuint a la cohesió i la progressió social, i a la igualtat d’oportunitats en aquest país, amb la finalitat de construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Som Escola

Barcelona, 24 de novembre 2021

https://somescola.cat/
https://somescola.cat/primer_manifest

         

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)

Si et trobes cinc tios de cara i se t’accelera el cor de por, que no se’t noti.

Quan arribis a casa, envia un missatge.
T’acompanyem fins a la porta.
Porta les claus a la mà tot el camí.
Porta el telèfon a la mà.
Fes veure que truques si veus algú estrany pel carrer.
Tornaràs amb una amiga?
No marxis tu sola, eh?
Agafa una ruta on hi hagi molta gent.
Ves pel carrer de vianants, millor.
Si tens algun problema demana ajuda a una dona.
Si et diu alguna cosa algun tio pel carrer, no t’aturis.
Si et sents en perill truca al 112.
T’activo el geolocalitzador quan tornis de l’institut, OK?
Compartim taxi per arribar a casa, però l’última en baixar que avisi que ha arribat bé.
Si agafes un taxi, tria una dona.
Portes l’esprai a la bossa?
Abans d’entrar al portal mirem enrere.
Si et trobes cinc tios de cara i se t’accelera el cor de por, que no se’t noti.
Si veus algú que et fa mala espina, canvia de vorera.
Anem parlant per telèfon fins que arribis a casa.
Comparteix ubicació.
Aquest grup de què el conèixes?
No pugis al cotxe de ningú.
No facis autoestop.
Ves de pressa.
El pare i jo et venim a buscar quan acabi el concert.
No vagis per carrers foscos.
Si se t’acosta un cotxe, no t’aturis.
No pugis amb ningú a l’ascensor.
Desperta’m quan arribis a casa.
Camina pel mig del carrer, no a prop de les porteries.
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
T’acompanyem?
I així fins a la fi dels nostres dies.

Marta Pontnou / @thepontnouagency
Assessora d’imatge de llengua llarga i pocs eufemismes
04.11.2021

https://www.nuvol.com/llibres/assaig/quan-arribis-a-casa-envia-un-missatge-215897

Versió pdf d’aquest text (clica aquí)